La visita al nord va ser bastant apressada, aixina que no vaig arribar a escriure cap nota ni recorde alguna cosa que volia apuntar. A Sant Manteu, una «peixateria» darrere la font de la plaça i un creatiu «Ka Nostra». Tenim pendent aprofundir per cals ibers, ceràmiques diverses, tasts d'oli i rius d'aigua ben fresca.
Per ací, doncs, esta setmana i la que ve toca que mos submergim en el món de la tipografia i l'Indesign en un curs de l'ivap amb José Luis Martín i Carlos Rosell. Hui hem tingut el primer acostament. L'única curiositat ha estat no sé si la pregunta o la resposta al fet que, en publicacions bilingües, calga distingir gràficament les llengües. Des d'una perspectiva decorativa, hi trobe alguna explicació, però des d'una perspectiva de política lingüística igualitària hi tinc molta més prevenció, sobretot arran de les opcions habituals que patim.
Tinc un plantejament preventiu, perquè, com dia aquell de Sueca, la política que no fem mosatros, es farà igual i contra mosatros. Això és el que ens sol passar als catalanoparlants del País Valencià, que ens fan polítiques a la contra, com ara suprimir el valencià per a ensenyar anglés (made in Font de Mora: això de suprimir és un dir, ja que molta vegades ni tan sols cal, ja que no n'hi ha), o com ara escriure el valencià en cursiva, a la banda dreta o en lletra més menuda.
En eixe sentit, i com que ja vaig dir la meua, no repetiré res sobre l'editorial Campgràfic, que, si no vaig errat, continua més igual que mai.
Felicitacions pel blog. Discrepe,però de l'opció lingüística que hi fas servir. Per què escrius "mos", "aixina","mosatros",etc.? Tot això ja no va a l'hora.
ResponEliminaBenvolgut anònim:
ResponEliminaT'agraïxc la felicitació, que segur que no mereixc.
Pel que em demanes, com que no porte rellonge, no sabria dir-te a quina hora vaig, però t'assegure que vaig molt a l'hora del que parle i trobe que parle un valencià bastant de la Vall (Valldigna).
A més,mosatros i aixina apareixen en Diccionari valencià (Bromera, 1996); quant al mos és un pronom que compartim amb els baleàrics i els alguerencs (i que arriba més amunt de la Sénia).
Les llengües es parlen i, després, amb sort, temps i ganes, s'escriuen. Les decisions (classistes) que menystenen els parlars més generals són instruments de coerció social que s'articulen mitjançant imposicions normatives injustes i excloents.
Per sort, en les societats democràtiques hem «inventat» els registres, i cadascú pot triar el seu i per a cada ocasió. Això he fet.
T'assegure que llegir amb sense sorpresa o disguts eixos mots que assenyales --tal com s'esdevé quan els fem servir oralment-- és cosa de costum, i que cap d'eixos mots atempta contra l'existència o contra l'ús del català. Contràriament, són la seua vida quotidiana.
En definitiva, són una opció més de les que disposem.