El gemec i la nyonya

Anava a escriu un apunt anodí, i, sí, ho faré. Acabe de vore el reportatge d'Informe Semanal (tve) sobre l'espanyol (eixa llengua que, vaja, sense traumes, també es diu castellà) i he tornat a sentir una de les «imbecil·litats» més esplèndides que cimenten la consideració que tenim de les llengües.

Resulta que el còdex de cap allà el segle x en què es documenten les primeres paraules del que seria el castellà (i del basc), són el primer «vagido» d'eixa llengua. A partir d'ahí, és fàcil arribar a transmetre una ideologia paternalista sobre el passat: hi havia una llengua infantil, en conformació, un món medieval on la gent a penes s'entenien entre ells, perquè amb eixe trosset de llengua no eren capaços de mantindre un discurs adult... És a dir, una de les metàfores més tronades sobre les llengües.

Ara, plenament adult, l'Institut Cervantes fa díhuit anys, i ho celebren amb un reportatge en què els entrevistats apareixen sobre un fons de paraules que porten la lletra ñ. No hi apareixen coño ni ñoño, però sí que apareixen els 450 milions de parlants —se n'han estat d'afegir-ne per fer compte redó— i l'afirmació que és la segona llengua de comunicació internacional (i no vullgues aclarir a què es deu això).

I, bé, tinc davant un article del diari El País (12.06.2009):

Quasi 80.000 alumnes no poden estudiar en valencià en secundària

[...]

La matrícula global d'ESO és de 198.106 alumnes, 55.786 en batxillerat i 50.873 en FP. En valencià, 58.626.

En el reportatge de la tele ix un poeta anglés que diu que el castellà té més possibilitats per a la poesia que l'anglés. Deu ser això.