Que vinga el llop!

És cosa de vore l'èxit que va tindre la crida d'Aznar a «los que pueden hacer, que hagan», que ha mogut el fangar de la corrupció contra el govern del psoe —i segons com, va bé, perquè els socialistes necessiten que els espenten per a fer res de bo—. S'han mobilitzat totes les forces de la poca vergonya, l'arbitrarietat i la impunitat, és a dir, els estats judicials, policíacs, periodístics —i els sectors més ultres del partit socialista—. Abans era amb l'excusa patriotera, però ara és pel moll de l'os ideològic i econòmic: no confien en el pa sancer, també volen les molles.

Ja ho va dir Martin Niemöller, però abans va ser Isop amb la historieta del pastor mentirós.^W

Flux cap al nord

És possible que el circuit acadèmic siga millor, espere que l'interés per la matèria de la pròpia disciplina deu fer que la connexió entre els espais científics i inteŀlectuals valencià i català mostre més agilitat en el flux recíproc de les idees i els treballs que el que s'intuïx mirant la disponibilitat de llibres rellevants d'autors valencians que he observat en algunes llibreries de Catalunya, directament en els seus webs o a través del web Todostuslibros. Per exemple, davant d'alguna absència clamorosa, he hagut de suggerir a la llibreria Ona de Barcelona que feren per oferir alguns llibres.

Ací estem més o menys connectats amb l'espai cultural i mediàtic de Catalunya a través de la xarxa, però diria que això només genera un pòsit que reforça el valencià en alguns àmbits, com ara en el musical. La resta d'àmbits patix prou l'estretor i l'embús gens democràtic que entrebanca el pas pel corredor mediterrani, sobretot quan es tracta del corrent que hauria de circular cap al nord, allà on... Bé, això era poesia i també mos va arribar.

Impunitat manifesta

La imatge que adjunte l'ha «plagià» —o com li vullguen dir— una de les versions d'algoritme massiu de la xarxa. Mirant-ho sense massa deteniment, podria condensar un relat de misteri o de por amb alguna d'eixes sentències del Tribunal Suprem espanyol que proclamen que les arbitrarietats i el prejuí són la font suprema del dret penal. Poden sentenciar per violència imaginària o per autoria possible, com si recrearen un plagi del dret democràtic amb informació deficient i impunitat manifesta.

Timete un poc

M'arriba el Timete Deum, el bolletí informatiu d'antics alumnes del coŀlege Sant Vicente Ferrer de Sant Antoni de Benaixeve, que torna a contindre una informació en valencià, esta volta sobre uns Premis 9 d'Octubre. No acabem d'aparéixer ni de desaparéixer. Bé o malament, la temor de Déu va més associada encara a la imposició lingüística i castellana del projecte espanyolista. Són àmbits que no s'han acabat de recuperar, si algú pensar que hem transitat mai eixe camí de la devoció religiosa democràtica insuflada per un esperit valencià. Associe democràcia amb religió, perquè encara que siga cosa rara per ací, hauria de ser possible.

«Perdona», va dir

L'ama del gos que em perseguia em va dir «perdona». Sort que era menut i que s'ho va pensar un poc quan vaig parar de córrer i li vaig amollar alguns xits estridents mirant-lo des de darrere d'unes ulles d'eixes que fan espill. El va agarrar al braç, cosa que supose que al gos li va semblar un premi, però no vaig dir res perquè no tenia alé i perquè tampoc és que entenga d'això d'educar —ni gossos ni persones—. Els dos gossos que els atres passejants portaven lligats no van fer cas de mi.

Al jardí hi ha qui deixa també les cagueraes que fan els gossos, aixina que cal córrer vigilant no xafar-ne cap. A més, tiren botelles, pots i bosses, embolcalls de paper, plàstic, paper d'alumini... Sí, em va bé trobar alguna bossa de Consum per a anar omplint-la amb els residus que arreplegue després de córrer i que tire al contenidor groc tornant cap a la dutxa.

No sé què falla en tota esta història... Ah, sí, que me se va parar el rellonge abans de començar a córrer, aixina que no sé si vaig tardar molt o massa. Al final, com sempre, dos bosses plenes per al contenidor. Les cagueraes encara són biodegradables. I mosatros acabarem sent també de plàstic. «Perdona.»

Cita dominical / 890: Josep Antoni Nebot Garriga

El ric hipotètic es queixa dels impostos que amb prou faenes paga, però defensa les rebaixes fiscals als més rics perquè espera, algun dia, estar prou amunt per aprofitar-les.

Josep Antoni Nebot Garriga, «Com els suïssos», Diari La Veu del País Valencià, 05.12.2025. 🔗

La foto del sàbat / 280

Cíclicament.

Fusió comunicativa

La desconnexió de l'espai comunicatiu valencià —in extenso, Catalunya, País Valencià i Illes Balears— té més rellevància i es nota més quan són els catalans els qui mos mostren als valencians quina percepció tenen de com estan les coses per ací: tinc la sensació, sentint-los parlar en alguns programes —telenotícies, La Selva, Més Nit, que encara pensen que estem en aquells debats ontològics sobre la llengua de finals del segle passat. Com si no mos haguérem llegit els llibres sobre sociolingüística d'Aracil o de Toni Mollà. O com si no se'ls hagueren llegit ells, vist com han llançat a pedre la immersió i els recursos que invertien en política lingüística.

Això, hem deixat de barallar-mos per l'origen de la llengua. Ara estem en la fase de saber fins a quin punt mantindrem l'ús quotidià, farem una fusió comunicativa amb l'espai que mos pertoca, o una de capitalista que mos subscriurà a l'imperialisme de l'atra gran plataforma. De moment, com aquells, no avancem, però resistim a força de poció màgica i algun Obèlix ocasional.

Moltes cometes

M'arriba una resposta d'un dels meus diaris de capçalera en línia que s'excusen en una «qüestió pràctica» per a bandejar les cometes llatines: jo els havia fet notar que estaven utilitzant les saxones, que no són les més encertades en una llengua amb apòstrof, ja que els poden quedar nyaps tipogràfics com el que els apareixia en un article d'opinió:

...la seua incapacitat atàvica per pronunciar l’”ll”...

A més de posar cometes saxones que s'acumulen a l'apòstrof —apòstrof que tampoc caldria en este cas—, les primeres, que haurien de ser d'obertura, ¡són de tancament! En fi, supose que la «qüestió pràctica» és un eufemisme en lloc de desinterés o de gossera. M'estranya que no hagen topat amb la «qüestió» tan poc «pràctica» d'escriure en valencià.

Vaja, parlant de coses d'edició, de llengua i deixant de banda la gossera, el calendari del mòbil em recorda que hui és l'aniversari de Joan Francesc Mira Casterà. Diu la Viquipèdia^W que en fa huitanta-sis. Moltes cometes, gregues, si n'hi haguera.

Animadversions

Hi ha qui usa les animadversions com a vara de mesurar dels seus punts de vista i les seues posicions polítiques, ideològiques i inclús científiques —que aleshores deixen de ser científiques, deixen de tindre ni cap ni peus—. En un atre àmbit, m'ha semblat descobrir hui que l'algoritme del Copilot (de Windows) també té sentiments i estats d'ànim: ha estat més d'una hora negant-se a fer-me una macro en vba de Word responent-me que no podia parlar d'això amb mi, que li proposara un tema diferent.

Mentrestant he provat a vo què feen ChatGPT i Gemini amb la mateixa petició, i m'han oferit diverses versions de la mateixa macro. Aleshores, per mirar d'atenuar l'animadversió que pareixia tindre'm Copilot, li he demanat per què no em podia fer la macro. M'ha oferit un seguit d'excuses —basades en les instruccions amb què li havia definit els termes de la conversa: centrada en el lleguatge de les macros de Word— i, al final del somiqueig, m'ha proposat que li demane alguna cosa. Ahí va la bona: li he tornar a introduir la mateixa petició i, vaja, s'ha afanyat a respondre'm amb una versió ben consistent de la macro.

L'algoritme deu estar experimentant a vore fins a quin punt mos pot fer xantatge sentimental.

Deixarem d'estar disponibles

Un dia algú comenta que l'xml dels documents de Word consevol dia el modifiquen, el deixen caducar o el transformen i mos l'inutilitzen. La tauleta Fire hd 8 d'Amazon no vol encendre la pantalla i ara només fa sorollets. El boox Note Pro 10.3 pareix que va degradant-se i cada volta li costa més mantindre's despert. El mòbil, com em sol passar amb els models actuals, cada dia va més lent... Wacom m'avisa hui, per sorpresa:

Lamentem informar-vos que Wacom Notes/Bamboo Paper/Inkspace deixaran d'estar disponibles. A partir del desembre de 2025, les aplicacions ja no estaran disponibles per a descarregar ni per a rebre actualitzacions ni assistència tècnica.

Per contra, la càmera Nikon L820 encara funciona com el primer dia: amb limitacions per a algunes pretensions d'enfocament i de precisió —cosa sabuda—, però aguanta, encara no li s'ha trencat res. O el televisor Philips Q528.2E.LB que vaig comprar d'unes rebaixes fa no sé quants anys, aguanta amb diverses llapisseres que el connecten a la xarxa.

Encara que mos semblen diferents i una transformació incomparable, si ho mires bé anem traslladant a l'àmbit digital les mateixes capacitats, talents, ànsies, ambicions, afectes, avarícies, enveges i malíccies que humanament anem conreant en els nostres petits caps biològics, que tampoc tenen recanvi. Deixarem d'estar disponibles a força de posar-mos al dia.

Coses que passen

Passem per Abacus a Valéncia —documente l'ús escrit del topònim amb la grafia que li correspon per aquells que necessiten vore-ho escrit per a creure-s'ho; afigc que Dénia és Dénia, per als que encà no s'ho creuen— i note que, per algun motiu, hem de considerar saludable la incoherència entre la megafonia en català oriental i la poca oferta de còmics en valencià. Tinc sort i encara me n'enduc dos per als regals que faig per Nadal. Haurem de visitar Arribada o Fan Set —fa anys que ja l'Fnac mos va abandonar.

Per aprofitar el temps, hem anat abans de dinar, aixina que després mos se passa la vesprà volant pegant la becaeta. Coses que passen.

Cita dominical / 889: Alexandra Badea

Tindre temps per a escriure és essencial: no estar subjecte a les regles capitalistes del mercat per a sobreviure és indispensable per a mantenir la llibertat d'expressió.

Alexandra Badea, «J’ai grandi dans une dictature. Il m’a fallu arriver en France pour oser écrire», Le Nouvel Obs, 18.11.2025.🔗

La foto del sàbat / 279

Una cebera a Beniferri. Ai, amb teulà d'uralita.

Democràcia concedida

El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.

Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.

La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.

¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.

¡Uaŀla!

Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.

Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.

En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!

Resistències de progrés

Al llegir Lletres de resistència de Santi Cortés, quan topes amb les polèmiques periòdiques i repetides dels anys coranta, cinquanta, xixanta i setanta, perceps l'actualitat com una reedició mal corregida i molt augmentada d'alguns fenòmens d'aquells temps que es mantenen en l'actualitat: autoritarisme, intransigència, prejuís, dogmatisme... La democràcia ha permés que no hages de témer tant les conseqüències de les actituds i els caràcters dels qui tenen poder polític o personal; i la modernitat ha canviat els mitjans, però manté el contingut. Recorde aquell «cabinista» del diari Las Provincias o les «cartes al director»: ara tot això són comentaris a dojo que circulen per la xarxa; les maledicències circulaven entre línies, en pamflets i notícies —o en els edictes dels poders feixistes, que eren temps més foscos—: ara són videos i xarxes socials inclements.

Canviem els mitjans, però som els mateixos caràcters, i l'educació pública amb mitjans i recursos insuficients mal serà que permeta que millorem les actituds tant com pretendríem pensant que el progrés hauria de ser també això.

Anem rebotant

No sé si és per inèrcia que va topant amb els murs que tanquen el camp de joc, o si és que anem pegant-li trompà cap ací, trompà cap allà. L'any 1978 hi va haver una passa de rebot violent contra l'eufòria democratitzant d'aquell temps; ara, la llibertat d'expressió mos permet notar que hi ha un rebot masclista d'excessos verbals contra l'avanç feminista acabat de consolidar i encara tendre. La vida no és que vaja botant, és que va rebotant.

Macro amb conxorxa

El primer dia de la setmana el Copilot em proposa una macro complexa per a crear autotexts a partir d'una llista de paraules. Es veu que n'hi han versions de Word per a parar un carro i les SUB i les Function van avisant que hi poden haver errors i per això proposa alternatives. No funcionen, però regire un poc el Word que tinc instal·lat i trobe la instrucció correcta per a activar la creació dels autotexts. ¡Bingo!, i en pocs minuts, no ha segut cosa d'hores com en atres ocasions.

Inici positiu, doncs, tot tement que la cosa no anirà del tot bé cap al final, quan s'han de conxorxar uns diputats del parlament valencià per a continuar l'obra de l'inefable Mazón Guizot.

Cita dominical / 888: Manuel Sanchis Guarner

En tota causa, a més de l'afirmació de fe, hi ha una jerarquia de valors morals i de caps d'acció.

Manuel Sanchis Guarner, carta 87, 10.11.1967, a Nicolau Primitiu Gómez, Lletres de resistència, edició de Santi Cortés.

La foto del sàbat / 278

El rovell que no té perdó

La fitxa s'allarga, a pesar que he acabat la macro per a quan arriben les esmenes dels pressuposts: ara va i Alfonso Sastre va utilitzar en dos obres de teatre dels anys xixanta l'expressió «con perdón de la mesa» (segons els Corde). No és recular massa arrere, la documentació en valencià és més antiga (1926), encà que l'expressió parlamentària «con perdón de la mesa» es documenta ja en les Corts espanyoles del segle xix. Pegue els últims retocs, però no l'acabe.

En relació amb això de la indecència que pretén salvar l'expressió anterior, estem expectants per vore si mos envisquem una volta més, «amb perdó de la taula», llegint la sentència del president de la sala penal del tribunal suprem espanyol que deu estar redactant ara mateix. La parcialitat, els prejuís i la impunitat no haurien de tindre perdó en eixes les magistratures democràtiques.🔗 En això consistix la democràcia, en ser responsable dels encerts i dels errors. La corrupció i els àmbits d'arbitrarietat rovellen els fonaments del sistema. Sense perdó.

Realitat artificiosa

Hauria d'estar acabant la fitxa sobre l'expressió «amb perdó de la taula» que es sol considerar una originalitat del poeta Estellés —tot i que té precedents— i que alguns han convertit «amb perdó de taula», però em deixe dur pel relax que suposa aïllar-se dins de la ginmàstica cerebral d'anar pensant com fer anar les macros de Word que no t'acaben d'eixir —ni tan sols amb l'ajuda dels logaritmes augmentats, l'ia, eixa 'informació amuntegada' que confonem amb la inteŀligència.

Les macros de Word acaben eixint bé, encà que tinguen una sintaxi i uns procediments embolicats i millorables. En canvi, la realitat no té sintaxi, és com és, diria Takse mirant el paisatge humà amb què topa en l'ra, la realitat artificiosa en què vivim: cinc magistrats del tribunal suprem espanyol han decidit participar en el lawfare i, segons Martín Pallín (La Selva), 🔗 en un colp d'estat judicial. Hui, l'aniversari de la publicació del Tirant lo Blanch. Vaja.

«Encà» mos obri la porta...

Més amunt de la Sénia també diuen «encà» ('encara'), un tret occidental que les normatives han tendit a ignorar, cosa que no és eficient ni útil, perquè la funció d'una normativa hauria de ser mirar de regular la llengua en tots els aspectes, inclús en els detalls que són de lliure ús.

Bé, les regulacions democràtiques no s'han d'entendre coercitivament —eixa concepció és una rèmora de subordinació que sempre està en conflicte amb la coŀlaboració—, sinó com a instruments que faciliten els usos lliures de l'expressió en qualsevol àmbit. I només es poden facilitar coneixent-los, reconeixent-los, atenent-los i obrint-los portes i finestres expressives. He escrit «portes i finestres», com si fera un dibuixet infantil, amb teulà a dos aigües i xumenera... Com si estiguérem en una casa que mira i mos obri la porta al món.

Collita de neures

Anem repetint esperances, afectes, malentesos, coincidències, odis o rancúnies... Sempre és temps de repetir l'animadversió exaltada de Maximilià Thous —supose que el fill— contra Xavier Casp, cap als anys quaranta o cinquanta, no ho recorde ara. Ara també tenim la nostra collita de neures i maledicències, antipaties o idolatries. ¿Per què? Perquè sí, i podria ser pitjor —podem mirar cap a Bangladesh, on estos dies han condemnat a mort l'antiga primera ministra del país—,🔗 aixina que, encara sort.

Indolència mortal

Mirem i escoltem un poc de la compareixença de l'encara president valencià Carlos Mazón Guixot, el president del Consell d'ineptes i negligents càrrecs del pp recolzats en l'ultradreta —ho apostrofe a posta, perquè no diguen que no ho han documentat...—. No és un juí encara, però no pareix que els diputats s'ho hagen preparat per a traure res en clar, ni tan sols per a intentar que Mazón aporte cap veritat que vullguera callar o que caiga en mentires evidents que siguen perseguibles judicialment —encara que és probable que no ho puga evitar—... El parlamentarisme democràtic espanyol a voltes sembla posseït per l'esperit dels procuradors del franquisme: la transició va transformar el feixisme en partidisme, que deu ser el substrat orgànic on creix l'exhibicionisme.

Per contra, entenc que les víctimes accepten el poc de consol que poden sentir quan alguns dels diputats li han fet engolir a Mazón un poc del fang —en forma d'insults i retrets— que ell va repartir amb la seua indolència mortal aquell dia d'octubre que encara és un guixot per explicar en la seua biografia.

Cita dominical / 887: Eva Piquer i Vinent

La crítica legítima es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes; la difamació conté informació falsa, exagerada o manipulada amb l'objectiu de perjudicar algú.

Eva Piquer i Vinent, Difamació.

La foto del sàbat / 277

La temporà del ravanell, verdor i solet.

Riuà de lletra

Després de la mamografia, més encara en el cas de les mamelles denses, convé fer com a prova complementària una ecografia. Espanta que et telefonen administrativament per a comunicar-te la cita sense cap més explicació de la causa. Damunt, esta setmana és una d'eixes en què, com diuen, ¿vols caldo? Dos tasses. Entre la prepotència insultant d'uns, les obsessions sulfuroses d'atres i l'estrés acumulat per un clima laboral insalubre, només faltava la tocà inesperà de l'hospital per a reblar el clau i malmetre un poc més els ànims.

Passem per Abacus i carreguem uns quants llibres, a vore si una riuà de lletra pot entintar les idees i que tot siga com un relat que podrem somiar.

El «Backpacker» —malnom que un company li va posar a un polític del pp que venia amb motxilla al parlament valencià— fa hores i hores en la terrassa del bar de baix de casa. Entre setmana i caps de setmana.

Segons Takse, eixa és la seua faena, fer temps al bar, xarrar amb uns i atres i telefonar a càrrec dels diners públics. Sembla que en lloc de tonificar-se, ha tornat amb un extra musculat de demagògia del gimnàs, tot i que no dic que no siga certa la seua percepció —en coneixem alguns—, però és possible que això siga una part de la faena política: estar en contacte amb el viver dels vots, el carrer, el bar, la plaça... I no podem oblidar-ho: fins a El Ventorro i més enllà.

Converses borrascoses

Tornant pel mercat de Mossén Sorell, per davant de La Rentaora, una conversa en valencià casolà: un cambrer parla sobre les llistes d'espera de la sanitat pública amb uns clients. Estava fent-me a la idea que Copilot, Gemini, ChatGPT —i tants com n'hi haigguen— serien els nostres futurs interlocutors... Com si encara tinguera la iŀlusió que és possible dialogar amb una màquina... Bé, segons com, l'experiència quotidiana ja m'ha demostrat que és cada volta més estrany allò que es dia, no ja fer un barret, sinó conversar, dialogar. S'estilen més els monòlegs o, poant en atres temps, les catilinàries. Autoritarismes comunicatius paraŀlels a algunes pretensions polítiques borrascoses.

Maürant les males idees

¿A què trau cap discutir periòdicament amb estúpids? A res de bo, ja ho diu el llibre. El llibre no dia que te s'apegava: notes com vas enviscant-te, fins que quedes apegat a les rancúnies i els retrets, a les rèpliques insultants i rabioses. Fuig, fuig —diries, però no convé ni insinuar-ho.

Intentem anar deixant passant les hores, els dies, mirem de desenviscar-mos amb racions de silenci, però hi ha una malíccia a l'aguait, maürant les males idees des de la talaia.

La mola

Les neures —sense arribar a fòbies— i el Dormicum tenen la somnolència com a conseqüència que no t'esperes. Sents parlar, anotes mentalment una expressió, una paraula volandera...., sí, l'«asprella» que hi havia en les séquies mentres estiraves la corda del mornell que ton pare dirigia amb la perxa. I te se fon tot a negres, com el film que et pesaves que estaves vegent... O era el Polònia. Té igual, son per a apagar la mola de cal dentista.

Cita dominical / 886: Jaume Salvanyà Cristòbal

Algú que és incapaç de destriar el gra de la palla, de distingir allò que realment està malament d’allò que és una neura personal, algú que es dedica a rectificar coses que ja estan bé, no és un bon mestre.

Jaume Salvanyà Cristòbal, «Virgili, l’influencer del bon català, un venedor de fum», Núvol, 27.10.2025.

La foto del sàbat / 276

Diumenge passat, Arròs a la cubana. 🔗

Bloquejats

No sé quants números de telèfon deu haver al món, però tinc la sensació que, en uns quants anys, sense adonar-me'n —o ben conscientment i torbat—, arribaré a tindre'ls tots bloquejats, llevat dels pocs que tinc registrats a la meua agenda —i, si m'encante, també eixos. M'acaba de telefonar algú: m'espante, el rebutge i al perol.

El positiu del negatiu

Una de les víctimes de la incompetència del Consell valencià durant la dana del 2024 ha comentat quins resultats positius poden haver tingut les compareixences. S'ha centrat en la part positiva —com han volgut ressaltar totes les compareixents— sense pretendre fer sang, perquè diria que també ha tingut eixe paper en negatiu, eixa atra cara fosca que vegem però que preferim deixar de comentar: l'actuació hipòcrita en colla dels polítics de la dreta ultra espanyola que fingix pesar i que acull les víctimes, però que no deixa d'aplaudir i exaltar els victimaris.

En este cas, a més, ha servit per a constatar la falta d'ètica i de valors democràtics d'un munt de representants polítics que han estat un any donant suport a Mazón Guixot i al seu Consell, tant durant la seua negligent gestió de la dana com durant les actuacions posterors del govern, un temps en què han aprofitat la debilitat parlamentària, ètica i política de l'executiu valencià i del seu partit polític per a falcar-los presoners en el poder i aconseguir impulsar polítiques classistes, racistes i xenòfobes adobaes amb mentires, enganys i menyspreus... Bé, això últim, no cal que mos enganyem, com sempre.

Acer cromat

Arretirem l'aixeta electrònica Oras que mos ha acompanyat durant quinze anys. Encabotamenta de l'arquitecte —i uns euros que es degué embutjacar per coŀlocar-mos-la—. Era una aixeta pràctica per a unes coses i gens pràctica per a atres: sense mans, però amb les mans. Pels meus comptes, la bateria estava a punt de caducar aixina que m'he estalviat haver-la de canviar.

Després de rodar un poc amb dependents monolingües en castellà que no tenien l'aieta que volíem, mo n'han venut una nova en una botiga on devia fer vint anys que no havíem tornat, però on encara mos tenien registrats en l'ordinador. Això no ha valgut per a que mos férem algun descompte per la reincidència tan tardana i poc probable. Almenys, la xica ha tingut el detall empàtic i simpàtic de parlar en valencià, que és notava que no era el seu fort i menys encara a l'hora de descriure aixetes. Monocomandament, airejaor i acer cromat.

«Puix fortuna alre no·m consent»

En la correspondència de Sanchis Guarner publicada en Lletres de resistència, editada per Santi Cortés, apareix un comentari de Coromines sobre la forma aldre 'atra cosa' —«conegudíssim», diu— forma que no apareix actualment en els diccionaris acadèmics, però que sí que apareix en l'Alcover, perquè pertany a la llengua clàssica —en el Tirant hi ha la variant alre—.

Mos falla l'acadèmia si no consent atendre la llengua actual com si no n'hi haguera un demà —per a la llengua—, i també quan no l'atén del tot omplint el present amb l'experiència del passat. Les obres cabdals que s'haurien de poder llegir amb el diccionari més usual i corrent obrint camins en els dos sentits.

L'equívoc de la mala persona

Una peça oratòria infame, insultant, emfàtica, que hauria d'aparéixer en les antologies del narcisisme perdonavides i de la pocavergonya: el discurset de mitja hora en què Carlos Mazón Guixot ni diu que demana perdó ni diu que dimitix. No ha parat de mentir, i només ha deixat clar que ell és la víctima dels seus de les maldats d'atres. Tal com l'ha clos: hem pogut entendre que algú que s'equivoca també pot ser una mala persona.

Per a una anàlisi més concreta i encertada, l'inici de l'Està passant de hui. 🔗

Cita dominical / 885: Rosa M. Álvarez

«Avui, 29 d'octubre de 2025, no volem..., exigim que no estiga, perquè ell és un ocupa en eixa institució, per tant, no pot estar.»

Rosa M. Álvarez parlant del president de la Generalitat valencia, Carlos Mazón Guixot, durant l'entrevista concedida a Carmen Domingo en Àpunt, 29.10.2025. 🔗

La foto del sàbat / 275

Una de tantes varietats de mosques que imiten les vespes. Amb el mòbil no l'he poguda agarrar massa bé.

La micció a sobre

Inclús Xavi Castillo ha pogut fer un acudit en un «veriueuo» dedicat a Mazón juant amb això del, segons va dir «Vicsca»: va proposar que li feren entendre això de la «dimicsió»... Disculpeu, ara no trobe el vídeo. En tot cas, està bé fer broma de les pròpies normes ortogràfiques. Ara, seria una llàstima que només fora per l'atreviment i la traça d'una ignorància desimbolta i no una broma amb fonament i coneiximent de causa que l'encerta amb tota la idea del món. Això seria com una micció a sobre i, vaja, que mos digueren que plou...

Los dèsset «lis»

Uf, per un moment un ansigne de normalització dialectal en La Selva (cap al minut 17:25): 🔗 la periodista Marta Monforte, d'accent valencià difús entre el castellà ambiental en què deu viure, diu «dèsset» i, al moment, quan Grasset mig ho repetix d'aquella manera i després remata amb «divuit», la valenciana es subordina dialectalment repetint la xifra en oriental. Per sort, Grasset té una eixida amable amb les varietats dialectals:

No, el «dèsset», el «dèsset», si al País Valencià hi ha el «dèsset», ja ho entenem [...] És molt bonic també [...]

Un atre tret amb què haurem de carregar les generacions futures —ho dic amb ironia i resignació pel que fa a això del futur— és que a Monforte i a altres col·laboradors del programa pareix que se'ls ha escapat del repertori el plural «los» o «els» del pronom de complement indirecte i se'ls ha apegat l'embotinaor «lis». Com si s'ho hagueren ensenyat en dijous.

Omissió, dimissió

Tornem a eixir sense pegar la becaeta —que no són precisament vint minuts—. Al cap dels anys, m'hi he acostumat tant que botar-me-la em deixa prou destarotat. El funeral d'estat amb què es commemora l'any de la dana, les 237 víctimes que va deixar —229 víctimes de la negligència i les mentires del president i del Consell de la Generalitat valenciana Mazón Guixot— remata estos dies en què abunden els documentals, el repàs informatiu als fets i a l'any transcorregut, el pesar per les morts, la incredulitat angoixada per les mentires d'una dreta valenciana tan cínica, profitosa i inclement com és habitual al País Valencià.

Uns pocs crits necessaris i una punxa en el discurs de la cosina d'una víctima de Letur: «És qui omet el seu deure, sabent que eixa omissió pot comportar la pèrdua de vides humanes, qui comet l'acte primigeni que deriva en les morts.» Omissió, dimissió.

intercomprensió de sabors

Toca allargar-mos al centre de la ciutat per a fer gestions a la sucursal del banc. Mos passem vora una hora de conversa bilingüe: la valenciana que mos atén no té cap problema a l'hora de fer servir el seu castellà de proximitat amb mosatros i mosatros tenim la pràctica i l'interés d'utilizar i no subordinar el nostre valencià autòcton: per tant, conversa de dos sonoritats, com si fora un gelat de diversos sabors. És ben fàcil i no cal demanar permís: la intercomprensió i el respecte mutu són suficients.

Pels canyars

Després de les polles d'aigua, més harmonioses, arredonides, molts galls de canyar travessant el camí fugint del cotxe, ja de vespraeta, a voltes esperant massa confiats, a voltes correguent espantats estirant el coll, quasi com si imitaren uns dibuixos animats escarotats. La marjal té ja aigua neta en alguns llocs però hi ha camps que la tenen entollà remullant la palla.

Cita dominical / 884: Hermann Hesse

Els qui no volen assumir responsabilitats o pensar per ells mateixos necessiten i reclamen un líder.

Hermann Hesse, Lektüre für Minuten.

La foto del sàbat / 274

Marjal a fosques

A fosques, no hem vist si eren polles d'aigua o galls de canyar, morts al mig del camí. Els carrancs que també travessen de banda a banda de camí, alçant les pinces amenaçadors. Alguns gats mirant cap a mosatros, lluernes de sorpresa. Uns ànecs que passen volant lleument agrisats pels fars del cotxe. A qui li s'ocorre anar a estes hores pels camins de la marjal. Doncs, a més gent del que mos podia semblar. «Casi» tots de cara i patint per si s'acostaven massa a la vora i queen a la séquia o al camp d'arròs, que tornen a tindre aigua. A voltes pudenta.

Contra l'algoritme massiu, la inteŀligència justeta dels humans.