A vo si mos atracem

Completant el Paraulògic de hui, que tenia un volum raonable de paraules, Takse el culmina amb atraçar, que havíem descartat inicialment, però que resulta que sí que apareix en el diccionari 🔗 i té dos accepcions:

1. v. tr. Indicar (a algú) el camí per a anar a un lloc. 2. v. tr. Fer anar (a algú) a trobar-se amb una altra persona, generalment amb un objecte determinat.

Intente trobar documentació d'usos actuals en el Cival, però diria que només trobe usos d'Ausias March i de qui s'hi referix. La resta d'usos del verb corresponen al castellanisme atrassar ('retardar, endarrerir'), que no hem incorporat encara al lèxic valencià-català. El cabal del diccionari va fent-se aixina, amb cadàvers iŀlustres que van descolorint-se, mentres el lèxic més usual i necessari costa suor, llàgrimes, anys i panys —pegar la vara, vaja— que arribe a ser tractat de manera sistemàtica i estructurà, encà que siga pegant una cabotaeta coŀloquial amb algun document de referència. I això que l'ús normal del valencià escrit ho agrairia. I ara no sé si mos hauríem d'atraçar o no.

Cita dominical / 850: Víctor Gómez Labrado

Menysprear l’experiència acumulada, el treball de tanta gent que, lentament i amb gran esforç, les havia fetes possibles al llarg de dècades, pensar-se que ells, des del seu despatxet en qüestió de mesos podien eliminar-les i substituir-les per una solució perfecta —el plurilingüisme, tu— que només existia i podia funcionar en la seua imaginació… Per a fer una cosa així, cal ser molt indocumentats i molt narcisistes.

Víctor Gómez Labrado, «La Conselleria de PP-Vox, també contra les línies en valencià», Diari La Veu del País Valencià, 12.04.2024. 🔗

La foto del sàbat / 240

Les calèndules s'han obert.

Insecticida lingüístic

A banda de revisar o d'acabar algunes fitxes, peixque l'ocasió de demanar-los al Cercaterm pel Scirtothrips dorsalis, un insecte que està arribant també als camps valencians de fa uns anys i que encara no pareix que li hagen posat un nom en valencià.

A banda, he vist un poc del debat impossible entre les raons democràtiques de Ricard Chulià i els prejudicis espanyolistes d'una representant d'una associació denominada Hablamos Español. 🔗 El nom de l'associació no té res de mal, si no fora que l'entitat amaga baix d'eixe nom un eufemisme d'aquells «Soyez propres, parlez français», del «Si eres español, habla español», del «Sea poatriota, no sea bárbaro»o o del definitiu i eternament condemnatori —per a qui l'usara amb sotana— «Háblame en cristiano»...

Sí, és cert, el franquisme només va ser eficaç en la repressió i la corrupció polítiques i econòmiques, però tampoc podem pensar que cal aplaudir-lo perquè fora una dictadura incompetent pel cantó de l'aculturació i la glotofàgia. El ddt no va servir per a això.

Parlant amb Procust

En el Diari La Veu del País Valencià (27.02.2025) 🔗 han publicat la noteta que els vaig enviar sobre la possibilitat i els descobriments insospitats que s'aconseguixen parlant en valencià a tothora. Curiosament, i espere que siga més lapsus que símptoma, m'han fet alguns retocs: vixc > visc, n'hi han > n'hi ha, vosatros > vosaltres, Valéncia > València. I crec que no han canviat res més.

La secció pretén contrarestar el procés de desaparició de la llengua previst pel sociolingüísta Aracil. I el cas és que assenyalen com a conclusió sobre els valencianoparlans: «sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món». Bé, convindria que revisaren què entenen per dignitat en relació amb el valencià, perquè si partixen de la base que algunes variants dialectals s'han de «corregir» quan apareixen en un escrit, poca dignitat està disposats a reconéixer-li a eixa llengua. Al contrari, l'estan devaluant, tal com es sol fer habitualment com a part del procés que assenyala Aracil i que explica també en un atre article, «Educació i sociolingüística» (1979). 📄

Per cert, els vaig explicar a banda per què escrivia «Valéncia». De fet, eixa forma té més fonament històric i real que la que s'ha fixat oficialment. En tot cas, això m'és igual, perquè el nom no fa la cosa, i sempre estem a temps de canviar les normes d'accentuació. En canvi, maltractar l'ús escrit a colps per a encaixar-la en l'estàndard, sembla més la recepta de Procust^W per a la llengua. En tot cas, espere que continuen amb la secció «Parlem valencià», a vo si eixe nom sí que fa la cosa.

Alegre cant fúnebre

N'hi ha dies que toca reinterpretar això que et sembla un suplici, un castic immereixcut o una condemna interminable, i per molt que t'estiga fent passar angoixes i maldecaps, convé repeixcar què n'hi ha de bo en eixa tortura inesperà que són algunes persones amb qui has hagut de topar. Peguem-li la volta: hem ampliat la perspectiva que tenim la natura humana, encara que siga perquè hem hagut de topar amb eixes facetes fosques i amargues, amb caràcters malicciosos, amb actituds acomplexades que s'amaguen darrere de supèrbia, recriminacions i retrets...

Uf, deu ser que és dimecres, a mitjan setmana me s'acumula un poc de fel al pap. Passege un poc, m'acoste a les calèndules, li pegue la volta mentalment a la situació i descobrixc alguna cançó curiosa, com ara «Hileta kantu Nafarra» de Zetak. 🎬

La consciència de la festa

La consciència lingüística dels valencians —un llibre d'Adrià Martí-Badia (2020), centrat en el període 1854-1906— és un títol que em sona com si fora familiar, com si fora molt recurrent en la història de la llengua, en la sociolingüística, en els interrogants que de tant en tant mos posem sobre mosatros mateixos... No ho deu ser tant, però sí que és un títol que em degué marcar, aquell Consciència idiomàtica i nacional dels valencians d'Antoni Ferrando (1980), llegit d'aquella manera que llegim quan tenim vint anys, amb devoció i sense referents suficients, amb ganes de veritats sòlides. Alguna cosa volíem creure aleshores. Més tard la cosa es fa difuminant, tinc més la sensació que els valencians devem tindre consciència d'alguna cosa, però em pareix que la consciència de ser valencians equival més aviat a la consciència que no s'és res si... es pretén ser massa, com ara ser poble, nació, estat, eixes abstraccions tan pomposes.

Deixem-ho en consciència que tot això són imaginacions massa carregoses comparat amb la possibilitat de convertir-ho en representació, imatgeria, provessó, mascletaes, foc si convé... Consciència de fer festa. El turisme convida a pagar eixe preu, supose.

Espais de comunicació

En el Diari La Veu del País Valencià han una secció que han batejat «Parlem valencià», 🔗 que és una expressió simptomàtica sobre com va la cosa si pensem en aquell «Parleu bé!» de Carles Salvador (pòstum, 1957), en què la preocupació podia ser la forma, perquè supose que encara es podia creure que parlar en valencià era normal i quasi inevitable.

La secció té la finalitat de «crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives en l’ús del valencià». No sé si calia i si tindrà cap efecte, però si engrossix la difusió del diari i per servix per a reblar un poc l'interés que hi ha estos dies per l'ús del valencià —ara que s'ha donat a conéixer l'enquesta d'usos lingüístics a Catalunya: Marina Romero va entrevistar Miquel-Àngel Pradilla— 🔗 he enviat una proposta simple que convindria practicar diàriament:

A Valéncia ciutat he topat amb molta gent que entendria activament el valencià (i inclús el parlaria) si els suposats valencianoparlants actuaren com a tals i els parlaren en valencià. Si no ho heu fet encara, proveu-ho i descobrireu els avantatges ètics i psicològics de ser positius amb vosatros i amb el vostre país.

Cita dominical / 849: Irene Vallejo Moreu

Abans semblava que les humanitats eren un luxe que només es podien permetre els rics i ara que pareixia que les havíem democratitzat, les ataquen per no ser útils. No vegem com és de revolucionari que tots tinguen accés a les coses que durant molt de temps han estat en mans dels grups més privilegiats de la societat.

Irene Vallejo Moreu, segons l'entrevista que li fa Elena Cabrera Montero en elDiario.es, 46, desembre de 2024.

La foto del sàbat / 239

Humans, en un cert sentit...

Assertivitat valenciana

El Diari La Veu del País Valencià (17.02.2025) 🔗 informa de que «El Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant organitza aquest taller pràctic per a dijous i divendres». Com que em sembla una gran idea i espere que tinga continuïtat i que es generalitze, perquè anem un poc curts de recursos dialèctics i comunicatius per a mantindre la pau i la dignitat alhora, els deixe un comentari:

Una molt bona iniciativa. L'ús del valencià necessita encara despenalitzar-se socialment i psicològicament. La militància és una exigència excessiva per a comunicar-se pacíficament. De fet, em sembla que estos cursos són molt més necessaris i que segur que seran més efectius per a l'ús del valencià que els que es fan tradicionalment i per inèrcia sobre normativa escolar, com si encara estiguérem en els anys cinquanta del segle passat. Les dades indiquen que, la normativa, mos la sabem massa. I tenim molts recursos de consulta a mà. Mà esquerra per a trencar les portes de l'armari lingüístic. És a dir, un poc més de sociolingüística democràtica.

La legalitat està clara —tant lo que tenim a favor com contra lo que mos hem de pegar cabotaes—, però mos falta sentiment i empatia amb mosatros mateixos.

Per etapes biològiques

Mirant-ho amb calma, les decisions personals i polítiques del president americà Donald Trump no són cap novetat. La novetat és que tinga els cabells i el rostre de color carabassa; i comparat amb els últims predecessors en el càrrec, que en públic siga més cínic, més arrogant i més desvergonyit. Per la resta, Obama no va tancar Guantànamo, Biden ha deportat a palaes, Bush va dur la guerra on li va semblar, i podríem anar reculant... A Xile o al Vietnam.. Estem plorant la massacre que patixen els palestins a Gaza comesa per un estat «democràtic», i quan pensem en la doble moral d'alguns jueus, mos mostren de nou el records del nazis i d'Auschwitz però hi ha qui oblida molt convenientment que els jueus van ser expulsats dels regnes de Castellà i Aragó l'any 1492... 🔗

Tot de nou, però sempre superficialment, perquè biològicament encara no hem descobert com sobreviure eternament per a fer-mos la mà durant uns quants milers d'anys. Anem fent-ho per etapes.

Els romanços de sempre

Estan —i estem— preocupats per la desinformació... Però en realitat, trobe que si acceptem que mos vagen canviant els noms de les coses, d'una banda, mos quedem desconcertats, perquè pareix que siguen nous perills contra els que no tenim recursos; i per una atra part, mos atrapen en una teranyina de conceptes que pareix que aporten certeses sòlides i útils, quan en realitat són la mercaderia fraudulenta de sempre, amb el matís que, com sempre, els qui mos deixem embrollar, ho fem massa carregats de raons... Atra volta com sempre.

Ni desinformació ni romanços de posterveritat o de veritats alternatives... Les mentires, els enganys, les estafes, els fraus, les falsedats, les fal·làcies, la demagògia i més que n'hi han, són els termes coneguts i quotidians i que identifiquen perfectament tot el repertori de velles tàctiques amb què els humans gestionem en societat les nostres dèries, afectes, malíccies i odis, sobretot per a cometres inequitats, iniquitats i injustícies. La història en va plena, però sempre podem trobar matisos («Confiança i postveritat: una reflexió amb Hannah Arendt» d'Alfons C. Salellas, Núvol, 30.03.2018) 🔗 per a justificar-mos.

Rematar la faena

Opte pel full gris clar i el fons verd tirant fosc per al fons del LibreOffice. Em sembla que són uns colors que no carreguen tant els ulls. Mos toca cuidar-mos-els abans que mos vagen caiguent a trossos després de tantes hores de pantalla. La resta del nou Ubuntu és pareguda a l’anterior, aixina que podrem anar fent vida normal... Si és que mos en queda molta. A migdia, mirant les notícies, me s’ocorre dir-li a Takse que si Zweig alçara el cap, es tornaria a suïcidar. Ha assentit amb tristor. Ja no sé si era per Ucraïna, les deportacions d’immigrants o els llautons clarament rovellats d’eixe europeisme espanyolista —insultant i fals— que mos han estat venent des de fa tants anys.

Les llàgrimes de Christoph Heusgen són l’única nota que pareix sincera de la política que seguim. Estem entre les mentires neoliberals de Trump i Mazón —«És la bola més grossa, idiota!»— i algunes pretensions televises que acaben en parides per a ofegar les idees. Tal com diu Mònica Planas, «un cinisme de rècord Guinness per rematar la feina». 🔗

Mosca (pre)primaveral

He salvat els documents de l’Ubuntu, m’he passat al 24.04, he salvat el primer inconvenient xorra: «External drive does not mount after Ubuntu upgrade», és a dir, que no em deixava carregar els discs externs. La cosa és que el gestor d’arxiu munta els discs amb el nou controlador ntfs3, que diuen que és un desastre, aixina que recomanen anuŀlar-lo —executant «echo 'blacklist ntfs3' | sudo tee /etc/modprobe.d/disable-ntfs3.conf» en un terminal— i reiniciar. Ha funcionat.

Ara, com quasi cada any, ho he de tornar a configurar tot. Baixar i instaŀlar el Chrome, el Synaptic, el Gimp, el Kolour Paint i alguns programes més, configurar l’aspecte i fer els autotexts del LibreOffice... I aixina passem també unes bones hores, amb una mosca embotinaora, la primera de la temporà (pre)primaveral que ja tenim a la vora.

Cita dominical / 848: Carles Porcel López

Les esquerres i verds tenen massa interioritzat el mite de la racionalitat. Tenir raó no és un argument comunicatiu. Si fos així, les mentides i les faules de les dretes no tindrien l’efecte que tenen.

Carles Porcel López, «Dius coses o comuniques políticament?», Diari La Veu del País Valencià, 01.02.2025. 🔗

La foto del sàbat / 238

Uns quants flamencs afaenats. De més a prop que mai, tirant cap a Alfafar.

L'Ubuntu d'enguany

Em toca reinstal·lar l'Ubuntu, que ja pareix que siga una faena periòdica, anual. Aprofite per a posar la versió 24.04. 🔗 Espere haver encertat esta volta la grandària de les particions, pa que l'arrel no me se quede curta, que es veu que és el que ha ofegat la instal·lació anterior.

Uf, la cirereta per a desitjar un poc més el cap de setmana.

Hi ha un virus

La sèrie The Boys 🔗 s'ha acabat en un punt àlgid, ho han deixat allà dalt. Tan alt, que no m'he enterat que s'havia acabat, em pensava que continuava, però no, ja no n'hi ha més episodis. I no tenen una resposta clara per a l'arribà d'un autòcrata narcisista acomplexat a la presidència dels Estats Units. Hi ha una vacuna, un virus que es pot carregat el Patriota —Homelander en diuen en l'original—. Ves a saber si no és una metàfora del seu propi ego.

Radiació toponímica

Un company em comenta que en una decisió de transcripció de topònims es va optar per no rebaixar la sistematicitat a causa d'un «es considera que hi ha» o una frase boirosa pareguda amb què es pretenia mantindre la còmoca pràctica anterior consistent a adoptar topònims internacionals moderns filtrats per una llengua d'interposició en lloc d'agarrar-los directament de la llengua original.

Com estàvem tan acostumats a la versió interferida, submissos als mitjans en castellà, en anglés, en rus..., en lo que faça falta, ara va i mos venia malament incorporar un poc de sistematicitat..., llevat que la ideologia o la militància mos impulsara un poquet. Això va servir per a que mos acostumàrem a «Kíiv», a pesar d'estar tota la vida llegint i diguent «Kíev», però després a algú li se fa fer bola la transcripció de l'ucraïnés per a Txornòbil (excepte a algú en la Viquipèdia, 🔗 que sí ha que ha tingut en compte la possibilitat).

A poc a poc, com les gallines.

Desconsiderant la regularitat

Les institucions acadèmiques que regulen la normativa lingüística solen estar formades per persones que, pel que es veu, estan molt influïdes pel solatge juridicoadministratiu que institucionalitza eixes entitats, i solen entendre la llengua com si esta fora, en primer lloc, per definició i originàriament, un text escrit. En conseqüència, solen preocupar-se principalment de constatar en els mitjans escrits l'«existència» dels trets o paraules que han d'atendre i difondre com a matèria que cal normativitzar.

Fent això, és fàcil d'entendre que acaben dedicant-se a la casuïstica, a l'enumeració detallista, pitjor encara, en lloc d'intentar aconseguir una perspectiva regular i sistemàtica dels trets lingüístics —que són els que conformen la llengua—, acaben fragmentant trets sistemàtics i analitzant-los com si foren inconnexos, els convertixen en soroll o els pengen etiquetes com «vulgar», familiar o «col·loquial», els repartixen entre els cabassos que sempre n'hi ha per a les irregularitats o, molt sovint també, van als cubell dels errors. Aleshores és una llàstima, perquè desconsideren no tant la llengua com la societat que haurien d'atendre.

Els garramanxos de les males hores

La meua preocupació últimament és com farà el Riad Sattouf de vint anys per a aconseguir l'èxit com a dibuixant de còmics i què passarà amb el seu germà Fadi segretats per són pare i enviat a la Síria de Baixar al-Assad dels anys noranta. Tinc el còmic gros complet en un volum, L'arab du futur, i la continuació sobre el germà, aixina que espere enterar-me prompte.

Eixa lectura em lleva el rotovato de l'orella dreta. De fet, comprove que hui que no han vingut el parell de persones que estan transformant els conflictes laborals en retrets disciplinaris i relacions mínimes adobaes amb maltractament personal, no he sentit el rotovato..., excepte quan he pensat en elles. Tornaran demà i em tornaran a fer sentir el poder amb què amaguen i amarguen les seues incompetències. La vida funcionarial no sempre dona alegries a canvi de la seguretat en l'ocupació. Bé, Riad, ja sé que els garramanxos tampoc no mos estalvien totes les males hores.

Cita dominical / 847: Géraldine Schwarz

Recordar les víctimes del feixisme i del comunisme com fa la Unió Europea el 27 de gener, és important, però no és suficient. Necessitem una memòria positiva. No hauríem d'abandonar eixe terreny als populismes. Els hem de tornar als europeus, al jóvens, l'orgull de pertànyer a un continent on els pobles han sabut véncer els totalitarismes dos voltes, en 1945 i en 1989, i han construït amb el seu esforç la democràcia i han tornat la dignitat als ciutadans.

Géraldine Schwarz, Les amnésiques.

La foto del sàbat / 237

L'estàndard és un excipient per a la glotofàgia.

Antiparres funcionarials

Tenint en compte la meua experiència laboral com a tècnic lingüístic funcionarial, trobe que qualsevol faena deu ser més interessant i enriquidora, en general. Probablement, també deuen ser més pesaes, tedioses, mal pagaes, poden ser molt més perilloses, insegures... Però tenen una part positiva que les crec que aporta capacitats i coneiximents que no s'obtenen en la meua rutina administrativa. Estic pensant en l'enriquiment personal del contacte amb persones molt diverses en situacions ben variaes amb estats d'ànim, llengües, costums i cultures que poden ser quotidians, però també inesperats i sorprenents.

L'administració pública, en concret, les Corts Valencianes —i el que conec de la Generalitat—, són un carreró d'una direcció en què s'ha instaurat una cultura de la rutina, la inèrcia, la submissió i l'obediència acrítica. No es tracta de modernitzar la institució i millorar els procediments, sinó de portar antiparres, seguir el solc dels predecessors i aprofundir la carrerà que guia el camí cap a la jubilació. El neofeudalisme i la burocràcia absurda decimonònica són les pautes recurrents. No sovintegen els facilitardors de la democràcia.

Espere tindre ocasió de farcir d'exemples estos apunts massa inconcrets i improvisats. Ho deixe ací. Encara em falten massa anys per davant. I que les meues eixides de solc no me'ls allarguen encara un poc més.

L'ànec coixo

Hi ha coses que vegem vindre, però que anem ajornant, que deixem de vore i que acabem oblidant, i algú és possible no tan sols que en traga profit, sinó que mos estiga posant a bollir com allò de la granota i en el perol d'aigua gelà al foc.

Ho dic perquè ara que senc que diuen que Google ha decidit sumar-se als acòlits hipòcrites del neofeudalisme trumpià (El País, «Google abandona sus políticas de diversidad en la contratación en plena ofensiva trumpista»), 🔗 note que estic molt lligat, quasi presoner, a totes les «facilitats» en què he consentit deixar-me atrapar en la gestió de massa coses: navegador, correu, contrasenyes, blocs...

M'he de desenganxar, però no sé si ho podré fer, si m'ocuparà molt de temps, si tinc alternatives pràctiques... Ja vorem si passe este bloc a Wordpress i me l'alce en un servidor propi. De totes formes, pa començar, aniré provant el navegador Duckduckgo, aprofitant que Trump hauria de ser això que diuen allà en els segons mandats presidencials, un ànec coixo. 🔗

El codi sempre futur

Continue fussant en la conversió del codi html en pdf. El recurs d'un web conversor està bé, però estic mirant que també hi ha l'opció d'utilitzar les plantilles css dels documents que em descarregue, crear un document html enllaçat a eixa plantilla que vaig modificant per a que s'ajuste al que pretenc, i finalment, quan té l'aspecte que em va bé, fer una impressió en format pdf de la pàgina.

He mirant d'aprofundir un poc —la plantilla pot fer que els talls de pàgina tinguen un punt predeterminat, que les notes vagen al marge a la vora del text...— perquè hi ha webs que mostren un aspecte agradable en el navegador, però que donen un mal resultat com a document pdf. I aixina faig hores davant la pantalla. Sort que ara estic amb el totxo integral de L'arab du futur de Riad Sattouf, 🔗 que em permet desentendre'm de la lletra electrònica i em porta un poc a una infància més artesana, a poc a poc elèctrica, amb alguns ressons vitals, polítics i ideològics que m'abstrauen alhora que em constaten.

La troballa del codi

En lloc de convertir documents editats en Word, com que extrac i edite codi de pàgines web, pegue una mirà en la xarxa i trobe que sí que puc convertir el codi html directament a pdf en línia: es tracta del web de DeftPDF 🔗. Em falta trobar una aplicació que ho faça encara més directe i que tinga alguna opció més, però és un recurs senzill i pràctic que m'evita anar combinant codis i formats entre programes i webs de conversió.

Trobe que no arriba a serendipitat —terme i circumstància més mudaors: els propose als del dnv que incloguen la paraula—, perquè jo sí que esperava que hi haguera algun recurs d'eixe tipus, però no deixa de ser una troballa afortunà.

Lo coŀloquial

Diverses universitats promouen unes jornades al mes de maig sobre «el col·loquial»... Em sembla que eixa referència encobrix un element lingüístic que ells mateixos diuen rebutjar de tant en tant quan es posen doctes: «lo coŀloquial», amb eixe article nominalitzador... En realitat, estan fent referència a alguna cosa inconcreta que no sabem com denominar o que es pensen que queda clara i que és qualificà com a «coŀloquial». Em sorprén que facen un títol d'eixe estil tan ambigu o inconcret. De totes formes, com que són jornades d'estudi, és possible que al final puguen explicar de què estan tractant.

A banda d'això, el títol de les jornades es centra únicament en els mitjans de comunicació, tot i que en el programa provisional previst pareix que s'estenen més enllà, fins a la realitat mateix, fins a l'ensenyament, inclús fins a les situacions conversacionals. Per tant, alguna intuïció podem tindre sobre el tema: mos estem referint al registre col·loquial. Seria bo que ho explicitaren, perquè aixina es pot entendre millor que la llengua regulada acadèmicament, que tractar la formalitat i la informalitat de les produccions comunicatives, també permet atendre els trets de l'intercanvi quotidià, la coŀloquialitat de l'expressió diària. Al cap i a la fi, ja ho sintetitzava Lluís Payrató (Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana): 🔗

El registre col·loquial actua com a nucli del repertori lingüístic d'un parlant (natiu) i en constitueix una varietat estilística imprescindible.

Paradoxalment, el «nucli», que hauria de ser al centre de tot, és ben sovint ignorat o bandejat com a marginal. Esperem que les jornades ajuden a centrar un poc lo que siga això de «lo coŀloquial».

Cita dominical / 846: Benet Salellas i Vilar

Quan els tribunals europeus ens parlen de mesures de promoció que puguin ser avaluades des de la legitimitat d’objectius, d’idoneïtat i de proporcionalitat, la sociolingüística ens proporciona un cànon més o menys objectiu per justificar clarament la proporcionalitat i la necessitat de la mesura.

Benet Salellas i Vilar, «La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans Djeri contra Letònia i el llarg hivern català», Revista de Llengua i Dret, 24.01.2025. 🔗

La foto del sàbat / 236

Un toc festiu, un esclat d'àloe..

L'habilitat dels flamencs

Hi ha flamencs a la marjal a l'altura d'Alfafar, per la carretera del Saler. Allà on parem per vore'ls, sempre estan massa llunt, aconseguixen mantindre's a molta distància. Tenen un to més pujat i rogenc a les ales. Estan molt escampats. Pareix que es posen tots d'acord per a acatxar el cap dins l'aigua quan intentes fer-los una foto. Fa solet i l'airet és fresquet.

La setmana laboral ha acabat, el rotovato de l'orella dreta pareix que s'haja de cronificar, tal com es degraden de manera constant i persistent les condicions laborals i professionals. No deuria ser aixina, es suposa que hi ha un comité de riscs psicosocials que hauria de poder intervindre. Però també tenen l'habilitat dels flamencs.

Deixant arrere

Durant les dos legislatures del Botànic, primer mos vam poder sentir alleujats, i segon, vam avançar molt en molts aspectes que pensàvem que no podríem mai ni tan sols intuir. Però també vam poder observar uns tics, unes pràctiques i unes idees que estaven a l'ombra del que pensàvem que havia de ser no tan sols el govern, sinó el comportament i la perspectiva dels qui treballaven per a dur avant unes polítiques progressistes, socials, equitatives, redistributives, ecològiques, d'ampliació i respecte dels drets i llibertats.

Ara, a banda de la derrota electoral i pensant que aquella força política té validesa i fonament i que mos és necessària, l'editorial de hui del Diari La Veu del País Valencià, «Els enemics a casa», 🔗 ha aprofitat una mostra dels errors que convindria esmenar i de les males pràctiques que s'haurien de bandejar, per molt tocats per la vareta de la veritat que mos pugam sentir:

Les decisions judicials que van buidar de contingut la primera llei educativa formulada pel Botànic van ser el preludi d’un seguit de decisions que comptaven amb el rebuig explícit de la major part de les entitats representants dels docents i per les entitats defensores de la llengua. Es va alertar del perjudici d’eliminar les línies en valencià, es va posar el crit en el cel davant la proposta d’homologar els títols de Batxillerat als de la Junta Qualificadora —mesura que han acabat implementant PP i Vox!—, hi va haver protestes per la derogació dels cursos de capacitació lingüística i tant Marzà com Trenzano, com també la majoria de l’alta direcció de Compromís, es van fer els sords amb les queixes emeses pels afectats.

L’última sentència és també l’última prova de fins a quin punt s’han fet malament les coses. És una prova fefaent després de molts capítols d’hostilitat i d’arrogància que mai no s’haurien d’haver produït. Davant la incompetència manifesta del Govern valencià del PP, de la seua trista dependència de Vox i de l’odi declarat que ambdós partits –que sumen majoria a Les Corts– li tenen al valencià i als valencians, cal que l’esquerra i el valencianisme no només es rearmen per apartar-los de les institucions, sinó que també aprenguen dels errors comesos.

No cal que mos flageŀlem, però podem deixar arrere la irresponsabilitat i la incompetència negligents.

«Sanitat pública»

En unes «Notes d'hospital» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 29.01.2025), l'articulista, a més de la crònica de l'estada a l'hospital cuidant de sa mare, exposava com només compartint comunitàriament els costs sanitaris —pagats amb els imposts de tots— s'aconseguix l'atenció per a tots:

És llavors quan el rètol «Sanitat pública» deixa de ser un concepte abstracte i es concreta en mil i un detalls que tindran el seu cost. Que el tenen. Només cal mirar-ho en internet. Cada dia en un hospital públic val 700 euros, sense contar el cost de la medicació i d’altres. Fa tres anys van operar mon pare d’apendicitis en aquest mateix centre. Això suposa un cost d’entre 3.000 i 6.000 euros. Però, si la intervenció haguera tingut lloc en un centre privat, el preu oscil·laria entre 25.000 i 40.000 euros. Com va dir algú, «tots som neoliberals fins que portem la nostra mare a urgències».

Afig Garí que després de l'hospital, encara hi ha atencions, cures i tractaments que s'han de tindre en compte per a garantir que les persones siguen ateses en les millors condicions:

Comprem una cadira de rodes, ens deixen un llit adaptat. Contractem una interna que conviurà amb els meus pares i els assistirà dia i nit. Per sort, ja tenim reconeguda la Dependència, així que l’estat ens sufragarà un part de les despeses.

El mercantilisme polític neoliberal massa sovint mos fan combregar amb rodes de molí que no pensem que mos afectaran. No puc evitar enviar un comentari a l'article:

Deixe passar com a mitjanament certa la frase enginyosa «tots som neoliberals fins que portem la nostra mare a urgències». El mal és que té una segona part terrible: la majoria d'eixos mateixos devots del sistema sanitari públic per a la seua mare en urgències —mare inclosa— tornen a ser neoliberals i inclús esclavistes a l'hora de llogar «una interna que conviurà amb els meus pares i els assistirà dia i nit». «Contractar»? L'explotació esclavista és més econòmica.

Gràcies per l'article i per «contractar» una persona (¿colombiana, equatoriana?, al meu poble és lo més comú) en lloc de fer com fan, que diuen que no és pecat.

Infracció de colors

Es veu que el color «marró» no és un color, sinó un invent dels francesos (que probablement havien agarrat la paraula de l'italià): 🔗 el van generalitzar a partir del color de les castanyes... Els llauraors que em van transmetre un poc de vocabulari del camp —amics d'infància, algun familiar i pocs més—, crec que no van parlar mai d'eixe color, sinó del color «roig» de la terra, quan era bona, o simplement del color «de la terra». Com que ací no és lloc de castanyes, el color «castany» crec que té a vore més amb la literatura. En això em va bé amb un comentari de Coromines: 🔗

En la meva adolescència encara no es deia quasi altra cosa que color de castanya «això és de color-de-castanya» [...] en lloc dels després generalitzats marró i castany.

Estic segur que vaig apendre a dir «marró» com a resultat de l'aplicació de la normativa en l'ensenyament, també en la meua adolescència. Com que soc de família de tintorers, recorde que es dia «marrón con moscas», que era una manera humorística de parlar del color eixe en la roba. El cas és que, sense bromes, em sona que jo sentia «marron» (sobretot en «falda marron» o «jaca marron»). A més, la «falda pantalon» també ha segut sempre un element habitual del repertori. Els «pantalons» com que solien ser en plural, no eren objecte d'atenció, i això em fea més estrany el cas de «falda pantalon». De totes formes, la meua percepció estava condicionada per l'escola i per la interferència del castellà, que afectava i afecta tots els àmbits de la vida: «mayo», «mekhillons», «melocotons», «atún», «lentekhes», etc. «Marron» va entrar en eixe calaix (habitualment, «caixó»).

Posteriorment, sempre m'ha cridat l'atenció que en tv3 hi haja gent que diga «camion». També ho vaig relacionar amb la interferència del castellà, tot i que també s'origina en francés 🔗 i, per tant, també és candidat a mantindre eixe final que ara mos sembla estrany en algunes paraules agudes acabaden en -on. Sovint, mirant a fora podem afegir coneiximent i regularitat a la concepció que tenim del cabàs valencià, a vo si podem evitar estar estigmatitzant-mos sistemàticament com a infractors dialectals.

La pantanà de l'escriptura

L'avl acaba d'incloure riuà i pantanà en el diccionari. 🔗 No dubte que al final farà una inferència i establirà la regla que regularà està qüestió amb caràcter general, però fins que arribe eixe moment, està tractant un tret sistemàtic i general com si foren manifestacions inconnexes i estranyes que mos estan afectant la qualitat de la llengua.

El cas és que podríem resoldre-ho d'una tacà acceptant pragmàticament la previsió que el valencià general pot transcendir en l'escriptura de manera segura, clara i consistent. Les pantanaes i les riuaes solen provocar desastres: convé tindre-les previstes.

Cita dominical / 845: Raquel Casesnoves Ferrer

Seguim arrossegant, doncs, el procés de la interrupció intergeneracional del valencià.

Raquel Casesnoves Ferrer, «L’enquesta del cens de 2021: coneixement, usos i trajectòries lingüístiques al País Valencià», Revista de Llengua i Dret, 82. 🔗

La foto del sàbat / 235

Els anys, les idees, van passant i tornant a passar.

Tamborinà somorta

Vora dos hores amb un rotovato en l'orella dreta pegant colpets, tamborinant sordament. Segons Takse, una manifestació de l'estrés setmanal —d'esta setmana concreta— que per algun lloc havia d'eixir. Com dien al meu poble, que tot siga això.

El dnv entra la forma rotovàtor, que prové de l'anglés rotovator, que no sé d'on ix —el podem documentar en 1840, 🔗 encara que el diccionari d'Oxford el troba només a partir de 1936 com a marca— 🔗 que es va convertir en una marca, Rotovator, que va donar lloc a un verb rotovate, en l'anglés d'Anglaterra.

A banda, pa que el desfici haja tingut alguna utilitat, m'ha anat bé el sorollet per a ampliar la fitxa sobre bízum 🔗 amb rotovàtor com a exemples d'adaptació ortogràfica dels noms propis de marques comercials que es convertixen en noms comuns.

Algoritmes nocius

Amb els algoritmes, que són una creació humana, hi ha qui vol substituir la inteŀligència, que és una circumstància natural equitativa i sostenible. Podem posar-li un floc, però el resultat serà el mateix: una de tantes variants de l'«estupidesa», que últimament pareix que és una addicció política ambientalment nociva.

Passa sense prèmit

Quan connecte els informatius, acabe tenint la sensació que el periodisme massa sovint és tractat com un ofici que consistix a escarotar-se o a escarotar. Es veu que encara és més rellevant la notícia, la novetat, la sorpresa, fer-mos estar pendents i enganxats. Poques voltes es dona el cas que els periodistes eviten el titular i facen per explicar i contextualitzar la informació relacionant les dades i suggerint interpretacions possibles. No sol ser habitual allà on hauria de ser un requisit, com ara en els espais informatius.

La majoria de les informacions evitaran fer cap relació entre el canvi climàtic, la contaminació del medi ambient, la pobresa, la fam al món, la sanitat pública universal o els drets humans amb la llista Forbes de milionaris, l'impagament dels imposts, el fracking, els negocis que hia ha darrere dels esports professionals o els viatges en avió de baix preu i d'altíssim cost.

En lloc de transport públic, mos fan omplir les carreteres de vehicles privats, en lloc de contractar i pagar el salari mínim als qui cuiden ancians i malalts, la majoria els paga una misèria en negre i els exigix submissió. Un xicon temerari en moto —no sé per què tendixc a dir-ne «imbècil»— mos avança a poc més de xixanta xafant la línia contínua mentres mos creuem amb un cotxe en l'atre sentit per la carretera del Saler. No sol passar res, fins que passa. La vida, que també passa i no té prèmit.

Excrecència decorativa

A estes altures del segle xxi, amb tants llibres com n'hi ha publicats de dialectologia i sociolingüística, sempre tendixc a suposar que han segut i són llegits més o menys en diagonal pels tècnics lingüístics, però de colp tope amb la realitat més crua, i encara em sorprén descobrir inesperadament i amb tota la burrera i la impudícia més ignorant, com és possible que n'hi haja que expressen prejuís barrejats amb supèrbia i petulància contra els trets escrits de les variants dialectals i inclús contra qualsevol manifestació d'alternança de registres —ei, en valencià, eixa llengua que només té sentit per ad ells com a excrecència decorativa.

Dosi elefantina

Tractar de dissimular la incompetència amb dosis elefantines de supèrbia i menyspreu personal. No estic pensant en Donald Trump, encara que ho puga semblar perquè la seua presa de possessió és el tema del dia. Estic pensant en l'entorn de cadascú, inclús si es tracta d'una administració pública democràtica —com ara les Corts Valencianes—, que hauria de premiar la formació, la capacitació, la professionalitat... Però no sempre es dona el cas.

Hi ha qui és molt persona d'un atre tipus, prepotent amb el mínim poder que li atribuïxen; o si es tracta de mantindre un lloc de treball que depén d'una decisió discrecional de la persona que dirigix el departament, són llepons amb l'autoritat i poden ser malintencionats i agressius amb els companys, arribant a la mentira i convertint la discrepància o diferència professional en una recriminació personal.

Per a no posar-mos en el mateix pla absurd de l'insult i el retret insultant per cínic i fals, la qüestió és com hem d'engolir-mos el malestar o l'angoixa i calmar eixe cor que batega accelerat.

Cita dominical / 844: Pol Viñas Jiménez

Totes les intuïcions que no es posin al servei d’una millora democràtica es posaran al servei de la seva destrucció. Però què us he d’explicar, si som catalans…

Pol Viñas Jiménez, «Fidias o el perill de les intuïcions polítiques», Núvol, 07.01.2025. 🔗

La foto del sàbat / 234

Dia fresc i amb sol entre el Montgó i la serra de Segària.

Mix sentimental

Al cap dels anys, torna a fer una miqueta de fred amb cara i ulls... gelats, sobretot de bon matí, quan eixim al carrer camí de la faena. A més, hui fea aire i plovia. Un dels passejants amb gos d'eixes hores està traguent la bossa per a arreplegar els cagallonets que està fent l'animalet davant la porta d'eixida d'una finca. Res, no li pega ni el més mínim estiró pa que no ho faça justet davant la porta, on poses el peu quan ixes. Després diuen, de sensibilitat i d'empatia no en venen en les farmàcies, perquè caducarien en els estants. Takse voldria seguir-ne algun dia un dels que van decorant els carrers amb les pixarraes... Per cert, eixa «ix» és palatal sorda, que hui m'han fet vore des del Termcat que l'ortografia valenciana no té ben resolta la distinció entre la paraula mix ['miʃ] (palatal sorda, 'gat') i la paraula anglesa mix ['miks] (oclusiva sorda, 'barreja'). L'ortografia no, però per sort els gats són més polits per a estes coses. ¡Quin mix!

L'armadura institucional

Ausberg, asberg, 🔗 inclús afegirien alsberg si se'l trobaren en el llibre Lletres que parlen de Jesús Alturo i Tània Alaix. En canvi, no hi trobarem rosà, vegà, brofegà, cabotà..., que són variants de l'ús viu valencià actual, regulars i sistemàtiques.

La llengua d'ús quotidiana tendix a la sistematització i la regularitat. Més que els vanitosos invents «cultes» ben poc modestos, que pareix que responguen sobretot a la presumpció. Ahí tenim el cas d'unànime, que diria que deu provindre de copiar com ho dien en castellà o com ho escrivien en francés al segle xvii, perquè si hagueren mirat l'anglés hagueren fet unanimós. I si s'hagueren fixat un poc més en el llatí real, el valencià casolà, tal com tenim ànim, desànim i magnànim, tindríem la resta: equànim, exànim, longànim, pusiŀlànim i unànim, si és que fan falta. I farien la mateixa funció i més encara, perquè formarien part del corrent de la llengua general i no tan sols dels meandres de la falta ortogràfica i la petulància.

L'armadura de la llengua és la força de l'estructura informativa i comunicativa institucional amb què la societat s'intercanvia coneiximents i idees.

Dependre a pendre

La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:

La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.

¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.

Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...

Tirant amb comptador

Veig que he de continuar afegint notes al text que he penjat en la xarxa de manera conscient però temerària alhora, una edició completa del Tirant lo Blanch. 🔗 També ho he fet de manera prou militant de la revisió permanent, no sé ja si amb bon criteri o per obsessió. Aixina que després de descobrir una nova discordança entre el facsímil i les transcripcions canòniques —essencialment, Hauf i bvd—, em plantege el problema de resoldre la numeració automàtica de les crides i les notes.

Sort de W3Schools, 🔗 que sempre té una solució o atra per a estes coses, encara que t'hages de calfar un poc el cap per a vore com ho adaptes al que necessites. En este cas es tracta d'incorporar en el css unes quasi variables «counter» que van variant la numeració de les crides. Més avall, les notes estan en una llista numerà «ol li».

Ara la primera crida, que és sobre un «disveltar» que passa a l'edició com a «divetlar», s'ha numerat i fa la remissió sense problemes. La gràcia.

Les síndromes

Mentres faig algunes d'eixes coses que ningú no pot fer per mi, em pose un moment France Culture. Estan parlant de l'aniversari de la Llei de 17 de gener del 1985, relativa a la interrupció voluntària de l'embaràs, denominada «llei veil». 🔗 Comenten que no existix cap «síndrome postavortament», terme que amaga el prejuí antiavortista donant-li una aparença de concepte científic. Com que no coneixia el terme ni el debat sobre eixa qüestió, pegue una miraeta en la xarxa i tope amb el programa De Boca a Orella de Sílvia Tarragona en Ràdio Nacional d'Espanya.

El titular («Postavortament, una realitat que no s'estudia per ideologia») 🔗 i el resum del programa que escriuen en el web, indiquen que eixa síndrome existix i que t'informaran sobre el tema. Però el cas és ben bé el contrari, l'exposició de Giulia Covalolpe i la conclusió que enn traus després d'escoltar el programa és que el terme síndrome postavortament és una enganyifa antiavortista per a degradar les dones i entorpir l'exercici dels seus drets.

Per tant, escric al web de la ràdio pública espanyola, perquè miren d'evitar la confusió a què induïx la presentació del programa —confusió en què es trobava immersa Sílvia Tarragona abans d'escoltar l'experta—:

Em sembla que seria menys confús i més clar que tant el títol del programa com el resum que se'n fa en l'escrit del web s'ajustaren al que expressa la convidada experta Giulia Covalolpe, que aclarix que no existix cap síndrome postavortament i que l'ús d'eixe terme i moltes de les dades que aporta la periodista Sílvia Tarragona són invents de la ideologia antiavortista que pretenen aconseguir una aparença de cientificitat. Després d'escoltar el programa queda clar que hi ha una contradicció insalvable entre el resum que apareix escrit en el web i la informació aportada en el programa.

Al final de la correguda, ni l'avortament té cap connexió directa amb cap problema mental de les dones ni la ideologia antiavortista té cap relació amb l'avortament: és tan sols una forma més de la síndrome masclista, que trobe que també deu existir i que l'estem patint de moltes maneres.