Conseqüència inevitable

Takse em sorprén amb una cita de Stanley Cavell —que va morir al 2018— 🔗 que pareix que estiga parlant dels nostres temps valencians posteriors a la negligència del govern valencià de Mazón Guizot davant la dana:

Som incapaços de vore el nostre impacte en allò que passa, i per això titllem d'accident malaurat allò que no és més que una conseqüència inevitable dels nostres actes; i considerem certes morts necessàries senzillament perquè no estem disposats a canviar d'opinió.

L'ha treta del llibre Un dia a la vica de l'Abed Salama de Nathan Thrall 🔗 que s'està llegint ara. Em quede pensant que s'ajusta massa a les cabòries d'estes setmanes. L'única cosa que espere que no acabe quadrant ací —facen el que facen palestins i israelians, per lamentable que siga— és que ningú arribe a pensar que les morts han segut de cap manera necessàries. Amb tot, estem sentit opinions a crits de la dreta valenciana i espanyola que van per eixe camí de fang i ois empedrat de mentires.

L'error no es soluciona mai

Des de que el síndic de greuges valencià, l'actual (Ángel Luna), va decidir canviar el criteri sobre l'admissió de les reclamacions sobre mala gestió lingüística de l'administració, està clar que els seus informes faran creure que l'administració funciona millor en eixe sentit, però el cas és que no és massa cert: simplement és que no admet les queixes i, per tant, el síndic de greuges ha encobert eixe mal funcionament.

En tot cas, de tant en tant en faig alguna, sense esperar que em responguen o que m'atenguen. A voltes sona la campana. Com ara a una que vaig enviar fa una setmana:

La pàgina sobre salud mental 🔗 només conté enllaços a la versió en castellà de la documentació d'ajuda i consells. Vos agrairia que esmenàreu l'error, que incloguéreu els enllaços a la versió en valencià d'eixa documentació i que m'avisàreu quan eixa pàgina estiga corregida. Moltes gràcies.

Al cap d'una setmana he pogut comprovar que ho havien esmenat, després que m'arribara la resposta de la conselleria:

Bona vesprada. Li comuniquen que s'hi ha solucionat l'error de canvi d'idioma que vosté hi havia detectat en la pàgina web. Gràcies per informar-hi. Salutacions.

Un valencià estrany, però que no mos ha de sorpendre, perquè per als qui dirigixen l'administració de la Generalitat valenciana —incloses les Corts Valencianes— el valencià només és una traducció obligà si no ho poden evitar —i automàtica, si convé— del castellà. No «s'hi ha solucionat», l'error no es pot solucionar, perquè no és un error, és una concepció del món, una ideologia absurda, però encara vigent.

La veritat fa ois

Si a més de picar-ho haguera de fer una anàlisi de la retòrica farcida de mala bava i mentires utilitzada per l'encara president de la Generalitat valenciana Mazón Guixot en l'últim discurs que ha abocat en les Corts Valencianes, els ois persistents m'obligarien a demanar una baixa, però no de la faena, sinó inclús de mi mateix com a persona que vol ser moltes coses, però només una en concret, persona.

Hi ha articles que ho han fet i em sembla que han detectat els factors més rellevant de la calamitat parlamentària —si exceptuem algú de Vox, que això és inevitable—. En Vilaweb, Esperança Camps Barber («Carlos Mazón, un fantasma a la tribuna de les Corts», Vilaweb, 15.11.2024): 🔗

Amb un to completament inadequat a la situació, un to amerat de prepotència d'aquell que sap que és l'amo de la veritat, ha anat amollant la lletania. Amb repeticions, incisos i èmfasis, a vegades fora de lloc.

Això es pensa Mazón, l'amo de la veritat, que és seua i que, per tant, la pot falsejar i rebregar. L'amo sense amor per la veritat.

Cita dominical / 835: Patricia Simón Carrasco

Fugint dels juís per corrupció i d'una possible condemna a la presó, Netanyahu mos ha embarcat en una guerra que mos aboca a l'autodestrucció. Per a conseguir-ho, ha hagut de distorsionar la realitat fins a crear un món al revés en què les víctimes són els victimaris; els sospitosos, els que recordem que l'única sortida és una pau justa; i que és criminal defensar els drets humans i la legalitat internacional. És l'única manera que tenen de perpetuar aquesta guerra sense fi que desafia qualsevol lògica racional.

Patricia Simón Carrasco, «Cuando nos obliguen a elegir entre Israel y el eje del mal», 5W, 08.10.2024. 🔗

La foto del sàbat / 225

Manifestació del 9 de novembre del 2024: «Mazón dimissió».

Les mentires compareixen

Amb calma, però ràpidament, constantment, amb trompaes emfàtiques, biaxos instrumentals, esguitons sobtats, remolins i glopaes enmig del corrent, cavallons líquids potents i impetuosos, s'han anat escampant i acumulant les paraules del discurs per l'hemicicle on havia d'haver ressonat la paraula democràtica responsable. La marca de la inundació retòrica ha deixat una ratlla rodant rodant, i els escons han desaparegut amagats pel fang de les mentires i els subterfugis. Precedida de l'alerta fallida, la mort i la destrucció, s'ha produït la compareixença de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Arturo Mazón Guixot.

Relax idiomàtic

La dana encara està pegant voltes pel país —i també la «dana» de les mentires, que ja mos arriba a més amunt del pirri, com dia ma mare—. Ahir, a les 19:46 va entrar un missatge d'alerta. Van afinant-los i van un poc més al gra, però no del tot, continuen posant les causes a l'inici del text, com si foren més importants que les restriccions de moviment i les suspensions d'activitats. Això sí, primer en castellà, després en valencià. No estem mai contents: almenys no s'han «oblidat» d'incloure el valencià. Som residuals, però ací estem encara. I n'hi ha a qui li'n va arribar un en versió anglesa. A poc a poc tindran en compte que és més simple acceptar el multilingüisme que pretendre reconstruir el monocultiu babelià. Dit això, és lamentable que el monocultiu de les mentires mos arribe sobretot en castellà, per molt que agraïxca el relax que permet eixa distància idiomàtica.

Els fils que els mouen

És possible que la versió de hui del Partit Popular espanyol —les seues «veritats alternatives»— siga que, de fet, no existixen ni el Consell valencià ni la Generalitat valenciana: són tan sols hologrames creats i manipulats des de Madrid per un govern espanyol dirigit per un ens infernal que actualment denominen Pedro (o Perro, depén) Sánchez, però que en atres temps es caracteritzava amb atres personatges llegendaris: l'Home del Sac, el Butoni...

Trobe que, vista la ineptitud i la negligència, després de més de dos-cents morts i milers de milions de destrosses econòmiques, de destrosses laborals i ambientals incalculables i calamitoses —i a pesar de la fantasia que han posat i posen els membres del govern valencià per a inventar mentires absurdes— Núñez Feijóo està a punt de respondre a les preguntes dels periodistes referides al president de la Generalitat valenciana amb un «eixe titella de Pedro Sánchez de què em parla».

Si no hui, demà que hi haurà una compareixença del president de la Generalitat en les Corts Valencianes. Allà es voran més clarament encara els fils que els mouen.

Inteŀligència absurda

N'he sentit tantes i tan grosses per la boca de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Mazón i dels membres del seu Consell —que són del pp, que no mos s'oblide—, que ja deuen haver creat imitacions seues amb inteŀligència artificial —per no dir-ne «estupidesa informàtica»— i segur que les estic sentint i m'estan semblant autèntiques, no perquè siguen creïbles, sinó perquè són absurdes. Encara no fa gràcia.

El deure i la necessitat

Segons determinades ideologies polítiques (essencialment antidemocràtiques), els valencians som prescindibles. I els valencianoparlants, som més prescindibles encara. Aixina ho demostren algunes pràctiques institucionals de la dreta valenciana (incloent-hi la part del pspv-psoe que també ho fa) —deixant de banda ara les actuacions criminals per negligència o per deixament de funcions—: el tres missatges d'alerta enviats este mes d'octubre no tan sols han estat redactats al revés del que convindria en un missatge d'alerta, sinó que, a més, han deixat la versió en valencià darrerre, subordinada, prescindible.

Deixant per a un atre dia la subordinació general del valencià, és cert que la llengua en este cas és secundària, perquè una sirena d'incendis en el nostre edifici no va precedida per una introducció justificativa o una exposició de motius en cap llengua: si tot funciona bé —que ja fa no sé quants simulacres que la sirena no sona en tots els edificis de les Corts—, l'avís sonor ben potent s'entén i no cal que ningú t'explique que perquè algú li s'ha descontrolat la torrà de xulles que estava fent per a celebrar seu aniversari en el càrrec d'esgarramantes oficial «es deu evitar» el foc.

En canvi, la redacció dels tres missatges d'alerta enviats per sms, presenten primer dos capçaleres, en valencià i en castellà, una introducció de motius i l'orde que s'ha de seguir. Mirant la que tinc en el mòbil, que va arribar quan ja no calia a les 20:11 del dia 29 d'octubre:

(capçalera) Alerta de protecció civil
(capçalera) Alerta de protección civil
(motiu 1) Por las fuertes lluvias y
(motiu 2) como medida preventiva se
(orde) debe evitar cualquier tipo de
desplazamiento en la provincia
de Valencia. [...]

No tan sols es posa l'orde en últim lloc, sinó que encara que es puga pensar que és una orde imperativa, el dia 31 n'envien una que sembla desmentir que eixe «se debe» tinguera la força que requeria, ja que diu «se recuerda la necesidad de evitar los resplazamientos por las carreteras». ¿Era una necessitat? ¿La necessitat de qui? ¿La necessitat o l'obligació?

Després de les negligències i les mentires, la necessitat de Carlos Mazón i companyia de dimitir dels càrrecs de president i consellers de la Generalitat valenciana no és una orde, és una evidència. A pesar que siga evident ('clar a la visió o a l'enteniment de manera que no pot donar lloc a dubte'), 🔗 em sembla que pretendran que no ho vejam.

Cita dominical / 834: Pol Viñas Jiménez

Exigir el nivell C2 podria ser una solució si no fos perquè es regala i perquè saber català no vol dir fer-lo servir.

Pol Viñas Jiménez, «Ensenyar a (no) ensenyar en català», Núvol, 29.10.2024. 🔗

La foto del sàbat / 224

Entravessem la natura.

Pudentina

S'acaba la setmana, el fang, la ferralla, les escombraries provocats per la combinació de desgavell urbanístic i negligència s'empudeguen amb les mentires, destrellats i tergiversacions del govern del president valencià Carlos Mazón Guixot, que pretenen aixina justificar-se per a no haver de dimitir a pesar dels més dos-cents morts que haurien de sentir insuportables. Em senc quasi incapaç de fussar i remenar en eixa pega sinistra que són les seues paraules i actuacions. Ho ha fet molt bé Manel Rodríguez Castelló en «Mai més» (Diari La Veu, 08.11.2024): 🔗

Des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l’especulació del sòl i l’urbanisme descontrolat, l’amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l’horta i els espais naturals i un llarg etcètera.

Les bambolles que han de sumar

Senc que una politòloga valenciana —no recorde ara si era en el programa La Selva del Grasset— recomana la lectura del llibre Cultural Backlash de Pippa Norris. El llibre, per ara, només està en anglés, però trobe una sinopsi 🔗 que em permet fer-me una idea d'alguna cosa interessant, com ara unes pinzellaes sobre què són el populisme i l'autoritarisme (versió meua):

El populisme es definix com un estil de discurs que exposa principis superficials sobre qui ha de governar i afirma que el poder legítim depén del «poble», no de les elits. Per contra, no exposa quins són els principis més profunds relacionats amb què cal fer, quines polítiques s'han de seguir, quines decisions s'han de prendre.

Els valors autoritaris es centren en la prioritat absoluta de la seguretat per a protegir la tribu de les amenaces de fora, l'adhesió a les normes de grup convencionals i l'obediència lleial als líders tribals.

Li pegarem moltes voltes al tema, perquè el coneixem de tota la vida, començant pels dinars de Nadal de les famílies nombroses, on és fàcil trobar i interactuar amb tots els colors ideològics. Llàstima que després mos s'oblida que les societats són extensions de la família i que convindria aplicar algunes de les tècniques que fem servir en els dinars per a conviure, organitzar-mos i no barallarar-mos tant... Bé, no sempre l'encertem i hi ha reunions familiars que acaben en una picà de fesols.

La sinopsi proposa un enllaç 🔗 per a conéixer el medi ambient polític europeu des d'estes coordenaes. La descripció (amb dades anteriors al 2014) facilita revisar les nostres malíccies polítiques:

Han passat uns anyets, i la banda «Auth» ('autoritària') s'ha unflat un poc, com eixes bambolles que algun dia sumaran.

«...en aquells sera resecat, foragitat, mudat o corregit»

Per no pensar en l'acumulació de desastres que s'han produït últimament —la desfeta del «personatge» Errejón, la negligència mortal del president valencià Mazón Guixot en la gestió hidrològica del 29 d'octubre passat, la nova elecció de Donald Trump com a president americà, els bombardejos de Netanyahu i Putin sobre la població...—, em fixe en el fet que la gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans manté la grafia irregular de resecció amb una justificació poc clara:

S’exceptua el mot resecció, amb grafia presa directament del llatí.

Vaig mirant documentació i, deixant de banda que l'etimologia no hauria de justificar res —totes les paraules venen d'alguna llengua i seria racisme, xenofòbia o, si volem, apartheid etimològic validar o rebutjar res per eixa causa—, en realitat no deu haver vingut «directament» del llatí, ja que en llatí era resectio i hem canviat -sc- en -cc- sense problemes. Si les dates quadren, no m'estranyaria que fora una adaptació del francés (résection) o del castellà (resección).

El cas és que també podem documentar la forma ressecció 🔗 en obres d'autors i institucions de prestigi —ai, el prestigi, l'autoritat, no acabem d'escapar de les rutines eclesiàstiques—. Aleshores veig que Enric Gomà ja proposa en Canvi d'agulles 🔗 que deixem de fer eixa excepció. I proposa com a idea general:

No ens hem d'arronsar ni sotmetre'ns a les convencions de les altres llengües. Busquem el nostre propi camí.

Pel camí aprenc que en llatí hi havia disertus 'eloqüent' i dissertare 'discutir'; que el llatí resonare va «directament» a ressonar, però en esta paraula sí que posen les dos esses; que en català antic resecar —escrit aixina aleshores, però probablement pronunciat amb esse sorda— era 'corregir'... 🔗 I, clar, em pare amb les dades, les separe de les justificacions, observe els fets, comprove els fonaments, busque els arguments, intuïxc les causes, em confonen les decisions...

Tallapunxant

En diuen ara «dana», i Takse opina que això despista més que aclarix. Un poc com el conseller de sanitat valencià, Marciano Gómez, que va eixir a explicar que hem d'evitar que mos s'infecten les ferides amb el fang o la runa... Bé, ¿pa que anem a dir-ho tan fàcilment si podem fer-ho difícil? La pompositat i la petulància van en el paquet ideològic, ah, i només en castellà: 🎬 «herida abrasiva o cortopunzante»... Curiosament, el diccionari de la rae du punzocortante i no cortopunzante, que sí que apareix com a americanisme, i els termes tenen definicions diferents:

punzocortante (drae): 'Dicho de un objeto, especialmente de un arma blanca: Puntiagudo y muy afilado'. 🔗

cortopunzante (Diccionario de americanismos): 'Referido a arma o utensilio, que corta y pincha'. 🔗

S'hauria de tallar i punxar la bambolla d'incapacitat i negligència de Guixot Mazón i el seu govern, que es va acabar d'infectar dimarts de la setmana passà.

Saber ploure

Al meu país la pluja sí que sap ploure, però fa massa anys que no mos enrecordem que l'hem de saber deixar caure. Mos faran triar de nou entre l'especulació immobiliària i el dret constitucional a una casa digna. I ja sabem qui guanya i qui perd. Sant tornem-hi.

L'encara president valencià Mazón Guixot mostrant com es genera una riuà de mentires a través dels mitjans. Les deixa caure, pluja fina.

Cita dominical / 833: Rosanna Martínez Ferrándiz

El valencià és el gra en el cul que una minoria bascosa i catalanista s’entesta a mantenir molestant (o siga, imposant) a una majoria que hauria de tenir la llibertat de forçar-nos a callar.

Rosanna Martínez Ferrándiz, «Gestors de l’odi», Diari La Veu del País Valencià, 17.10.2024. 🔗

La foto del sàbat / 223

A pasturar...

El recompte de víctimes de la gestió de Carlos Mazón i del seu govern respecte a la dana i les inundacions no para de créixer. N'eren alguns casos incerts, n'eren 62 massa contundents, en van 205... Després, ja en van 207... I Takse s'indigna sentit la consellera Nuria Montes de Diego en el Telenotícies poc menys que enviant —a pasturar...— a tancar-se a casa els familiars dels morts. A pastar fang... Més tard, la consellera ha intentar disculpar-se i demanar perdó. 🔗

La gotà

Pensava trobar més documentació sobre l'expressió «donar-li la gotà a algú», que es concreta en una dona que li la dona a un home, en versió vallera de la burundanga o escopolamina 🔗 —quan ho comentàvem de jovenetes, eren uns gotes de la sang de la regla en una beguda—, però no he trobat que l'expressió haja fet fortuna literària.

El dnv sí que arreplega una versió formal, gotada, com si això es puguera dir amb un ansigne de formalitat. En eixe sentit, una coneguda de l'Alcúdia, Oreto Doménech, recorda en un tuit que sa mare ho diu. 🔗

Deixe la recerca, m'ho apunte per a més avant. Me'n torne a fer-me de tots colors amb la catàstrofe de la dana al centre del País Valencià, llegint en el mòbil que convé que no mos mogam en el cotxe per a no destorbar, però vegent que són els responsables de la dreta incívica valenciana —Carlos Mazón Guixot, Emilio Argüeso Torres, Salomé Pradas Ten i la resta de la colla— els que s'han quedat quets sense gestionar res —la seua ideologia preferix que el negoci vaja abans que les persones— i ara estan espolsant-se les puces amb la connivència de la dreta espanyola personificada en «un gallec que ve del nord i que mos vol fotre a tots» —em fa reviure l'acudit que em contava ma mare que es fea del dictador Franco—: ha vingut el líder del pp, Núñez Feijóo, a fussar en el fang per a vore si pot traure rèdit partidista.

Està gotà no mos l'hauríem d'engolir.

Repeticions inèdites

Acabe de llegir «Història inèdita de la llengua catalana» d'Aracil 🔗: un article de Pol Viñas, «Ensenyar a (no) ensenyar en català» (Núvol, 29.10.2024) 🔗 em sembla que confirma d'alguna manera les previsions d'Aracil. «La promoció efectiva del català com a idioma modern en peu d'igualtat amb els idiomes «normals» o «civilitzats» va progressar justament contra les expectatives i els desitjos dels patriarques de la Renaixença.» Fa cent anys, fa set anys o ara, encara no hem «arrancat», com pretenia Aracil.

Trenet de tempestes

Un trenet de tempestes mos està passant per damunt, però arriba en el moment que no sabem si és la contaminació, la política, les ideologies, la revolució mediàtica de les xarxes, la inconcreció de l'existència d'Europa, si mirem de cara o de perfil els dirigents que no sabem fins a quin punt són democràtics o criminals... Com és habitual, al País Valencià hi ha les danes, les gotes fredes, les riuaes, les barrancaes de sempre..., però es continua construint com si només haguera de ploure per a omplir la piscina. Patim i ensomiem les plogudes.

Hores amunt i avall

Ja està, hem hagut de canviar l'hora, es fa de dia més prompte, cosa que estaria bé si aclarira caps, però no pareix que això siga una possibilitat, les lluors són les mateixes, al cap i als fluorescents de l'oficina. En canvi, de vesprà, la fosca comença més prompte i talla les possibilitats de tindre claror natural quan aniria més bé, a l'hora de mirar per la finestra badallant després de pegar la becaeta..., en diminutiu, per llevar-li la importància que els remordiments li donen.

Cita dominical / 832: Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Davant l’avanç del col·lapse civilitzacional causat per un capitalisme sense control, lliurat a una dinàmica ecocida i suïcida, el Primer Món, principal motor d’eixe capitalisme, sembla haver optat per blindar-se, fugir endavant i prescindir de tota la població considerada excedentària.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí, «La israelització del Primer Món», Diari La Veu del País Valencià, 19.10.2024. 🔗

La foto del sàbat / 222

De tant en tant, les idees tornen a les places.

Passivament, dolçament

Per renovar la subscripció a la revista Núvol 🔗 em van dir de triar un llibre de regal. En tenien molts i ben interessants, però n'hi havi un que era inevitable per a mi: Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual de Joan Coromines i Joan Sales. M'ha arribat hui a correus, aixina que mos ha tocat acostar-mos a la plaça de l'Ajuntament de Valéncia. No hi havia massa gent, però també era hora de dinar dels oficinistes, aixina que he hagut de fer un poc de temps fins que ha eixit el número que ha tret la maquineta després de tocar la tecla de canvi d'idioma, on la tercera opció és el valencià.

El xic del taulell m'ha parlat en valencià i m'ha entés en valencià. Poca cosa més a rascar. Tornant passe per l'herbolària Navarro, on quasi tot és caríssim, però no sé cap atre lloc on tinguen paquets de garrofa en pols. Les dependentes m'entenen valencià, però parlen en castellà —una té accent sud-americà—. Més tard, el tiquet que li arriba de Zara a Takse a través d'un sms té també el contingut en valencià. S'estranya, perquè la dependenta, que dia que estava practicant el valencià, ha entés el seu número de telefon, però no li ha demanat de triar llengua —és possible que la cosa tinga a vore amb la configuració del mòbil.

Dolçament, mirant-ho bé, això que es diu morir dolçament.

La distància

Mos hem quedat un poc xafats amb el text de la renúncia política d'Íñigo Errejón: 🔗 ho ha fet tan embolicat i perifràstic que mos induïx a pensar que les acusacions que han aparegut en els mitjans —ressò de les xarxes— tenen una substància i valor que no esperàvem. Takse ha tret el seu proverbial «ez dago zer eginik», i no tinc més remei que sentir un poc més el pes de la fatalitat humana.

Ai, sempre la distància eixa bascosa i fosca entre els ideals i les pràctiques. «El setembre del 1939, Alemanya i la Unió Soviètica van envar Polònia» («Poznan i Barcelona: ciutats sotmeses a substitucions lingüístiques ràpides», Xavier Serra, Saó, 505, setembre 2024).

N'hi han que...

Com que ha plogut —ja era hora—, hem passat pel riu tornant de Consum i mos hem enfangat un poc les soles. A pesar del fang i de la possibilitat de pluja, el riu estava ple de personal fent exercicis de tot tipus. La densitat del trànsit mos ha obligat a parar un moment per travessa la via que hi ha per als que corren. No mos hem enterat massa, perquè Takse i jo anàvem xarrant sobre eixes persones que tenen molta capacitat en una habilitat —memòria, narrativa, empatia, adulació, engany...— i una gossera o una incapacitat infinita per les «atres» coses de la vida quotidiana, sobretot per a resoldre les faenasses o faenetes de tot tipus que mos lliguen als gests, esforços i complicacions absurdes de la quotidianitat social: anar a comprar, criar la descendència, tocar la pols, cuinar, escurar, fitxar a l'hora en una faena...

N'hi han que només xarren, n'hi han que tenen un botó nuclear, n'hi han que estafen... En fan peŀlícules i sovint somriem, no sé per què.

Nova Zelanda té el pressupost ajustat

Takse es lamenta de les inconcrecions dels polítics que es diuen progressistes o d'esquerres. Només són capaços de llançar-te adjectius i adverbis, però no tenen substantius concrets contra els desficacis i banalitats ben constatables que amollen la dreta i la ultradreta.

Lligc en la revista Saó un article on Josep V. Pitxer proposa mesures per a lluitar contra les falses idees que es tenen sobre la immigració:

• En primer lloc, unes polítiques adreçades a canviar el model productiu...
• En segon lloc, la instrumentació de millores en la normativa laboral...
• En tercer lloc, un contrapés als processos de distorsió de la percepció...

I mos podríem passar tot lo sant dia sense arribar a concretar res que es puga convertir en una mesura efectiva aplicable, com ara que no es destinaran diners a banalitats com la Copa America o a despeses sumptuàries com les desfilades militars o els cotxes oficials, perquè preferim assegurar a totes les persones que hi ha a Espanya sanitat, educació i cultura, habitatge universals i públics... i els drets humans en general. I es pot allargar la llista a l'absentisme fiscal, a les inspeccions laborals...

En la programa La Selva de hui una neozelandesa, Leslie, ha concretat molt i ben clar on preferix que facen la Copa America i per què (minut 22:15 del vídeo): 🔗

Nova Zelanda té el pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses, com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí.

Vaja, ací, com dien abans, lliguem els barcos amb llonganisses.

L'espia inconcret

No plou però està núvol, fa calor però convé anar amb camal llarg. La tardor, l'alleujament després d'haver acabat una fitxa, un intercanvi epistolar, un poc de bricolatge, i vaig llegint tres o quatre llibres alhora, desitjant no confondre les històries, però resignat a fer-ho. No faria jo cap espia com el que es suggerix en el reportatge «Periodista español y/o espía ruso: el extraño caso de Pablo González» de Shaun Walker en elDiario.es, 🔗 ben noveŀlístic. Espere que algun sabrem que sí que va ser un espia, perquè si fora que no, ¡quin despago!

Cita dominical / 831: Ana Requena Aguilar

Darrere d'expressions aparentment neutres i amables, com ara la defensa de la vida o la protecció de la família, hi ha un entramat fosc que amenaça drets fonamentals i que considera que el feminisme i els drets lgtbiq són els enemics a batre.

Ana Requena Aguilar, «En defensa de la vida y la família, en contra de derechos fundamentales», elDiario.es, 35, març de 2022.

La foto del sàbat / 221

Els esclats de la memòria que apareixen de colp en el bagul aquell.

Desídia imperiosa

Fent un poc de recerca per la xarxa, em sorprén descobrir que l'Acadèmia Francesa, que semblaria que hauria de ser el model de les acadèmies de les llengües imperialistes —vivim immersos en eixa idea a causa de l'imperialisme espanyol associat amb el castellà—, 🔗 sembla que mostra una actuació prou deixà, abúlica, i des del mateix origen a pesar de l'ambició de Richelieu, segons l'article «Le problème avec l'Académie» de Jean-Benoît Nadeau. 🔗 Al final, nou edicions d'un diccionari en vora quatre-cents anys, 🔗 transmet sensació de gossera, o és que confien més que el personal s'apanye a soles, que la llengua, al cap i a la fi, funciona a soles —amb un estat darrere que va aplanant la resta de llengües, és clar.

Bé, la cosa és que no hi ha una edició acadèmica de l'ortografia del francés i no s'ha afonat res per allà per falta d'apòstrofs o d'accents... 🔗 Això era un acudit, perquè en van servits, de tot això. En canvi, ací sempre tenim la sensació que mos en falten, que necessiten que les acadèmies mos en vagen fabricant...

Free kick pels escaires

Li pegue últimament al Free Kick Classic 🔗 a vore si supere els 925 punts que vaig aconseguir fa uns dies, però no sempre més quantitat de gols equival a més puntuació, cal apuntar als escaires o al travesser. Una xorraeta de joc aixina ajuda a pensar, fa que el cabet vaja pegant-li voltes per darrere a alguna cosa que te s'ha entravessat. Però té el perill de convertir-se en una distracció absorbent, cal anar a espai.

Per la tele el programa del Grasset ha repassat uns quants moments del periodista Agustí Forné, que va faltar ahir, als 62 anys —podria dir «a 62», segons és tradició en alguns llocs, però no és el meu cas—. Vegent les imatges diverses èpoques, no era conscient que les últimes corresponien a la mateixa persona, aquell primet amb jaques grans i aire despistat, i l'actual amb pereta i cara més arredonida. Els dos s'han quedat en la memòria televisiva.

Pegant-li al Free Kick Classic vaig pensant en això que diu Takse que hauríem de revisar, eixa expressió proverbial: «quan mos jubilem».

La convenció contra l'arbitrarietat

He de mirar d'aclarir què veuen d'arbitrari la rae i l'iec per a utilitzar este concepte en relació amb la representació escrita de la llengua:

(oiec) La representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat. Efectivament, la manera com traslladem al registre escrit cada un dels sons del discurs oral és una convenció que, pel fet de ser-ho, és arbitrària.

...en las escrituras alfabéticas, la relación de correspondencia entre grafías y unidades fónicas es puramente arbitraria, como lo demuestra el hecho de que un mismo fonema pueda representarse de diferentes modos según la lengua de que se trate [...]

Em sembla que intuïxc què volen dir amb «arbitrarietat» o «arbitrari», entenc que es referixen a la desconnexió sinestèsica entre la grafia i el so, que sí que entenc que és convencional, però vols dir que és arbitrària:

(diec) 1 adj. Que depèn del franc arbitri. Una quantitat arbitrària, a la qual hom pot atribuir un valor qualsevol. 2 adj. Exercit no atenent sinó a la pròpia voluntat o capritx. Autoritat arbitrària.

(drae)1. adj. Sujeto a la libre voluntad o al capricho antes que a la ley o a la razón.

¿Són decisions capritxoses, voluntàries, o que repensem cada volta amb això que diuen arbitri...? ¿No responen a cap llei ni a la raó? Dir-ne convencional ja va bé, no sé què hi veuen d'arbitrari en el fet de seguir una tradició ancestral que hem estat copiant prou mecànicament, que fixem amb normes que respecten i que ha lligat uns sons amb unes lletres de manera raonable i regulada. Crec que haurien de canviar la definició d'arbitrarietat per a poder relacionar-la amb l'ortografia. O al revés, segons el franc arbitri de cada u o de cada moment.

Satisfacció discrepant

Fa tants anys que hauríem de disposar en la Generalitat valenciana d'un organisme solvent i consistent semblant al Cercaterm del Termcat, però no hi ha manera, anem salvant els mobles apedaçant les necessitats lingüístiques i sociolingüístiques amb servicis desmotivats, intermitents i sense recursos, tapant els forats dels corcons del desús amb voluntat i dedicació personal contra la desídia i la desatenció institucionals, contra les pràctiques de subordinació de l'ús del valencià davant del castellà, resistint ofensives ideològiques periòdiques contra la gestió democràtica de l'ús de les llengües oficials.

Aixina que. en lloc d'una consulta, envie este matí al Cercaterm un suggeriment sobre un canvi de nom científic —el de la serp de ferradura— i a primera hora de la vesprà ja tinc la resposta: em diuen que posaran al dia eixe nom científic (ara sembla que és Hemorrhois hippocrepis).

No sé si els servirà per a res, però tenint en compte la qualitat i la rapidesa de les respostes, faig el clic per a omplir l'enquesta que enllacen, que és de molta satisfacció. Espere que els premien d'alguna manera la faena que fan, perquè ja són molts anys que atenen les meues consultes i poques voltes m'han enviat alguna resposta massa tard, que fluixejara en la fonamentació o que no tinguera un mínim de qualitat i interés encara que hajam pensat solucions diferents o discrepants.

L'hora de la menjussa

No sé per què, la paraula menjussa em sona com la versió despectiva d'algun aliment, una denominació per a un menjar mal cuinat. Per contra, el dnv 🔗 només el considera de manera positiva 'aliment' o 'companatge', seguint la documentació més abundant que trobe en la xarxa. No recorde ara com diria ma mare per a això de menjar consevol cosa mal cuinà o de poca qualitat, però sí que podria pensar en guisopo, que serien elaboracions denses i pesaes amb salses indescriptibles. O pel cantó sarcàstic, em venen al cap les «nyànyeres en conserva» que era un plat recurrent de ma mare quan mos volia ventilar una resposta ràpida sobre el dinar del dia que encara no havia pensat.

La documentació més actual adoba el sentit despectiu de menjussa (apareix amb eixa única accepció en el diec) 🔗 aixina que els escric als de l'avl pa que afigquen esta manera de referir-se a una gasòfia o un farnat, que diuen els diccionaris. Un refregit, pel cantó oliós.

Cita dominical / 830: Vicent Flor Moreno

Una minoria d’un 30% activa és imparable. Cal parlar en valencià sempre i reclamar els nostres drets.

Vicent Flor Moreno, segons la crònica de Sebastià Carratalà d'un debat a la Societat Coral El Micalet, Diari La Veu del País Valencià, 30.09.2024. 🔗

La foto del sàbat / 220

Un poc de lectura en anglés alliberà per Aiora.

Carn de canó

El president israelià Netanyahu i companyia assassinen qui consideren convenient amb l'excusa de la defensa d'Israel —de Palestina o del que convinga— i els té igual assassinar els civils d'arreu del món que són utilitzats com a escuts humans per la guerrilla de Hamàs i companyia. La guerrilla de Hamàs i companyia assassina qui considere convenient amb l'excusa de la defensa de Palestina —de l'Iran o del que convinga— i els té igual assassinar els civils d'arreu del món que són utilitzats com a carn de canó política per Netanyahu i companyia. La carn de canó xoca contra els escuts i tot és sang i fetge.

La violència de l'exèrcit israelià contra els civils a Gaza no és inèdita, però el fet que siga comesa per una democràcia normalitza la manera de fer la guerra dels autòcrates i mos recorda que la lluita contra el terrorisme pot ser una trampa on es perd el respecte a la dignitat humana.

Firas Kontar, «Gaza, piège pour les démocraties», Esprit, setembre 2024. 🔗

Passant llibres

Prepare material per al passallibres. Uns quantes noveŀles en anglés que vaig rescatar d'algun contenidor i que no m'he de llegir. Els pose el bcid de Bookcrossing.com a mà, amb boli i apegant damunt un tros de ceŀlo com a protecció. Ixc, arreplegue Furari de Jirō Taniguchi 🔗 (vesió francesa de Corinne Quentin) i pegue una volta pel poble per a localitzar algun lloc on «alliberar» els llibres. Hi ha una placeta amb uns banquets que pareix que és un espai on la troballa de llibres podria induir inclús la lectura allà mateix. Demà provaré.

Entendre els embolics

Tracte d'escoltar la tertúlia de la ràdio al matí per a arribar a entendre quina polèmica hi ha amb eixa aplicació de la directiva europea sobre el compliment de les condemnes, i no ho acabe d'entendre, perquè uns ho veuen necessari i just i uns atres entenen que la norma —excepcional— actual ja estava bé i que la redacció proposada fa un favor a uns terroristes. El cas és que són periodistes i politòlegs, aixina que no acabe de desxifrar fins a on entenen de dret, fins a on emboliquen o fins a on emboliquen perquè entenen de dret. En fi, és una tertúlia i tampoc mos hem de creure res del que diguen.

D'això es tracta, de no creure, de contrastar la informació i de pensar i reflexionar a partir dels nostres coneiximents i valors ètics. Agarre un número de fa dos anys de la revista d'ElDiario.es titulat Las mentiras (y la guerra) que amenazan la democracia, 🔗 que tenia encara per llegir. És un suport per a recordar moltes de les mentires i manipulacions amb què hem de conviure i que hem de contrarestar en l'esfera pública. N'hi han per a tots els gusts, sobretot casos estrangers, perquè això facilita la reflexió i fa més difícil l'evasió partidista. Al País Valencià hem caigut ara que quan arribes a un càrrec públic és possible bavejar combinant la llibertat de decidir amb la despreocupació de no haver de decidir: la decisió oficial t'evita l'esforç i el maldecap.

Això mateix passa amb els sentiments i les emocions: tant si vols com si no vols, te les poden dictar. Hui toca una bandera que es va imposar assassinant o esclavitzant els habitants d'este tros de terra; demà que si els immigrants mos la volen furtar.

Suavitat i equilibri

Les muntanyes s'allarguen, s'estenen, s'amunteguen com cavallons desordenats. L'est vist des de l'interior del País Valencià és un tràfec d'ondulacions que alternen verds, grisos i blaus. Aparquem en la plaça de la Glorieta d'Aiora. Comprem un pot de mel de retrama (Spartium junceum), la varietat més peculiar que hi havia en la botiga de la plaça. Alliberem en un banquet un llibre en anglés que vam trobar per Valéncia: Fifty Shades of Grey d'E. L. James. 🔗 Sense ànim de destorbar la pau del lloc. A la cooperativa, abans de tornar pel camí d'Énguera, formatge de cabra i oli.

Amb un dia clar i airet fresc, hem pogut dinat al restaurant Pinea després de tres intents fallits per atzars diferents. La intenció que pareix que hi haja darrere de cada plateret és transmetre suavitat i equilibri. Com la desfilada de pins, carrasques, oliveres i ammetlers —alguns camps de tarongers excèntrics— que s'alternen en l'horitzó tornant.

El desbloqueig de la conversa

Un grup de sis amigues majoretes ambienta el vagó amb la seua xarrera. Són de la Valldigna, però no detecte d'on en concret. Rememoren les festes del poble del 1997, que tenen en vídeo en el mòbil, on ix «el Pericano» —em sembla que ha dit això—. No pareixen de Benifairó, però podrien ser de Simat, perquè comenten que l'autobús les va fer córrer en arribar a la Vall... O podrien ser dels tres llocs alhora. Hi ha dos germanes, i una té a l'altra bloquejat en el mòbil des de fa més d'un mes i no sap com ho ha fet. Com que té un xic jove al costat, li demana en castellà si sabria desbloquejar-li el número de la germana. El xic ho fa i després explica —en castellà sud-americà— que no estava bloquejat, sinó que el tenia desviat. Riem prou amb l'alegria i els comentaris de les germanes sobre eixe bloqueig que cada germana opinava que havia fet l'atra.

En fi, em sembla que riguem dels comentaris del grupet els qui parlem en valencià. Si més no, un desbloqueig valencià i un poc d'alleujament sociolingüístic.

Cita dominical / 829: Maria Cucurull Canyelles

«Et parlaré més a poc a poc, si cal, usaré un vocabulari simple, però vull que m’escoltis en català perquè t’ofereixo l’oportunitat d’estar més atent, de reflexionar més sobre les paraules i sobre el que diràs i això només et pot beneficiar.»

Un policia andorrà, segons Maria Cucurull Canyelles, «El dret de ser estafada en català», Núvol, 30.09.2024. 🔗

La foto del sàbat / 219

Mos torna a visitar la vespa canterera.

Arrere torna a ser avant

Els moscosos que tenim els funcionaris, els dies de festa, els permisos... Cada volta em pareixen més ficcions, fantasies, anhels, records. Les circumstàncies laborals es fan personals i de tant en tant senc que la jornada laboral me se fa molt carregosa, em desconsola, la vista me se cansa com si tinguera els ulls unflats —probablement hauria de mirar si tinc les ulleres com toca—, el cos me se desconjunta en posicions impossibles, la ment me se satura captant pressions ambientals defensives dels qui volen amagar les seues limitacions amb una capa de cara d'orso, desinformació autoritària, fiscalització supèrflua i arbitrària, emporuguits quan intuïxen algú un interés per la recerca i per les possibilitats de millorar la qualitat.

De vesprà he anat a córrer al riu. Hi ha un tros en obres. Baix d'un pont uns xics jóvens migrants discutixen, criden i pareix que s'espenten un poc. Cent metres més avant la policia regira les pertinences de dos jóvens on pareix que han trobat alguna cosa que no tocava. Em despiste i per poc no trobe la fita per a tornar arrere. I arrere torna a ser avant.

La voluntat del gest

Mon tio Marià diu que va començar a pintar aquarel·les, va descobrir l'estil que li agradava i fa cinquanta anys que pinta els mateixos temes, no ha sentit la necessitat d'evolucionar cap a cap -isme ni cap a l'abstracció ni res: allà està on estava, com els seus paisatges, les aigües del Mediterrani, els horts de la Ribera, les barques dels ports de Xàbia i Dénia, les paret al sol plenes de flors, les palmeres, les finestres amb reixa, les gerres i els cossis... Enguany, ha afegit al repertori el castell de la Reina Mora de Benifairó de la Valldigna, que he reconegut només entrar a la sala. La cosa és que li ha fet un cel diferent, amb pinzellà d'aquareŀla a l'engrós, deixant marcat el gruix de color. La bona evolució, la voluntat del gest i la precisió de la idea.