Ciència il·legal

La ressenya de Salvador Vendrell ‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’, de Ricard Chulià Peris‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’, de Ricard Chulià Peris» 🔗 mostra que la racionalitat no sempre troba la manera de defugir el dogmatisme:

La toponímia, per tant, no és només una eina de dominació, sinó també un espai de resistència, on cada nom d’un poble o d’una vall carrega amb les històries d’un poble que ha estat oprimit i reinventant-se a cada pas.

[...] el text subratlla el paper del filòleg Abelard Saragossà, membre de l’AVL, qui ha defensat la forma “Valéncia”, i ha provocat controvèrsia, ja que aquest canvi s’associa a una postura política de col·laboració amb el procés de castellanització.

[...] es proposa que el canvi normatiu hauria de ser fruit d’un debat seriós entre els que estimen la llengua i no imposat des de fora per forces polítiques que tenen com a objectiu afeblir la nostra identitat. La forma “València”, com a topònim oficial, representa la normalització de la llengua i la defensa de la nostra identitat, i hauria de ser l’única forma reconeguda legalment.

Podem observar en l'últim paràgraf les línies que dura el «debat seriós» fins que l'autor conclou amb la premissa inicial. Un debat ben rigorós, certament.

Crec que no hauríem d'acceptar que la toponímia siga un espai de submissió a la política o, més directament, al dogmatisme i, alhora i sense miraments científics, una forma de resistència... Diria que convindria rellegir el llibre Lingüística i qüestió nacional de Sebastià Serrano, on s'explica la història del lingüista rus Marr i la intervenció «aclaridora» de Stalin que va entendre que la política era el seu domini i va resoldre les minúcies lingüístiques amb «reconeiximents legals».

Hi ha coses que són legals i, alhora, acientífiques, incorrectes o inclús injustes. Hauríem de saber distingir que «voler» accentuar aixina o allina no és un argument que tinga fonament científic. Si el canvi «s'associa» a uns prejuís o als contraris, és com dir que dur els cabells llargs, agarrar el permís de paternitat, fer vaga... s'associa a ja sabem a què. Si eixa ha de ser la guia dels qui reclamem l'ús del valencià, els «nostres» tenim un problema afegit. Bé, cosa que ja sabíem, sobretot a força de desqualificacions, menyspreus i insults que podem llegit en els comentaris del mateix Diari La Veu del País Valencià.

Википедия

Amb el traductor de Google desxifre un missatge que m'ha arribat a la bústia que tenia com a tema:

Ваш код проверки логина для Википедия

Es veu que hi havia algú safunyant en el meu compte, supose que unbot rus, i que ha endevinat la meua contrasenya. El sistema de seguretat pareix que m'ha avisat a temps. Això espere. He hagut de canviar la contrasenya. I ara que tornen a calcular a vore si l'endevinen. No deu ser tan complicat com em pense, però també deu ser cosa de l'atzar que ho hagen intentat amb la meua contrasenya de la Viquipèdia. Hi ha qui s'encanta lligant mosques.

Demà vaga, i per molts anys.

Cuines arrelades

Escriu Joan Garí sobre «Cuina, pocavergonyes i xarxes socials», 🔗 on inclou un paràgraf final que m'ha semblat entre inesperat i necessari:

Al capítol de les anècdotes, revelaré que, a pesar que la majoria dels participants en l’encontre érem valencianoparlants, vaig ser l’únic que vaig usar amb naturalitat la llengua del país (tot l’acte va ser meticulosament gravat per a posterior difusió). Sincerament, hi hauríem de fer un pensament. ¿Com és possible defensar la cuina autèntica i arrelada a un territori prescindint de les marques culturals —i la llengua n’és la més valuosa— d’eixe territori? Una matèria per a reflexionar molt seriosament.

En diu «anècdota», però si cal «reflexionar molt seriosament» no sembla tan anecdòtica i no ho és. De fet, no és anecdòtica, lamentablement, que tan sols no va parlar en valencià amb naturalitat en l'encontre, sinó que podem ampliar el focus i vore que els web dels restaurants que van participar —i del bloguer gastronòmic— no tenen versió en valencià.

N'hi ha restaurants que sí que tenen el web en valencià, com ara els de Ricard Camarena, 🔗 El Baret de Miquel (Dénia), 🔗 el restaurant Origen (Carcaixent), 🔗 el restaurant Ausiàs (Pedreguer) 🔗 o el facebook del restaurant Ca La Mar (el Cabanyal) 🔗 o l'ocurrent i senzill Nyas Coca!, 🔗 de Pep Romany (Dénia), el del Pont Sec. 🔗

I n'hi han que tiren pel dret i apliquen una traducció automàtica, com ara els del grup Saona 🔗, els del Grup Gastro Trinquet 🔗 o el de Cala Bandida (Xàbia). 🔗 És un recurs simple i efectiu, i no cal ni tindre un mínim de respecte i sensibilitat pel tema, sinó un poquet de coherència —abunden els que s'omplin la boca amb la cultura, les arrels, el medi, les tradicions...— o que els condicionaments socials i polítics promoguen i impulsen l'ús de la llengua: hi ha locals de Saona a Catalunya.

El meu comentari en l'article de Garí acabava:

Si no tenen eixe mínim de sensibilitat per la cultura del propi país, la resta del que diuen que pretenen ressona prou en el buit.

D'Angela

Després d'estar anys sense recordar-ho, em va vindre com un llamp: D'Angela es dia la pizzeria aquella del començament del carrer del Convent de Jerusalem entrant pel carrer de Xàtiva, al número 6. Era un recer quasi particular on podíem socialitzar mig a fosques d'aquella manera tímida i discreta com féem les coses aleshores —més tard seria el Maramao del carrer de la Corretgeria, que tenia unes targetetes de color carabassa fantàstiques com a punt de llibre—.

El plat que més recorde era aquella ensalà que consistia en una tomaca gran i preciosa al punt, partida i ben adobà, i ja no recorde més —em pensava que Takse completaria el menú, però esta volta diu que no s'enrecorda—. Quasi al costat, el bar Los Caracoles, que era tota una atra història: cervesetes i picaetes.

Cita dominical / 862: Avis Everhard

L'oligarquia americana pràcticament tenia el control del mercat mundial, desenes de països amb excedents que no podien consumir ni vendre van ser expulsats del mercat.

Avis Everhard, personatge del llibre The Iron Heel de Jack London.

La foto del sàbat / 252

Contar-ho

Ignasi Riera, ahir, i Sebastião Salgado, hui, s'han mort. I algun conegut més encara —com ara un antic treballador de les Corts, Ovidi—. Taske comentava fa uns dies quina sensació deus tindre quan veus que amics i coneguts van abandonant-te d'eixa manera i vas quedant-te sense coetanis, sobretot si són amics. S'havia mort l'amiga de sa mare. I Takse pensava si sa mare no deu estar traguent cómpters i pensant «ara em toca a mi»...

Em sap mal relacionar-ho, però pensant en això, fa uns dies vaig vore Emèrit Bono assentat en un dels bancs que hi han passant l'església de Sant Joan del Mercat per davant de la Llonja de la Seda, a Valéncia —a força de vore-ho amb accent agut, pot ser que mos se'n vaja l'autoodi de parlar com parlem—. Fea temps que no el vea. També és de l'any coranta, com l'Ignasi Riera.

Vaja, mentres ho pugam contar... Però ¿a qui? O ¿amb qui?

Al quadrat

¿Qui no és antisemita? Pel que sembla sentint les notícies del matí en la ràdio, només poden no ser antisemites els qui bombardegen o coŀlaboren a bombardejar Gaza. Eixos no són antisemites, perquè bombardegen i maten els habitants de Gaza, els palestins... I qui opine que això no està bé, que l'ofensiva militar israeliana en Gaza ha adquirit la dimensió de crim d'estat, la resposta del règim de Netanyahu és acusar-lo d'antisemita.

En canvi, em sembla que no hi ha una paraula per a l'odi contra els palestins. ¿Racisme? Massa genèric. Encara que els palestins també siguen «semites», no estan protegits per l'insult d'«antisemita» que protegix els jueus. Els racistes israelians que els ataquen entrarien en una espiral autodestructiva si pensaren que ells mateixos també són «antisemites»... Al quadrat, dels pitjors.

L'omissió quotidiana

Coŀloquialment, però oficialment, encara que la normativa no estira més el braç que la màniga, ara ja tinc clar que, si cal escriure «això era p'ad ell», eixa és la solució ajustada a l'ortografia vigent, encara que l'ortografia no ho diu massa clarament; segons com, pareix que preferixca anunciar-mos lo que ja sabem, és a dir, la llengua ja escrita i reescrita pels llibres i la premsa.

Per sort, l'oficina de consultes de l'Institut d'Estudis Catalans sense clavar-se en camisa d'onze vares, m'ha deixat caure que les preposicions no es contrauen i que l'apòstrof servix pa això precisament, «per a assenyalar l’elisió d’algunes lletres». L'elisió de les lletres servix per a resoldre les omissions quotidianes de la previsió, les omissions de la previsió quotidiana...

«Aquella encarnació»

«Ens volen fer callar», diu Anna Oliver Borràs, la presidenta d'Acció Cultural del País Valencià. Hem d'actuar «amb fermesa i determinació». Han recaptat 180.000 euros amb una campanya «Amunt País Valencià». Volen inscriure més socis, i qui en porte un, tindrà una subscripció a la revista Camacuc. Takse va subscriure un nebot seu a esta revista infantil. Els meus ja són massa granaets.

Passen els anys, les dècades, canviem de segle, i vivim sempre al caire de la desfeta. Ara i ací, pareixeria que hem avançat, que estem salvats, que l'agressió només és lingüística o cultural... De moment, perquè la truita es pot girar si mos entretenim mirant com Gaza o Ucraïna —genocidis i guerres—, es queden en les vores d'imatges desagradables dels informatius. I el cas deu ser qu no, que no podem matar «aquella encarnació». Com diu la cançó d'Ovidi —aquell llatí clàssic tan nostrat—, «uns per por / altres per pena / farem del món / una gangrena». 🔗

Les facetes de pensar

No sembla que aprengam de les errades, més aïna les repetim. En canvi, sí que pareix que els encerts mos són més preuats i apegalosos. Convé encertar, doncs. L'erro, mala peça al teler, hauria de ser el preàmbul de l'encert, però sembla més habitaul que siga la manifestació de la mala idea, de la falta de dades fiables, i més encara del desig, de la inclinació, de l'hàbit, d'alguna d'eixes ofuscacions que mos entelen les clarors del món tal com l'hauríem de poder vore.

Els humans també tenim els ulls composts com les mosques, com els crustacis, no tant per facetes i lents físiques, sinó per facetes i filtres culturals, ideològiques, mentals. Mos podem posar les ulleres de llegir, però no pareix que n'hi haja per a pensar. En canvi, d'ulleres per a concloure sense mirar-s'ho massa, al mostraor de l'òptica vos en trauran un fum.

Cita dominical / 861: Teresa Ciges Barberán

També hem de recordar figures històriques del pp com Alfonso Rus, que utilitzava el valencià amb tota naturalitat, fins i tot en moments tan polèmics com quan comptava bitllets obtinguts de manera iŀlegal.

Teresa Ciges Barberán, «L'accent de València com a excusa: quan la política crea el conflicte», Saó, 512, 2025.

La foto del sàbat / 251

Això era i no era...

Llista de correu

M'arriba un missatge de l'adreça de Carme Barceló Torres sense contingut, però amb una «please unsubscribe» en el tema. Mire la Viquipèdia 🔗 i veig que va faltar el desembre passat. Fa uns mesos, quan vaig saber per la premsa que havia faltat, ni vaig pensar que la tenia en la llista de correu. Evidentment, la done de baixa, ja que m'ho demanen. Per mi, haguera pogut continuar enviant-li un missatge periòdicament sense enterar-me que la tenia de subscriptora i fins que s'haguera gelat internet.

La vida és una llista de correu en què algun dia, encà que mos sàpia mal, algú mos dona de baixa.

Pretensions

Deu ser reconfortant fingir que formes part del grup correcte en cada ocasió: unes voltes eres dels qui impedixen l'ús de les formes generals dels dialectes o les formes col·loquials més usuals, perquè expliques que vols ser «normativament decent». Hi ha qui confon la decència amb la submissió i el menyspreu. I mantenint eixa línia de pensament, en atres ocasions subordines el valencià al castellà, comportament que també s'ajusta a la decència social i moral que impera contra l'ús del valencià.

Ètica i sociolingüística, com tot en la vida: servil al poder i alhora capdavanter per l'alliberament dels oprimits. Pretensions.

Repertori inclement

El passó de cada dia: «Lobo-Hombre en París» de La Unión, alguna cançó de Duncan Dhu i no recorde què més del mateix estil, tot a crits i rascant la guitarreta de manera espasmòdica. Un repertori curt, però intens i que fa uns quants anys que dura. I el cas és que no millora, sempre igual. Arreplega lo que siga dels clients del bar que hi ha a la plaça i se'n deu anar a oferir els seus alirets davant d'un atre baret del centre de la ciutat.

Amb la calor, vora l'estiu, amb les finestres obertes, la murga de la inclemència puja de grau.

El criteri dels astres

L'arbitrarietat i la imposició d'incoherències no haurien de ser una automedicació lenitiva que evite assumir i atendre els complexos, les ignoràncies i les rancúnies. Em sembla que quan se'n fa un excés d'ús sense supervisió mèdica i sense recepta. Això pot arribar a ser addictiu i generalment s'agreugen els dèficits de comportament i la dependència de l'autoritarisme per a imposar un punt de vista encegat.

Tinc posat un concert (el número 5 en fa major, opus 103) de Saint-Saëns, amb Anna Malikova al piano (Orquestra Simfònica de Colònica dirigida per a Thomas Sanderling), i a pesar d'això el sol s'acaba de pondre. Els astres tenen criteris clars.

Ètica terrenal

Deu ser cosa de l'edat, o de les circumstàncies de cada u: no em sona haver sentit mai que ningú parlara de «la terreta» per a referir-se al seu poble ni al seu país —valencià—... Excepte quan ho dia gent d'Alacant, d'Elx o de la contornà aquella, que parlaven de «la millor terreta del món» fent referència a aquelles comarques del sud del país —o a Alacant directament, si agarrem la versió del poema de Mariano Roca de Togores y Carrasco: 🔗

Sépades, señor Bretón,

que de poniente a levante
es sin diputa Alicante
la millor terra del món.

Ara lligc que Joan Canela (Diari La Veu del País Valencià, 12.05.2025) 🔗 afirma:

La «terreta» era la forma entranyable amb què els valencians ens referíem al nostre país.

Ho hauré de consultar amb familiars i coneguts, a vore com ha anat evolucionant les coses amb l'edat, des dels terrossos que mos tiràvem de menuts entre els tarongers fins a la terreta 'terra d'escurar' que du el diccionari, que també l'ha convertida, «la terreta», en el país natiu de cada u. Si això fora cert més enllà de la lexicografia, seria una aportació valenciana peculiar i ètica —per diminutiva— davant dels nacionalismes pretensiosos amb què quadriculem la humanitat.

Cita dominical / 860: Ramon Ramon Raga

Recordem el títol d’aquest quadre de Sorolla: Trista herència. Mazón ja ens pot portar a València tots els Sorolla del planeta. Cap ni un podrà superar la veritat humana que el delata en Trista herència.

Ramon Ramon Raga, «Sorolla val 228 morts?», Eldiario.es, 05.05.2025. 🔗

La foto del sàbat / 250

La primavera també és de les que cacen abelles.

L'altura inteŀlectual

Fa anys, hi havia un xic en la Vall que, pel que diuen, recordava les matrícules de tots els seus coneguts i saludats del poble. Alguna volta em va dir la meua quan mos saludaven de passà. Això era una saviesa terrenal, sense adobs celestials, arran l'asfalt. Si més no, les seues dades eren reals i constatables. Deu haver retors —i devots catòlics— que poden haver aprés els noms i cognoms, si és el cas, dels àngels que van envoltar Crist quan a la teologia li convinga que això passara. Cal un coneiximent molt profund de l'ànima humana per a mantindre eixes idees amb tanta prosopopeia i sense baquejar-se en públic.

Senc parlar elogiosament de l'altura inteŀlectual del papa acabat de nomenar —diria que té igual que siga l'actual com l'anterior com un més anterior, etc.— i m'esmussa com si sentira el guix que rasca la pissarra. L'espectacle d'esta setmana adobat amb racions de catecisme i notes teologia no seria precisament una gran mostra d'altura inteŀlectual, excepte pel nivell a què pot arribar una presa de pèl tan monumental —mai millor dit, això de monumental: eixa és l'altura. I la de la meua malíccia que va a rastrons.

Senyals d'aigua i sol

Estava caiguent bona aigua, amb aire i gotes grosses de gairó, i quasi al mateix temps, quan havia passat vora una hora de la fumata bianca a cal papa de Roma, apareix al balcó Lleó xiv, un cardenal americà naixcut a Chicago, que va ser bisbe al Perú i que s'ha enrecordat de parlar també un poquet en castellà per a saludar els seus parroquians de Chiclayo. Massa curt ho han fet, els del Vaticà, m'esperava un dia més d'intriga. I d'intrigues.

Mentrestant, veig que hi ha una rambla de la Sarsa connectà amb la del Rambutxar pel sud del País Valencià. L'havien convertida en «esbarzer», que són eixes coses de la poca confiança que tenim tan interioritzà encara en les possibilitats i variacions de la llengua. I hi ha qui convertix la poca confiança en un ariet «normativista» contra tot el que no coneix de la llengua i que, inclús, pareix que preferix ignorar.

Està eixint el sol que es pon. Deu ser un senyal.

Macros de tenacitat

Ara són les macros de Word que m'atrauen i m'absorbixen les hores, la vista i les neurones. Me se passa el temps volant mirant de resoldre consevol xorrà. Com que també en açò vaig pegant bots d'una idea a una atra, d'una macro a una atra, copiant d'ací i d'allà rutines que m'han funcionat o que trobe en la xarxa, relligant-les entre elles i mirant-les de prop sense quasi mai saber què he de vore quan la macro no ha funcionat, per què em diu que no està ben escrita o per què m'apareix l'error «5894» que ves a saber com he d'interpretar: «A matching cluster network for the specified IP address could not be found.»

Picant pedra en el teclat, això sí, no sé si amb tenacitat o amb contumàcia.

Funció social

Per fi acabe una fitxa, revisió d'una anterior que ha tenia uns quants anys i que convenia posar al dia. Segur que estic clavant la pata en algun detall, perquè això és típic de voler córrer massa i arribar a massa llocs diferents... Però també és típic del contrari, d'anar a poc a poc i amb bona lletra, perquè les errades són com això que anomenen «inteŀligència artificial»: humanes, molt humanes. I inevitables, tant per descuit com per excés d'atenció.

La qüestió rellevant és què en fem, de les errades i errors: corregir-los i preparar-mos per a no repetir-los. Les errades, per a que no perguen capacitat d'oferir ensenyança, si és possible —si som capaços d'apendre i millorar—, convé que siguen diferents, noves, originals... La curiositat, a voltes, és que n'hi han errades que la repetició les convertix en rutina, inèrcia, costum, tradició i, finalment, obtenen un cert estatus d'encert... La renúncia, el desistiment, la subordinació tenen també una funció social.

Els búmers oblidats

Els ratolins anem abandonant la barca. Me s'estan esborrant les adreces electròniques dels búmers —i alguns més— a la carrera. Cada volta hi ha més missatges de «rejected» dels servidors de correu... Vaja, és possible que eixe siga el rastre que deixarem en esta nova era digitalitzà. En fi, el film era més rotllo del que jo recordava, però me se va quedar gravà aquella escena de Forbidden planet. 🔗

Cita dominical / 859: Senyora MacIntyre

¿Saps què li passa al món? Que creix. Comença a estar tan ple de gent que només sobreviuran els espavilats, estalviadors i diligents.

Senyora MacIntyre, personatge del relat «La persona desplaçada» de Flannery O'Connor, segons la traducció de Marta Pera Cucurell.

La foto del sàbat / 249

Té anys, però ara mateix fa pensar.

Complement amb poca simetria

Els canvis de funcions són situacions que poden alterar l'estat d'ànim, generar nervis, maldecaps, sensació de descontrol, errors en les mecàniques quotidianes... Però també poden ser un procés que alimente la creativitat, la recerca de millores i solucions en processos que heretes i que es mantenen més per rutina que per efectivitat. O perquè és el costum de qui els duia fins ara. En resum, és un mareig i al final del dia fàcilment acabes amb el cap com un bombo. Però també té eixa part positiva de canvi de rutines i d'expectatives de millora.

Però també hi ha una part que ho pot malvar tot, com és que les «intencions» de qui dirigix o controla les operacions no siguen millorar sinó —agafant algun concepte de la teoria de la comunicació; en parlaven fa uns dies en el Diari La Veu del País Valencià— 🔗 fomentar interaccions de complementarietat en lloc de tendir a la simetria en la relació entre llocs de treball del mateix nivell.

Ho expose aixina, que fa més neutre, per no dir-ho amb termes més gruixuts i agres. El cas serà si això pot ser una font de riscs psicofísics que convindria tractar d'anar corregint i millorant. Ho anirem vegent.

Entre mosatros

Comence el mes de maig rematant un regomello que em va quedar pendent fa uns anys en relació amb la tergiversació de les idees i ideologies que tenen els qui diuen que no les tenen. Jo també conserve algun retall de diari per a poder rellegir-lo i saber de què parle quan dic alguna cosa. Pel que sembla, hi ha escriptors i assagistes que els conserven, però no els lligen, perquè els tenen gravats en el cap, no en la secció de la memòria, sinó en la secció d'ideologies diverses:

El retall està escrit en català, el signa Quim Torra, després president de la Generalitat, i es refereix a persones que viuen a Catalunya però no parlen en català sinó en castellà i les que defineix com «animals carronyers, escorpins, hienes. Bèsties amb forma humana que destil·len odi... amb un petit sotrac de la seva cadena d'ADN».

Héctor Abad Faciolince, «El ensayo como novel·la (y viceversa)», El País, 16.07.2022.

El text de Quim Torra em pareix poc encertat i prou destrellatat, propi d'una expansió rabiosa de ressentiment que sabem massa bé que té fonament en els nacionalismes absurds en què uns som víctimes d'una democràcia delimitada per les ideologies imperialistes espanyoles. A banda, està clar que alguns coetanis i agreujats pels desitjos i ànsies democràtiques dels altres que no concorden amb les ànsies pròpies, n'han volgut traure rèdit llegint el que no hi havia escrit:

Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.

Quim Torra, «La llengua i les bèsties», El Món, 19.12.2012.🔗

Entre mosatros som tots. Els valors democràtics no venen i van amb la genètica, i els desenganys i els odis els sentim humanament sense haver d'ofendre o de sentir-mos ofesos per les comparacions estúpides amb uns animalets o atres que no tenen res a vore en esta faula.

Salmó de marjal

El salmó diuen que és un aliment ben saludable. Encara que mos haja eixit un poc cru per la banda més grossa de les tallaes que mos va fer el peixcater de Consum. Un minutet més i haguera estat tot cuit del tot. Ho dien en algun lloc, que el peix ben cuinat és cosa de segons, i que és molt fàcil passar-se'n.

La mare de Takse diu que no coneix el llobarro: veu que Arguiñano en cuina en la tele i ella parla de la «lubina», lubina amunt i lubina avall, sense saber de quin peix es tracta. A la marjal no en fan, de salmons i llobarros. Eren més de pardalets, gallines i pollastres, arròs... Arròs sense varietat concreta i coneguda, el que caiga. En canvi, mosatros preferim la varietat gleva, tot i que vam tastar la varietat albufera —que demana una tassa més de caldo— i també estava bé.

Demà un dia d'eixos que santifiquem laicament amb esperit laboral i proletari, però més per fer festa que per reivindicar la lluita contra el «Taló de Ferro» que descrivia Jack London. 🔗

L'espenta del temps perdut

Les hores de silenci, claror i ràdio de piles d'ahir em van deixar les mans lliures per acabar Céleste i Proust de Chloé Cruchaudet. Vaig poder fer una lectura més seguida que de costum. A més, el còmic, el tebeo, la «noveŀla gràfica» —o com en vullguen dir— porta al final unes quantes recomanacions de llibres i audiovisuals que poden servir per a no desanimar-se per no haver llegit encara A la recerca del temps perdut, i també per a preparar-se millor per a fer-ho quan tingam l'espenta definitiva.

La cosa que vaig anotar és que les variants aviam —parenta de vejam, meam i atres—, deuen estar al caure dins del diccionari. O faran tard quan deixe d'existir el col·loquial que es suposa que hauríem de facilitar i fomentar. Que no mos agarre l'apagó per ací.

Les bicis van passant

El dia de l'apagó de la llum en tota la península Ibèrica: ensalà, hummus i taronges pa dinar. I la idea que mos faran haver de tindre l'«arreglo» d'emergències en casa: pots de fesols i cigrons, clòtxines, sardines, tonyineta... I un fogueret de gas o, quan toque, incloure un foguer en la placa de la cuina. A banda, hauré de reposar la bateria solar que vaig tindre durant uns quants anys —la tenia com a llanterna— i que no vaig tornar a comprar quan li va vindre l'obsolescència.

Vora huit hores sense llum. Per sort fea un bon dia de sol i hi havia claror dins de casa. Dia de calma per a llegir. Els holandesos de les bicis van passant plens de la llum del dia.

Cita dominical / 858: Ivo Andrić

En 1806 Bolívar deixa Itàlia i torna al seu país «amb l'ànima plena d'odi a tot lo que siga espanyol».

Ivo Andrić, Bolívar, la libertad permanente.

La foto del sàbat / 248

Mirant-ho des de dalt, des de molt amunt...

La fugida del gat

En les coses de la normativa de la llengua (i en la legal) és habitual posar en primer lloc les conclusions i fer-se-les vindre bé per a justificar-les, però això no vol dir que siga inevitable ni recomanable.

No dona el mateix resultat decidir que l'aspecte més rellevant és la pronúncia del veïns del lloc que si es determina que és l'etimologia que si es determina que és el simbolisme de la grafia que si es determina que és la polèmica política que volem fomentar, etcètera. Els criteris de les institucions acadèmiques són uns, però a voltes són com els principis de l'acudit de Groucho Marx: «Those are my principles, and if you don't like them... well, I have others.»

En ocasions, eixos atres principis són la por al dogmatisme i als prejuís covats durant tants anys d'estar explicant romanços. I és comprensible, no convé acorralar un gat, és millor deixar-li obert el pas per a que fuja. Però si el gat eres tu, ho tens pelut.

Senyals al cel

Uns quants picaports travessant de matí cap a l'est pel mig de la ciutat. A migdia, me'n passa un despistat per dalt cap al sud mentres estenc les tovalloles al terrat. S'afigen als soliguers, a les merles, als estornells, les gavines, les falcies, les oronetes, els coloms, les tórtores i les blanques —aratingues i cotorres diverses de tant en tant— que podem vore encara en este entorn de formigó i asfalt. L'absència dels pardalets prototípics, els teuladins, deu ser un mal senyal.

Amors botànics

L'exposició «Botanica amoris» 🔗 de Pablo San Juan que hi ha a la sala d'exposicions del Jardí Botànic de Valéncia —escric el nom de la ciutat amb l'accent real pa que no diguen que no hi ha tradició gràfica; és «València» oficialment encara— estava buida dilluns passat, mentres que l'entrà al jardí estava molt concorreguda per turistes i veïns. Per no fer cua, i perquè mos se fea tard, vam aprofitar per a pegar una volta per les fotos. A mi em van agradar sobretot les de format gran, però tot els conjunt em va arribar als ulls i al raconet del plaer del cervell. A Takse li va semblar que els rastres de la manipulació dels suports feen un poc massa empastrat, ho haguera preferit més net. Això sí, faltava un poc més treball en la versió en valencià dels continguts.

Vam eixir, vaig arreplegar un pòster per a emmarcar-lo. La concurrència continuava tirant cap al jardí, no sé si per amors botànics o disposats a gentrificar-lo també.

Pa la roba

Este bloc va començar a existir al sandemà de l'enterro del papa Woytila. No sé quant de temps tardaran a enterrar el papa Bergoglio, però estic pensant que podria aprofitar l'avinentesa per a tancar la paraeta quan l'hagen enterrat. Si no fora per la militància lingüística i estilística —que no puguen dir que hi ha certs trets de la llengua que «no transcendixen a l'escriptura»—, ja dec haver dit massa voltes de tot i lo mateix pegant-li massa voltes al molinet.

Com ara que em ve al cap escoltant una entrevista a un escriptor valenicà, que no arribe a entendre quin sentit ocult té dir «aquest», «feina» i «dues» quan «el» ('et') fan una entrevista, devaluant i estigmatitzant les versions originals i pròpies del dialecte que estàs utilitzant —este, faena i dos—, mentres a continuació amolles «bueno», «pues», pronuncies les lletres de les sigles o els noms dels directors japonesos com si estigueren escrits tots en castellà-espanyol... Els dialectes i els registres, que hi ha qui els barreja com si tinguera igual sabó que fil negre pa la roba: depén de pa què.

En fi, no crec que ho faça, però serà cosa de pensar-ho.

Les absoltes

La mort del papa Francesc mos ha pillat per sorpresa pel carrer sentint tocar a morts estranyats passejant pel centre de la ciutat que es diu Valéncia però que encara s'escriu «València», que és una de les mostres de subordinació o menyspreu habituals que es practiquen entre els valencians contra l'autoestima coŀlectiva. Alguns eleven a símbol dogmàtic de militància la defensa de l'error, una cosa que haguera pogut passar en atres llocs, com ara si encara férem com als anys huitanta del segle passat, quan hi havia qui, animat per les analogies normatives, escrivia «Dènia» en lloc de Dénia, que és com es diu —i com fa anys que s'escriu—.

Pels comentaris que hem vist sobre la qüestió en la premsa, no cal pensar en arribar a una accepció raonada dels arguments més bàsics de la toponímia i la lingüística, sinó que hi ha qui ha trobat que el topònim servix com a xibòlet 🔗 per a desemmascarar geniüts egoistes, secessionistes encoberts o militants de l'espanyolisme indolents... Més tard hem sabut de què anaven els tocs. I ja sabem que això de devaluar la pròpia pronúncia també va de lo mateixet, encà que no vullguen, perquè acaba lingüísticament igual, com solia dir un collistaire de Migjorn, Jordi Minguell, cantant les absoltes.

Cita dominical / 857: Michaela Kauer

La ciutat ha de funcionar per a tots: xiquets, jóvens, majors, persones amb discapacitat, hòmens, dones..., especialment dones, perquè fan totes les coses quotidianes.

Michaela Kauer, segons l'entrevista que li fa Irene Castro en Eldiario.es, #45.

La foto del sàbat / 247

Segons com es mire.

Les combinacions i un floc

Les combinacions pronominals en els quadres que apareixen en llibres i manuals fan goig de vore. El cas és que mostren combinacions comunes i útils, inclús necessàries, però tinc a sensació que que provoquen sobretot l'ànsia i l'ansietat de la complicació i de la petulància reactiva contra el complex de subordinació lingüística que patim davant de les imposicions i devaluacions legals i socials.

Un bon quadre de combinacions pronominals és una estendard per a exhibir la nostra «grandeur» lingüística davant d'atres llengües. Com ara davant d'eixe castellà parlat per tants milions de persones que no parlen atra cosa perquè no en saben més i que tampoc saben si ara és «la», és «le» o és «lo», però tiren avant. Mosatros en tenim unes quantes més, de pronominalitzacions possibles, però sobretot tenim un quadre de combinacions que fa goig. El vam tindre i això compensa algun d'eixos centenars de normes i lleis que, per malíccia, encara mos pretenen impedir o prohibir l'ús del valencià. Si no t'«agrà», ¡posa-li un floc!

Ràfah, plana

Lo que quede a la Franja de Gaza, segurament no ho vorem pel Google Maps, perquè les imatges que mostra ara mateix no deuen respondre al rastre que han deixat i deixen els bombardejos criminals del govern de Netanyahu. Passe per Barcelona Garden, on hi ha un «سوبر ماركت», que seria unes de les poques paraules àrabs que podria interpretar mitjanament ràpid. 🔗

Em responen de l'iec que tant pot ser Ràfah, plana, com Rafah, aguda —ai, l'estan aplanant...— Faig la fitxa 🔗 i la penge —la va originar una intervenció parlamentària del vicepresident valencià i figuerenc Gan Pampols, segon cognom que també hauria de dur accent com a paraula plana — 🔗 i tanque una setmana de passions laborals mal enteses i mal païdes.

Un racó de vàter

Continue amb els canvis de detall, que en este cas no crec que siguen més poderosos del compte. Esta volta són els tipus de lletra que use en este bloc. Abans hi havia la Verdana per a tot, però ara he passat a una lletra que es diu Ubuntu —que no està, diríem, ni bé ni malament, però ho faig un poc per militància en Linux—: siga com siga, pal sec per al text general. I en els blocs de citacions, una lletra genèrica d'eixes «amb gràcia» —hi ha qui en diu «amb serif» o «amb serifa»—. 🔗

Podria afegir hui més detalls de la reunió d'escala del veïnat que vaig sentir de llunt l'atre dia: un del veïns tenia pixera, però va preferir pixar al racó que feen les tanques d'unes obres de per allà en lloc de pujar as algun dels pisos —no hi ha ascensor i anava amb guiato—. Ai, critiquem i mos queixem dels turistes, dels jóvens, dels... De qui siga, però no sé si el bon jan haguera tingut espenta per anar a un vàter públic que estiguera a cent metres..., que és lo que jo estava pensant que feen falta en la ciutat, vàters públics, amb gràcia i paper, en lloc del racó intempestiu. Això sí que seria un petit canvi poderós.

Redundàncies necessàries

«Els petits canvis són poderosos»: m'he de concentrar molt per a tindre sempre present l'expressió del Capità Enciam.^W Massa voltes diries que l'esforç més intens, l'espenta més forta, els treballs més carregosos o ambiciosos són els que cal fer, els més positius o resolutius. No sempre és aixina. El silenci, la mesura, l'ajornament, la reflexió lenta... Poden ser excuses i també poden ser recursos útils en els moments adequats, en els moments que preveus que les cabotaes no et produiran més que bonys.

Això sol passar també amb les macros de Word i amb els estils en css: convé anar fent controlant els detalls, tocant i millorant aspectes concrets, posant marques de seguretat i explicacions que ajuden a interpretar les operacions i els resultats que pots obtindre. Aixina pots localitzar millor redundàncies o efectes que no et van bé.

No res, per no fer més metàfores sobre la vida me n'he anat a les faenes informàtiques de cada dia.

La força i el poder

S'ha mort l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa. La notícia em pilla llegint, entre atres coses, Shanghai Hotel de Vicki Baum (versió en castellà de Máximo Siminovich, edició que crec que és de 1962). Mentres senc de llunt una reunió d'escala del veïnat —parlen de denúncies, de perfils per a la porta, dels timbres i dels telèfons, de les obres de la muralla...—, passe per un passatge que em sembla un retrat intercanviable per a diversos personatges coneguts que la humanitat ha patit i que ara mateix també podríem localitzar en diversos llocs del món:

Podia beure més que cap altre home i fer la més complicada operació immediatament després. El dia que va fer quaranta-cinc anys va apostar passar aquella nit amb deu prostitutes, i va guanyar l'aposta. Un gran seguici de concubines i servents, de partidaris i paràsits, l'acompanyava.

Li agradava presenciar les execucions, i travessant veloçment amb cotxe els horribles carrers de la Xina atropellava persones i animals. Anava a totes les curses de cavalls i l'apassionava l'aviació. Parlava bé l'anglés i el francés, i comprenia prou del rus per defensar-se dels emissaris soviètics i de les joves russes blanques dels clubs nocturns. Enviava i rebia regals, gegantines i pesades safates de plata amb afalagadores inscripcions, de les quals encara penjava l'etiqueta del preu. Quan un dia un diari el va atacar, Chang el va comprar i «va trencar l'escudella d'arròs» dels periodistes i responsables; des de llavors, els periodistes en parlaven com a benefactor de la Xina, ja que seus eren els diners, la força i el poder.

Diria que Vargas Llosa també en va parlar.

Cita dominical / 856: Guifré Belloso Manera

La natura mai no apareix com un factor de producció en els textos d'economia, que només es fixen en el capital, el treball i el progrés tècnic, però realment la producció es fa a través de la natura, transformada en matèria primera, després en producte i finalment en diner.

Guifré Belloso Manera, «Diners i màgia: una interpretació econòmica del Faust de Goethe, per Hans Christoph Biswanger», dins de Literatura i economia de Joaquim Perramon (ed.).

La foto del sàbat / 246

Passa la vida.

Vint anys

Un dissabte 9 d'abril de fa vint anys em va pegar per començar a escriure este bloc. 🔗 Era una moda incipient aleshores. Em degué semblar que la valencianofonia no podria sobreviure sense la meua bona lletra electrònica. Damunt, cap al final del 2008 em va vindre la neura de fer l'apunt diari —idees bojes, a quina malhora—, i aixina continue. Ja són molts anys pegant la vara, es suposa que ja no hauria de saber què dir més. És possible que faça anys que no ho sé, que no m'haja enterat i que vaja escrivint per inèrcia de l'algoritme natural que cultive entre les meues obsessions i neures humanes.

Encara no havia fet un lustre de transcriptor corrector a les Corts Valencianes —ara ja en fa massa de lustres i de disgusts laborals, professionals i personals—, tenia poca idea d'html —no he avançat molt, però explote les quatre coses que sé— i de Linux —m'aconforme controlant l'Ubuntu—, les Fitxes de dubtes i terminologia 🔗 ja tenien més d'una dècada —però encara no estaven en Wordpress— anava a córrer i jugava a futbet —ara només córrec: em van deixar a soles sobre la gespa els companys—, llegia cada dia el periòdic en paper El País —vaig aprofitar que se'n van passar de fatxes per a desenganxar-me—, no era «bifuncionari» —com li agradava exhibir a Catalina Escuín quan mos governava en el diari oficial—, duia els cabells llargs i sense canes a la barba —encara tinc pèl, però clareja—, dinava amb ma mare cada quinze dies —«Se'n va anar com», com fea la cançó, en un dia molt clar—, la meua família em vea poc el pèl —un poc més que ara—, Takse ja havia aconseguit fugir de Silla —més oposicions al llom— les xiquetes de Vicen eren unes nines —encara les vegem com si ho foren—... I sospitava que les esquerres no governarien mai el País Valencià —però sí, va passar, encara que foren esquerres un poc aigualides—, i després d'un gran bé, ara tenim les tornes.

Segur que han deixat rastre en el bloc moltes més coses que ara més val que deixe de banda. Les recensions i els recomptes per a més avant, que em sembla que encà donarem faena.

Contravindre els propis criteris

Es veu que en el Diari La Veu del País Valencià eliminen els comentaris del peu de les notícies al cap d'uns dies (Salvador Vendrell, «Lectures en paper o sense», 03.04.2025) 🔗 Llàstima. Encara que es veu d'una hora llunt que els comentaris no reflectixen l'opinió ni l'estat d'ànim de tots els lectors del diari, són una mostra ben eloqüent del contrast que hi ha entre els valors que pregonem i les misèries que arribem a exhibir.

Després de resistir-me al to de la majoria dels comentaris i a l'impuls de participar en l'humor destroy —en dic humor, perquè sembla una comèdia de brofegaes—, vaig deixar caure unes paraules com a mostra de discrepància dialogant. No van fer massa cas, no tenia el to que casa amb la seua visió del món o amb el seu estat d'ànim «anjuassat» a l'hora de fer colla.

Per algun motiu —em sembla que un motiu polític— els acadèmics aprovaven que convenia contravindre els seus propis criteris per a la fixació de la toponímia. S'ha dogmatitzat tant amb eixe accent —i es dogmatitza encara, tal com podem vore en este diari—, que pareix que a uns quants que es diuen seguidors de la raó, la democràcia i els fets científics se'ls entravessa reconéixer que, d'acord, el Sol no ix ni es pon, però ho direm aixina. Això és el que diu l'informe de l'AVL sobre el topònim: és amb e tancada, però ho escriurem amb e oberta per diversos motius conjunturals.

Aixina sí que es pot debatre positivament, tal com s'ha fet des de fa vora cent anys, en què els qui mos preocupem per l'ús social del valencià hem estat acceptant eixa discordança entre el fet toponímic i la decisió normativa: perquè prioritzem la vitalitat de la llengua. El mal és que hi ha qui ha oblidat que el debat sobre l'accent és secundari o anecdòtic, però els va bé centrar-se en això per a que no exigim canvis legals, educatius i sociolingüístics en tots els àmbits de la vida, on és usual que aparega «València» (i altres paraules que apareixen en cartellets: «eixida», «tancat», «horari», «ajuntament»...) però quasi tot es fa en castellà i es sol practicar la subordinació o l'exclusió del valencià.