dijous, 7 de juliol de 2011

Bilingüisme agressiu

A pams

Era inevitable, a pesar que estic de curset —hui amb Joan R. Ramos, vegent els règims verbals del diec. Esta volta m'ha sorprés Javier Pradera («Entre la cautela y el pesimismo», El País, 06.07.2011):


D'una altra, la confiança cega en les promeses de Bildu, que ha mostrat ja algun signe preocupant de rebuig al pluralisme (el diputat general de Guipúscoa no respectarà en les seues rodes de premsa el bilingüisme garantit per l'Estatut de Gernika), no pot justificar l'incompliment de les lleis.


Ja vam vore de què va la cosa, d'una revisió de la dita aquella que seria ara: fer com fan només és pecat si ho fan els altres. Els unilingüistes castellans —amb un -isme necessari, ja que sembla que en fan tanta ostentació— mos volen convéncer que parlar la llengua d'u que u vol —sempre que siga diferent del castellà— és una «imposició» —l'altre dia— o «un signe de rebuig al pluralisme» —ara—. Fantàstic.

D'això no en parlem en els cursos d'estiu, per ara. Enguany els «experts» mos preocupem més per algunes facetes de la gramàtica històrica, sense perdre mai, això no, la fantasia concloent que si fem una bonica norma aconseguirem un increment dels mitjans i de l'ús. Semblaria que les llengües més difoses ho són com a conseqüència de l'erudició dels parlants i escrivents.

Demà aclarirem amb Ramos alguns règims verbals més, sobretot aquells que encara ignora el diec i que els tècnics lingüístics podem apamar sobre el terreny.