Construcció social

Pel que siga, m'he hagut de posar a reescriure'm en la llista Migjorn:

T'agraïxc la prevenció, la informació que has aportat i el suposat paraŀlelisme que veus entre el meu raonament i l'exemple que has posat. Per ací —per on jo em moc— eixe populisme demagògic que has exposat encara és útil per a subordinar els drets lingüístics (i econòmics) de la majoria dels valencians als interessos de les oligarquies polítiques i empresarials.

De totes formes, no sé massa bé amb què no estàs d'acord, perquè dubte que penses que el fet de bandejar dels diccionaris —i de l'ús en català— determinades paraules o trets lèxics i morfològics afavorixquen de cap manera l'existència de mitjans de comunicació, d'obres literàries, d'ús administratiu o de capacitació i disponibilitat lingüística. Jo considere que són dos debats paraŀlels, el de la qualitat i el de l'existència; paraŀlels o consecutius, perquè precisament tenen una implicació contrària: sense mitjans, sense producció, la qualitat és irrellevant. Per tant, l'ordre en què tractem eixes dos matèries sí que és rellevant.

Així, em puc sumar a un debat sobre la qualitat, i hi participe a voltes en esta llista. [El nostre collistaire] parlava de «preservar el català» d'unes «infiltracions», i es veu que jo m'haguera hagut de limitar a dir que no veig cap problema en eixes infiltracions que assenyalava, i que em semblava molt interessant estudiar-les. Llavors, però, haguera semblat que a mi em semblava irrellevant la causa d'eixes infiltracions, i ja veus que la causa, que és política i de dret, sí que em sembla molt greu, almenys vist des del País Valencià —i no crec que Catalunya ho tinga resolt definitivament—, on no es dóna el cas de Puigcercós i Mas sinó el de les elits polítiques i econòmiques que parlen i imposen el castellà (i puc enumerar la majoria dels polítics i empresaris valencians que més apareixen pels mitjans).

He de desfer, doncs, el paraŀlelisme que exposes, perquè, de la mateixa que no és commutativa la relació entre el fet de menjar cada dia i el compliment dels drets (lingüístics o democràtics) que permeten l'ús del català, tampoc no ho és la composició de la llengua (el cabal lèxic, morfològic o sintàctic) amb el compliment dels drets (lingüístics o democràtics) que faciliten l'ús del català.

M'he deixat en el tinter que el meu interés lingüístic abasta totes les formes del llenguatge, sense que em semblen gens pertinents en eixe àmbit les distincions, separacions i oposicions que indiquen els noms de les llengües, com si els noms establiren entitats diferents, «races» diferents. Tanmateix, en l'àmbit del dret sí que em sembla preocupant la discriminació injusta que impedix l'ús d'una varietat o altra d'eixes formes del llenguatge que denominem llengües. És un altre debat ben interessant que esbossa Josep M. Nadal:

Mufwene ho ha explicat mot bé: «una llengua només existeix com una construcció social, suggerida per l’habilitat que tenen els parlants d’un assentament determinat d’interactuar amb èxit quan utilitzen seqüències semblants o signes orals o gestuals».