Caic en la temptació de fullejar abans d'hora el diari. La dimissió (o «rendició», com diu el diari) de Camps Ortiz podria ser el primer aire fresc per a les institucions valencianes, després de les ventades provocades pels coŀlectius que reclamen una altra democràcia, sempre mirant de democratitzar-se més. Bé, tindrem quasi una noveŀleta entretinguda estos dies, mos donaran faena en l'hemicicle i vorem cap a on anem ara, si cap al foc o cap a les brases.
Ho deixe de banda, i em dedique a obrir-li un espai a l'occità en el Multicerca. Hi ha el vocabulari sobre la societat de la informació que ha preparat el Termcat, però, sobretot, el cercador del diccionari de Joan de Cantalausa. No està malament per a començar.
A última hora, un company nouvingut a Migjorn em recorda un antic company de Zèfir que localitzava molts —¡massa!— anglicismes en castellà i català i era molt beŀligerant a l'hora de denunciar eixes intromissions saxones en les nostres llengües romàniques. Per exemple, un dia me'n va descobrir un:
[...] per no caure en els automatismes (que deriven en dogmatismes) convé contrastar una mica les possibilitats de la llengua.
La veritat és que he de reconéixer que eixe ús de derivar és un recurs estilístic que me se deu haver apegat del discurs polític o periodístic. I tot això rep una influència molt gran de les elits que parlen anglés o que el roseguen. Podem anar fent glossaris de la seua influència, i amb una miqueta de sort, podríem rastrejar l'origen precís de cada novetat.
El que és curiós és que fa molts segles que hi ha qui parla en català (i qualsevol altra llengua) i continuem donant-li el mateix nom a una llengua que, al mateix moment de rebre el nom, començà a no ser mai més ella mateixa, per unes causes o altres, si és que podem determinar amb precisió i detall «què» era i «com» era eixa llengua. Malauradament, eixos «què» i «com» són sempre hipòtesis d'una substància impossible d'aïllar i fixar, excepte en manifestacions parcials, particulars i conjunturals, que tenen a vore tant amb la «llengua» com amb les condicions d'emissió i recepció en què es troben els parlants, tant en un llogaret de muntanya del segle xii com en una vila costanera i turística del segle xxi. ¿La mateixa llengua? Simplement, el llenguatge. La resta és política, poder, dominació i lleure.
Al segle xv els jurats de València escrivien:
Del qual regiment són columpna e espill los jurats e consell de la dita ciutat, car lo regiment de aquells s'estén e deriva en los altres particulars del regne.
Què volien dir, no ho sé massa bé. Deu ser un sinònim d'estendre's. Ha deixat d'usar-se d'eixa manera, però resulta que encara diem que parlem en català, el volem «preservar d'infiltracions» i, per tant, continuem birbant la brossa, per vore si retrobem aquella matèria «genuïna» i primigènia que, paradoxalment, mai no va existir de cap altra manera que en forma de somni normatiu.
I un altre dia tornarem a vore si podem distingir les races de les llengües i, llavors, dimitim a gust d'alguns tòpics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada