dimecres, 22 de setembre de 2010

Refilar epitafis

Ús del valencià, segons Google

Un nou Lluís-Vicent Aracil —o el vigent, si en té ganes— hauria de fer una recerca articulística per a copsar el fons pressuposat dels articles que tant abunden en els pocs mitjans d'opinió que tenim en valencià i sobre l'estat de l'ús de la llengua —més enllà que confonguen coneiximent i ús—. Pel que lligc habitualment, el resultat seria que la majoria dels articles lamenten la suposada ignorància o pèrdua de quatre paraules valencianes, lamenten les opinions d'alguns contra l'ús o el coneixement del valencià, lamenten els efectes lèxics, sintàctics, morfològics de la pressió de l'ús del castellà, com si la vida del llenguatge i d'allò que convenim a denominar llengües foren només la normativa o l'estil o assemblar-se poc o massa a una llengua parlada en terres veïnes o ignotes.

El dia que s'adonen que haurien d'estar fent queixes al síndic de greuges i a la resta d'institucions i reclamant el compliment dels drets i deure lingüístics, llavors sí que podran mirar-se des d'una altra perspectiva més completa l'ús de la llengua i els estils que s'hi poden vehicular, sense buscar tantes genuïnitats cromosòmiques. Llavors, en compte d'epitafis i absoltes, refilaran un poc més contents.

2 comentaris:

Josep Lluís ha dit...

Home, jo crec que són dos coses distintes, complementàries i necessàries: 1)Reclamar el compliment dels deures lingüístics 2) Cridar l'atenció sobre l'empobriment, els usos incorrectes o pèrdua de genuïnitat a causa del contacte continu amb el castellà.

I sí, no cal anar-se'n a dialectes allunyats geogràficament ni tampoc al segle XV a poar genuïnitat valenciana (les llengües són coses vives). Però crec que hi ha motius i realitats evidents per fer el que dic en 2).

Tècnic lingüístic ha dit...

Entenc la teua proposta, Josep Lluís, que em semblaria molt raonable en un altre moment, però trobe que si considerem els dos punts com a complementaris, eixa és la situació que n'hi ha ara mateix, que tenim un fum de persones caviŀlant i lamentant-se sobre com va el 2 sense fer res pel que fa a l'1. I ara em perdonaràs la broma, però ho veig com estigueren proposant la dieta de la carxofa per a resoldre els problemes d'Haití. Com si el desús del valencià es deguera al fet que oblidem les paraules: es deu al fet que no ens permeten (no ens permetem, com a conseqüència) usar-les. Això sí, no parem de conrear carxofes per a la dieta.

Tenim un problema de drets i deures, de discriminació injusta, i l'ús de la llengua depén d'això, del teu punt 1. Pel cantó del punt 2, en canvi, quant a la riquesa, varietat i composició del que diem llengua catalana, en general, estem parlant d'estil: a mi m'ha agradat el que he llegit de Enric Sòria o Jesús Moncada, però no les noveŀles de Ferran Torrent. I això no modifica gens la inexistència de mitjans d'informació i comunicació en valencià, la violació i l'incompliment dels drets i deures lingüístics, que és el que ens dóna opció a l'ús de la llengua i, posteriorment, a altres poliments estilístics.