Rijkaard, Ikea i els lingüistes valencians

Continue atrafegat, ara actualitzant-me el Mac Cube que vaig trobar en un contenidor al mes de maig. Ja li he actualitzat tot el sistema operatiu Mac OS X (10.3.9). Ara caldrà que el pose en producció. La veritat és que és un ordinador bonic i silenciós. La pega és que no té eixida normal de so, però ja he vist que hi ha diverses possibilitats per a resoldre això.

Quant a altres coses que m'ocupen, a més de la preocupació per si Eto'o aprén a reaccionar d'una manera menys «espanyola» quan l'interroguen en català, he descobert que a quinze quilòmetres de Múrcia anant cap a Molina de Segura hi ha un cartell lluminós de la DGT que ja parla en català. Meravella! Tant com li va costar a Pere Navarro —director general— disposar el mínim bàsic de tractament lingüístic habitual en qualsevol democràcia tirant a justa i ara ja ho tenim a Múrcia i tot. Deuen ser coses de l'Ikea, que ha fet augmentar tant el trànsit valencià cap a la zona, encara que no sé per què els bons senyors i senyores suecs no repartixen els catàlegs en català al País Valencià —que jo sàpia, només ho han fet en castellà. Potser són rampells com els d'Eto'o. Sort en tenim de Rijkaard.

D'altra banda, hem iniciat el camí del bloc Diari per a tècnics lingüístics, una bitàcola (o un blog) per a navegar en les faenes lingüístiques. És una eina que pretén que els socis i sòcies de la CDLPV tinguen un lloc de trobada comú i periòdic on intercanviar o esbombar projectes i comentaris. Espere que gent de tanta lletra i tanta escola tinguen alguna cosa a dir-se reflexivament i de manera positiva per a tots. Certament, entre el col·lectiu de tècnics lingüístics valencians ja sé que hi ha molta varietat de registres i de proses o rimes per a dir-se el nom del porc. Espere que pugam fer un pas en un altre sentit.

Els canvis valencians

Hui he recordat una carta que els vaig enviar (28.06.2006) als de Valencians pel Canvi arran d'un manifest seu que no he firmat, a pesar de la bona companyia que hi ha entre els firmants. Com és natural, per un comentari destrellatat meu no havien de modificar el manifest, però, és clar, espere que el pròxim manifest els ixca més redó —almenys quant a la meua concepció de l'esfericitat.

---

Ja m'agradaria firmar el manifest de Valencians pel Canvi, però hi ha dos expressions --no en són moltes-- que em semblen desencertades i que em fan dubtar del fons real de la reflexió que feu.

Una és:

[...] “defensa de la llengua valenciana” i el domini creixent del castellà en tots els àmbits públics i institucionals.

En eixa expressió s'acumulen, com a mínim, dos errors d'apreciació. El primer, que la llengua valenciana tinga res de negatiu, ja que, a més, critiqueu que la defenguen --entre cometes, ja ho sé.

El segon error és la referència al castellà com a llengua dominant, poderosa, que són trets positius, referències incoherents amb el missatge que es suposa que voleu transmetre. A més, implica la intenció de criminalitzar l'auge d'una llengua, cosa que és molt evident que no consideraríeu negativa si es predicara d'una altra llengua.

L'expressió correcta seria una cosa semblant a:

[...] la manipulació i l'exaltació partidistes i testimonials de la llengua valenciana enfront del foment encobert del castellà com a llengua única dels àmbits públics i institucionals.

La segona expressió que considere errònia és la vindicació del «nacionalisme polític valencià», expressió que conté una voluntat de reclusió de la reflexió política d'èmfasi o gènesi «valenciana» en una incapacitació per limitació localista, per irritació ontològica o per xenofòbia de baixa intensitat.

I dic tot això conscient que les primeres víctimes inconscients de la difusió d'eixes percepcions són els mateixos partits o sectors polítics i socials que usen eixe terme per a identificar-se.

Una aplicació una mica més atenta i acurada d'allò que aprenem llegint els llibres sobre els llenguatges dels moviments totalitaris (per exemple, LTI de Victor Klemperer) ens podria donar unes claus ben clares amb què començar a variar la nostra cultura política.

Si volem millorar el país, hauríem de poder descriure'l d'una altra manera, tal com el veiem, tal com el volem vore i no com ens els descriuen els amos del llenguatge (com dia Humpty Dumpty).

A pesar de tot, moltes gràcies per la tasca de reflexió que hem engegat i disculpeu-me la impertinència.

Que ploga en setembre!

Ha passat ja una setmana des de l'anterior missatge, buit que m'ha sorprés, perquè em pensava que no feia tant que havia apuntat alguna cosa. Es veu que he tingut poques coses a ressenyar. Potser únicament que hem tornat a visitar l'Ikea de Múrcia (València - Múrcia: 232 km per l'interior del país).

Parlant de murcians i del «Agua para todos» que pots llegir arribant-hi per la carretera, cartells penjats en vessants de muntanyes en procés d'urbanització immisericorde —i no sé si deuen voler l'aigua per fer-hi aiguamolls o per a conrear arròs o dacsa, que hi tenen tot el dret del món, és clar—, hi vaig estar el dia que feien una missa per a demanar-Li que ploga. Naturalment, en són d'espavilats els retors: a fe que no fan les rogatives al mes de juliol! Només convindria que indicaren en algun lloc o en algun moment —tal com fan els meteoròlegs de Canal 9— alguna cosa com «pregària avalada per l'Institut Meteorològic Nacional», amb la qual cosa sabríem que tenen el suport de la ciència i no és només oportunisme espiritual i polític.

Quant a altres coses, no estic llegint ara massa, poc més que el diari (El País, que és un mal menor) on apareixia ahir una notícia sobre Bèlgica («Las dos caras de la extrema derecha belga» d'Ana Carbajosa) i un mapa sobre la «fragmentació» belga. La gràcia era que la fragmentació era deguda a les llengües, però a la periodista no li se va acudir pensar que Bèlgica era un estat travat sobre la diversitat lingüística. En què devia estar pensant la periodista: en el respecte a la diversitat lingüística dels ciutadans o en el problema que suposen els ciutadans que parlen una altra llengua que no és la pròpia? Naturalment, ès fàcil localitzar el prejuí.

Per cert, i per acabar, parlant de cohesions lingüístiques, tenim el català a la Unió Europea, però encara no és llengua apta per al parlament espanyol. Eixa és realment la «fúria espanyola» i no els crits de l'escandalós Montes. Per cert, La Sexta també retransmet el futbol en català. A la sisena, la vençuda.

Carla Bruni i GoEar

He copiat un codi que em servix per a dos coses, per a recordar com es poden enganxar cançons directament i com a mostra d'una cançó que m'agrada molt (sense fer massa cas de la lletra, és clar): Quelqu'un m'a dit de Carla Bruni. (Per cert, també té enllaçada la cançó el company d'El Cadafal.)

Vaja, és una manera d'aprofitar els serveis de GoEar.com.

I no tinc cap referència erudita més per a hui.

Propaganda quotidiana

Encara no l'he acabat, però donaré tres fragments escollits del llibre d'Eric Hazan que estic llegint, LQR. La propagande du quotidien:

Fer promoció de la societat civil, sempre presentada com a íntegra, eficaç, desinteressada, és admetre al mateix temps la decrepitud d'una «política» establida sobre els jocs parlamentaris i l'activitat dels partits, és reconéixer que els «representants del poble» no representen ja res que puga ser conegut. [Pàg. 67]

Les paraules i sintagmes que feren llavors [11.09.2001] aparició en l'LQR, les modificacions de forma i sobretot de sentit d'expressions antigues, tota eixa deriva tindrà potser un impacte que durarà més que els decrets, ordres i lleis, abrogables d'un dia per a l'altre. Els fets del llenguatge són més cabuts que els altres, i sobretot són performatius: quan apareixen, revelen tendències que contribuïxen de seguida a reforçar, i contaminen mitjançant ones successives altres medis, altres castes, altres mitjans. [Pàg. 84]

Coneixíem els judeoboltxevics, els hitloerotrotskistes, però els arabomusulmans? L'èxit de la fórmula descansa en primer lloc en la ignorància dels francesos, molts dels quals estan conveçuts que els turcs i els iranians són àrabs i que tots els àrabs són musulmans. [Pàg. 84]

El bretó cantat

Els bretons també tenen música en bretó. I tot i que si escoltes Radio Kerne pots pensar que la música bretona és bastant pesadeta i repetitiva, buscant una mica per la secció de discs de Dialogues (a Brest) vaig poder escoltar —a més de l'últim de Jack Johnson o de Johnny Cash— diversos discs de música bretona. Al final, hi havia coses que m'agradaven: Denez Prigent i Nolwenn Korbell. També vaig carregar alguna cosa d'Alan Stivell (Alan Cochevelou), tot i que encara no l'he acabat de digerir.

La curiositat del bretó a França és —tan malament com està la seua supervivència— que el guitarrista i cantant Dan Ar Abraz (Daniel Le Bras) va representar França al Festival d'Eurovisió del 1996 (amb la cançó Diwanit Bugale).

Problemes i configuracions

Hui, diumenge, tinc alguns problemes per a escriure en Blogger, així que potser apareix alguna entrada amb codis estranys o amb alguna data mal posada. Per exemple, l'entrada «Vacances i altres entitats concretes» és de hui mateix —encara que l'hauria d'haver publicada ahir—, però el Blogger li dóna la data que tenia com a esborrany i per ara no ho puc modificar.

Tenint en compte eixos problemes, que els administradors de Blogger ja coneixien (001 java.io.IOException: No space left on), he recorregut al Thunderbird per a enviar les noves entrades i la cosa ha tingut un cert èxit. O potser ha estat coincidència.

D'altra banda, com que encara estic acostumant-me al nou Ubuntu, encara no he instal·lat totes les coses que solc usar. Ara, per exemple, he instal·lat el corrector Myspell català (i, ja posats, francés, portugués i italià). Ara m'hauria de configurar les llistes d'enllaços dels navegadors i la configuració local dels webs que gestione.

Vacances i altres entitats concretes

Ja fa una setmana que hem deixat les vacances arrere. Els diputats han fet una comissió falsa que ha tingut conclusions oficials indecents sobre l'accident del metro de València, per a vergonya pública valenciana, una vegada més.

Per a més escarni, podem llegir el dictamen de la comissió en el Butlletí oficial de les Corts Valencianes número 218, del 9 d'agost del 2006 [PDF], més o menys correctament redactat en castellà i traduït a un català mentirós farcit d'errors ortogràfics i lingüístics, estil conegut i molt del gust d'alguns diputats amb un autoodi valencianer directament proporcional a les seues exaltacions intestinals de valencianerisme.

M'han comentat que Ferraro Sebastiá, per donar algun nom prototípic, li demanà al seu col·lega Maluenda Verdú un intèrpret per a la intervenció d'un gestor públic que va dir que parlaria en «valencià del nord» (eixa denominació simpaticota amb què els catalunyesos denominen la llengua que compartim). Maluenda no hi va accedir: per a la pròxima, només caldrà que Ferraro —i tots els afectats de la mateixa síndrome— escolten atentament el compareixent mirant-lo reflectit en un «espill», una «traducció» simultània perfecta i nítida.

I això ens hem trobat en tornar a ca n'autonomia.

Altrament, sí, les vacances a Ploumanac'h i altres llocs. Llargues passetjades per la costa bretona i alguna cervesa acceptable com la Tonerre de Brest. A més d'això, retorn a Saint Mathieu, a la cuina excel·lent de Philippe Corre i els preus excessius i inabastables dels vins en tots els restaurants. Quant al bretó, només en l'emissora de ràdio Kerne, en les retolacions viàries i en la retolació exterior del Super U. De parlants, ni un. De fet, en la festa marinera de Plumanac'h, que es fa una vegada cada sis anys en un poble diferent, hi havia un grup de cantants mariners, però només cantaven en francés (galleg, crec que en diuen els bretons).

Naturalment, a més, un dia de visita a Dialogues, la gran llibreria de Brest, que realment es mereix una setmana de retir espiritual interior. Els llibres que no vaig voler carregar llavors, per Internet, com l'obra fonamental de Grotius, que era un pèl gruixuda. I a Brest mateix, La maison du bonheur al cinema, una comedieta previsible però entretinguda, on vam observar que els francesos riuen baixet; i jo, que també sóc discret, estava baquejant-me.

Quant a França, els conductors no estan tan ansiosos com altres anys i els francesos són uns romancers molt cerimoniosos per a tot. Un espectacle permanent de salutacions, disculpes i comiats. Deu ser un grau de civilització que encara no ens ha arribat.

D'altra banda, he assatjat diversos programes de gestió de continguts —LifeType, Dotclear, SPIP, Bamboo i algun altre— i m'he quedat per a un projecte nou (Eines per a tècnics lingüístics, encara en fase de disseny i sense adreça) amb el WordPress que he aconseguit instal·lar de manera bastant simple i agradable —si ho compare amb els altres— en el servidor Lycos.es.

I l'altra de l'estiu ha segut la nova versió de l'Ubuntu (6.06, Drapper Drake), que no sé per què no actualitza l'anterior, sinó que cal reinstal·lar-ho tot. Tal com la versió anterior, té un funcionament correcte. A més, conté millores, tot i que continua sense indicar de manera directa com cal fer per connectar-se a Internet —és una cosa que tampoc entenc—; o l'altra és que acabat d'instal·lar calia fer una actualització de no sé quants megues, cosa que pot despacienciar una mica. Per cert, cal tindre tots els depòsits del Synaptic connectats per tal de poder trobar les versions correctes de Lame, si vols convertir a Mp3.

Finalment, faig recompte d'unes poques lectures d'estiu:

• Memòries del subsòl de Fiòdor Dostoievski
  
• Histoire de la langue bretonne de Fañch Broudic
  
• Contacte i contrast de llengües i dialectes de Joan Veny i Clar
  
• Manual de edición literaria y no literaria de Leslie T. Sharpe i Irene Gunther
  

Comentaris marginals sobre les lectures: el de Dostoievski em resultà interessant cap al final; el bretó té la lletra «ñ» en el seu alfabet, lletra que servix per a indicar la nasalització de la vocal anterior; quant a la traducció argentina del llibre d'edició, està plena de «luego que» (i sense cap después que). I, és clar, el llibre de Joan Veny, que és una passetjada necessària per les relacions del català amb llengües veïnes (amb apunts molt útils sobre castellanismes, gal·licismes, mossarabismes —encara!— i aragonesismes).

Finalment, parlant de llibres, l'AVL ha perpetrat el Diccionari ortogràfic i de pronunciació valencià (dopv), una obra ortogràfica que els acadèmics pretenen normativa, però que torna a cometre un delicte d'un estil Humpty Dumpty: sabem que tenen el poder, però no sabem què volen dir. És a dir, posen els bous davant del carro (¿o potser és al revés?) i pretenen que escrivim «correctament» paraules que tenen un significat desconegut per a mosatros: ¿què volen dir «xiste», «nombre», «nombrar» o «llevar»? ¿En quina llengua? ¿En quin país?

A banda d'això, l'AVL s'ha permés dictaminar normativament també sobre majúscules i minúscules o sobre la cursiva, la negreta i altres detallets estètics. A banda dels meus desacords en algun punt, trobe que tornen a caure en algun excés que altre: fan prescriptiu el que únicament hauria de ser recomanació; no indiquen per què es desvien d'altres criteris usuals; i inclouen algun misteriós «etc.» quan donen una norma. Per exemple:

o) Les entitats abstractes instituïdes, impostos, etc.:

Quantes coses poden arribar a cabre en eixe etcètera! A més, amb majúscules —diuen— ¿«Impost sobre la Renda de les Persones Físiques»? I, doncs, «fogatge», «maridatge», «bovatge» i tants altres fins a arribar a l'«ecotaxa» o la «quota d'abonament»... ¿amb majúscula inicial!?

Després d'haver enviat a l'AVL una queixa perquè intervingueren davant la directora general de Promoció Lingüística, que fa servir en la seua correspondència publicitat de la Copa de l'Amèrica únicament en castellà, em contestaren enviant-me el logo en valencià —potser per si vull decorar la nevera—. Ells sí que em pareixen una entitat abstracta i un impost no sé si majúscul o minúscul, però sovint —rima fàcil— ridícul.

Finalment, un detall que hauria de servir per a l'AVL i per a la política lingüística: és més fàcil sentir parlar en valencià en l'Ikea de Múrcia que en alguns grans magatzems de València. Previsiblement, si retolen en àrab les carreteres, prompte retolaran en valencià els centres comercials de Múrcia, i el català serà el factor de cohesió d'aquell «Levante» persistent.

Breizh altra volta

Com que encara no tinc portàtil ni mòbil ni he trobat llocs on connectar-me a Bretanya, que és on torne a fer vacances enguany, doncs, això:

Faig vacances fins al 26 d'agost

Malauradament, ara torne a estar en València, on fa una calor que bada les penyes.

El significat de causes i conseqüències

Sabem que els fets no signifiquen, però que cal analitzar les causes dels fets, que eixes sí que signifiquen. Un accident que provoca 41 morts a la línia 1 del metro de València (ja en són 43), és una tragèdia, però no significa res, és una dada més, un recompte segurament innecessari, perquè per a l'estadística només cal la unitat, el fet. En canvi, per a la significació fan falta els precedents, simples o complexos.

I, així, ¿on està el significat? Doncs, en les causes, ¿no? En les responsabilitats o les irresponsabilitats de la gestió. Les responsabilitats s'han d'assumir respecte de la gestió prèvia, respecte de la previsió. No hi havia en la línia 1 el sistema de fre automàtic que havien instaŀlat en altres línies. Crec que, tenint en compte la possibilitat que hi haguera un accident amb greus conseqüències, cal que els gestors públics ens expliquen per què van decidir invertir els diners en altres projectes. Resultat de la seua gestió: palaus, paelles descomunals en el riu Túria, propaganda a dojo; i pregant perquè la línia de tren més insegura no tinguera cap accident.

Causes i conseqüències. Zidane li pega una cabotada a Materazzi en la final del mundial de futbol. ¿La causa són els insults de Materazzi? Diria que no. La causa de la cabotada és una educació determinada que fa pensar a un individu o a un país que tenen legitimitat per a exercir la violència davant un ús del seu dret d'expressió —que és el que féu Materazzi—. Pel que sembla, un ús del dret d'expressió que podem qualificar de punible, sancionable. Qui ho havia d'haver sancionat? Doncs, l'àrbitre, sense violència, amb una targeta de colorets.

En canvi, Vidal-Beneyto ens sorprén (El País, 14.07.2006 dv.):

Que no es considere acceptable en este cas [l'ús de la violència] suposa fer prevaldre els interessos professionals-corporatius, de condició reglamentària, sobre els valors eticofamiliars vinculats a la persona. ¿Per què ningú no ha elogiat que Zidane haja sacrificat la glòria del seu comiat, el punt zenital de la seua carrera i la seua imatge de marca a la lleialtat d'uns principis i a uns afectes per a ell innegociables?

És clar, si en el mateix diari llegim la crònica de Dan Bilefsky sobre els suïcidis induïts —o els assassinats disfressats de suïcidis— de xiques en famílies turques amb la pretensió de «netejar» l'honor de la nissaga, doncs, encara hauríem d'agrair el gest de Zidane, una cabotada i prou. Zidane no va induir Materazzi a suïcidar-se ni el va lapidar. Això sí, Materazzi no és una dona i —aixina va el món— pot anar insultant per la vida vestit amb calça curta o despullat, actituds que en famílies de les esmentades per Vidal-Beneyto, amb «uns principis i uns afectes innegociables», que n'hi han a Turquia o a València mateix, podrien causar molt d'honor i de víctimes mortals.

Al País Valencià queda clar, doncs, que si un gestor públic actua a la perfecció —segons la seua falta d'autocrítica els fa dir— i com a resultat de la seua actuació hi han 43 morts, no hi ha cap déu professional que l'obligue a suïcidar-se i ni tan sols a explicar per què no van instaŀlar el sistema de seguretat que protegix del mateix perill els viatgers de la línia 3, però que van decidir ajornar per als de la línia 1 quan la van remodelar. Els dirigents públics de la mateixa corda ens explicaran les virtuts de la seua gestió i demanaran la dimissió dels qui —diuen, sense complexos morals— fan ús polític dels morts. Ells no en fa ús polític, ni tan sols per a això els interessen les víctimes de la seua gestió, perquè els interessa més, molt més, el seu poder, mantenir-s'hi.

En canvi, i fent un salt que no ho és tant, podem començar a intuir que Cristòfor Colom era català. Els indicis són, en el mateix exemplar d'El País, quasi definitius: «Un document revela la crueltat de Colom en el seu govern d'Amèrica»; a més, hi ha la seua «enorme avarícia». Podem avançar, per tant, que les proves sobre l'ADN de la família el deuen haver emparentat amb la branca catalana dels Colom. Ara ja podem traure els draps bruts amagats per la història a Simancas. (Bé, ara m'he cregut massa perspicaç.)

Per cert, Cristòfor Colom enllaça amb determinades concepcions de l'honor que porten a pegar cabotades o a barbaritats pitjors:

«Bartolomé, germà de Colom, s'enfadà i ordenà que li tallaren la llengua a la dona [per haver menyspreat Colom]. Abans la van passejar nua pels carrers damunt d'un ase, Cristòfor va felicitar el seu germà per haver actuat en defensa de l'honor familiar.»

Finalment, hem enllaçat en un mateix exemplar de diari la supèrbia i la presumpció personal o coŀlectiva en àmbits diferents, a més del menyspreu dels procediments democràtics d'aquells que es pensen que tenen dret a ser jutge i part en les nostres vides. N'hi ha com els israelians, que mantenen en coma Ariel Sharon però volen posar el punt final dels palestins.

Estats de la matèria

Encara a propòsit del papa de Roma, podem comprendre que el cap d'un estat no democràtic que discrimina les dones i no ha signat la declaració de drets humans, doncs, devia trobar-se ben a gust usant Mercerdes i allotjat al palau episcopal valencià on li havien preparat unes quantes cambres per a ell i el seu seguici. Per sort —i degué ser un esglai per a l'arquebisbe García Gasco—, li se va ocórrer de dir una frase en valencià. Amb eixa veta de cristianisme lingüístic ens haurem de conformar.

Quant a altres coses de cristians i devots, doncs, bona gent que ha vist uns pocs cartells de «Jo no t'espere» per València, cosa que deu haver alegrat uns quants jóvens d'eixes famílies nombroses que passejaven per València. Tot i les disfresses motxilleres, les munions que s'ajuntaven als bars dinaven tal com feien els parroquians habituals i bevien cervesa com és costum. El detall és que els vam vore agrair-li la taula al bon Déu.

Al final, despesa pública indecent, turisme espiritual convencional i un Ratzinger més contemporitzador que els seus bisbes valencians i espanyols i que tota la penya oligàrquica del PP (que no és teocràtica i que simula que és democràtica).

Quant al curset d'Abelard Saragossà, poques coses a dir, excepte que la simplicitat de la reflexió lingüística és veu que és complicada d'aconseguir, sobretot si pretenem convertir la normativa en esoterisme. Per a evitar-ho, se'ns va aclarir una mica més el panorama a partir del verb haver locatiu català (amb pinzellades d'espanyol). [Fitxa]

Com dia la cançó: «Anirem tots cap al cel amb les mans ben netes!».

Esperar sense desesperació

Doncs, sí, encara me se va oblidar diumenge passat parlar d'una visita que se'ns acosta amb senyals desfavorables en el cel.

Dilluns van morir quaranta-una persones a València en un accident de la línia 1 del metro. Naturalment, no és que fóra simplement un accident del tot fortuït, perquè hi ha molts factors que han ajudat a fer que el tren descarrilara i bolcara. Principalment, que no hi haguera en eixa línia els sistemes de fre i d'emergència que eviten estos desastres però que les altres línies del metro sí que tenen insta#320;lats. És a dir, podem considerar que l'accident ha ocorregut allà on era possible, amb la qual cosa hi ha un greu error de gestió que hauria de tindre responsables.

El fet és que ara hi ha quaranta-una persones mortes. Entre elles, el conductor del metro (i la interventora), a qui l'administració veu fàcil carregar-li un error humà. Els errors són humans, és cert, i precisament per això s'insta#320;len els sistemes que eviten que un descuit o una imprudència del conductor provoque víctimes entre els passatgers. Si la línia 1 del metro de València no disposava d'eixos sistemes, és evident de qui ha segut l'«error humà».

Amb això i uns ràpids funerals l'endemà, el PP valencià tracta de resoldre mitjançant un expedient sumaríssim les responsabilitats, amb la pressa sobrevinguda de la visita del papa de Roma per a este cap de setmana. Més encara, després de sentir les paraules de l'arquebisbe García Gasco en la missa de dimarts a la catedral de València, en què plagiava Benet XVI i es preguntava per on estava Déu quan triomfava el Mal a València —ell tampoc preguntarà on estaven els diners dels frens que no s'havien insta#320;lat...—, no sabem ben bé qui ens visita, atés que això no semblen senyals de l'acostament del bon Déu.

Més aviat, tenint en compte els preparatius dels dirigents del PP que governen les administracions, s'acosten diverses coses alhora:

1. Una atracció turística de primera magnitud.
2. Un líder religiós davant el qual els càrrecs democràtics s'agenollen si molt convé per als seus càlculs electorals.
3. Un espectacle artístic multidisciplinari.
4. Una gran oportunitat de despesa pública en benefici privat (espiritual o mundà).
5. Una oportunitat per a la depredació ideològica.

I podríem afegir-ne encara més. Per exemple, el locutor de Canal dient que havien d'acudir a la missa de la catedral «el president del Govern, el president Francisco Camps i el president del PP, Mariano Rajoy». És a dir, el primer president de no sé quin govern no té nom? Periodisme objectiu, periodisme amb objectiu clar.

Per sort, a Europa ens aproven que pugam ser atesos en català en les institucions de la Unió Europea. [TV3] A pesar del veto d'Alejo Vidal-Quadras i de la resta dels populars... És a dir, que hi ha catalans i valencians del PP que consideren que els seus conciutadans no tenen dret a ser atesos en la seua llengua a les institucions europees. I tant que ho pensen, si ni tan sols creuen que hagueren de tindre-hi dret al País Valencià!, cosa que demostren cada dia, per exemple, en l'última tramesa de la meua queixa al Síndic de Greuges que han respost els de la Conselleria d'Hisenda: en castellà i sense resoldre res de res. Hauria d'esperar que la síndica en funcions, Emilia Caballero, s'adonara de la presa de pèl, però trobe que serà més efectiu que li ho recorde.

Finalment, només em queda per citar una notícia d'El País: «Los sordos catalanes piden una lengua de signos propia». El cas és que el títol es desmentix en el cos de la notícia, perquè els catalans (i valencians) ja la tenim, eixa llengua de signes. Només els ha faltat dir que ho demanaven «a crits» i hi hagueren posat el floc.

Com dien aquells: «Il n'est pire sourd que celui qui ne veut pas entendre», per si algú es pensava que el refrany era propi dels espanyols; i ni tan sol dels francesos: «There's none so deaf as those who will not hear».

L'estat de l'STAPV i de les coses

Hui hauria de tindre coses a dir, però m'he quedat tan de pasta de moniato amb les incidències de les eleccions sindicals a les Corts que la resta s'ha fet molt relativa.

Sobretot hi havia rondant des de feia dies la disposició derogatòria de la Llei orgànica 1/2006, de reforma de la Llei orgànica 5/1982:

Queda derogada la Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio, de Estatuto de Autonomía de la Comunitat Valenciana, así como la Ley Orgánica 4/1991, de 13 de marzo, y la Ley Orgánica 5/1994, de 24 de marzo.

Doncs, això, d'una forma increïble la llei de reforma deroga la llei reformada, amb la qual cosa ara no sabria dir sinó que, finalment, la Generalitat i tots els poders autonòmics s'han convertit en els fantasmes o els hologrames del nostre país, tal com havíem intuït que podia passar.

Només cal que Francisco Camps (PP) es pose un llast de cadena i bola al peu per a que la representació siga plenament eficaç —amb Zaplana i Lerma ex machina, si es vol, i Olivas d'angelet negre de Machín...

A banda d'això, hem quedat segons al futbet i almenys Portugal arriba a semifinals del mundial, per ara. És a dir, al final ens queda Portugal!

Esta setmana que ve espere tindre una mica de desintoxicació gràcies al curset d'estiu d'Abelard Saragossà (sobre el verb haver locatiu). De totes formes, hauré de telefonar a l'STAPV per vore si la no-inclusió de la fotocòpia del DNI en el vot sindical per correu és una causa de nul·litat tan definitiva —en les eleccions del 2003 hi va haver més permisivitat en un cas igual—. Sembla una ximpleria, però ho fa ben patètic que caigueren en eixe error la cap de llista de l'STAPV i la que tancava la llista de titulars; més encara, eixos dos vots perduts ens lleven un delegat —que s'emporta CC OO—. Al capdavall, la fam i la gana de menjar davant la majoria absoluta inversemblant —però certa— d'UGT.

La secció sindical haurà de fer més d'un pensament,sobre el passat i sobre el futur. I ja per al futur, he creat un diari sindical —de la secció de l'STAPV— i espere que aviat n'òbriguen CC OO i UGT. Ei, no és un desig retòric!

Finalment, des del país que es dibuixa entre les urbanitzacions, la sequera, l'aigua de la mar salada i totes estes coses, una dita francesa:

Cent livres de mélancolie ne payent un sou de dettes.

Sépia, oposicions i eleccions

Li escric a l'Isma, el de la cuina de TV3, perquè es va corregir i va tornar a començar amb el mot «sépia». Li explique que totes són bones, «sépia», «sèpia» i «sípia».

En canvi, no avise als del Telenotícies que les ZEPA no tenen cap interdental inicial en català, que dic jo que el corresponsal de la zona de Tortosa això ho havia de saber, però, vaja, eixos lapsus els cometen fins i tot acadèmics de l'AVL! Bé, això era una broma. La que passa és que em sembla que alguns lingüistes del Telenotícies i de TV3 en general tenen la pell molt fina o peguen en dogmàtics, vaja. Ho dic per alguns comentaris que hem intercanviat alguna volta o per alguns silencis amb què s'expressen.

I canvie de tema. Ja he registrat el currículum per al concurs de l'oposició de TMPL. Crec que tindré prou punts per a aconseguir la plaça. I els comptes són uns altres, si eixe és el cas: ¿perdre diners o provar a treballar en alguna cosa que, en principi, potser m'interessa més que transcriure les perorates buides dels parlamentaris valencians? Ai, ai...

I passa això ara que vénen les eleccions sindicals i que la secció de l'STAPV hem fet una llista amb disgust d'alguns. Sóc el tercer de la llista, és a dir, vaig bastant d'amagat, i m'ho retrauen perquè el secretari de la secció havia d'anar en segon lloc, com a mínim... Bé, no és eixa la impressió que tenim en la secció, perquè som capaços d'assumir la diversitat i tractem d'incorporar diversos col·lectius en la llista. Ja vorem si ens equivoquem, però la cosa no serà greu; com a mínim, ho serà només com l'actuació de la llista anterior.

Sona Silvio Rodríguez en l'Ipod: «Búsquenme la buena mano, necesito el curador. Después de haber sido hermano es muy triste ser señor».

Puntuacions

Ha guanyat el sí a l'estatut català, diuen els primer sondejos de TV3. Vixca, doncs, la voluntat popular... Vull dir, la voluntat del poble catalunyés. Ara mateix, vegent els representants polítics, doncs, el que toca, tots han guanyat, amb el sí, amb el no i amb el tot el contrari. Això és un manament del manual dels nostres polítics i no mereix més comentaris.

Sí que el mereix el fet que he aprovat el segon examen de TMPL de l'administració del Consell de la Generalitat Valenciana. Ara falta només el concurs de mèrits —que suposa un quaranta per cent de la nota final— i sabré si tinc plaça de TMPL. Si eixe fóra el cas, vindria el maldecap de pensar què faig. En canvi, hi ha companys i companyes que no han arribat al final. Esperem que la pròxima vegada no tarde deu anys.

D'altra banda, discutim ara en Migjorn si les salutacions inicials de les cartes s'han de separar del text amb dos punts —com diuen els manuals que és tradició— o amb coma —com sembla que és el que correspon al cas dels vocatius—. Mire els llibres que tinc per casa i veig que la majoria usen els dos punts per a separar eixe paràgraf, i que fins i tot hi ha qui ho fa sense canvi de paràgraf. Com a dada més significativa, la primera pàgina de Bearn de Llorenç Villalonga: «Benvolgut amic:¶».

Pel que fa a altres llengües, en francés la norma és la coma i el paràgraf següent començat amb majúscula; la collistaire Ester Borràs comenta que en alemany usen la coma, però mantenen la minúscula inicial en el paràgraf següent; observe que en portugués (gallec inclòs) usen el punt.

Diria que és bastant clar que no és simplement una cosa d'anàlisi lingüística, sinó d'anàlisi documental i de consistència i senzillesa en l'ús dels signes: com que la coma no tanca paràgrafs, crec que és millor escriure-hi dos punts. Poca cosa més, tot i que, a més, hi ha la tradició —diuen. En faré una fitxa, si me'n recorde i tinc temps.

Canviant de tema, ma mare troba emocionant El codi Da Vinci de Dan Brown, però massa fantasiós i poc consistent. Entretingut. Ara ha vist que tinc alguns volums de Proust i ha decidit que provarà a llegir-se'ls a continuació. Crec que no ho trobarà tan «emocionant».

Em queda per comentar el fragment del ple de dijous passat en què el conseller Font de Mora Turón (PP) suggerix que Cardona (EU) és un nazi. En qualsevol de les versions del país que hauríem de voler, eixos personatges que banalitzen les tragèdies humanes i les ideologies assassines —com el conseller i algun company seu diputat— haurien de dimitir i serien sancionats per obscenitat ideològica injuriosa. Tant si parlen en català com si ho fan vore.

Étienne Dolet parlait des deux-points comme d'un signe « suspendu et non du tout fini ». Longtemps, il a été utilisé comme une virgule renforcée. (Rolande Causse, La langue française fait signe(s), 1998, pàg. 211)

Diumenge miscel·lani

No tinc massa grans coses a dir. Els companys d'informàtica m'han canviat l'ordinador. Ara tinc un HP Pentium 4 amb no sé quants gigues de tot, pantalla plana TFT de 17 polzades i Windows XP Professional. Ai, no hi ha hagut mans que m'instal·laren el Mozilla o el Firefox, però, per a compensar, com que necessite una utilitat semblant al DownThemAll, m'han instal·lat el HTTrack. És a dir, ja vorem si per no posar-me el Firefox m'ompliran l'ordinador de programes.

De més a més, no m'han pogut instal·lar el Microsoft Photo Editor que s'havien descuidat i els he reclamat. Dóna un error quan te n'ixes de la sessió de l'administrador. Per a suplir-lo m'han instal·lat el Gimp, que deu ser millor, però que fins que m'hi acabe d'acostumar em donarà algun maldecap que altre.

Pel que fa a altres coses més plaents, puc dir que al restaurant La Sucursal que hi ha a l'IVAM es prenen les coses seriosament i amb professionalitat, i que tot estava deliciós divendres passat dinant. Hi ha una bona carta de vins, amb el doble de preu habitual de la botella que trobes en el celler. Vam tastar un sirà de Son Bordils (d'Inca; etiquetat en català), que va resultar acceptable de preu, amb cos i una bonica llàgrima, i molt més agradable segons anava airejant-se. [Nota econòmica: restaurant: 22 € / celler: 9,95 €]

I pel cantó de les novetats molt agradables, l'últim disc de Miguel Poveda, Desglaç, on canta poemes en català de diversos poetes com Jacint Verdaguer, Josep Piera o Maria Mercè Marçal; Madeleine Peyroux, Careless love, que canta jazz i altres variants amb una veu que ressona profundament i que té un ritme aborronador; i l'últim de Bruce Springsteen, We shall overcome: the Seeger sessions, que és emocionant i engrescador de cap a cap. Una pobra crítica extasiada, diríem.

Quant a les Corts valencianeres, s'acosten eleccions sindicals, després de la recusació del consell de personal —cosa mai vista en la Generalitat, crec—. Naturalment, els impulsors de la recusació han descobert que és més senzill destruir que construir res i s'han separat amigablement. Llancem algunes ofertes per a treballar conjuntament, però es veu difícil la cosa. De moment, la secció de l'STAPV tenim clar que cal fer canvis respecte de la llista anterior, no tant per la recusació o la situació en què havia acabat el consell de personal, sinó pel funcionament pobre i negatiu de la secció internament i externa. Vorem si aclarim les coses.

I pel que fa als TMPL de la Generalitat, hi ha el procés de correcció del segon i últim examen en marxa. Com sol passar, hi ha discussions internes i es comenta que hi ha hagut ja alguna discussió en el si del tribunal a causa d'unes signatures en uns exàmens. S'havien d'anul·lar per tant els exàmens, tal com ens van avisar a l'hora de fer-los que passaria si algú signava en el mateix examen, però algun membre del tribunal no ho acabava de tindre clar i proposava donar-los com a bons. Al final crec que es va resoldre per votació que quedaven anul·lats. Al capdavall, comentaris que es fan en totes les oposicions. Espere que no calga impugnar res.

A més, s'ha aprovat la plantilla definitiva de l'AVL, on s'indica que els llocs dels tècnics lingüístics es proveiran per concurs. Amb això i amb la possibilitat del teletreball que ha aparegut en els diaris, que sembla que engresca el personal, s'aireja una mica l'ambient. Si més no algunes il·lusions.

Finalment, mentres sona Albert Pla en l'Ipod, cloc amb una citació on es fa evident que no molestarien gens els signes d'interrogació inicials:

«Caldrà encara recordar l'obvietat que, en qualsevol camp del coneixement, i també en el del món social, la llibertat relativa d'avançar hipòtesis heurístiques no significa que es puguen afirmar coses sobre aquest món social únicament perquè fóra agradable pensar que les coses pogueren ser així, o encara perquè en una actitud màgica hom pense forçar la realitat enunciant-la prèviament a la seua manera?» (J.-L. Pitarch, Control lingüístic o caos, 1996, pàg. 233)

Manel Garcia Grau

No res, m'assabente ahir de la mort —dilluns— de Manel Garcia Grau. Encara tinc pendent de llegir el seu llibre Polítiques (i) lingüístiques, però em ve al cap la claredat dels seus poemes, que ara no trobe. No el coneixia personalment. Em queda en el record que tenia una escriptura clara, raonable i profunda.

---

Escriptors en llengua catalana

Notícia de Vilaweb (05.06.2006 dl.)

Parlar, parlar... i dir

Faig un curs sobre com parlar en públic amb èxit. Es veu que el que més em falla són els nervis, perquè pels gestos no m'han dit que ho faça malament. Amb molt més públic i molta més capacitat, ahir la Terribas (La Nit al Dia, TV3) va entrevistar i acorralar el Zaplana («eixe ego»): per fi el periodisme de veritat ens ajuda a reconéixer la part tètrica de la política, «que cortava o coração» (Aurélio, s. v. tétrico, citació de Júlio Ribeiro). I això no és tot, la Terribas entrevista hui el Zapatero a la Moncloa: professionalitat, criteri i ètica. Això hauria de ser la nació. En canvi, jo havia de fer hui una trista exposició d'uns deu minuts i tenia previst relatar (amb suport d'imàtgens) un viatge que vaig fer a París fa dos anys, però davant el fet que els companys funcionaris no tan sols desconeixien què eren els transcriptors correctors, sinó que no els acabava d'entrar en el cap quina mena de faena féiem —qui coneix les Corts?—, doncs, he canviat el tema i he fet una descripció de la nostra professió prescindible i extingible. Em sembla que s'han enterat una mica més de què va la cosa. D'altra banda, els informàtics de les Corts han decidit canviar-me l'ordinador, així que no sé si serà el pròxim conflicte que tindré per allà, ja que no confie que hagen fet cas del missatge de fa uns mesos en què els avisava que volia mantindre el meu teclat actual si era possible; si no, que me'n proporcionaren un de clar, que els negres em confonen i no els veig bé. I quant al Mozilla o al Firefox, cap esperança, més enllà de mirar de fer arribar els meus papers o els meus arguments allà on els prejuís i el menyspreu professional no siguen invencibles. Per cert, de prejudicis n'hi ha de negatius i de positius, que és una cosa que convé tindre present, com ens ha fet observar Javier Ferrero en el curset sobre saber parlar en públic. Certament, un prejudici positiu ajuda molt més per a estes coses; però, en tant que prejudici, la part negativa deu estar fotent algú o alguna raó que desconeixem. I així, ja ho dia Ciceró (Epistulae ad familiares): «Stultorum plena sunt omnia».

El pensament i les magdalenes

Des del dimecres 17 de maig, quan el Barça mos va donar una alegria majúscula al cap de setze anys, he anat tan atrafegat que no he pogut actualitzar estes notes minúscules.

He estat elaborant la «guia docent» d'una assignatura que m'han convidat a impartir en un màster de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Cosa mai vista, això de les guies docents: molta palla benintencionada i un maldecap considerable. Tot siga per la convergència universitària i formativa europea. Al capdavall, es tracta que parle des del meu punt de vista pràctic de tècnic lingüístic, aspecte que el professorat d'universitat no té gens apamat.

I parlant del professorat universitari, veig que Abelard Saragossà no participa en eixe màster, i, segons em comenta, la seua absència té més a vore amb tripijocs acadèmics que amb un excés de faena que li ho impedixca. No sé massa bé quin és l'ambientet que hi ha per eixos departaments de déu, però quasi diria que s'acosta massa al que respirem per les Corts d'enveges infantils i desraons invencibles. Ai, al regne de la raó hi ha molt de prejuí.

De més a més, per les Corts valencianes, arran de la meua sol·licitud de l'acta del concurs de coordinador -ra de transcriptors correctors, com que hi vaig deixar anar en l'apartat de motivacions innecessàries arguments que els membres del tribunal preferirien no haver de llegir, crec que em miren amb molt bons ulls per les Corts. Han vist que sóc una persona seriosa, a pesar de les samarretes que duc que tant contrasten amb els sacs d'Yves Saint Laurent o els mocadors de Loewe.

La veritat és que ara mateixa hauria de poder escriure moltes coses, però ahir vaig fer una troballa que m'ha compensat el mal record del bac definitiu que es va pegar la meu Nikon Coolpix 3.2: un Power Mac G4 Cube. És cert que el model és ja una mica antic, en termes de temps informàtic, però l'objecte és bonic i me se multipliquen les possibilitats d'ús per a estes coses d'Internet. Només cal que li amplie la memòria amb els DIMM del meu anterior iMac. A vore si li van bé.

I ara tan sols em queda resoldre amb una cita esta represa. En trie una d'eixe pou que és el diccionari portugués Aurélio (s. v. pensar): «Pensar exige dedicação integral» (Guilherme Figueiredo, Despropósitos, p. 43).

Doncs, això, n'hem aprés!

DownThemAll!

Hui toca guanyar o perdre la Copa d'Europa amb el Barça, així que no estem per a massa cerimònies. Constate però que em fa falta el DownThemAll per a Mozilla però no n'hi ha. A més, com que utilitze el Linux, he d'usar una versió antiga compatible amb el meu Firefox 1.0.8. És una de les «gràcies» que els capos —ell i ella— d'informàtica de les Corts valencianes no ens permeten, perquè «han decidit com a política general» que hem d'usar l'Internet Explorer, encara que això no ens ajude gens en la faena, encara que això siga contrari a les nostres necessitats de tècnics lingüístics.

El que és més greu encara és que no puc buscar l'empara de ningú davant esta prepotència entomològica. Ni la cap de Publicacions interina, ni el lletrat major ni el síndic de greuges! Eixa la professionalitat de la nostra administració pública valenciana.

Així, doncs, com que pretenc decarregar-me un diccionari de neologismes espanyol (Diccionario de neologismos on line), ho he de fer a casa, amb tota la facilitat i la rapidesa que els informàtics de les Corts han decidit negar-mos... ¿per què?

Ja sé que pot semblar que estic negre o que exagere, però assegure que sóc ben moderat i equànime. Si no els ho haguera demanat amb informes tècnics raonats i justificats, en converses, apel·lant a les necessitats professionals, no diria el que dic. Però com que ho he fet i s'han torcat els mocs amb els meus papers —sí, els mocs, com els xiquets que agafen un batistot— i això també s'esdevé en altres departaments de la casa —com comentava pel que fa al concurs de coordinador -ra de transcriptors correctors—, doncs, deixe córrer en este diari ocasional i oportunista la sensació d'impotència i l'agror que estes coses et deixen en la boca.

D'altra banda, recorde ara que no he comentat res del segon examen de les oposicions de tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell de la Generalitat Valenciana que vam fer dissabte passat a l'aulari sud del Campus dels Tarongers de la Universitat de València. ¿Com ho diria?: la prova és un arreglet per als interins, però queda la sensació que si eixe és el nivell que es suposa que hem de demostrar per a ser tècnics lingüístics de la Generalitat, doncs, estem molt llunt de la professionalització que hauríem de reclamar amb més convicció i conseqüències. Bé, és cert, això ho reclamem uns quants només.

Com escrivia Virgili: «Di meliora piis» ('Que els déus donen millor destí als pietosos').

La transcripció del menyspreu

Naturalment, l'han tornada a fer a les Corts. El concurs de coordinador -ra de transcriptors s'ha saldat amb el menyspreu professional habitual respecte del nostre lloc de treball i respecte dels escrits que vaig presentar prèviament a tots els membres del tribunal, a la (increada) comissió de seguiment, al lletrat major i a la cap del Servei de Publicacions. Justet el que m'esperava.

A pesar de les pràctiques rutinàries, gelatinoses i solemnes amb què es prenen un procediment administratiu tan clar i discret com hauria de ser este concurs tancat als transcriptors correctors, el resultat no ha estat desastrós perquè la causalitat és més poderosa que la inèrcia mandrosa de la incompetència utilitària. Vullc dir, que ha guanyat qui havia de guanyar, tot i que que han puntuat com sempre, com no haurien de puntuar mai.

I hui precisament feia jo de coordinador, en eixos torns que portem des de fa uns mesos. I clar, comprove el que ja sé, que la poca vergonya és una «qualitat» ben útil en l'administració pública de les Corts valencianes: hi ha qui pretén ser coordinadora i no sap encara distingir entre ho i lo. Sense complexos, com aquell.

No sé ara què volia comentar sobre temes d'abast més general, però trobe per damunt la taula la carta de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística, Concepció Gómez Ocaña. Deu pertànyer al grup eixe de persones que tant fan i tant es preocupen per la gestió lingüística al nostre país. Com a exemple, la publicitat de la Copa de l'America baix, a la dreta de la carta, en espanyol únicament: «Comunidad sede». Està ben clara la seua política lingüística!

I no tinc res més al sarró hui, excepte una cita de Denis Diderot: «Les passions destruïxen més prejuís que la filosofia».

El president de l'escala escriu en valencià

Francesc Esteve fa un article en El Temps (1.143) en què supose que pretén demolir el nivell lingüístic dels polítics valencians. Malauradament, tot i la raó que puga tindre ens molts aspectes lingüístics, la cosa quedarà per a benefici d'inventari de la futura generació política. El nivell que cal valorar realment no és lingüístic, sinó de democràcia bàsica, i això és el que realment és molt millorable. La llengua? Com es pot vore en la foto, a la Vall, qualsevol president d'escala sap de què parla.

De fet, quin problema és eixe de la llengua? Que tot fóra una qüestió estilística! El problema és que Carolina Salvador, diputada de Cervera (PP), que té un discurs bastant acceptable normativament quan parla en les Corts, es veu obligada a parlar o llegir en espanyol —l'he sentida este matí en la ràdio— per a poder dissimular, sense infringir la racionalitat de manera massa evident, l'evidència que el valencià és el català i viceversa.

D'altra banda, hi ha tantes coses a discutir en eixe estatut, que els destrellats ortogràfics i tipogràfics en deuen ser només el floc. Bé, ja ho vaig comentar una mica anteriorment i, realment, no crec que tinga cap efecte positiu pretendre apanyar l'aixeta que goteja el dia de la pantanada. Encara que, com diuen els americans: «the devil is in the details; o com atribuïxen a Le Corbusier: «God is in the details».

Llibres, llengües i cuques

Takse va a la Fira del Llibre de València i em fa un regal avançat d'aniversari:

• Veny i Clar, Joan (2006): Contacte i contrast de llengües i dialectes
• Romero, Joan (2006): Espanya inacabada
• Martí Mestre, Joaquim (2006): Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX)

Una sorpresa molt agradable. I com que hui hem tornat a «arrasar» en el futbet, doncs, només m'ha faltat fer gol per completar la festa.

Per un altre costat, el Parlament Europeu, l'última esperança en moltes coses dels valencians, no mos vol «catalanoparlants» per allà.

Amb tot, cal fer alguns agraïments: a algun parlamentari socialista que va faltar en la votació (a posta?); a Josep Borrell, que votà que sí; i a Alejo Vidal-Quadras, que votà que no. Naturalment, sabem que Vidal-Quadras està en el grupet d'Arcadi Espada que diuen no sé què sobre la persecució lingüística que es practica a Catalunya, i així, confirmem una vegada més que en saben de persecucions lingüístiques contra ciutadans europeus, principalment perquè les practiquen i les impulsen.

Notícia d'última hora és el requisit lingüístic que han aprovat a Dénia. Encara no he pogut llegir detingudament la informació, però eixe poble de la Marina ens està donant lliçons de política social sostenible en alguns àmbits degradats del país: l'urbanisme i la gestió lingüística.

I finalment, confirme que continuaré fent de whistle blower i escrivint, perquè com diu Cyril Connolly (en la traducció a l'espanyol titulada Obra selecta que estic llegint): «El escritor debe ser un detector de mentiras que exponga las falacias en las palabras y los ideales antes de que maten a medio mundo».

---

Per cert, si voleu saber què és una larva de frígano (pàg. 205, Obra selecta de Cyril Connoly), mireu la fitxa de la CDLPV.

El compromís intel·ligent

M'assabente que dissabte passat va morir John Kenneth Galbraith. I així, hui, primer de maig, trobe que és dia de pensar en el compromís dels intel·lectuals —i entenc que eixe col·lectiu el formen més aviat les persones que tendixen a la racionalitat i, per tant (?), a la justícia—. Eixe «compromís», que al País Valencià té un abast molt limitat, apareix per moltes bandes, i potser el problema principal és eixa dispersió, que provoca que la seua actuació no siga transversal sinó que esdevinga esparsa i volàtil.

Per això em plau hui assenyalar la presència de Josep Lozano Lerma en la reivindicació de Xúquer Viu despús-ahir en Antella (al centre en la foto d'El País). És només una nota de color que m'ha sobtat, però m'ha fet pensar que és una activitat massa amagada. De fet, és una faceta dels intel·lectuals valencians que s'amaga premeditadament amb la intenció que els ciutadans valencians no tinguen referents clars del país que volen.

És clar que l'escriptor Josep Lozano —humil company de faenes, ho he d'aclarir també— no vol ser ja referent de res —després de les decepcions que va tindre en el passat partidari—, però la societat sí que necessita eixos referents. I, certament, els troba, els mitjans de comunicació públics valencians en proveïxen, però únicament aliens i alienants en la majoria dels casos, i això si entren en allò que hem pretés denominar intel·lectuals, que solen ser substituïts per personatges de qualsevol tarannà polític que complixca una condició: tendir a la irracionalitat i la demagògia —i no necessàriament de dretes.

De fet, si eixos referents necessaris pugueren eixir de l'ou, ens beneficiaríem tots, la societat sobretot; però també ells mateixos, obligats a tindre repercussió i responsabilitat d'abast general. I així ens podríem estalviar eixe anar a cegues i no saber per a què volen l'aigua eixa que no tenen, per què els cotxes aparquen damunt les voreres o en doble fila, per què les voreres són estretes o no estan adaptades, per què no hi ha carrils bici, per què pots filar perles de nit a València, per què han de viure trenta mil persones on ara en viuen cinc mil a vora mar o dalt la muntanya, per què hi ha Terra Mítica però no hi ha renda bàsica, per què són tan barats el petroli o l'energia nuclear i tan car el sol i l'energia eòlica i altres molts preguntats imprescindibles.

Al capdavall, com diu Enric Sòria —seguint Goethe—: «l'essència de l'obscurantisme no radica tant a entrebancar el coneixement del ver com a fomentar la difusió del fals» («16-IV-1993», La lentitud del mar).

Oculus domini sagitat equum

A les Corts valencianes —que ara es diuen Corts Valencianes o Les Corts, segons el nou estatut— el rebombori sindical arran de les dimissions en el Consell de Personal (STAPV i CC OO) durant l'assemblea prèvia a la votació de revocació, ha deixat ben patent l'ànsia d'UGT per enganxar-se com paparres als càrrecs. Ells deuen saber quin profit en trauen, perquè els treballadors encara estem esperant algun resultat positiu dels enderrocs que provoquen, més enllà de ser els principals «afectats» per eixa representació.

Així, si teníem una relació de llocs acordada pels tres sindicats (UGT, CC OO i STAPV), a l'endemà UGT en presentava una altra (o unes altres, segons interessos conjunturals i esotèrics); si feien falta unes cadires noves o alguna altra cosa, no calia fer un pla de renovació o demanar-les seguint algun procediment transparent, calia acudir a l'«aconseguidor» d'UGT, que sabia moure els fils (segons dia ell mateix)... Dos mostres de la seua «tasca sindical».

Ara hem arribat doncs a un nou punt. El cap de colla d'UGT va anunciar en la mateixa assemblea que presentarien la dimissió. Si ho fan, hi haurà noves eleccions; si no ho fan, estaran a l'altura dels comentaris injustos de què es queixaven quan, al final de l'assemblea, van considerar que els havien volgut deixar com els roïns de la situació. Quina barra, les «víctimes».

Canviant de tema, m'he llegit d'un bufit Perdón, imposible de José Antonio Millán. Un refresquet tipogràfic que pot ser introductori al tema. Entretingut i interessant per a qualsevol lector que vullga saber quina és la «recepta» de la puntuació.

Finalment, deixe una mostra en la imatge de la inefable qualitat lingüística de la colla del Partit Popular valencià, que tanta vergonya aliena ens causa. Un dia González Pons promet el valencià a Europa i a l'univers i l'altre hi voten en contra en el parlament europeu; un dia parlen en castellà per a emfasitzar com en són de catalanoparlants —és a dir, valencianoparlants— i l'altre impedixen l'ensenyament vehicular en valencià —que només arriba al 20 % de l'alumnat. I un llarg etcètera.

En canvi, i per acabar, hi ha qui publica que el català no morirà —Lluís-Anton Baulenas— i qui l'enterra viu encara —Toni Cucarella en El Punt 389—. Podem triar dos dites llatines per a l'ocasió: Felix sua sorte contentus o exitus acta probat.

---

• «Oculus domini sagitat equum»
  
  Segons Martí de Viciana (ca. 1481-1492): «[...] En açò se conforma aquell cavaller persià, segons apar per Llíbrico, que interrogat lo dit persià per hun altre cavaller, qual era la cosa que més engruxava lo cavall, respòs que l'ull de son senyor.» (Colón Domènech, Germà (1997): «"La gàbia gran no fa millor lo aucell". Postil·la als Secrets del Prior Agustí», Estudis de filologia catalana i romànica, IIFV-PAM)
  

Prediccions valencianes

La rosa del Dia del Llibre la vaig collir en l'ull divendres jugant a futbet.

---

I poca cosa més, excepte que comprove casualment —no mire mai els seus suposats informatius— que en Canal 9 saben què vol dir allò de la contaminació ideològica: lligen la notícia que Zapatero celebra els dos anys de l'arribada al poder el mateix dia que es produïx un atemptat terrorista a Navarra... I com a complement narratiu hi ha la imatge conclusiva de Zapatero aplaudint: què aplaudia? No sé si deu ser tan efectiu com evident.

Com que dissabte no vaig comprar el diari, això que em vaig estalviar d'articles sobre la llengua, que algun n'hi degué haver, per exemple seguint la broma de dimecres en El País: «Els hotelers comencen a oferir cursos de valencià a immigrants». Ni més ni menys que, al cap de vora vint-i-tres anys de la llei d'ús i de dotze anys de governs del Partit Popular és la segona campanya! Al·leluia! Ara —i no necessàriament amb ànim flagel·lador— convindria que esbombaren els resultats formatius d'eixes campanyes en què participaran entre huit mil i deu mil treballadors del sector. Amb una mica de sort, hi hauran més immigrants catalanoparlants que no consellers del govern valencià el dia de sant Vicent Ferrer —aquell que diuen que no en parlava altra que la seua.

Finalment, no puc compartir amb Joan Garí l'honor de ser el seu company valencià del parell que les estadístiques indiquen que han llegit Anna Karénina. Ara bé, constate que Jorge Wagensberg ha descobert els aforismes de Joan Fuster, que Takse s'ha llegit Crim i càstig i que jo he pogut acabar hui el llibre sobre Einstein de José Adolfo de Azcárraga.

I acabe citant José Adolfo de Azcárraga quan explica la introducció de la probabilitat en la física (Born, Heisenberg i altres): «L'única predicció que pot fer-se és estadística».

Binomis persistents

S'acaben les vacances i encara no he acabat el llibret sobre Einstein que van traure amb la revista Mètode: Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència, de José Adolfo de Azcárraga (traducció suposada i anònima, potser de Josep Agustí Campos). Takse, en canvi, ha acabat Nosaltres exvalencians, que ha trobat molt —massa— lleugeret i on els comentaris sobre Eliseu Climent no aclarixen el problema que hi tenen els autors, només comentaris per damunt damunt, sense alternatives ni propostes. El més fluix —i vol llegir-se La solsida— és el de Rafael Arnal, potser perquè parla de qüestions que toquen Taksenet una mica de llunt. De moment, diu que repassarà el tros de Toni Mollà.

A més, en un altre camp, Taksenet ha devorat Dissabte d'Ian McEwan, que jo podria resumir pel meu compte: els pèls dels nas i de les orelles són conseqüència de la coagulació de la testosterona, i m'estalvie el comentari sobre el fet que això siga una mostra de «declivi». A banda d'això, Taksenet l'ha trobat interessant —i no colpidor, que això és Primo Levi.

Jo, en canvi, continue editant a pas de tortuga —ex-libris oblige: deu capítols, per ara— una versió internàutica del Tirant lo Blanch (moltes gràcies, Hauf!). Quan l'acabe de llançar a la xarxa* serà plenament ucrònica. Ai, aixina ens entretenim alguns. Per sort, esta setmana tenim dos partits de futbet!

En un altre terreny, alguna altra cosa solta, com els articles que retalle d'El País, esta setmana amb una carta d'Aurelio Arteta replicant-li al Branchadell. Si els valencians donàrem validesa general a les reflexions del bon senyor Arteta, hauríem de denunciar el govern valencià actual del PP per genocidi cultural! Com que les reflexions sobre política lingüística d'Arteta no tenen el valor que li s'hauria de suposar a l'autor, doncs, produïxen una barreja d'angoixa intel·lectual i tedi, molt de tedi, bàsicament. Al capdavall, és molt millor que un dels defectes que tinguen a retraure de la política lingüística en Catalunya siga, a més d'una falsedat, un exemple majúscul d'hipocresia (i cinisme sense complexos):

«I les dades que l'espanyol està allí oficialment arraconat no solament abunden i són notòries. L'última al meu abast és que l'Ajuntament de Barcelona acaba de remetre als veïns una nota sobre recollida de mobles escrita en català, anglés, francés, àrab i urdu.»

Ahí tens els ous, Joana! Naturalment, si el paperet és real —i no valide pel meu compte eixa actuació que desconec—, estaríem davant d'un cas com un cabàs des del punt de vista espanyol del senyor Arteta: els catalans actuen al seu territori amb el català com fan els madrilenys o els sevillans amb l'espanyol als seus territoris propis!

L'angoixa intel·lectual que provoquen els comentaris d'Arteta provenen de la sospita que albirem del món que voldria crear el catedràtic de filosofia moral per als catalanoparlants (i altres alienoparlants de l'estat). És com allò de la llibertat i el catolicisme: lliures per a abraçar la fe, lliures per a ser «autènticament espanyols».

En certa manera, la resposta a la carta d'Arteta l'havia llançada la vespra en el mateix diari, sense saber-ho, Eduard J. Verger en criticar l'afirmació d'Antonio Ortega —crític literari— que Las ocasiones d'Eugenio Montale apareixien «per primera vegada en Espanya» en l'editorial Igitur (2005). L'afirmació, però, no era certa, ja que el llibre havia estat publicat en 1987 en català en l'editorial Gregal:

«Les reflexions i conclusions a què invita l'error, referents als binomis centre-perifèria, visibilitat-ocultació, prepotència-relegació, temeritat-prudència, espanyol-català, etcètera, són bastant òbvies.»

I tant! Amb tot, com assenyala Blaise Pascal: «Ni la contradicció és marca de falsedat, ni la no-contradicció és marca de veritat».

---

* Vaig penjar la versió completa (però sempre en revisió i ampliació) a l'agost del 2022.

14 d'abril del 1931, i encara.

Hi tornarem, és clar.

---

PS: Aprofite la imatge que ha penjat el company Sérgio de Machadada, molt més bonica que la bandereta que havia dibuixat jo amb el Sodipodi.

Fars en la vida

Amb tres programes diferents aconseguixc en Ubuntu 5.10 (Linux) fer MP3 que puc sentir en l'Ipod. Supose que hi deu haver algun sistema més simple però no l'he sabut trobar. Faig servir el KAudioCreator per a fer l'arxiu .ogg; amb el Sound Converter ho convertixc en .mp3 (si cal, amb l'Easytag introduïxc els crèdits) i amb el GTKpod ho passe a l'Ipod. (Perquè el Sound Converter convertixca a MP3 abans he hagut d'instal·lar el GStreamer0.8-lame en l'Ubuntu, cosa senzilla.)

Bé, totes eixe coses no sé si li serviran a ningú, però deixe constància de com és d'embolicada la vida de l'usuari inexpert de la informàtica i del Linux. Sona Salvat-Papasseit en boca d'Ovidi Montllor en l'Ipod. Ahir hi vaig passar Mishima i Antònia Font; hui passaré l'últim de Roger Mas, Mística domèstica.

Hui encara, a més de vore l'últim episodi del Judging Amy (TV3) —ai, quin disgust tinc!—, lligc que el Pere d'Invasió Subtil considera que la guia de drets lingüístics dels germans Esteve és faena ben feta. A vore si la trobe.

I pel que fa a les Corts, concurs del lloc de coordinador -ra de transcriptors correctors. Hi ha un barem que aplicaran esta vegada d'acord amb vés a saber quin criteri, atesa l'arbitrarietat «objectiva» amb què els membres del tribunal —sobretot els més assidus— lligen el mateix barem amb ulls diversos en cada ocasió. Vorem si els cursets de punt de ganxo també són considerats directament relacionats amb el lloc de treball i, naturalment, els certificats tècnics de la JQCV no són tinguts en compte «perquè el barem no els recull»... Però el comité de seguiment del barem ni es crea, ni respon, ni modifica les deficiències del barem d'interinitats. Ai, lletrat meu!

Ovidi recita: «Si jo fos pescador, pescaria l'aurora...»

La traïció política

L'atimia —que no sé per què els de la GEC escriuen atimía*— era un «acte pel qual era posat fora de la llei el ciutadà culpable de determinades infraccions de dret públic (alta traïció, assassinat, corrupció dels magistrats, deutes al fisc, falsa acusació, etc.) que el privaven dels seus drets cívics fonamentals». He buscat el mot traïció en la GEC i n'hi han exemples concrets i interessants de traïcions documentades, com la de l'entrada croada albigesa, «Carcassona es veié obligada a rendir-se quan el seu vescomte, Ramon Roger, fou pres a traïció mentre parlamentava amb els assetjants», i on es documenta l'expressió «Mateu-los tots, Déu reconeixerà els seus», que explica la GEC que «és llegendària; tanmateix, expressa l'estat d'esperit dels croats, culpables de la mort de milers d'habitants de l'Albigès».

Així, cercant un mot en determinades bases de dades enciclopèdiques o documentals, arribes a trobar coses molt interessants. Per exemple, regirant pel Diari de Sessions de plens de les Corts valencianes, el nostre parlamentet de petita democràcia, podem documentar l'ús del mot traïció (i família) durant la legislatura actual. La curiositat és que, en català, només ha tingut un usuari, Rafael Maluenda Verdú, diputat monoverí del Partit Popular. Com que es comenta sol, remetré el lector a la fitxa corresponent del web Eines de Llengua.

Al País Valencià les infraccions de dret públic no es condemnen sinó que s'escenifiquen, tal com ha fet el conseller González Pons (també del PP) després que el Tribunal Suprem espanyol els tombara una ordre que no revalidava els títols catalans i balears de llengua amb els valencians. Ara ha dit que tornaran a decretar el mateix, i com que el recurs tardarà onze anys a tombar l'ordre, qui dia passa, any empeny. D'això se n'hauria de dir apologia de la prevaricació i una certa atimia no hi vindria malament.

Finalment, com dia Marivaux: «Déu, si en tenen de talent els homes per a no valdre res!».

El funcionari que denuncià la corrupció...

Un exemple de l'exigència ètica que cal demanar en igualtat a dreta i esquerra, dalt i baix, davant i darrere. Si l'entrevista del periodista Francisco Mercado (El País, 04.04.2006 dt.) no és una faula, és un capítol de les «vides exemplars» que ens feien llegir de menuts, però amb el valors certs que a voltes comprovem que existixen i tot.

No cal fer més comentaris.

---

PS: La contribució de Jorge González (el cap del servei jurídic d'Urbanisme de Marbella) té més connexions profundes amb l'actuació ètica que ha de tindre qualsevol funcionari (i qualsevol ciutadà) que no la denúncia sobre el finançament d'ERC que tant ha estat utilitzada amb finalitat partidista, i no higiènica. Això és el que li matisaria jo al Vigilant del Far.

Rebaixats també en valencià

He pegat una mirada a l'edició que ens regala la Generalitat Valenciana del nou Estatut d'autonomia valencià. No puc jutjar encara el contingut del text, allò que ens farà més lliures i més feliços que abans —si això era possible—, però si el rigor i les intencions podem dir que es desprenen de l'edició que ens ha arribat a les mans, el resultat és el previsible i el que ens podem esperar de la qualitat legislativa i política que regna al parlament valencià, a Oriola o a Marbella, per donar tres referents del mateix nivell.

Potser he exagerat en l'afirmació anterior, tot i que tampoc sóc capaç d'assegurar que no m'haja quedat curt. Si observem l'edició, comprovem que les versions catalana i espanyola tenen criteris diferents —i igualment incoherents— quant a l'ús de majúscules i minúscules. Eixa incoherència prové del fet que no es fa política legislativa per millorar la societat i les relacions entre les persones, sinó que la política legislativa és simplement l'instrument per excel·lència del «poder personal» d'alguns polítics. Refent la dita, ara diríem: fes la caguerada més grossa o més menuda, però que tothom sàpia que l'has feta! I per això les editen en els diaris i butlletins oficials amb què («ens») governen.

Sincerament, crec que m'he fixat en un detall marginal, les majúscules i les minúscules, però tot i ser superficials, són de la mena d'indicadors mínims que ens avisen del que hi ha més a dins. Per exemple, l'article de «Les Corts» apareix en català sempre en majúscula (pel que he vist), però en espanyol a voltes sí i a voltes no —a pesar que el nom sempre apareix en català, que eixa és una altra: ens volen intraduïbles!—. I un tall de «Diputats», «Administració», «Senadors», «Comissions», «Mesa», «Llei» i altres excessos de falsa dignitat, fins a arribar al súmmum: els «Notaris» i «Registradors» i el «President». No hi ha notaris comuns, que no siguen majúsculs? I, pitjor encara, no hi haurà «presidenta» de la Generalitat? Supose que Pujol i Solà (et alii, molts alii) en dirien masclisme —i no «sexisme», que per ací seria un eufemisme— i majúscules abusives —on jo diria «majúscules d'indignitat».

Com podíem esperar, els «nostres» hòmens i dones de la política han donat el nivell del que són capaços, i l'«altura de mires» i altres badomies retòriques i suades que han repetit en les Corts socialistes i populars són el nostre sostre democràtic actual. Estic segur que els ciutadans i ciutadanes valencians ho podrem millorar sense acalorar-mos massa. Com dia Drieu la Rochelle: «Sabrem qui som quan vorem què hem fet».

La vergonya i la poca vergonya

Ja quasi tenim el nou estatut valencià. No és que siga el de la vergonya, tot i que Arnal ho proclamara en una pancarta després de la votació final d'ahir (82/7), ja que vergonya no n'han tingut gens ni uns ni altres, com és habitual en la política que es fa per ací.

I el problema és que eixa pedagogia s'estén a la ciutadania, sobretot als funcionaris. M'assabente que un company meu del futbet és ara cap de premsa de la consellera Gema Amor. Ja està encaminat, doncs. I sense parlar mai en valencià —encara que no crec que l'ignore del tot—. I quant a coses que ignoràvem, l'empresa del programa Tarsis que ens volen encolomar diu que ja el tenen fet i que el volen lliurar i cobrar la faena. Però resulta que és la primera notícia que en tenim els transcriptors, un dels col·lectius afectats.

D'altra banda, comprove en les actes del concurs per a traductor corrector que no m'han comptat el coneixement d'italià —per un creuament de cables permanent que té sobre el tema qui fa les sumes i restes— i m'han comptat malament l'antiguitat. Com que hi ha unes quantes coses més que no han comptat correctament, vorem si hi ha matèria per a un contenciós. Ja veus, tot per la poca vergonya que té alguna gent.

Quant als navegadors d'Internet, encara no han executat la sentència sumària que m'havia imposat el cap del Servei d'Informàtica i que consistia en desinstal·lar-me el Mozilla i el Firefox, a major glòria de l'Internet Explorer de Bill Gates. I dic que la cosa és sumària, perquè encara no m'han dit —més enllà del romanç de la «política general», que jo sintetitzaria més aviat en un «principi de comoditat»— si el meu informe sobre l'ús dels navegadors tenia algun error o no tenia en compte algun inconvenient.

Per acabar, són dies d'alto el foc d'ETA, potser preludi de la renúncia a l'adrenalina de la mort i de l'assumpció del joc polític democràtic. Estic segur que el tedi polític que genera la politiqueria partidista valenciana i espanyola no és la millor perspectiva per al futur. Hi ha alternatives, com ara una «festa botellera» espanyola —millor que botellón, botellot o botellada, no?— o una negociació sindical francesa contra les retallades laborals.

Em quede doncs amb dos diputats: Castellano Gómez s'inventa «goteu» i «respald»; Sanmartín Besalduch descobrix el verb «abundar» espanyol ('insistir, compartir un argument') i l'usa en el seu català del Maestrat. L'idioma dels valencians, que serà imparable amb el nou estatut. En conclusió, com dia Tocqueville: «En política, els odis compartits fan quasi sempre el fons de les amistats» (Souvenirs).

Amics, els dits...

Abans de fugir cap a Barcelona, vaig fer la foto de la falla de la plaça de l'Àngel, que és una de les poques falles que conec —cal dir que no en sóc cap expert— que té bastant de trellat. Enguany, un rusc ple de mel —la plaça mateix— assetjat per l'especulació. Les mosques de l'especulació volant sostingudes d'un fil han fet un efecte sorprenent.

Parlant de la mel i les mosques m'ha vingut al cap la relació de llocs de estem «negociant» —en fase preliminar encara— en les Corts. Després de molt de temps, vam tindre reunió els de la secció de l'STAPV. Cal dir que convindria anar a eixes reunions plorats i mocats perquè, en cas contrari, les dos primeres hores són una mena de teràpia de grup on ens assabentem de poc més que dels estats d'ànim d'alguns dels nostres companys. I, doncs, què fem? Plorem col·lectivament? Més tard, en mitja horeta enllestim quatre coses concretes que proposem la resta i acabem amb una sensació ambivalent: o és que som molt concrets i anem al tall quan exposem els nostres problemes o és que els temes que plantegem no els importen gens ni mica als afectats anímicament —potser mosatros perquè no plorem prou.

Bé, ara no voldria posar-me jo a plorar. És cosa meua tallar-ho això, abans que ens traumatitzem massa. A més, trobe que està clar que la deriva psicologista de les reunions prové de l'interés d'algú de perdre el temps i embolicar la troca. Caràcters.

Consigne finalment que el diputat Maluenda (de Monòver) és el guanyador en el concurs «Titlle de traïdors els seus conciutadans». El xicon arrasa. Els pocs diputats valencians més que han usat eixa família de paraules, ho han fet citant Maluenda i per a defendre's. Mosques.

Com dia Víctor Hugo: «Amic és a voltes un mot buit de sentit; enemic, mai».

Falles fugint a Barcelona

Hem fugit de les falles de suro blanc a Barcelona, amb altres toxicitats més agradables, així que ens hem desentés del resultat del concurs de traductor de les Corts, almenys fins que ens facen arribar la còpia de l'acta del tribunal, que hem reclamat, com comença a ser costum malauradament inevitable.

D'altra banda, en les oposicions de tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell he superat el test mitjanament bé. Com que hi participe sense gens de pressió, fins i tot em vaig embolicar més del compte a l'hora de respondre i en vaig deixar un fum en blanc (17). Només a última hora vaig recordar que ni descomptaven els errors ni les que deixàvem en blanc i en vaig afegir unes quantes. Una dècada més i l'encertaré del tot. El 13 de maig, el pràctic.

Tornant al viatge, a Barcelona hem vist de tot, l'augment gradual i lent de la retolació en català, cartes de restaurants en espanyol i anglés únicament —avisaré alguna oficina de garanties lingüístiques d'eixes que tant molesten els lingüicides— o també, com a lloc reviscolador, el mercat de Santa Caterina —en publique una foto quasi sagnant.

Finalment, una anècdota: un dependent catalanoparlant de Camper justificava que unes sabates portaven escrits en català perquè les havien fetes a Barcelona; en canvi, unes altres portaven una frase en espanyol perquè les havien fetes a Mallorca. Eixa és la idea que devia tindre de l'abast de la llengua catalana. Saben els catalunyesos on es parla encara en català en este món?

Diu Enric Sòria en La lentitud del mar (17-X-1992): «En aquest país, la poca dignitat que va quedant sempre sorprén perquè sempre està fora de lloc».

La força d'una raó

Tenia alguna cosa a dir sobre l'article de Rodríguez Adrados en El País (19.02.2006 dg.) titulat «Un poco de racionalidad». Malauradament, la racionalitat la reclamava amb un seguit d'irracionalitats i dades errònies (o falses). Com que la rèplica «Lengua y “racionalidad”» de Llorenç Comajoan i José del Valle em sembla suficient, només consignaré una curiositat que aporta la contrarèplica final de Rodríguez Adrados (13.03.2006 dl.), quan es defén: «Y no dije que nadie pusiera multas por hablar en castellano»... La curiositat és que això ni li ho havien retret Comajoan i Del Valle ni la carta de Jacint Humet i Palet (10.03.2006 dv.). Però és el recurs fàcil, desmentir una mentira interessada que u mateix crea. En canvi, em pregunte jo per què no pensen ja en Portugal com a terra de missió hispanitzadora.

D'altra banda, s'ha fet un concurs intern per a ocupar interinament un lloc de traductor de les Corts. Curiosament —quanta curiositat torta m'està eixint hui—, en este concurs, contràriament amb el que féu el tribunal en el concurs de coordinador de transcriptors i seguint la línia de botar-se el que diu el barem del reglament que regula el procediment —iniciada en el concurs d'arxiver-bibliotecari-documentalista—, han tingut en compte la relació dels mèrits adduïts amb les funcions del lloc. Meravellosa font de frustracions: una persona pot passar de tindre 3 punts a tindre'n 0,65, gràcies a l'arbitrària decisió del tribunal que consistix a descartar la relació en uns casos i a tindre-la en compte en altres, i tot amb el mateix barem oficial!

Imagine que això és el resultat de la prepotència amb que actuen alguns funcionaris públics i del menysteniment que senten per alguns llocs de treball. Una cosa com el que li ocorre a Rodríguez Adrados amb el dret de les persones a no ser tan espanyoles com ell, és a dir, més del compte.

Oposicions i tradicions

Dissabte passat, 11 de març del 2006, vaig participar de nou en les oposicions a tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell valencià. Per fi, noves oposicions al cap de deu anys! Una mica més i algú es jubila en la interinitat... Anar-hi ha estat un acte nostàlgic més que altra cosa. I una oportunitat de participar-hi sense la pressió d'altres ocasions. De fet, enguany la cosa està preparada per mirar de resoldre las interinitats: un test de 120 preguntes (amb quatre opcions) on no descompten les errònies i en blanc, una prova pràctica i concurs. En les primeres en què vaig participar hi havia fins i tot prova d'idiomes europeus! No sé ben bé cap a on anem.

Volia comentar hui el mal que ens fan les pressuposicions que s'emboliquen en algunes mentires i que ens engolim sense adonar-mos-en. Es tracta tant del fet de ser o no «nacionalista», que hi ha qui té molt (vergonyosament) assumit, com de les rèpliques a les neures de Rodríguez Adrados sobre la «seua» nació. Ho deixaré per a un altre dia.

En canvi, consigne que he visitat la sala del Duc de Calàbria de la Universitat de València: l'exposició sobre Joan Fuster. Entretinguda, però curta i mig a fosques. Ara, el lloc impressiona, amb els incunables quasi a l'abast de la mà darrere una reixa conillera. I hi ha algun document curiós, com un article d'opinió de Juan Ramón Alonso del 1966, que llegia Fuster per estar al corrent del pensament «català». Mai ho diguera...

I, per cloure hui, un altre dia de ponentada i incendis a Simat (i cap a Xeresa), quan ha tornat una font que hi havia a Vivers (València) al monestir de Simat, Fernando Alonso ha guanyat la primera cursa de la temporada a Bahrain, l'himne espanyol ressonant amb la Marsellesa (eixa política nacionalista que no ho vol reconéixer); ens hem fet una cervesa (Coronita i Voll-Damm) al Lisboa abans de dinar... Doncs, per acabar, dos fragment de Josep Murgades, d'un article que me s'ha fet de capçalera:

«[L]a millor mostra que Catalunya, a desgrat dels condicionaments històrics adversos que l'afecten [...], participa d'una o altra manera del fenomen dels nacionalismes que caracteritza la vida europea dels dos darrers segles, està tot just en la seva demostrada capacitat d'inventar-se tradicions —entre moltes altres, segons acabem d'apuntar, la de la mateixa llengua culta moderna.»

«Vull creure que, si mai s'arriba a una tal obliteració del nacionalisme, parlar de llengua espanyola serà tan absurd com avui dia parlar de llengua belga o de llengua suïssa; i tan ociós establir gradacions nacionalment qualitatives entre el Tirant o el Quijote, la poesia de Riba o la de Guillén, com pugui ser-ho discutir a hores d'ara sobre el sexe dels àngels.» («Llengua i literatura dins els fenomen nacional», Llengua i discriminació, 1996)

Eccoli qua: mar i cel

Denuncia Antoni Vizcarro Boix —company de fatigues— en El Periódico Mediterráneo (06.03.2006 dl.) que va caldre una campanya de cartes a Teatres de la Generalitat (valenciana, per supost), a fi que els maldestres que tot ho gestionen permeteren els seus ciutadans captius i vençuts vore en el teatre Mar i cel. La causa és que, d'entrada, fent honor a la proverbial congruència que caracteritza el patrioterisme inflamat dels gestors autonòmics, tal com comentà Joan Lluís Bozzo i consigna Antoni Vizcarro:

«Teatres de la Generalitat els havien negat la possibilitat de representar Mar i cel en la versió original catalana. No van voler ni tan sols concedir la meitat de dies en català i la meitat en castellà.»

Davant les cartes, van tolerar (?) —«la pasión de los inquisidores», com canta Silvio Rodríguez— dos dies de representació en català entre setmana. La bona del cas és que les entrades s'han exhaurit. Però per a la versió en espanyol, en cap de setmana, encara queden entrades. És a dir, el públic valencià s'estima més vore el teatre en català a mitjan setmana. En canvi, el cap de setmana s'estima més la llengua de mudar, la de «¡Todo el mundo al suelo!», l'espanyola. Conclusions com esta em fan preveure que em donaran el premi G. Pons a la misèria intel·lectual.

Com concloïa Antoni Vizcarro, en un rapte propi d'Andreu [veg.]: «"Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"; que traduït al català seria: "Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"».

No crec jo, però, que els temps siguen més terribles que altres temps, i espere que l'oftalmòleg em conserve la vista per a continuar vegent les evidències. Així, concloc jo: Eccoli qua!, que en el meu català de la Vall és: «¡A quiriqüè!».

---

• Foto: Mani pels drets dels homosexuals de juny del 2005.