He pegat una mirada a l'edició que ens regala la Generalitat Valenciana del nou Estatut d'autonomia valencià. No puc jutjar encara el contingut del text, allò que ens farà més lliures i més feliços que abans —si això era possible—, però si el rigor i les intencions podem dir que es desprenen de l'edició que ens ha arribat a les mans, el resultat és el previsible i el que ens podem esperar de la qualitat legislativa i política que regna al parlament valencià, a Oriola o a Marbella, per donar tres referents del mateix nivell.
Potser he exagerat en l'afirmació anterior, tot i que tampoc sóc capaç d'assegurar que no m'haja quedat curt. Si observem l'edició, comprovem que les versions catalana i espanyola tenen criteris diferents —i igualment incoherents— quant a l'ús de majúscules i minúscules. Eixa incoherència prové del fet que no es fa política legislativa per millorar la societat i les relacions entre les persones, sinó que la política legislativa és simplement l'instrument per excel·lència del «poder personal» d'alguns polítics. Refent la dita, ara diríem: fes la caguerada més grossa o més menuda, però que tothom sàpia que l'has feta! I per això les editen en els diaris i butlletins oficials amb què («ens») governen.
Sincerament, crec que m'he fixat en un detall marginal, les majúscules i les minúscules, però tot i ser superficials, són de la mena d'indicadors mínims que ens avisen del que hi ha més a dins. Per exemple, l'article de «Les Corts» apareix en català sempre en majúscula (pel que he vist), però en espanyol a voltes sí i a voltes no —a pesar que el nom sempre apareix en català, que eixa és una altra: ens volen intraduïbles!—. I un tall de «Diputats», «Administració», «Senadors», «Comissions», «Mesa», «Llei» i altres excessos de falsa dignitat, fins a arribar al súmmum: els «Notaris» i «Registradors» i el «President». No hi ha notaris comuns, que no siguen majúsculs? I, pitjor encara, no hi haurà «presidenta» de la Generalitat? Supose que Pujol i Solà (et alii, molts alii) en dirien masclisme —i no «sexisme», que per ací seria un eufemisme— i majúscules abusives —on jo diria «majúscules d'indignitat».
Com podíem esperar, els «nostres» hòmens i dones de la política han donat el nivell del que són capaços, i l'«altura de mires» i altres badomies retòriques i suades que han repetit en les Corts socialistes i populars són el nostre sostre democràtic actual. Estic segur que els ciutadans i ciutadanes valencians ho podrem millorar sense acalorar-mos massa. Com dia Drieu la Rochelle: «Sabrem qui som quan vorem què hem fet».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada