Esperar sense desesperació

Doncs, sí, encara me se va oblidar diumenge passat parlar d'una visita que se'ns acosta amb senyals desfavorables en el cel.

Dilluns van morir quaranta-una persones a València en un accident de la línia 1 del metro. Naturalment, no és que fóra simplement un accident del tot fortuït, perquè hi ha molts factors que han ajudat a fer que el tren descarrilara i bolcara. Principalment, que no hi haguera en eixa línia els sistemes de fre i d'emergència que eviten estos desastres però que les altres línies del metro sí que tenen insta#320;lats. És a dir, podem considerar que l'accident ha ocorregut allà on era possible, amb la qual cosa hi ha un greu error de gestió que hauria de tindre responsables.

El fet és que ara hi ha quaranta-una persones mortes. Entre elles, el conductor del metro (i la interventora), a qui l'administració veu fàcil carregar-li un error humà. Els errors són humans, és cert, i precisament per això s'insta#320;len els sistemes que eviten que un descuit o una imprudència del conductor provoque víctimes entre els passatgers. Si la línia 1 del metro de València no disposava d'eixos sistemes, és evident de qui ha segut l'«error humà».

Amb això i uns ràpids funerals l'endemà, el PP valencià tracta de resoldre mitjançant un expedient sumaríssim les responsabilitats, amb la pressa sobrevinguda de la visita del papa de Roma per a este cap de setmana. Més encara, després de sentir les paraules de l'arquebisbe García Gasco en la missa de dimarts a la catedral de València, en què plagiava Benet XVI i es preguntava per on estava Déu quan triomfava el Mal a València —ell tampoc preguntarà on estaven els diners dels frens que no s'havien insta#320;lat...—, no sabem ben bé qui ens visita, atés que això no semblen senyals de l'acostament del bon Déu.

Més aviat, tenint en compte els preparatius dels dirigents del PP que governen les administracions, s'acosten diverses coses alhora:

1. Una atracció turística de primera magnitud.
2. Un líder religiós davant el qual els càrrecs democràtics s'agenollen si molt convé per als seus càlculs electorals.
3. Un espectacle artístic multidisciplinari.
4. Una gran oportunitat de despesa pública en benefici privat (espiritual o mundà).
5. Una oportunitat per a la depredació ideològica.

I podríem afegir-ne encara més. Per exemple, el locutor de Canal dient que havien d'acudir a la missa de la catedral «el president del Govern, el president Francisco Camps i el president del PP, Mariano Rajoy». És a dir, el primer president de no sé quin govern no té nom? Periodisme objectiu, periodisme amb objectiu clar.

Per sort, a Europa ens aproven que pugam ser atesos en català en les institucions de la Unió Europea. [TV3] A pesar del veto d'Alejo Vidal-Quadras i de la resta dels populars... És a dir, que hi ha catalans i valencians del PP que consideren que els seus conciutadans no tenen dret a ser atesos en la seua llengua a les institucions europees. I tant que ho pensen, si ni tan sols creuen que hagueren de tindre-hi dret al País Valencià!, cosa que demostren cada dia, per exemple, en l'última tramesa de la meua queixa al Síndic de Greuges que han respost els de la Conselleria d'Hisenda: en castellà i sense resoldre res de res. Hauria d'esperar que la síndica en funcions, Emilia Caballero, s'adonara de la presa de pèl, però trobe que serà més efectiu que li ho recorde.

Finalment, només em queda per citar una notícia d'El País: «Los sordos catalanes piden una lengua de signos propia». El cas és que el títol es desmentix en el cos de la notícia, perquè els catalans (i valencians) ja la tenim, eixa llengua de signes. Només els ha faltat dir que ho demanaven «a crits» i hi hagueren posat el floc.

Com dien aquells: «Il n'est pire sourd que celui qui ne veut pas entendre», per si algú es pensava que el refrany era propi dels espanyols; i ni tan sol dels francesos: «There's none so deaf as those who will not hear».