Hui hauria de tindre coses a dir, però m'he quedat tan de pasta de moniato amb les incidències de les eleccions sindicals a les Corts que la resta s'ha fet molt relativa.
Sobretot hi havia rondant des de feia dies la disposició derogatòria de la Llei orgànica 1/2006, de reforma de la Llei orgànica 5/1982:
Queda derogada la Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio, de Estatuto de Autonomía de la Comunitat Valenciana, así como la Ley Orgánica 4/1991, de 13 de marzo, y la Ley Orgánica 5/1994, de 24 de marzo.
Doncs, això, d'una forma increïble la llei de reforma deroga la llei reformada, amb la qual cosa ara no sabria dir sinó que, finalment, la Generalitat i tots els poders autonòmics s'han convertit en els fantasmes o els hologrames del nostre país, tal com havíem intuït que podia passar.
Només cal que Francisco Camps (PP) es pose un llast de cadena i bola al peu per a que la representació siga plenament eficaç —amb Zaplana i Lerma ex machina, si es vol, i Olivas d'angelet negre de Machín...
A banda d'això, hem quedat segons al futbet i almenys Portugal arriba a semifinals del mundial, per ara. És a dir, al final ens queda Portugal!
Esta setmana que ve espere tindre una mica de desintoxicació gràcies al curset d'estiu d'Abelard Saragossà (sobre el verb haver locatiu). De totes formes, hauré de telefonar a l'STAPV per vore si la no-inclusió de la fotocòpia del DNI en el vot sindical per correu és una causa de nul·litat tan definitiva —en les eleccions del 2003 hi va haver més permisivitat en un cas igual—. Sembla una ximpleria, però ho fa ben patètic que caigueren en eixe error la cap de llista de l'STAPV i la que tancava la llista de titulars; més encara, eixos dos vots perduts ens lleven un delegat —que s'emporta CC OO—. Al capdavall, la fam i la gana de menjar davant la majoria absoluta inversemblant —però certa— d'UGT.
La secció sindical haurà de fer més d'un pensament,sobre el passat i sobre el futur. I ja per al futur, he creat un diari sindical —de la secció de l'STAPV— i espere que aviat n'òbriguen CC OO i UGT. Ei, no és un desig retòric!
Finalment, des del país que es dibuixa entre les urbanitzacions, la sequera, l'aigua de la mar salada i totes estes coses, una dita francesa:
Cent livres de mélancolie ne payent un sou de dettes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada