Fina que fina

La documentació escrita, documentada o raonada que trobe sobre això que podríem denominar «valencià col·loquial» o, si es vol, «valencià informal», són escasses, antigues, tenen relació amb estudis sobre literatura o estan associades a la prescripció d'una formalitat que semble relaxada i fluida.

A banda, hi ha les habituals propostes o bonegons sobre la «correcció», és a dir, maneres d'evitar o d'invisibilitzar una part fonamental de la llengua de barra de bar, de cafenet amb eixos familiars que vegem d'any en any o de cerveseta o cassalla a bacs pels bancals.

Per un altra cantó, sí que s'ha fet un poc de faena lexicogràfica útil per a afavorir la consulta i confortar la producció escrita de qualsevol pelatge, com podem vore en les etiquetes «col·loquial», «vulgar», «popular» o «infantil» que usen alguns diccionaris per les paraules que poden tindre accepcions o variants que associen amb eixe registre.

Això sí, sempre podem llegir al revés tots els repertoris de barbarismes i prescripcions sobre coses que no «es diuen aixina» que està diguent la mateixa persona que ho està negant, o que està usant la variant que nega que es puga dir o escriure... Clar, sense tindre en compte que, precisament, inclús els registres que no es solen escriure, es poden escriure, gràcies a la ductilitat de l'escriptura i dins de les possibilitats de l'ortografia normativa de representar les variants de tots els registres.

L'ortografia no ha de ser el formigó de la llengua, sinó la farina, en la versió de ma mare: «tants que en cria la farina, i ella fina que fina».