Tots els mitjans possibles

Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.

La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.

Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.

L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.

Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.