Cita dominical / 876: Joan Francesc Mira Casterà

Llavors jo pensava que hauria sigut molt feliç si m'haguera pogut quedar a viure en aquella casa de Simat.

Joan Francesc Mira Casterà, El tramvia groc.

La foto del sàbat / 266

Encara ha eixit.

Llevem nyenya del foc

No ho he mirat, però estic segur que hi deuen haver festes populars organitzades per institucions públiques que no consistixen en abusar, depredar, malmetre o malbaratar el medi natural, els productes del camp, l'aire o l'aigua, sinó que poden acabar al revés: reparant un entorn, millorant l'aigua, la terra o l'aire, retirant i reciclant residus contaminants o plàstics... Bé, si no sembla prou satisfactori o divertit per a ser una festa, sempre s'hi pot afegir una banda de música, algú que faça volantins o algú que conte xistes. El cas és que les festes del poble també poden fer aportacions positives per al futur en lloc de seguir la inèrcia habitual de gastar recursos públics o privats destruint lo que es presente.

Volcans, bombes, inundacions, incendis: podríem llevar nyenya del foc.

Un petit filòlegstein

Després del llibre sobre l'estupidesa —els hauria d'escriure sobre l'«estupidesa» amb què han publicat les notes a peu de pàgina: minúscules i sense un mínim contrast que les faça llegibles—, estic amb un sobre «els mals de la ciència» (de Joan Ignacio Pérez i Joaquín Sevilla), que també servix com a quadern de bitàcola per a anar llegint els articles que s'escriuen sobre els temes en què entens alguna cosa i veus que no tenen ni cap ni peus, ni tan sols interés a posar-los-en i crear un mínim monstre filòlegstein.

La creu Sàliva

El company Filibert Pons Climent va localitzar estos apunts tan ondulants i vagarosos, es va interessar per una qüestió que quea dins del seu àmbit de coneiximent i va decidir aportar dades per a ajudar a resoldre l'explicació del topònim «Creueta Sàliva» que vaig comentar en l'apunt «Toponímia confusa» (28.07.2025), topònim que apareixia en un document de la diputació valenciana amb la forma «Greu de la Saliva».

Un article de l'any 1986 de Filibert sobre la toponímia de la Llosa de Ranes 🔗 em va facilitar d'alguna manera arribar a la nota de Coromines en l'Onomasticon cataloniae on s'explica un poc el cas: 🔗

Sàliva, La Creueta ~ te. La Llosa de Ranes, àr. salîb as-sâlib 'la creu de crucificar', en el qual només el primer membre fou substituït per la seva traducció catalana creu (creueta); cf. l'apèndix a l'art. Selva I, infra.

I encara actualment la paraula àrab صليب (que sonaria «sàlib») vol dir 'creu' 🔗 i صلب, 'crucifixió'. 🔗

Per tant, esta creu és menys salivosa i més creu toponímica. No com eixa atra que ha desencadenat tanta salivera últimament.

Amb quatre ratlles

Entre la borumballa d'articles i comentaris amb què mos entretenim alhora que patim els qui tenim interés per l'ús del valencià, de tant en tant apareixen comentaris clars i respectuosos amb el debat i les persones, sense deixar de ser contundents i agres pel que fa valoracions i opinions. Un tal Rafelet n'ha deixat anar un que m'ha alleujat el patiment: 🔗

Mira, Pau, t'ho explicaré amb quatre ratlles. La primera persona que es va passar per baix cameta l'autoritat de l'AVL, va ser la persona que dirigia la DGPL l'any 2016 i que es va traure de la butxaca un llibre de recomanacions per als funcionaris sense tindre en compte, per a res, les recomanacions de la dita acadèmia. Ell va ser qui va obrir la caixa dels trons. Açò de Saragossà és un joc de principiants i és la continuació de l'innegable fet que el conflicte de la llengua convé a molts i no solament a la dreta.

Quant al topònim del cap i casal, no hi ha cap problema en acceptar les dos opcions: Valéncia/València; de la mateixa manera que tenim : cafè/café, depén/depèn... Un assumpte més complicat és el de la reforma de l'accentuació perquè això suposaria un trencament amb el sistema de Fabra i de les Normes del 32, àmpliament acceptades i assentades entre la gent que utilitza la nostra llengua.

Els desacords i les discrepàncies no han de ser veritats com a punys, sinó que han de poder aportar dades i vies de reflexió alternatives, complementàries i inclús contràries. El debat, l'anàlisi, les proves, l'aplicació són processos que requerixen perpectives i aproximacions diferents, que sempre tindran més o menys encert en el fons, però que poden ser ben productives en la forma i el to, com ara l'exposició que sembla que ha fet El Tempir (segons Sebastià Carratalà, Diari La Veu del País Valencià, 25.08.2025) 🔗 al canvi de nom de la ciutat de Valéncia: fallen en l'aproximació metodològica, però l'encerten de ple en el to i la possibilitat d'un debat productiu.

Bellíssims anònims

És dilluns i no em puc excusar en el cansament el primer dia de la setmana laboral, a pesar que el cansament psicològic derivat de les coses que s'han de llegir per a intentar conéixer el pati s'acumula i no descansa els cap de setmana. Aixina que deixe anar un comentari entristit en una nova versió d'allò d'«a terra que venen els nostres»: 🔗

No fa massa em semblava que era difícil o impossible mantindre un debat saludable en este mitjà sobre cap tema amb interlocutors anònims que no respecten les persones que sostenen posicions diferents, comentaristes que no es preocupen de contrastar amb les dades les seues idees i prejuís, que no comproven si tenen cap base raonable, que no participen en el debat per a que les seues dades i idees siguen replicades, corregides o validades per la resta de lectors.

Continue pensant que, sense anonimat, hi hauria un poc més de respecte personal i criteri científic abans de publicar res —a pesar que molts dels articles i relats que es publiquen sobre el tema tendixen a fer-m'ho dubtar—. En tot cas, agraïxc l'anonimat actual, perquè em sembla que em faria molt de mal descobrir que darrere de comentaris insultants, absurds, sense fonament lògic o lingüístic, tergiversadors, desinformats o sabent que no han contrastat les informacions que aporten, s'amaguen unes bellíssimes persones.

Cita dominical / 875: Esther Samper Martínez

Un cas exemplar de màrqueting basat en necessitats inventades: m'invente un perill, et persuadisc que existeix i que t'hauria de preocupar i, a continuació, te'n venc la solució.

Esther Samper Martínez, «Llum blava: perill imaginari, negoci lucratiu», Mètode, 115.

La foto del sàbat / 265

La normativa amb banyes.

Populicidi, dins del mal

La paraula hecatombe, que devia descriure algun fet greu inicialment, ha adquirit un ús hiperbòlic, és a dir, que ja sabem que s'usa per a exagerar, que sabem que estem exagerant, que l'estem dient ben grossa per cridar l'atenció.

La paraula genocidi ha patit ja un procés semblant i, lamentablement, hi ha qui l'usa per a qualificar qualsevol cosa que li semble molt greu, terrible, puga ser que catastròfica, inclús inhumana... Per exemple, segons un article de Josep Miquel Bausset en el Diari La Veu del País Valencià 🔗 el govern valencià actual del pp està cometent un «genocidi lingüístic».

I, clar, l'actuació és molt greu, s'acosta a terrible perquè una administració democràtica hauria d'actuar d'una atra manera. Però el cas és que sabem que estan massacrant els habitants de Gaza —i n'hem vist en atres llocs sense tirar molt arrere— i, clar, si volem mantindre el sentit del terme genocidi i si no volem que les paraules deixen de tindre valor quan es tracta de descriure i denunciar l'actuació política i socal dels «nostres» governants, no convé emboirar i desqualificar els termes aculturació, glotofàgia, discriminació o inclús lingüicidi per concretar en quin àmbit es produïx la malifeta.

En francés tenien populicide per a classificar aquell que destruïa un poble. Si fórem un poble, com volia Estellés, podríem recuperar eixa expressió, que a més de la destrucció, per contra, dins del mal, podria aportar-mos un poc més de cohesió col·lectiva.

Un sotrac harmònic

Diria que els correctors del llibre El tranvia groc de Joan Francesc Mira Casterà van fer una bona faena, que no degué ser mala de fer, tenint en compte que Mira deu escriure massa bé. Ara bé, van vaciŀlar de tant en tant en els detalls de l'accentuació occidental que diferixen de l'accentuació oriental, a la qual entenc que estan més acostumats i a la qual recorren sense adonar-se'n.

A banda d'això, m'he quedat amb la sensació d'haver vist un film de James Ivory, un d'aquells ambientats a la mateixa època del llibre, que et porten a navegar entre tempestes d'harmonia.

La finestra conspirativa

L'Ubuntu no es connectava a internet, ni tan sols apareixia en la configuració la icona de connexió. Canvie al Windows, que es connecta sense cap problema. Trobe un xic que explica els passos per a crear una connexió en Ubuntu amb el terminal. Un pèl embolicat i no sé si realment necessari. Un atre xic comenta que és cosa de la gola del Windows, que és més possessiu —diu— «que una ex»... Demana que canviem una casella en la configuració de l'energia. Lamentablement, el seu Windows és anterior al meu: en el meu em sembla que han eliminat eixa opció. No veig què puc fer.

Abans de tornar a l'Ubuntu, hi ha qui comenta que una possibilitat és posar en marxa una versió anterior del kernel que funcione normalment i posar-la al dia, perquè és possible que siga un problema amb l'actualització. Torne a l'Ubuntu, però active una versió anterior, tal com diu. Efectivament, la pose al dia i tot torna a la normalitat: connexió sense cap problema.

Encara que m'ho havia cregut, pel que diuen i perquè era una possibilitat amb antecedents —no és la primera cosa que el Windows decidix acaparar alguna fase inicial de l'ordinador—, era més simple i només calia anar escalant en la complexitat de les opcions, però començant per la més simple i poc conspiranoica. Ha funcionat i no cal anar més enllà. Però no descarte la conspiració, perquè sé que esteu ahí.

Com la fem de grossa

Els informatius comenten les hectàrees i les comarques i regions que cremen, els perills dels incendis, els bombers, agents forestals i voluntaris, els vehicles i avions, etc., però no solen explicar a canvi de què tenim eixos grans incendis, a canvi de no sé quins guanys que rebem en compensació.

Perquè el benefici deu ser enorme. Alleujaria el pesar dels incendis i dels morts en guerres i catàstrofes evitables saber que disposem de creuers i vols a preus tirats, que ampliarem ports i aeroports carregant-mos lo que es presente, que els amos dels gossos van pixant i cagant les ciutats mentres busquen una natura imaginària, que s'hi val a especular amb aliments i cases, que hi ha megacontenidors de petroli i derivats deixant rastres infinits de runa en la mateixa mar que arriba a les platges del turisme, la gentrificació i el plàstic en què ho embolcallem tot, que les clíniques i escoles privades es paguen amb els diners públics de la socialització dels costos i la privatització dels beneficis, que tenim abocadors incontrolats de residus, fàbriques que no filtren ni depuren, que les granges de tortura de porcs, vaques o gallines mos demostren com en som, d'humans, que malbaratem aliments en festes i orgies mentres hi ha poblacions arreu del món que patixen desnutrició i malalties derivades...

I tot això ho escampem per a tots, però ho paguen uns quants, mentres somiem retòricament que fem una redistribució del pressupost del manteniment humà, social i econòmic dels boscs i camps de cultiu del medi rural, de les professions més necessàries i alhora més perilloses i desagradables. I mirem el documental Hope! 🔗 i vegem que tenim alternatives en marxa... lenta.

Mentretant, ix el Mainat dubtant si Greenpeace és una organització criminal. 🔗. Ho fem tot tan bé, que està clar que la culpa de la desnutrició és que no deixen que es cultive l'arròs daurat que aporta vitamina A. Els falta vitamina A per a no quedar-se cegos: estem patint per si no voran com (els) la fem de grossa.

Lo que més convinga

Molta roba i poca anàlisi, que podríem dir canviant l'expressió feta famosa per Montserrat Roig. Anem desvestint i vestint sants però no eixim de missa d'amén (Diari La Veu del País Valencià, 17.08.2025): 🔗

Per a la dreta regional, i per a la part que corresponga d'una pressuposada esquerra regional o nacional de lo que més convinga, parlar, llegir i escriure en valencià amb normalitat no és que siga «massa catalanista», és que «pot ser que no t'entenguen». Per a compensar, en diuen «catalanisme», que és un maquillatge que simula —encara ara— bona salut sociolingüística, tant quan li l'adjudiques a algú com quan te l'apliquen.

No és tracta dels encasellaments polítics de cada u, sinó de les actuacions i de les anàlisis que se'n fan (o del problema que no s'en facen). Amadeu Fabregat ha tret una molt bona noveŀla escrita, pel que diu Joan Garí, «en català oriental, sense cap concessió als localismes que adés reclamava». Lo que més convinga.

Cita dominical / 874: Pierre de Senarclens

El nacionalisme té una íntima relació amb la xenofòbia i el racisme.

Pierre de Senarclens, «Las metamorfosis de las tonterías nacionalistas», dins de La psicología de la estupidez de Jean-Francois Marmion, a partir de la traducció de Laura-Irene González Mendoza.

La foto del sàbat / 264

La predisposició científica

Com ara, si pensem que la ciència dubta contínuament i que una veritat científica, en general, té una esperança de vida de deu anys, podríem dubtar de les ciències i dels científics que mantenen durant dècades o segles unes conclusions deduïdes, comprovades o aplicades a fets i problemes que han canviat. Podem sospitar que ja no estan comportant-se com a ciències ni com a científics, sinó com a mites o com a partidaris de doctrines o d'algun credo.

Durant més de mig segle, sínia o sènia eren les formes que prescrivien els diccionaris normatius. A pesar d'això, cap al final dels anys huitanta es va fixar la denominació la Sénia per al nom del municipi del sud de Catalunya. Les polèmiques polítiques i mediàtiques van tindre abast internacional, va haver d'intervindre l'onu per a que la Unió Soviètica renunciara a bombardejar la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. A pesar de l'amenaça atòmica, els diccionaris normatius van començar a prescriure sénia per respecte als habitants de la població del Montsià... Val, això són fantasies: la societat catalana va ser congruent i prudent per a aplicar les decisions més coherents amb les dades científiques. Va ser més simple i banal, es van aplicar els criteris lingüístics i toponímics: es van revisar les inèrcies i es van desatendre costums ortogràfics erronis. Les circumstàncies no van desanimar la toponímia ni la ciència.

Al País Valencià, per contra, la història té una trajectòria diferent, trajectòria que Vicent Baydal ha sintetitzat en l'article «El valencià del poble (i el valencià culte) són el valencià de l’AVL». 🔗 L'article descriu els antecedents, incloent-hi l'etapa més pròxima, i anota alguns punts destacables de l'etapa més favorable a l'ús del valencià, la del Botànic (2015-2023), que resulten xocants:

• ...deslegitimaren el model més arrelat al valencià històric
• ...criteris lingüístics de l’administració [...] més convergents amb el model català
• ...cap interés a introduir canvis en el camp educatiu
• ...notabilíssim augment de l’ús social de la seua* normativa
  (Marque amb un asterisc el possessiu «seua», referit a l'avl, perquè es tracta de la normativa de totes les institucions normatives, no és exclusiva de l'acadèmia valenciana.)

L'últim element de la llista, que hauria de ser un puntal positiu per a avançar i millorar, ara que els recursos bàsics de l'ús general de la llengua estan més estesos, arran del trasbals electoral pareix que algú el vullga considerar com un ferro roent on agarrar-se fins que arribe una esperable pròxima etapa mínimament favorable. Pareix que hi haja qui pense que les actuacions han de ser a la defensiva dels símbols i dels sobreentesos d'una censura que mos hem d'autoimposar, com si haguérem tornat al règim de la dictadura i la postdictadura de finals del segle passat, a l'època en què no hi havia valencià en l'escola i era un tòpic que els valencians parlem malament. O més arrere inclús, a aquella desaparició fictícia de la llengua descrita per Aracil en els seus articles i llibres d'aquells anys. O a la prevista per Teodor Llorente en el seu poema «Mal ensomni». O amb mostre encara més arrere... L'aculturació i la glotofàgia s'alimenten amb eixos tòpics recurrents que conviden al desistiment.

Per sort, a pesar que alguns encara sospiten i remuguen que els valencians parlem malament, encara que continuen forçant la falsa dicotomia entre escriure en castellà o canviar-mos l'accent per a simular que som parlants orientals, podem assumir com a positiva l'agror que podem llegir contra la proposta d'Abelard Saragossà d'escriure l'accent de Valéncia tal com es feu escrivint el de la Sénia, el de Dénia o el de l'Énova.

En positiu, perquè vol dir que els efectes de les nostres decisions sobre els símbols de la llengua mos semblen rellevants. D'acord. Seria bo que férem un pas més, que mos dedicàrem també als efectes sobre les decisions relacionades amb l'ús ordinari i banal de la llengua cada dia quan formem part de la versió de la vida expressada en valencià, quan els forasters i desconeguts són una ocasió de convidar-los a conéixer la nostra realitat, filtrada a través de la nostra llengua, quan transmetem la llengua a les generacions següents, quan exigim que les administracions complixquen els seus deures lingüístics, que mos respectem com a que valencianoparlants tant com respectem els qui parlen en atres llengües.

Les ciències no han desaparegut amb el canvi electoral, i les aspiracions i desitjos polítics sempre estan a temps de concordar amb els fets científics. Perquè la predisposició científica és compatible amb la gossera.

Foguera adjectiva

De citacions, en trauria un munt del llibre que estic llegint sobre l'estupidesa, però tinc quimera que abans les idees es pansien quan s'arribava a la reductio ad Hitlerum i ara s'està fonamentant una reductio ad Trump(um) de repica'm el colze. Convidria no alimentar eixa vanitat amb una foguera d'adjectius.

El rovell argumental

Dia la notícia del Diari La Veu del País Valencià 🔗 que Escola Valenciana havia presentat un recurs contra el canvi de la denominació oficial de la capital del País Valencià. Com que m'ha semblat que contenia una argumentació particularment rovellà, els he deixat un comentari —no crec que l'hagen llegit—:

Una institució com Escola Valenciana fa bé d'aŀlegar, però es suposa que, pel que fa a l'argumentació, hauria de ser emotiva i política, però essencialment rigorosa quant a la referència a l'ortografia: les regles diuen que les paraules esdrúixoles s'accentuen sempre, però no diuen que l'accent haja de ser obert o tancat.

Ni «Dénia» ni «Sénia» ni «Valéncia» estan violant cap regla ortogràfica. En canvi, s'ajusten als criteris toponímics. Una atra cosa és que Escola Valenciana considere que les consignes per als militants han de tindre més pes que els arguments toponímics i lingüístics.

Els criteris toponímics són millorables, però l'arbitrarietat a l'hora d'aplicar-los és un error.

Ficcions genèriques

Els de l'Fnac de França —que supose que deuen estar patint una subordinació a l'anglés pareguda a la que apliquen ací contra el valencià— m'inciten a la lectura de ciència-ficció, i em sembla que deu ser la cançó i l'estivalitat que m'ho fan atractiu aixina, de colp:

• Histoire du futur de Robert Heinlein (1939-1987)
• Rendez-vous avec Rama d’Arthur C. Clarke (1973)
• La trilogie martienne de Kim Stanley Robinson (1992-1999)
• L’anneau-monde de Larry Niven (1970)
• Le problème à trois corps de Liu Cixin (2008-2010)
• Isolation de Greg Egan (1992)
• Vision aveugle de Peter Watts (2006)
• Dans la toile du temps d’Adrian Tchaikovsky (2015)
• Étoiles mourantes d’Ayerdhal et Jean-Claude Dunyach (1999)
• Tau Zero de Poul Anderson (1970)

El tal Lucas que fa la nota, llibreter de l'Fnac, justifica la seua antologia acostant-se a la ciència:

Sovint obra d'escriptors que també són investigadors en física, matemàtiques i/o cosmologia, aquest moviment es distingeix pel seu desig d'explicar fenòmens extraordinaris de manera racional.

Pel que siga, no n'hi han dones en la llista.

El verro i la roja

Llevat de la calor, sembla que se n'està anant tot lo món de vacances. Mos queden els incendis, Netanyahu assassinant a plaeret a Gaza sense que els deus ni els israelians hagen pogut parar-lo, el president dels eua fent exhibicions narcisistes rodant pel món, el president valencià Mazón Guixot del dinar d'El Ventorro que va dimitir el dia de la dana però no se'n va anar, uns quants promotors del valencià que no es parle agarrats a l'accent roent de la ciutat, la mare de Takse a qui Vinaròs li queda més llunt que un embarbussat imaginari Beniròs, però que recorda la seua anècdota de la bacona, el verro, els porquets i la roja que li'ls va matar...

Cita dominical / 873: Madina Ayar

El silenci davant l'opressió és complicitat.

Madina Ayar, «Carta d'una jove des de Kabul: "Per què he nascut en un país on ser dona és un llast?», Ara, 09.08.2025.

La foto del sàbat / 263

La solana.

La llengua nua

Acabe la setmana afegint cançons de cantants quebequesos a la llista de cantants en francés: 🔗 m'atrau la seua varietat dialectal. Per contra, per l'estil, supose que hi ha més semblances que diversitat en el global: Safia Nolin, Bénabar, Eva Dénia —cantant Brassens en francés—, Jean Leloup, Ariane Moffatt, Fred Pellerin, Zaz, Les Soeurs Boulay, Pierre Lapointe, Souad Moussi, Jean Elliot Senior, Bernard Adamus, Daniel Boucher, Amélie-Les-Crayons, Alfa Rococo i uns quants més, incloent Michel Delpech, 🔗 que em sembla que, com diu la Wikipédia, les seues «ont marqué les années 1960 et 1970» de la vida de ma mare.

En contrast amb el ritme musical i la cadència de les macros de Word que vaig completant, acabe l'article «Lasciate ogni speranza: da "normalización" à língua nua» de Josep Joan Conill (2022) 🔗 que arriba a la conclusió clarivident de Takse sobre tantes coses, inclòs l'ús del valencià: «ez dago zer eginik». Encara que també seria possible idear una macro per a això —vullc entendre que ho suggerix Conill, a pesar de tot.

Coneix-te

Des de que vaig conéixer l'existència de la normativa lingüística, dins del procés de descobriment i avaluació de la discriminació lingüística dels valencianoparlants, de la subordinació del valencià al castellà i de totes eixes coses que formen part del lot ideològic que conforma la «consciència idiomàtica» —i gens nacional— dels mitjanament valencians sobrevinguts com jo, no havia notat mai tant com ara la manifestació dels prejuís lligats a la falta de raonament i de fonament, amb absència voluntària de reflexió i d'empatia, i amb adhesió discursiva conscient a la buidor ètica i estètica del sector ideològic al qual m'adscric i en el qual continuaré precisament perquè es suposava que calia evitar totes eixes temptacions de la irracionalitat, la passió mesquina i la injustícia.

No faré ara un recull dels articles que s'han elaborat amb eixos viris, però encara estan en la xarxa i són fàcils de localitzar per qui tinga un interés en el tema i voluntat d'analitzar que mos passa a alguns valencians suposadament progressistes, raonables, ecologistes, convençuts de l'ús del mètode científic amb finalitats ètiques humanistes ambientalment i socialment justes i saludables.

Com que no em lleve la pasta dels dits a l'hora d'entendre eixos daltabaixos sobtats de la racionalitat, m'he iniciat en l'anàlisi de la psicologia de l'estupidesa. Γνῶθι σεαυτόν, ^W com dien aquells antics —expressió grega que espere que algun dia tinga també pàgina en valencià en la Viquipèdia.

Serenor discrepant

No tinc costum d'alegrar-me de discrepar d'algú, essencialment perquè la discrepància sol anar en companyia de l'enuig, del tedi, de la perplexitat, del disgust. Però hui m'alegre de discrepar —en un punt rellevant però accessori— de l'opinió que expressa Vicent Baydal en l'article «El valencià del poble (i el valencià culte) són el valencià de l’AVL». 🔗

La meua discrepància és de detall. En tot cas, encara que fora més rellevant i de gruix, és agradable poder discrepar sense haver de llegir desqualificacions personals o insults. M'he permés destorbar-lo per a dir-li-ho amb un agraïment:

M'ha semblat que has fet un article molt necessari, una molt bona exposició i un repàs històric que va bé tindre present per a pensar sobre la polèmica actual quant a l'escriptura de l'accent de la ciutat.

Quant a l'article, em sembla que el títol conté un error de sentit en la concordança verbal: el text entre parèntesis no forma part de l'oració externa als parèntesis i, per tant, el títol hauria de ser «El valencià del poble (i el valencià culte) és el valencià de l’AVL», frase que apareix dins del text.

Pel que fa a la teua posició, l'entenc i t'he d'agrair la forma mesurada, concreta i clara d'exposar la teua posició contrària a la proposta de fixar la forma «Valéncia» per raons que no tenen a vore amb la toponímia ni amb la lingüística.

Dit això, sense deixar de compartir el teu punt de vista pel que fa a la descripció política o sociolingüística, jo opine ben bé el contrari pel que fa a l'actuació d'Abelard Saragossà. Coses de la política i de la percepció de cada u: amb les mateixes dades, arribe a conclusions diferents.

No detallaré per què, però només diré que «dos no es barallen, si u no vol», i em sembla clar que el sector polític amb el qual m'identifique políticament (autor de diversos desficacis sociolingüístics durant les dos legislatures anteriors) no deixa passar cap ocasió de problematitzar l'ús de la llengua , inclús sense apel·lar a cap fonament «científic» (a pesar de la seua retòrica cientifista). Pareix com si, refent la dita de Fuster, la llengua haguera de ser d'esquerres o no serà. Ben malament aniríem, doncs.

En fi, tal com dius, l'AVL decidirà, i fora bo que ho fera amb fonament, no per partidisme, pel què diran o de manera incongruent com va fer l'any 2017. Posar en dubte la tasca acadèmica, amb dades, reflexió i arguments fonamentats, és molt necessari en democràcia, essencialment, per ajudar-los a millorar.

Moltes gràcies.

La fase terminal

Vaig resoldre de forma permanent —si més no, fins al pròxim terrabastall— el problema informàtic en Ubuntu amb les unitats d'emmatzematge que no detectava amb una instrucció diferent de la que vaig provar en el terminal fa uns dies («El muntatge de la unitat»). 🔗 Era encara més simple, segons vaig trobar en la xarxa:

$ ntfsfix -d /dev/sda1

Amb això ja he pogut usar la unitat externa i la unitat del Windows que tinc en l'atre disc dur. I tot per a anar acumulant espai digital, com si això haguera de resoldre la falta de memòria de la unitat central biològica que tinc al cap i que deu anar perdent neurones i connexions a la carrera. Crec que no n'hi ha instruccions a fer en el terminal per a això. En canvi, la fase terminal està garantida.

El buc més venut per Sant Jordi

Per canviar d'aires i de romanços, envie un missatge per a indicar que els diccionaris actuals —si més no, els normatius i els protonormatius— no indiquen encara que la paraula buc tinga en valencià una de les accepcions que té la paraula buque en castellà, eixa que és equivalent de 'nau, vaixell o embarcació'. No dic jo que no arribarà a tindre-la, perquè la pressió del castellà-espanyol du cap ahí, però no la té encara.

De tota la vida, l'únic «buc» que coneixia jo era el de l'escala. Es veu que, per extensió, també servix per a referir-se al cos d'una nau o una embarcació, al volum que fan. Més tard vaig saber que també equivalia a 'rusc'. I més avant va arribar la passa del «buc* de guerra»... Qualsevol any, més avant encara en la ciència-ficció, equivaldrà a 'llibre', calcant el book d'una atra llengua que també pareix que s'ho menjarà tot i ves a saber com acabarà la cosa. Faran la llista del bucs més venuts per Sant Jordi.

Cita dominical / 872: Xavier Aldekoa

Com si que els oblidem fora més important que el fet que ells són els oblidats.

Xavier Aldekoa, África adentro, «Voces», 5W, 2018.

La foto del sàbat / 262

Full i mig de banalitats

Un antic company de faena es demana, sobre això de l'accent del nom de la ciutat:

Què diuen Antoni Ferrando, Escartí i tants altres que probablement no ho veuen així? A mi em sembla que es tracta sobretot d'una jugada política de l'alcaldessa Catalá per distraure a uns i desunir a altres, ara que la cosa política gira al voltant de Mazón, Sánchez, etc.

La ciència es valora molt com a paraula totèmica. En conseqüència, sovint es valora només per això, perquè sembla que està llunt del nostre abast pràctic o inteŀlectual, essencialment quan es tracta de física, química, matemàtiques, etc. En canvi, quan es tracta de lingüística (o de la filologia), tendim a pensar que no és cosa de mètode, dades i comprovacions, sinó d'opinar amb més o menys gràcia.

Com a mostra, la nota de full i mig emesa per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana on assevera sense més argument:

La paraula València forma part de la sèrie de les paraules acabades en

–ència [...]

No cal un comunicat d'un institut universitari per a amollar una banalitat tan evident. Supose que si n'hi hagueren prou línies, podríem llegir entre elles com si encara fórem xiquets: «ni “Valéncia” ni “Valéncio”, si vaig ahí, carregaràs».