L'ús coŀloquial a tort i a dret

Els registres coŀloquials de la llengua apareixen poc en les gramàtiques normatives actuals. 🔗 🔗 Em sembla que només en tracten alguns detalls concrets, però de passà, com si només calguera indicar que algunes variants morfològiques o sintàctiques —poc o molt difoses— corresponen a eixe registre i no s'ajusten al que es considera prescrit per als registres formals.

El cas és que la informalitat —tal com es pot pressuposar si rep eixa qualificació, «informal»—, sembla que no ha de respectar regles i que deu ser complicat de descriure de forma estructurada i comprensible.

Entre els trets de la suposada informalitat, les convencions heretades per la tradició normativa aprofiten eixa etiqueta «informal» per a incorporar a voltes excepcions o variacions que no s'ajusten a les previsions regulars. Però també és una manera de desatendre trets de la llengua que són regulars i sistemàtics, que podrien tractar-se de manera completa i detallada i que, vaja, no corresponen a cap informalitat, sinó al registre general de les varietats dialectals.

Les institucions i entitats que treballen en i amb una llengua en desús com la nostra van obrint-se a facilitar la incorporació de les variants i estructures en qualsevol nivell d'ús. La submissió davant del castellà i la consegüent renúncia a mantindre l'ús del valencià provoca el desús i inclús el desconeiximent, o l'estranyesa inclús davant dels mateixos recursos de la llengua. De rebot arriben els prejuís sobre la forma o la qualitat de l'expressió en valencià-català.

Al final, si la llengua perviu, adoptarà una forma diferent de la que pensàvem que havia o que hauria de tindre, i mos trobarem amb el manteniment de trets heretats, amb la consolidació de tendències, amb canvis i innovacions, derivats tots de la pràctica, tant si esta és pacífica com si és conflictiva, tant si seguix estils populars com si és resultat de convencions sectorials de llenguatges d'especialitat o de prescripcions que fan fortuna per motius fonamentats o espuris.

En tot cas, i a pesar de les vanitats habituals, la faena i la necessitat sempre és la mateixa: els respecte dels drets lingüístics i, més encara, l'ús coŀloquial a tort i a dret.