Encà podríem

«Ira, a vo’ si encà mo’ nem d’anar, ità’ que sí? No sé com pot haver gent que sostinga que el valencià s’ha d’escriure igual que es parla… Definitivament, m’agradaria creure en Déu per a donar-li les gràcies per fixar un estàndard. Així que gràcies, Pomeu Fabra.», és un comentari d'Eugeni Alemany del 4 de juliol del 2022, és a dir, encara en l'antic Twitter. 🔗

Això de «Pomeu Fabra» apareix escrit aixina en el tuit. Casualment, eixa «errada de picatge» és una demostració que posa en evidència que no és possible escriure tal com es parla: l'oralitat i l'escriptura són mitjans d'expressió diferents connectats a través d'un filtre que produïx variacions en el resultat. El filtre és invisible, però no és neutre ni infaŀlible, tal com podem vore en el resultat escrit.

Per atra part, l'estàndard no és un recurs per a escriure bé o «com toca», sinó que és una base mínima gramatical i ortogràfica d'elements comunicatius orals i escrits utilitzada per una comunitat lingüística. Eixa base mínima sol incloure trets dialectals i trets funcionals. En general, inclou els trets que es consideren necessaris en cada moment i circumstància per a establir una comunicació compartida intel·ligible.

I encara que a voltes ho parega, la funció de l'estàndard no és «impedir» l'existència de les varietats i els registres en l'escriptura. La funció de l'estàndard és intentar garantir l'èxit de la creació i la interpretació dels continguts lingüístics en tots els mitjans i de totes les varietats dialectals i funcionals.

Les convencions orals de la llengua pertanyents a les varietats dialectals i funcionals es poden codificar i traslladar a l'escriptura. La part mínima reconeguda per la comunitat lingüística per a expressar i interpretar els missatges conformarà la part estàndard. L'estàndard no pot incloure tots els trets possibles de l'oralitat i de l'escriptura, perquè la seua utilitat deriva d'obtindre la màxima eficàcia amb el mínim ús de recursos. Això sí, l'estàndard pot incloure marques per a indicar trets i connotacions que s'han d'adaptar en el trasllat entre els mitjans expressius.

Per concloure el cas amb alguna concreció, podem considerar que la frase utilitzada per Eugeni Alemany és plenament viable per escrit. La meua versió, d'acord amb la meua varietat dialectal i seguint la meua intenció expressiva —encara que es tracta d'un fragment hipotètic d'ús dubtós—, seria:

Mira a vo si encà mo nem d’anar. ¿Vitat que sí?

El problema que tenim al País Valencià és que no hem convingut encara com es marquen la major part dels trets que en l'escrit servixen per a identificar varietats dialectals ni tampoc els que han de servir per a les varietats funcionals informals. Per comparar dos casos que en venen al cap:

• En francés, l'ús de «P't'être» o «P't'êt» ('Peut-être') 🔗
• En castellà-espanyol, l'ús de «pa» ('para') 🔗
• En català-valencià, «aviam» ('vejam' ≡ 'a vo') 🔗

En conseqüència, massa sovint es barregen prejuís sobre els dos tipus de varietats —dialectals i funcionals— i eixa confusió, en les circumstàncies socials i polítiques actuals de la nostra comunitat lingüística, provoca rebuig i desqualifica la llengua mateix, la llengua sancera. I l'estàndard no és la llengua, és només una mostra instrumental de la llengua que té un interés convencional concret i limitat.

Els mitjans (ràdio, televisió, cinema, premsa...) encara precaris en valencià, la subordinació sistemàtica davant l'ús del castellà, el fet que les institucions normatives no poden arribar a atendre necessitats inexistents, les variants dialectals i funcionals condemnades a la inexistència escrita en valencià però que sí que acceptem i utilitzem convencionalment en castellà-espanyol, la problematització de l'ús del valencià, la sacralització de les versions formals i estàndards escrites amb exclusió de la resta dels registres i de la major part dels dialectes... A vo si ho resolem algun dia. Encà podríem.