La normativa remugant

No trobe la versió «raere» ('darrere') en els diccionaris generals. Esperava que la podria trobar en algun diccionari que no fora només el dcvb. Almenys l'Alcover va fer la faena.

El cas és que l'obsessió redemptorista de mitjan segle xx, constrenyida i quasi obligada per buscar la supervivència a través de la qualitat «correcta» —o «superlativa» entre les elits que hi podien accedir— de l'ús de la llengua durant la dictadura —i més enllà—, pareix que encara subsistix i ha fet oblidar sovint que la llengua és correcta per ella mateixa, que les varietats que la conformen han de tindre un reflex en l'ús oral i escrit, i que la tria més saludable per a l'ús és la que, després de la xerinola i el soroll que generen les febrades d'ús dialectals, literàries i estilístiques periòdiques, marca l'ús general amb trets compartits convencionals o tàcits. Això hauria de ser el que diem «estàndard».

La censura prèvia sense fonament ni arrelament en l'ús democràtic es convertix en una cotilla que ofega l'ús quotidià en qualsevol registre i ocasió. Per tant, l'estàndard ha d'anar després de l'ús i com a conseqüència de l'ús. La llengua d'ús davant, estirant; l'estàndard per a salvar les aparences; i la normativa «raere», consentint i remugant pel que podria ser i no és.