L'interés per aprofitar la confusió metodològica i ideològica pot fer que un lingüista i professor de normativa lingüista escriga —no tinc tan clar que ho pense— que hi ha una «llengua normativa, cisellada i precisa» 🔗 que podem contraposar a una «llengua coŀloquial» que no podria utilitzar eixes qualitats.
Mirant-ho amb la música de fons del discurs quotidià, fàcilment pixaríem fora de test —i de text— si pensàrem que existix una «llengua normativa». No existix cap ens compartit que siga una «llengua normativa». Existix una normativa educativa, escolar, juridicoadministrativa que mos imposem per l'ambició social de regular i facilitar l'intercanvi comunicatiu en codis compartits.
L'expressió «llengua normativa» només hauria de considerar-se com a referència al llenguatge que s'utilitza per a escriure normes, lleis, per a donar ordes, per a manar. No hauríem de pensar en una «llengua normativa» entesa com a llengua correcta —«cisellada i precisa»—, perquè no hi ha una «llengua normativa» bona, millor, correcta enfrontada a una llengua «anormativa».
La llengua que utilitzem sempre és «protonormativa» —anava a dir «prenormativa», però d'això deu fer molt de temps—, imposa, proposa, acorda o discutix la intervenció totalitària d'una normativa, defuig l'arbitrarietat, busca la precisió o l'ambigüitat en l'intercanvi comunicatiu, es cisella amb els instruments de la creativitat, l'humor, el joc i la intenció. La normativa s'instaŀla al centre del poder i restreny les fronteres i les evasions. En canvi la llengua vola per damunt de les reixes de la burocràcia de la regulació institucional.
Les fronteres de la imaginació són insalvables, però estan a l'abast de la nau amb què transitem per l'espai sideral sense més equipatge provisional que els pensaments i la llengua amb mos representem i mos els representem. I en això Vicent Salvador Liern entrava a classe somrient amb el barret i l'abric, passant-ho bé amb la representació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada