«Una de trenta-dos» persones eren dones, entre els personatges estudiats pel llibre Les grands penseurs du langage, tal com vaig comentar divendres passat. 🔗 N'hi havia una que va meréixer l'antenció. Hui en coneixem una altra. La dona de l'actor americà Will Smith 🔗 deu ser un personatge que mereix que l'actor agredixca un còmic —Chris Rock— 🔗 que fa una broma de mal gust i indecent sobre la malaltia d'eixa actriu, Jada Pinkett. 🔗 Es veu que s'hi val agredir els qui fan acudits bromes de mal gust o que mos ofenen. ¡Ai, si ho haguérem sabut abans! Els acudits sobre lletjos, coixos, botijosos, calbs, torts, mancos, dislèxics i qualsevol malaltia o problema que done joc per a l'acudit contra les víctimes, els pobres, els nostres veïns, els gitanos, els moros, els «subnormals», les dones... Ei, llevat de la de Will Smith.
Si ho haguérem sabut abans —no sé si Empar Moliner fea un acudit o ho justificava realment en el Tot es Mou 🔗 de hui, encara que ho puguérem aclarir amb una galtada, no s'hi val— els podríem haver pegat un passó a tots els humoristes que aprofitaven la seua posició per a burlar-se i degradar els qui patixen les injustícies i els prejuís socials. S'haguera acabat la broma, ¿no? ¡Doncs, no!, perquè la suposada gràcia que feen era precisament eixa, el fet de degradar i victimitzar els dèbils, crear i unflar prejuís, estigmatitzar per l'aspecte o pel nivell econòmic, per la condició sexual, etc.
En fi, mos podem ofendre amb acudits que fan gràcia. Si no tenen gràcia, una galtada; si en tenen, seria un agreujant i, per tant, ¿quina és l'agressió que ho compensarà i salvarà l'honor masclista o milhòmens?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada