Cada dia que passa són tres minuts menys de claror, fins que cap a mitjan desembre comence a retardar-se la posta. Tenim eixos cicles davant dels nassos, però no mos hi acostumem mai i sempre mos afecten més del que voldríem. Arribarà el moment que començarem a tancar els ulls a mitjan vesprada, fins que la lletra del diari mos hipnotitze i mos faça barrejar l'article de Fernando Savater «Laicismo y lengua común» (El País, 01.10.2013) —¿que no són totes les llengües comunes?— en un malson on entendrem les coses al revés: eclesiastisme comú i la llengua de cadascú. Sona tant a la llibertat de ser catòlic que imperava en altres temps... ¿És possible un laïcisme lingüístic? El cervell es fa preguntes ben estranyes. Deu ser que va ponent-se cada volta més prompte.
aquesta pregunta, també me l'he feta jo, i puc dir-te que costa ser molt laic en el llenguatge: ho expose en el meu blog de llengua.
ResponEliminaJo crec que deu ser tan simple com no voler anar de capelleta en capelleta, tant si és política, com religiosa o lingüística.
ResponElimina