Vaig començar percebent una certa dictadura, que només de raspallada vaig arribar a interpretar. Poc després vaig ser plenament conscient de l'arribada d'allò que dien la llibertat; vam deixar de cantar el Cara al sol i d'iŀlustrar la «consigna» del dia. A partir d'ahí, un caminet ple de desencants —l'otan, el gal, Roldán, Lerma s'apunta de ministre, «el pacte del pollastre»...—, però encara féem amb petites passes democràtiques per un estat social i de dret, ho culminàvem amb el matrimoni homosexual, però això quasi seria l'última fita que me s'ocorre ara que aportara res al dret humà d'una manera significativa i pacífica, encara que va ser un període, el de Rodríguez Zapatero, en què este home va perdre l'ocasió —una de tantes— d'arribar més profundament al cor social de la democràcia.
Però eixe temps va passar i van arribar els del pic i la pala de l'enderroc dels drets i de l'estat social. I, a pesar del que diuen les enquestes, ja vorem com ho apanyem amb unes bones «eleccions», com ara no gastar-se diners fent desfilades militars i posar-los per a operar malalts que —de moment— desfilen a l'ombra sinistra dels ministres i la resta de falòrnies del sistema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada