Piano piano

Ha segut impossible d'evitar. El fet de passar de Moreno Fernández (pspv) a Marí Olano (pp) és com passar del foc a les brases o del test a les olles, aixina que fins i tot se n'ha ressentit l'Arthur Rubinstein que sonava en l'Spotify. Per sort he pogut recórrer a Michel Petrucciani que m'ha tonificat les orelles justet en el moment en què canviava de cinta.

Hi ha a qui no li agrada el piano, com ara a Takse, que diu que el troba massa monòton. En canvi a mi és un instrument que sempre m'atrau, no sé si perquè és l'instrument musical amb què vaig tindre un cert contacte quan era menut, que en teníem un en casa —una porteria del districte setzé de Paris— i jo hi practiva l'Il était un petit navire i altres cançonetes d'escola amb poca traça i ratllant les tecles blanques.

Un dia, quan era menut, em van dir que tenia mans de pianista, un matrimoni major, molt major, que no sé si eren músics. Clar, això els ho devien dir a tots els xiquets per a despertar-los la il·lusió. El cas és que prompte es van acabar el piano i la solfa i ara només toque el teclat informàtic. Però gràcies als discs de segona mà del mercat de la Vall, els dijous, o més tard en la botiga Cha-cha-cha, tinc uns quants vinils amb Bud Powell, Erroll Garner, Count Basie, Art Tatum, Oscar Peterson, passant per Jimmy Smith fins a arribar a Esbjörn Svensson (de la mà d'Emili).

S'acaba l'any, però el munt de cintes encara és una tortura creixent. Chi va piano...