dimecres, 2 de desembre del 2009

Companys de silencis

Raons de Sueca

Hi ha dies, anys o segles en què mos movem de silenci en silenci. Una espècie tan dotada per al llenguatge —d'això vivim la majoria dels funcionaris, ¿no?, d'una manera o altra— i quan no diu estupideses de l'alçada d'un campanar fa uns silencis avergonyits, culpables, més concretament, covards. I de tant en tant, encenem un llumí.

Els escrits, a la vista està, són també silenci, però són soroll en potència, veu en espera, un crit que agafa aire. Abans d'acalorar-me, doncs, per l'escrit que acabe de rebre de la mesa de les Corts, escrit amb què rebutgen quasi del tot el meu recurs de reposició contra una convocatòria de concurs d'interí que no valora la capacitació ni l'experiència (i altres detalls no menors), i que només admet que m'havien d'haver respost en valencià, cosa que no van fer tampoc —i després vinga medalles i senyeres pel valencià—, tope amb l'article de Paul Laverty i Ken Loach en el diari El País de hui sobre Rosa Parks i Aminatu Hàidar (l'accent reflectix la pronúncia que he sentit en Aljazeera) i, vaja, torne a repassar una lliçó massa sabuda —i que algun lletrat de les Corts em redacta amb més bona lletra que la vegada anterior—:no n'hi ha prou amb tindre raó ni raons.

Sabut, doncs, qui té el poder, a les Corts valencianes o al Sàhara, haurem d'insistir en les raons. Sabent també que mos acompanyen molts silencis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada