Futbet, sol de dissabte i premi

Hui no hi haurà massa lletra. Només per a destacar que hi ha hagut futbet i que he aprofitat les lliçons de Messi. Només que me s'ha apegat el desencert de l'Henry.

Ara mateix un bonic dissabte, apanyem les goteres i, pegant una mirada de passada per Internet, veig que el company Josep Porcar del Blocs de Lletres ha rebut el premi Lletra 2007. Enhorabona, Josep: els que hem tingut l'atzar afortunat que ens feres participar una mica en la teua aventura, ens alegrem bona cosa que la idea que vas tindre i la faena brillant amb què l'has duta a terme hagen segut recompensades també amb un premi. Tal com dien aquells antics, audaces fortuna iuvat.

Accusatio non petita...

Ja estem realment en marxa a les Corts. La premsa informa de l'arrancada de rossí de la nova presidenta que volia auditar els comptes del seu predecessor. Amb eixa iniciativa hem descobert, gràcies a la premsa, que la Sindicatura de Comptes, que hauria de revisar els comptes de la institució, doncs, no ho fa. Amb la qual cosa es paguen paelles, plens itinerants, ordinadors portàtils i tots els àpats que faça falta amb el rigor que caracteritza el descontrol. Tant pp com psoe han trobat inconvenient la iniciativa de la presidenta. La presidenta se n'ha fet arrere.

Ja va començar la cosa amb la rebaixa dels sous dels càrrecs polítics que va marcar l'inici presidencial de Milagrosa Martínez Navarro. No tan sols apareixien les vergonyes dels sous del pp en altres institucions, sinó també les del psoe, ben al dia a l'hora de cobrir necessitats personals amb els diners públics.

En canvi, sense tant de soroll, potser per l'avorriment que provoca, la primera intervenció de Rafael Maluenda Verdú (pp) ha deixat el seu pavelló parlamentari a l'alçada habitual en adreçar-se a Joan Ignasi Pla i Durà, portaveu dels socialistes:

El que sí que està clar és que vosté va celebrar de forma ostensiva que la Comunitat Valenciana se quedara sense el transvasament de l'Ebre. I això és una traïció, una traïció als interessos i als drets de totes les valencianes i tots els valencians.

El diputat de Monòver presistix en la seua visió del món: la traïció dels altres. Un sentiment que provoca evocacions ben il·lustres, per exemple, el cas Dreyfus i el «J'accuse...!» de l'Émile Zola o «L'enfer, c'est les autres» de Sartre:

Or, c'est autre chose que je veux dire. Je veux dire que si les rapports avec autrui sont tordus, viciés, alors l'autre ne peut-être que l'enfer.

Jean-Paul Sartre

Doncs, això, poc abans un conseller acabava de demanar consens parlamentari. Però, clar, ¿consens amb els traïdors? Rapport tordu, sense dubte. No sé si cap diputat va considerar que haguera convingut la reprovació presidencial pel comportament de Maluenda. ¿O és que l'acusació de traïció —o de qualsevol altra barbaritat— forma part del joc polític parlamentari?

Tot això és un joc de cries per a Maluenda, i per a molts diputats. El mal és això, que algunes cries no haurien de tindre segons quines coses en les seues mans: o fas política o la faran i contra tu, com dia el suecà.

Els drets i els draps

Ser un dirigent o un polític del pp deu tindre aquell punt de salsa de cinisme que et reconforta de tot el que et puguen tirar en cara. És clar, això o potser altres emoluments més materials. D'altra banda, tenint en compte l'actual configuració de la vida política, amb la minsa participació ciutadana, el monopoli dels aparells i estructures partidàries i la manca de mecanismes de control de l'activitat política, el mateix fenomen es reproduïx en els principals partits. No sabríem dir si en algun moment hi apareix, en eixe magma d'interessos, cap ètica de la responsabilitat.

Això afecta tots els àmbits de la vida, ja que la (nostra) societat es configura sobre coordenades i decisions polítiques. Com a mostra, tenim ara dos exemples significatius de les classificacions del món segons alguns polítics —semblant a la classificació d'animals que detallava Borges: que pertanyen a l'emperador, embalsamats, ensinistrats, etc.—. Es tracta del cas de les banderes que onegen o deixen d'onejar en els ajuntaments i del requisit lingüístic dels funcionaris públics.

L'oportunisme demagògic dels diputats pp en el congrés espanyol els convida a demanar sancions per als alcaldes que no facen onejar segons quines banderes. Les banderes no són drets dels ciutadans, sinó uns draps decorats que no resolen res pel que fa a la vida diària, tant si estan penjades com si no. Ornaments que no intervenen ni en la vida administrativa ni en la social de cap poble.

En canvi, els mateixos diputats, tan ansiosos ara per uns draps que no van reclamar mai mentres governaren Espanya, es neguen reiteradament —amb els suport igualment cínic del psoe— a fer oficials les llengües de l'estat a la Unió Europea, a permetre'n l'ús al congrés espanyol o, pitjor encara, a igualar el vigent requisit lingüístic espanyol a eixes llengües dels ciutadans per a treballar en la funció pública.

L'extensió del requisit lingüístic a les altres llengües resoldria problemes de comunicació, facilitaria els compliments dels deures de l'administració envers els drets lingüístics del ciutadans, augmentaria el coneixement lingüístic dels mateixos ciutadans que pretengueren treballar en l'administració pública... Tot serien avantatges sense cap inconvenient. Això, segons ells, no.

En canvi, problematitzar o criminalitzar les identitats dels altres, discutir sobre símbols intangibles o sobre draps tenyibles, sobre qualsevol cosa que no puga ser objecte de valoració racional i que apel·le al prejuí en lloc d'al juí, amb això, n'estan encantats. En diuen política d'estat, crec.

I ara podria parlar de la primera intervenció de l'Enric Xavier Morera Català a les Corts, però com que no em va resultar massa encoratjadora —tot i que la stenorette estava al màxim— i es va posar massa prompte transcendent amb la devaluació nacional dels valencians que acabava de sentenciar Serafín Castellano, ho deixarem per a més avant. A més, va tindre la rèplica sempre autocomplaent i insidiosa de Quinzá Alegre, de l'escola Maluenda: tot el poder i la veritat són teus, pp, i la resta són traïdors pagans.

Clourem dient que he sentit el Torró Gil. Té unes crosses que em recorden a voltes el Ribó i Canut i un to que em féu pensar en el Sanmartín Besalduch. Coses de les meues orelles, supose.

El futur polític i les porgues

Doncs, havia de ploure divendres passat i per això no hi va haver futbet. Amb tot, com que no vaig vore clar que l'aigua haguera de caure a migdia i encara no volia perdre la faena de l'estiu, vam anar a córrer: 15:30 i 12:15. La millor marca de la temporada gràcies al vent de pluja que em va dur lleugeret el primer quilòmetre i mig (6:04); el segon, tornant, em va costar una mica més (6:11).

Per les Corts, la notícia és, a més de l'esperit estalviador i de rigor comptable de la nova presidenta, que això és una oronella que no sabem si farà niu en eixe partit (el pp), que ara ha eixit que la Mesa de les Corts va pagar el viatge a Suècia de dos diputats, Serafín Castellano i Rafael Maluenda, perquè anaren a un partit del València (la final de la Copa de la uefa del 2004). Eixes són les alegries que es donen els nostres diputats més «demagogs» amb les aigües, les llengües i les senyes d'identitat... Sí, eixes són les «seues» senyes d'identitat: ¡el pot!

En eixes indignacions estava jo, quan he vist que el Zawinul va morir l'onze de setembre. Certament, enguany no ha estat una data massa significativa. Fins i tot l'ensopiment ha estat detectat per un company del Brasil (veg. Granada de bolso).

En canvi, per ací continuem divertits amb l'espectacle ben trist que està oferint Glòria Marcos Martí i la companyia d'Esquerra Unida (especialment Ricardo Sixto). Divertits, sí, perquè tot i que el resultat siga lamentable, no deixa de ser una representació teatral d'allò més còmica. En altres temps i altres llocs això tenia tons molt més tràgics, però ara i ací, eixes porgues són de cartó pedra.

I bé, tot això i molt més ja ho descrigué el Max Weber:

Perquè al capdavall hi ha només dos tipus de pecats mortals en el terreny de la política: la manca de causa i —sovint però no sempre idèntica a aquesta— la manca de responsabilitat. La vanitat, la necessitat d'aparèixer en primer pla tan visible com es pugui, empeny el polític amb tota la força vers la temptació de cometre'n una de les dues o totes dues.

(La ciència i la política, Max Weber, ed. PUV, pàg. 118. Traducció de Guillem Calaforra.)

El conflicte

He fet una cerca en el New York Times per vore la primera aparició dels termes valencian i catalan en el diari. El resultat ha segut la presa de Vinaròs per les tropes carlines el 23 de febrer de 1874 i un incident, també amb la participació d'una escamot carlí, a Sant Llorenç de la Muga el 25 de setembre de 1851.

La notícia és, doncs, el conflicte. No sé per què hi ha tanta ànsia per la pau, si el conflicte és el que mos alimenta les neurones. Segurament caldrà comprovar si això també és una construcció social o es tracta d'una qüestió genètica —tal com sembla que insinuen els estudis de Gregory Clark (El País, 12.09.2007).

Com que sembla que plourà, no hi haurà futbet esta setmana. Per les Corts comencen a acudir els nous diputats, nous càrrecs, nous assessors (p. e.: Gerard Cabanilles, antic company d'institut, assessorarà Escudero Pitarch)... També hem vist per ací les velles glòries, és clar. La setmana que ve comencen els plens amb l'absència del verb atabalador de Perelló Rodríguez, que se'n va de senador.

Mentres s'acosta el tedi verbal i discursiu, escolte en Last.fm la ràdio que es crea a partir de Joe Zawinul, que va faltar fa dos dies.

Nova temporada tocquevil·liana i Perú

Hem canviat ja la temporada: ha començat el futbet. Les primeres sensacions són bones quant a resistència i joc, encara que la manca d'encert davant la porteria ens passa factura al final.

Es preveu que els polítics començaran a pegar la vara en les Corts cap al dia 18. Les desavinences dins del grup parlamentari de Compromís i en Esquerra Unida del País Valencià animen una mica el debat en l'esquerra. Ara caldrà vore què fa Gloria Marcos (sense accent, tal com en el seu dni) i els seus progres malcarats per mirar de surar amb el seu esquema de «poder» per a no res. Les altres organitzacions, Bloc i Esquerra i País, per ara oferixen una faç més amable, que haurien de concretar amb un contingut coherent i consistent. Vet ací l'esforç.

Per la banda impenitent del psoe —convindria no embolicar-ho amb això de pspv— hi ha qui parla com si haguera peixcat amb un mornell en la font de Tocqueville. Fantàstic. Citem-lo, doncs:

«Per a la multitud no calen lleis per a coercir els que no pensen com ella: n’hi ha prou amb la desaprovació pública. La soledat i la impotència els espanten i els porten a la desesperació.» (De la démocratie en Amérique)

Bé, passat el temps sabem que hi ha qui no s'espanta de res, principalment perquè sap que la multitud no pensa, que només reacciona. En canvi, les persones sí que pensen i saben que citar és fàcil, però prescindible; per contra, els fets, els actes, són imprescindibles per a valorar el fons de veritat de les citacions. Ai, els fets són dependència de sous públics, masclisme casolà, delegació de responsabilitats, descontrol de l'acció de govern... I això és un esboç d'una persona i, dissortadament, d'una colla creada pel sistema (tal com ho descriu Max Weber en «Politilk als Beruf», traducció catalana de Guillem Calaforra, Universitat de València, 2005).

Quant a la llengua, poca cosa més esta setmana que un vídeo, Los castellanos del Perú, 🔗 molt recomanable sobre les varietats de l'espanyol (i d'altres llengües) del Perú, amb indicacions polítiques també tocquevil·lianes. Obliden el català durant un moment, però, vaja, només és una fixació que tenim.