dimecres, 8 d’octubre de 2008

Mentires que enganyen el cor

Imposició gens subtil
Michele Boldrin escriu un article en el diari El País (07.10.2008), «Per què el de Paulson és un mal pla», en què detalla per què el pla contra la crisi que ha promogut el secretari del tresor dels EUA, Henry Paulson, és un bon pla només per «als que treballen per als bancs beneficiats pel pla i, és clar, per als que treballen o han treballat per a l'administració Bush». No repetiré per què no resol els problemes que han provocat la crisi de confiança actual, però sí que ressaltaré una frase que, amb vista amb la commemoració fantàstica del pròxim 9 d'octubre a la ciutat de València, és ben poc reconfortant, però molt consoladora:


[S]'ha construït sobre els fonaments de les hipoteques immobiliàries un castell de papers (derivats) de proporcions enormes (els ciutadans dels EUA sempre volen fer-ho tot en gran, fins i tot els destrellats) i, ara, s'està derribant tot.


Això de fer-ho tot en gran m'ha tocat la fibra valencianera, perquè si d'una cosa havíem d'estar satisfets els valencians, amb crisi o sense, és que som líders. El mal és que sembla que som líders per dalt i per baix, però no pel que és el medi sostenible en què viuen les persones. Som líders —segons els organitzadors del pp— en fasts i esdeveniments de ressò mediàtic i també en fracàs escolar (Directe!cat) o en endeutament (El Mirador Valencià). Al mercat de Mossén Sorell, Rita Barberá és lider en la col·locació de grans cartells de publicitat municipal per a imposar el castellà.

Naturalment, tenim uns altres lideratges inesperats, com ara que l'evolució de l'ús del valencià siga inversament proporcional a la quantitat de paraules que destil·len els diputats —sobretot els del pp, que per a això governen— sobre la «defensa» (¿qui mos ataca?), la identitat i la promoció de la llengua. L'última del cas que ha despertat la meua curiositat ha segut el diputat Ferraro Sebastiá (el substitut de González Lizondo en les Corts en 1997) que ha fet una defensa en castellà d'un projecte de llei. Més encara, la gràcia era que després de tanta demagògia amb els noms de les coses públiques en la redacció de l'actual estatut d'autonomia, on podem llegir (art. 1.1):


El pueblo valenciano, históricamente organizado como Reino de Valencia, se constituye en comunidad autónoma, dentro de la unidad de la nación española, como expresión de su identidad diferenciada como nacionalidad histórica y en el ejercicio del derecho de autogobierno que la Constitución española reconoce a toda nacionalidad, con la denominación de Comunitat Valenciana.


Resulta que Ferraro, a més de no ser capaç de presentar el projecte de llei en valencià, llegí el nom del nostre país en castellà, «Comunidad Valenciana», cosa que és ben normal per a qualsevol, excepte per a ells, segons bufe el vent. ¡Toca't el nas i digues «vítol»!

Per cert, qui crida «vítol» de tant en tant sóc jo al futbet: un altre hat trick en la patxanga de dilluns passat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada