Ahir vaig tindre un moment filosòfic en la llista Migjorn, després del debat que va provocar un comentari privat meu a Eugeni Reig sobre el seu estil adjectivador. Me'l va agrair, però no li va semblar pertinent. Reproduïxc el missatge privat a Eugeni (1) i el meu moment filosòfic en Migjorn (2), per a espant dels lectors:
1. «Hola, Eugeni:
Una castellanada és vergonyosa i indignant? I una gal·licanada o una anglicanada també ho són? Hi ha gal·licanades o gal·licismes?
Vaja, Eugeni, trobe que no té res de positiu qualificar els errors que cometem de tantes coses al mateix temps, sobretot si sembla que tota l'angúnia ens la produïx l'origen lingüístic del parlant que comet l'error o l'origen lingüístic de l'error. Més encara, perquè sembla que dit aixina desqualifiquem des del prejudici lingüístic.
És la impressió que m'ha produït el teu missatge, i com que no crec que realment hages volgut transmetre-la, t'ho dic, perquè no crec que anem massa avant per eixe camí. Cordialment.»
2. «Hola:
Em permetré tornar a intervindre en el debat —a deshora ja— perquè crec que tinc una percepció diferent (i complementària) de la d'Eugeni Reig sobre moltes coses, i en concret, sobre la «descomposició» del català i sobre la «culpabilitat» dels catalanoparlants. (I no cal que repetixca les meues concordances sorpreses amb les exposicions de Joan Mascarell.)
Jo no crec que les llengües es descomponguen, però és una metàfora que deu ser útil per a plantejar algun problema lingüístic, perquè, altrament, no s'hauria formulat aixina mai. Al cap i a la fi, pensem amb metàfores. I la metàfora de la descomposició deu ser l'herència d'una manera de concebre les llengües.
El que trobe que hem de recordar sempre és que és una metàfora que transmet la nostra tristor i la nostra impressió sobre un fet, és a dir, no transmet una informació sobre el fet, sinó una apreciació. Però ¿recordem encara quin és el fet que fonamenta la metàfora? Crec que no i per això crec que l'expressió sobre la descomposició és errònia i inútil.
D'altra banda, l'evolució del català no és «culpa» dels catalanoparlants, sinó reflex de la societat que conformem cada dia. Més aviat és conseqüència de les nostres preferències ètiques i polítiques. És a dir, la nostra actuació ètica i política pot resoldre el que no resoldran milanta manuals de llengua (que també contenen actuacions ètiques i polítiques).
Finalment, una revisió del nostre vocabulari a l'hora de fer valoracions (tal com acabem de fer en la llista Migjorn), sempre està bé, perquè els termes amb què qualifiquem i abordem els problemes de cada dia, no són inevitables, sinó que es poden modificar o enfocar pel camí que volem seguir en avant. Tal com diuen encertadament, els mots mos traïxen, però en les dos possibilitats: no diuen sempre el que volem dir i diuen moltes voltes el que no volem dir. Quin remei!
I parlant de traïcions, he sentit este matí Carod-Rovira en la ràdio dient que la paraula traïció no forma part de la seua manera de vore la política democràtica; casualment, estic fent una replega sobre quin diputat valencià s'ha permés qualificar (amb més «generositat») amb esta família de paraules la resta dels seus «companys» d'hemicicle (en el seu cas són, doncs, sobtats «enemics»). Si els resultats tenen alguna conclusió definitiva, ja ho faré saber, tot i que avance que la meua impressió provisional «s'esbiaixa» a causa d'un conciutadà del Vinalopó Mitjà. Ací sí que diria jo les paraules d'Eugeni Reig: «vergonyós i indignant», i tristament impune.
Disculpeu-me la pretenciositat i fins a l'altra.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada