Oculus domini sagitat equum

A les Corts valencianes —que ara es diuen Corts Valencianes o Les Corts, segons el nou estatut— el rebombori sindical arran de les dimissions en el Consell de Personal (STAPV i CC OO) durant l'assemblea prèvia a la votació de revocació, ha deixat ben patent l'ànsia d'UGT per enganxar-se com paparres als càrrecs. Ells deuen saber quin profit en trauen, perquè els treballadors encara estem esperant algun resultat positiu dels enderrocs que provoquen, més enllà de ser els principals «afectats» per eixa representació.

Així, si teníem una relació de llocs acordada pels tres sindicats (UGT, CC OO i STAPV), a l'endemà UGT en presentava una altra (o unes altres, segons interessos conjunturals i esotèrics); si feien falta unes cadires noves o alguna altra cosa, no calia fer un pla de renovació o demanar-les seguint algun procediment transparent, calia acudir a l'«aconseguidor» d'UGT, que sabia moure els fils (segons dia ell mateix)... Dos mostres de la seua «tasca sindical».

Ara hem arribat doncs a un nou punt. El cap de colla d'UGT va anunciar en la mateixa assemblea que presentarien la dimissió. Si ho fan, hi haurà noves eleccions; si no ho fan, estaran a l'altura dels comentaris injustos de què es queixaven quan, al final de l'assemblea, van considerar que els havien volgut deixar com els roïns de la situació. Quina barra, les «víctimes».

Canviant de tema, m'he llegit d'un bufit Perdón, imposible de José Antonio Millán. Un refresquet tipogràfic que pot ser introductori al tema. Entretingut i interessant per a qualsevol lector que vullga saber quina és la «recepta» de la puntuació.

Finalment, deixe una mostra en la imatge de la inefable qualitat lingüística de la colla del Partit Popular valencià, que tanta vergonya aliena ens causa. Un dia González Pons promet el valencià a Europa i a l'univers i l'altre hi voten en contra en el parlament europeu; un dia parlen en castellà per a emfasitzar com en són de catalanoparlants —és a dir, valencianoparlants— i l'altre impedixen l'ensenyament vehicular en valencià —que només arriba al 20 % de l'alumnat. I un llarg etcètera.

En canvi, i per acabar, hi ha qui publica que el català no morirà —Lluís-Anton Baulenas— i qui l'enterra viu encara —Toni Cucarella en El Punt 389—. Podem triar dos dites llatines per a l'ocasió: Felix sua sorte contentus o exitus acta probat.

---

• «Oculus domini sagitat equum»
  
  Segons Martí de Viciana (ca. 1481-1492): «[...] En açò se conforma aquell cavaller persià, segons apar per Llíbrico, que interrogat lo dit persià per hun altre cavaller, qual era la cosa que més engruxava lo cavall, respòs que l'ull de son senyor.» (Colón Domènech, Germà (1997): «"La gàbia gran no fa millor lo aucell". Postil·la als Secrets del Prior Agustí», Estudis de filologia catalana i romànica, IIFV-PAM)
  

Prediccions valencianes

La rosa del Dia del Llibre la vaig collir en l'ull divendres jugant a futbet.

---

I poca cosa més, excepte que comprove casualment —no mire mai els seus suposats informatius— que en Canal 9 saben què vol dir allò de la contaminació ideològica: lligen la notícia que Zapatero celebra els dos anys de l'arribada al poder el mateix dia que es produïx un atemptat terrorista a Navarra... I com a complement narratiu hi ha la imatge conclusiva de Zapatero aplaudint: què aplaudia? No sé si deu ser tan efectiu com evident.

Com que dissabte no vaig comprar el diari, això que em vaig estalviar d'articles sobre la llengua, que algun n'hi degué haver, per exemple seguint la broma de dimecres en El País: «Els hotelers comencen a oferir cursos de valencià a immigrants». Ni més ni menys que, al cap de vora vint-i-tres anys de la llei d'ús i de dotze anys de governs del Partit Popular és la segona campanya! Al·leluia! Ara —i no necessàriament amb ànim flagel·lador— convindria que esbombaren els resultats formatius d'eixes campanyes en què participaran entre huit mil i deu mil treballadors del sector. Amb una mica de sort, hi hauran més immigrants catalanoparlants que no consellers del govern valencià el dia de sant Vicent Ferrer —aquell que diuen que no en parlava altra que la seua.

Finalment, no puc compartir amb Joan Garí l'honor de ser el seu company valencià del parell que les estadístiques indiquen que han llegit Anna Karenina. Ara bé, constate que Jorge Wagensberg ha descobert els aforismes de Joan Fuster, que Takse s'ha llegit Crim i càstig i que jo he pogut acabar hui el llibre sobre Einstein de José Adolfo de Azcárraga.

I acabe citant José Adolfo de Azcárraga quan explica la introducció de la probabilitat en la física (Born, Heisenberg i altres): «L'única predicció que pot fer-se és estadística».

Binomis persistents

S'acaben les vacances i encara no he acabat el llibret sobre Einstein que van traure amb la revista Mètode: Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència, de José Adolfo de Azcárraga (traducció suposada i anònima, potser de Josep Agustí Campos). Takse, en canvi, ha acabat Nosaltres exvalencians, que ha trobat molt —massa— lleugeret i on els comentaris sobre Eliseu Climent no aclarixen el problema que hi tenen els autors, només comentaris per damunt damunt, sense alternatives ni propostes. El més fluix —i vol llegir-se La solsida— és el de Rafael Arnal, potser perquè parla de qüestions que toquen Taksenet una mica de llunt. De moment, diu que repassarà el tros de Toni Mollà.

A més, en un altre camp, Taksenet ha devorat Dissabte d'Ian McEwan, que jo podria resumir pel meu compte: els pèls dels nas i de les orelles són conseqüència de la coagulació de la testosterona, i m'estalvie el comentari sobre el fet que això siga una mostra de «declivi». A banda d'això, Taksenet l'ha trobat interessant —i no colpidor, que això és Primo Levi.

Jo, en canvi, continue editant a pas de tortuga —ex-libris oblige: deu capítols, per ara— una versió internàutica del Tirant lo Blanch (moltes gràcies, Hauf!). Quan l'acabe de llançar a la xarxa* serà plenament ucrònica. Ai, aixina ens entretenim alguns. Per sort, esta setmana tenim dos partits de futbet!

En un altre terreny, alguna altra cosa solta, com els articles que retalle d'El País, esta setmana amb una carta d'Aurelio Arteta replicant-li al Branchadell. Si els valencians donàrem validesa general a les reflexions del bon senyor Arteta, hauríem de denunciar el govern valencià actual del PP per genocidi cultural! Com que les reflexions sobre política lingüística d'Arteta no tenen el valor que li s'hauria de suposar a l'autor, doncs, produïxen una barreja d'angoixa intel·lectual i tedi, molt de tedi, bàsicament. Al capdavall, és molt millor que un dels defectes que tinguen a retraure de la política lingüística en Catalunya siga, a més d'una falsedat, un exemple majúscul d'hipocresia (i cinisme sense complexos):

«I les dades que l'espanyol està allí oficialment arraconat no solament abunden i són notòries. L'última al meu abast és que l'Ajuntament de Barcelona acaba de remetre als veïns una nota sobre recollida de mobles escrita en català, anglés, francés, àrab i urdu.»

Ahí tens els ous, Joana! Naturalment, si el paperet és real —i no valide pel meu compte eixa actuació que desconec—, estaríem davant d'un cas com un cabàs des del punt de vista espanyol del senyor Arteta: els catalans actuen al seu territori amb el català com fan els madrilenys o els sevillans amb l'espanyol als seus territoris propis!

L'angoixa intel·lectual que provoquen els comentaris d'Arteta provenen de la sospita que albirem del món que voldria crear el catedràtic de filosofia moral per als catalanoparlants (i altres alienoparlants de l'estat). És com allò de la llibertat i el catolicisme: lliures per a abraçar la fe, lliures per a ser «autènticament espanyols».

En certa manera, la resposta a la carta d'Arteta l'havia llançada la vespra en el mateix diari, sense saber-ho, Eduard J. Verger en criticar l'afirmació d'Antonio Ortega —crític literari— que Las ocasiones d'Eugenio Montale apareixien «per primera vegada en Espanya» en l'editorial Igitur (2005). L'afirmació, però, no era certa, ja que el llibre havia estat publicat en 1987 en català en l'editorial Gregal:

«Les reflexions i conclusions a què invita l'error, referents als binomis centre-perifèria, visibilitat-ocultació, prepotència-relegació, temeritat-prudència, espanyol-català, etcètera, són bastant òbvies.»

I tant! Amb tot, com assenyala Blaise Pascal: «Ni la contradicció és marca de falsedat, ni la no-contradicció és marca de veritat».

---

* Vaig penjar la versió completa (però sempre en revisió i ampliació) a l'agost del 2022.

14 d'abril del 1931, i encara.

Hi tornarem, és clar.

---

PS: Aprofite la imatge que ha penjat el company Sérgio de Machadada, molt més bonica que la bandereta que havia dibuixat jo amb el Sodipodi.

Fars en la vida

Amb tres programes diferents aconseguixc en Ubuntu 5.10 (Linux) fer MP3 que puc sentir en l'Ipod. Supose que hi deu haver algun sistema més simple però no l'he sabut trobar. Faig servir el KAudioCreator per a fer l'arxiu .ogg; amb el Sound Converter ho convertixc en .mp3 (si cal, amb l'Easytag introduïxc els crèdits) i amb el GTKpod ho passe a l'Ipod. (Perquè el Sound Converter convertixca a MP3 abans he hagut d'instal·lar el GStreamer0.8-lame en l'Ubuntu, cosa senzilla.)

Bé, totes eixe coses no sé si li serviran a ningú, però deixe constància de com és d'embolicada la vida de l'usuari inexpert de la informàtica i del Linux. Sona Salvat-Papasseit en boca d'Ovidi Montllor en l'Ipod. Ahir hi vaig passar Mishima i Antònia Font; hui passaré l'últim de Roger Mas, Mística domèstica.

Hui encara, a més de vore l'últim episodi del Judging Amy (TV3) —ai, quin disgust tinc!—, lligc que el Pere d'Invasió Subtil considera que la guia de drets lingüístics dels germans Esteve és faena ben feta. A vore si la trobe.

I pel que fa a les Corts, concurs del lloc de coordinador -ra de transcriptors correctors. Hi ha un barem que aplicaran esta vegada d'acord amb vés a saber quin criteri, atesa l'arbitrarietat «objectiva» amb què els membres del tribunal —sobretot els més assidus— lligen el mateix barem amb ulls diversos en cada ocasió. Vorem si els cursets de punt de ganxo també són considerats directament relacionats amb el lloc de treball i, naturalment, els certificats tècnics de la JQCV no són tinguts en compte «perquè el barem no els recull»... Però el comité de seguiment del barem ni es crea, ni respon, ni modifica les deficiències del barem d'interinitats. Ai, lletrat meu!

Ovidi recita: «Si jo fos pescador, pescaria l'aurora...»

La traïció política

L'atimia —que no sé per què els de la GEC escriuen atimía*— era un «acte pel qual era posat fora de la llei el ciutadà culpable de determinades infraccions de dret públic (alta traïció, assassinat, corrupció dels magistrats, deutes al fisc, falsa acusació, etc.) que el privaven dels seus drets cívics fonamentals». He buscat el mot traïció en la GEC i n'hi han exemples concrets i interessants de traïcions documentades, com la de l'entrada croada albigesa, «Carcassona es veié obligada a rendir-se quan el seu vescomte, Ramon Roger, fou pres a traïció mentre parlamentava amb els assetjants», i on es documenta l'expressió «Mateu-los tots, Déu reconeixerà els seus», que explica la GEC que «és llegendària; tanmateix, expressa l'estat d'esperit dels croats, culpables de la mort de milers d'habitants de l'Albigès».

Així, cercant un mot en determinades bases de dades enciclopèdiques o documentals, arribes a trobar coses molt interessants. Per exemple, regirant pel Diari de Sessions de plens de les Corts valencianes, el nostre parlamentet de petita democràcia, podem documentar l'ús del mot traïció (i família) durant la legislatura actual. La curiositat és que, en català, només ha tingut un usuari, Rafael Maluenda Verdú, diputat monoverí del Partit Popular. Com que es comenta sol, remetré el lector a la fitxa corresponent del web Eines de Llengua.

Al País Valencià les infraccions de dret públic no es condemnen sinó que s'escenifiquen, tal com ha fet el conseller González Pons (també del PP) després que el Tribunal Suprem espanyol els tombara una ordre que no revalidava els títols catalans i balears de llengua amb els valencians. Ara ha dit que tornaran a decretar el mateix, i com que el recurs tardarà onze anys a tombar l'ordre, qui dia passa, any empeny. D'això se n'hauria de dir apologia de la prevaricació i una certa atimia no hi vindria malament.

Finalment, com dia Marivaux: «Déu, si en tenen de talent els homes per a no valdre res!».

El funcionari que denuncià la corrupció...

Un exemple de l'exigència ètica que cal demanar en igualtat a dreta i esquerra, dalt i baix, davant i darrere. Si l'entrevista del periodista Francisco Mercado (El País, 04.04.2006 dt.) no és una faula, és un capítol de les «vides exemplars» que ens feien llegir de menuts, però amb el valors certs que a voltes comprovem que existixen i tot.

No cal fer més comentaris.

---

PS: La contribució de Jorge González (el cap del servei jurídic d'Urbanisme de Marbella) té més connexions profundes amb l'actuació ètica que ha de tindre qualsevol funcionari (i qualsevol ciutadà) que no la denúncia sobre el finançament d'ERC que tant ha estat utilitzada amb finalitat partidista, i no higiènica. Això és el que li matisaria jo al Vigilant del Far.

Rebaixats també en valencià

He pegat una mirada a l'edició que ens regala la Generalitat Valenciana del nou Estatut d'autonomia valencià. No puc jutjar encara el contingut del text, allò que ens farà més lliures i més feliços que abans —si això era possible—, però si el rigor i les intencions podem dir que es desprenen de l'edició que ens ha arribat a les mans, el resultat és el previsible i el que ens podem esperar de la qualitat legislativa i política que regna al parlament valencià, a Oriola o a Marbella, per donar tres referents del mateix nivell.

Potser he exagerat en l'afirmació anterior, tot i que tampoc sóc capaç d'assegurar que no m'haja quedat curt. Si observem l'edició, comprovem que les versions catalana i espanyola tenen criteris diferents —i igualment incoherents— quant a l'ús de majúscules i minúscules. Eixa incoherència prové del fet que no es fa política legislativa per millorar la societat i les relacions entre les persones, sinó que la política legislativa és simplement l'instrument per excel·lència del «poder personal» d'alguns polítics. Refent la dita, ara diríem: fes la caguerada més grossa o més menuda, però que tothom sàpia que l'has feta! I per això les editen en els diaris i butlletins oficials amb què («ens») governen.

Sincerament, crec que m'he fixat en un detall marginal, les majúscules i les minúscules, però tot i ser superficials, són de la mena d'indicadors mínims que ens avisen del que hi ha més a dins. Per exemple, l'article de «Les Corts» apareix en català sempre en majúscula (pel que he vist), però en espanyol a voltes sí i a voltes no —a pesar que el nom sempre apareix en català, que eixa és una altra: ens volen intraduïbles!—. I un tall de «Diputats», «Administració», «Senadors», «Comissions», «Mesa», «Llei» i altres excessos de falsa dignitat, fins a arribar al súmmum: els «Notaris» i «Registradors» i el «President». No hi ha notaris comuns, que no siguen majúsculs? I, pitjor encara, no hi haurà «presidenta» de la Generalitat? Supose que Pujol i Solà (et alii, molts alii) en dirien masclisme —i no «sexisme», que per ací seria un eufemisme— i majúscules abusives —on jo diria «majúscules d'indignitat».

Com podíem esperar, els «nostres» hòmens i dones de la política han donat el nivell del que són capaços, i l'«altura de mires» i altres badomies retòriques i suades que han repetit en les Corts socialistes i populars són el nostre sostre democràtic actual. Estic segur que els ciutadans i ciutadanes valencians ho podrem millorar sense acalorar-mos massa. Com dia Drieu la Rochelle: «Sabrem qui som quan vorem què hem fet».