Al cap dels anys, m'agradaria bona cosa que la transcripció de les intervencions parlamentàries a les Corts valencianes fóra tal com sembla que es pensen alguns diputats que és. Pel que sembla, imaginen que en el servei de publicacions hi ha una maquineta que els «entén» i que convertix els seus sons —els afortunats i els lamentables— en un text escrit. Ja ens agradaria que existira eixa maquineta, però no és el cas. (La transcripció és més aviat com dur la bugada al llavador del poble.)
La transcripció d'un quart d'hora de parlament costa, si no estem massa cremats i «lligen» claret, una hora i mitja (correcció inclosa). És fàcil pensar que això no és la norma, perquè ni lligen sempre —fins i tot hi ha a qui li costa bastant llegir—, ni parlen clar, ni el so arriba sempre perfectament al micròfon a causa dels gests, dels sorolls i d'altres eventualitats del moment.
El cas és que, a més, eixa transcripció no la fa una maquineta, sinó unes persones amb auriculars que treballen en el servei de publicacions en un ambient de silenci que només trenca de manera cadenciosa el tecleig i els clics de les cintes en els cassets conduïts amb pedals.
Estes persones han d'estar al cas de l'actualitat política mundial i tenir un esperit obert a la dialectologia i a la variació estilística. A més han de ser capaços de fer cerques en els àmbits temàtics més diversos —des de cultura japonesa fins a tecnologia dels ferrocarrils i tramvies, per posar dos exemples—, tot suggerit pels sons que han escoltat i per unes intuïcions que els poden guiar cap a la concreció real en paraules escrites d'allò que uns parlamentaris o altres han deixat volant en una sala on, no és estrany, molts dels presents no els estan escoltant, tot i que puga ser que els senten. Això sí, seran capaços de detectar el mot gros que els puga donar peu al renec o la rèplica, però poca cosa més. Ja sabem quins comptes han de retre davant del seu electoral ciutadà, no cal que ho precise.
No faré més llarga la descripció de la tasca de transcripció —que té molts detalls insospitats—, però sí que afegiré una petita mostra de les curiositats que més m'han cridat l'atenció esta setmana, com ara «argucios», «soluciones concretos», «centre comercial La Salera» (que hem sentit pronunciat «L'Azalea»), «political linguistical», «prestigitació», a més dels tradicionals detallets de cada dia (peculiaritats personals, variants personals —ai, aquells «aviam» i més coses gens suecanes de Dolors Pérez—, locals o regionals, confusions gramaticals...). I, naturalment, les ironies o jocs de paraules, que hi tenen alguna tirada ses senyories, tot i que després pretenguen negar-les o «esmenar-les». N'hi ha més, però l'última que està fent més fortuna és «l'amor a l'arte».*
Al futbet, malament: absentisme i mala pata. Almenys continue amb el meu golet de cada dia —«que bo deu estar un arrosset amb gols», que ironitzava una besavi meu poc futboler.
* I ara convindrà que aclarixca, per a lectors poc apegats a l'actualitat valenciana, que el nou secretari general del pspv-psoe es diu Jorge Alarte. ¡Si en són, d'ocurrents!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada