dilluns, 18 de novembre de 2013

El miratge que no fou

Fem costat contra el tancament de l'rtvv, manifestacions, signatures, tot el que calga per a que no desmantellen el servei públic, fins i tot tornem a mirar les notícies, que han millorat un poquet en els continguts, ara que ja no n'hi ha censura i que alguns periodistes han (re)descobert l'ètica professional, la deontologia del seu ofici. I a pesar de tot això, el canal grinyola com una frontissa mal greixada, amb locutors —¿periodistes?— que no saben explicar res del que pretenen contar, que lligen a trompades, que pronuncien a colps, que confonen verbs, consonants sordes, sonores, vocals obertes, tancades. I mos sonaven un poc forçats, ignorants, els suports vocàlics exagerats a final de mot que fea Xelo Miralles fa tants anys. La vam vore ahir de passada i vam poder lamentar una televisió que mai no va ser.

2 comentaris:

jes ha dit...

Diu J. Leonardo Giménez que el valencià de les notícies era boníssim. És a dir, el valencià de "se l'ha detingut", "estaven tots", el de les paraules d'una llista redactada ni més ni menys que per l'inefable Emili Casanova(llegiu el seu treball "Elements per a una proposta lèxica"), etc. Hi ha tècnics lingüístics que tenen un sentit de l'idioma espaterrant...

Tècnic lingüístic ha dit...

I més que n'hi haurien a qui els agradaria. No és el meu cas, tots tenim les nostres preferències, com ara jo mateix. Això seria una manifestació de la «normalitat» a què aspirem, que només fóra qüestió de preferències estilístiques. Malauradament, el joc és un altre, tot i que continuem entretenint-mos discutint genuïnitats, romanticismes, convergències i centrifugacions.