La professionalitat i el servilisme «innocent»

Poc de temps he tingut per a res. Estic engrescat amb la correcció de l'article d'Abelard Saragossà per al pròxim número de la revista Índex (el 13). L'article tracta les formes verbals incoatives valencianes tan maltractades i mal tractades. L'Abelard evidencia el que són tabús i dogmes i el que són fets i propostes raonades i racionals (antigues i modernes), versemblantment positives. La perspectiva, però, és que alguns companys lingüistes continuen preferint els dogmes amb què es senten còmodes. Poca professionalitat.

L'altra del dia és l'article de l'Alfons Garcia que es fa ressò de la nova passa de censura que afecta l'administració del Consell de la Generalitat, una grip aviària diríem, per l'abast intel·lectualment gallinaci dels afectats. Per sort, esta volta la majoria dels tècnics lingüístics han sabut comportar-se amb dignitat.

I dic que la majoria, perquè m'he assabentat que hi ha algun company que diu preferir viure tranquil i no tindre problemes. És clar, eixos «tranquils i innocents» fan encara més mal, perquè solen ser, a més, uns hipòcrites quan comenten les ingerències polítiques en la nostra faena, però van fent la faena bruta. Així, amb eixos sicaris tan disposats a caure bé, les manipulacions iŀlegítimes i irracionals dels càrrecs polítics no necessiten ni provar d'imposar mesures iŀlegals o com a mínim denunciables, ja que el «company» se'ls avança i els fa la faena servilment, que no professionalment.

D'això precisament tracta la meua comunicació a la pròxima trobada de l'AVL (24 de novembre). Espere xafar-los algun ull de poll a eixos tan còmodament «innocents».

La demagògia habitual pel broc gros

He estat molt afaenat amb els diputats esta setmana carregada de demagògia antidemocràtica en les actuacions estel·lars de Serafín Castellano, Francesc Camps, Esteban González i fins i tot Rita Barberà al ple del seu ajuntament —que hauria de ser el nostre, el de tots els valencians. L'excusa ha estat una frase de Joel Joan al Camp Nou dissabte sobre els Països Catalans lliures. Es veu que els valencianets esmentats preferixen que no ho siguen, de lliures.

En canvi, que el PP rebutge a les Corts que els funcionaris valencians hagen de saber valencià va en el sentit de respectar la llengua i el «sentiment» —eixe gran argument polític— dels valencians. Sobretot els sentiments tan valencians dels dirigents del PP.


No he pogut prendre les notes suficients sobre l'aparició de les versions valencianes en Internet dels diaris Levante, Información i Las Provincias. Més val això que una punyada en l'ull, que diuen.

D'altra banda, els companys de la Franja aconseguixen internacionalitzar la seua situació de minorització lingüística accentuada pels poders polítics «democràtics» espanyols.

Finalment, copie una anotació que m'ha enviat el company Sérgio (Machadada) sobre disputes ortogràfiques del portugués:

O nosso conflito com Portugal é bem amplo: por exemplo, usamos trema (diérese) para indicar o u pronunciado nos grupos que e qui como em pingüim, argüir, qüinqüênio, freqüencia, que é um dos usos pelo que vi, bem próximo do catalão e até do espanhol. Em Portugal, simplesmente não se usa. Alguns jornais «moderninhos» cá no Brasil também aboliram-na por conta própria. Faço um adendo, pois pode ser que você tenha visto nos meus textos algumas palavras com trema separando hiato como païs ou aïnda, mas esses são usos meus, eu escrevo dessa maneira no meu blogue, digamos assim, por licença literária, mas o Sistema Ortográfico de 1943, antes da reforma de 1971 o permitia como uso facultatico, em 1971, aboliu-se.

Queden coses al tinter. Potser més tard.

Llum brasilera i foscor a les Corts

He passat una setmaneta traquil·la, afaenat amb els nostres diputats parladors —sentint com Maluenda rajava més del compte sobre els contractes secrets amb Julio Iglesias, ei!— i tenint un diàleg interlingüístic ben agradable amb el blogaire Sérgio de Machadada, que m'ha fet una petita descripció de l'estat de les llengües del Brasil que reproduïxc (els errors que hi puga haver són meus, per no saber-ho corregir):

Quanto a diversidade lingüística do nosso território nacional, é uma questão muito relativa, visto que mais de 99% são de língua-mãe portuguesa. O porcento restante inclui sim muita coisa, como por exemplo, as centenas de línguas indígenas divididas em três troncos (se não me falha a memória), faladas esparsamente pelo território todo.

No Sul e Sudeste, regiões mais industrializadas e muito urbanizadas, essas línguas estão em vias de extinção; estão elas fora das áreas urbanas e enquistadas por aldeolas pequeninas. A maior variedade e diversidade está na Região Norte (composta pelos estados do Amapá, Amazonas, Tocantins, Pará, Acre, Rondônia e Roraima), principalmente os grupos mais isolados pela Floresta Amazônica e com pouco contacto com o homem branco.

Há a questão do tupi-guarani, que tal como o conhecemos hoje, era a chamada língua franca, muito usada e difundida na época da Colônia, e proibida pelo Marquês de Pombal (político português) no final do século XVIII. Há muitos povos indígenas que usam esse tupi, mas que não é sua língua original, perdida no tempo e no descaso, ainda pelo detalhe de uma porcentagem mínima de todas essas línguas indígenas estarem com uma gramática compilada, visto que eram todas ágrafas.

Há aïnda os curiosos enclaves (prodígios lingüísticos da imigração) que se formaram pela vinda de muitos imigrantes europeus. Em Pomerode (estado de Santa Catarina, região Sul) a população mais antiga ainda conserva o pomerano, língua germânica que nem mais é falada na Europa, tanto que recentemente passou na Televisão Cultura (o canal de televisão público de São Paulo) um documentário onde especialistas da Universidade Livre de Berlim vieram estudar o pomerano cá. Em Serafina Correa (estado do Rio Grande do Sul) há uma população de origem vêneta (italiana) onde aïnda pode-se sentir o vêneto tal como era no começo do século.

Mesmo o português, a variedade dos acentos e vocabulários é grande. O sotaque lusitano não tem representação no Brasil; em São Paulo (onde nasci e moro) há forte influência italiana na entonação e parcialmente em vocabulário, isso porque, em 1920, 80% da população da cidade era italiana, evidentemente que a cidade cresceu muito e hoje essa população é pouca e na maioria idosa, mas há uma estimativa do Consulado-Geral Italiano em São Paulo que cerca de 5 milhões de pessoas na área urbana sejam oriundi, ou seja, descendentes de italianos.

Nós falamos mais rápido que os cariocas (habitantes do Rio de Janeiro, que é o acento brasileiro mais conhecido no exterior), não temos chiantes terminais, como fazem os cariocas no final das palavras em plural, o nosso -s final é como o do catalão, temos algumas vogais abertas em algumas palavras que no resto do païs se fazem fechadas como em homem, Antônio; e (aí sim em todo o território) redução de o final em u (se átono) e de e em i. Oriundos de colônias germânicas, abundantes no interior dos Estados Sulinos (Rio Grande do Sul, Santa Catarina e Paraná) têm a tendência de não reduzi-los.

Per a acabar la setmana, però, el refresquet del segon esborrany d'RLT de les Corts, on no tan sols no han fet quasi cas de res del que vam dir del primer esborrany, sinó que fins i tot fan saltar els transcriptors correctors de l'administració especial, on ens havien situat ben correctament i inesperadament, a la general, on no tenim res que ens hi associe. El debat serà ardu, doncs, més del que ens pensàvem, si tenim en compte que totes estes disquisicions estan molt lluny dels interessos de molts funcionaris —amb comandament en plaça o quasi, com l'última discussió que vaig tindre amb un cap de coses diverses— que aspiren a augmentar el seu poder amb la manipulació i el menyspreu professional dels altres. Com cita Soledad Gallego-Díaz (El País, 21.10.2005 dv.):

[E]ls únics que pareixen immunes al decaïment de l'ànim són els que un periodista nord-americà denominava «fanàtics del conservadorisme». Per a ells no hi ha desconcert ni periodes baixos. La seua gran ocasió sempre és el desànim dels altres. Llavors extrauen forces del seu fanatisme per a «acostar les flames on només calia llum», com els retreia Víctor Hugo.

Una reinterpretació del mite de l'estupidesa que mai no descansa. I tant que ho fa!, sobre els nostres caps.

La dièresi, els dígrafs i les randes

Me se va passar ahir d'escriure res, perquè vaig estar dinant a la Vall i vaig apuntar quatre coses en la llibreta que porte damunt, que ja tenia un temps abandonada, substituïda pels diaris electrònics.

Només constataré que a un company de la llista Migjorn li s'ha entravessat la forma verbal agraïxc (i semblants) perquè considera que no hi ha cap norma que permeta posar una dièresi en el dígraf ix per a representar que la lletra i és una vocal. He tractat de convéncer-lo que estava posant el carro davant els bous, perquè si la i sona, és impossible que hi haja un dígraf , i pel mateix motiu cal aplicar-hi les normes d'accentuació i de la dièresi. Tanmateix, com que ell espera la norma que li pemeta passar d'una fantasia a la realitat, doncs, ho té pelut. No li va valdre per a res ni que Fabra en 1918 escrivira «traduïx»!

Hui comprove que una de les coses que li feia gràcia a Alcover —tan oposat a les normes de Fabra— era que ell havia sentit ben clara la i en «seixanta poblacions de València i Alacant, a tot el Maestrat, Castelló de la Plana, Tortosa, Ribera d'Ebre, Priorat, Camp de Tarragona i en un gran nombre de comarques occidentals, "que constitueixen més de mig territori de la llengua"» (Mila Sagarra, Història de l'ortografia catalana, 1985, pàg. 350).

D'altra banda, pel que fa a la transcripció cortesana, començarà demà a ple ritme, que hi haurà ple i comissions esta setmana. Les meues fitxes sobre les maneres de parlar dels diputats s'amplien a poc a poc. L'últim dia vaig recollir que Mundo Alberto (benicarlando), que havia apuntat que dia «nosaltres» sistemàticament, em va assoltar «natros». Com a curiositat, un dia vaig enxampar Maluenda Verdú (monoverí) dient «tanmateix» —ho he de revisar, que ara no estic segur que no fóra «nogensmenys»; [18.10.2005] ho acabe de revisar: era «doncs»—. Bé, l'estudi em sembla que promet ser interessant. O entretingut, si més no.

Els patriotes i l'escepticisme meliorista

Soledad Gallego-Díaz, articulista d'El País que em sembla habitualment encertada i equànime, ressalta al final del seu article del dia 1 d'octubre del 2005:

Simplement, perquè, tal com va explicar Manuel Azaña i recordà ahir la socialista Manuela de Madre (va ser l'única cosa que digué en castellà): «No n'hi ha prou amb ser patriota. A més, cal encertar.»

No sé, me se van quedar els dos detalls, la frase sobre els patriotes i la remarca sobre la llengua. Molt assenyadament i sense escandalitzar-se va indicar que al parlament català els diputats parlen en espanyol quan volen; i sembla que poc o gens. He volgut suposar que és perquè hi encerten, en això. Ara només falta que l'exemple es generalitze i pugam callar en espanyol a les Corts de les Espanyes.

Tant com em fixe en alguns detalls i, en canvi, m'he perdut la magna inauguració del Màzinguer de Calatrava que farà d'òpera a València. Ara, estranyament he coincidit amb el noticiari de Canal 9 i he sentit vergonya tipus Bananas de Woody Allen o no hay que avergonzarse de ser ricos que deien els de les tupinades dels anys huitanta. En realitat, la vergonya no és únicament per l'esguerro, sinó pel tractament periodístic «addicte al règim». ¡Present(e)s!

Pel que fa a la setmana laboral, mos hem retrobat definitivament amb l'activitat parlamentària. He pogut comprovar que els diputats no van al logopeda. Com que estic obligat a escoltar les seues intervencions públiques més atentament del que mai haguera pensat, em passe les cintes gravades pel cervell com qui sent la banda sonora d'una pel·lícula o altra: hi ha qui a voltes recorda el Groucho Marx de «la part contractant» (Mundo Alberto en alguna actuació especialment embolicada) i qui quasi té més mots crossa que paraules (Ribó i Canut: «concretament», «ens ha semblat» i altres recurrències habituals).

La nova cap del servei de publicacions, per variar (¡de veres!), tira pel cantó de l'eficàcia i ja ha previst que tingam una impressora en xarxa, que comprem un moble per als llibres i que es faça prompte el concurs per al buit que deixarà de nou el coordinador. Problemes senzills i normals gestionats de manera simple i ràpida: potser el sindicat de buròcrates fonamentalistes (¿els bufos, diríem?) encara li muntarà una vaga.

Per cert, parlant de bufos, he tingut accés a uns papers d'unes proves fetes alguna volta a les Corts: gloriosa la manera com hi van conculcar els principis de l'administració pública democràtica (igualtat, mèrit i capacitat, per si hi ha qui no els recorda). Pensar que això havia passat era fàcil, però haver-ho vist ha resultat pornogràfic.

Finalment, només deixaré constància que dimecres passat el programa Ací Pintem Tots d'Info TV va entrevistar Josep Lozano Lerma (reedició definitiva de Crim de Germania en què he fet suggeriments diversos, tot i que encara s'hi ha colat un «Alfòndec» enlloc de «Alfàndec» que m'ha deixat «astarnuït», com dien a la Vall) i Eugeni Sempere Reig (segona edició de Valencià en perill d'extinció). Unes entrevistes amb un presentador en rodatge, unes preguntes encertades i una respostes interessants i entretingudes. Una televisió de qualitat a pesar de les precarietats. A més, amenitzat amb cançons de Xavi Moreno (de Benifairó de la Valldigna), que té molt bona veu, un ritme bastant encertat, però un excés de tendència al gorgorisme cantautoral, que supose que podrà corregir fàcilment si topa amb un bon productor.

Per cert, i com a cloenda ja, l'amic Josep Lozano va fer ús d'una expressió lapidària amb què signe els meus missatges de correu: «escepticisme meliorista». He d'assenyalar que ho vaig collir del diccionari de filosofia del Ferrater Mora després que un companys em retragueren que només hi haguera escepticisme. Amb escepticisme meliorista, doncs.

La dièresi amb un canut

Esta setmana ja s'ha produït —divendres— la provisió interina del lloc de cap de Publicacions. La Mesa de les Corts ha fet cas del reglament i fet ús de la borsa de treball —eixes borses que no caduquen mai, a pesar que no es fan oposicions; però això és un altre tema— i ha col·locat la traductora que hauria d'haver segut la cap fa quinze anys. Per ara ha anat fent els trasllat amb tranquil·litat des de l'altra banda del servei i deu estar avaluant què pot canviar i què pot aprofitar del llegat que ha rebut.

Per altra banda, el coordinador de transcriptors no ve este dilluns, i per tal que pugam acabar el ple que estem transcrivint amb un mínim de cohesió, va tindre la pensada d'improvisar una reunió per a passar-mos un full amb algunes de les errades que més sovintegen en les transcripcions. (Un full amb errors, també cal dir-ho). M'ofén —no personalment, sinó professionalment— descobrir que hi ha qui no sap posar la dièresi amb un canut o que no s'ha assabentat que el diputat Maluenda diu «auia» en lloc de «aigua» —tots dos recollits el Diccionari valencià, (ed. Bromera, 1996)— i més encara que el coordinador escampe eixe desficaci en un full sense dir-li a la persona responsable que menys males cares i més responsabilitat professional de tècnic/ca lingüístic/ca que és molt a pesar seu.

El mal és que el lloc que ocupa el coordinador no supera el llindar psicològic mínim de remuneració superior que permet assumir responsabilitats i tindre discussions professionals amb els companys suposadament coordinats. Tanmateix, no és disculpa si no hi ha reivindicació d'eixe greuge. I no n'hi ha.

Arteta i la poca ètica

Pel que fa a altres temes, cal conservar en la memòria —per a res de bo, és clar— l'article d'Aurelio Arteta «Cooficiales porque sí» (El País, 26.09.2005 dl.) que com ja anuncia el títol va de no dir res de trellat, però de voler tindre raó «perquè sí». Vaig escriure una carta a El País, més per esbravar-me que perquè veja que siga raonable dir-li res a tot un catedràtic de filosofia moral i política que insinua que potser és «demasiado tarde para el debido regreso», però que no aclarix si vol tornar a 1975, 1939, 1707 o a alguna altra caverna, quan ell devia ser feliç amb les llengües d'Espanya, Portugal, Andorra, França i Itàlia prohibides, totes llevat d'una.

Per compensar, Moisés Naím (El País, 28.09.2005 dc.) en «Cuando lo normal es raro»:

En temps com estos, en què els valors han esdevingut tan habituals en la retòrica política, és important estar molt alerta davant la possibilitat que les nostres opinions, plans i decisions es fonamenten en suposicions falses sobre allò que és normal. Quan això ocorre, els valors conduïxen a males decisions i no a una major claredat moral.

Estatuts

Per cert, tenim estatut català. Un referent i un consol per als valencians que encara aspirem a tindre un País Valencià i no una llicència per a matar urbanitzar, eufemisme que encobrix les pràctiques mafioses més diverses.