dijous, 25 de novembre de 2010

Som traduïts

Traduir en colors

Vivim en traducció permanent, de fet vivim en un món traduït. Tanmateix, fem com si no ho sabérem o, més fàcil encara: de la mateixa que no vegem l'aire —en concret, l'oxigen—, doncs, ens passa desapercebut el medi en què ens movem, la traducció. L'excepció seria quan fa olor. ¿A què pot fer olor? Doncs, tractant-se de llengua, al que no quadra amb el consens social que assumim en eixa qüestió.

Per exemple, quan entre en una botiga del carrer de Colom de València, no sé si amb molt o poc estrés —cada u ho porta d'una manera diferent, però Ferran Suay i Gemma Sanginés teoritzen que en tenim una mica més del que toca—, he descobert que em sorprenc. ¿Per què, si a mi això no em passava? Doncs, perquè en la llista d'Internet que freqüente s'insistix tant que en les botigues d'eixe carrer —i també en eixe carrer i en tota València— que no hi ha ningú que parle en valencià i quasi ni t'entenen —axioma fals d'entrada, perquè ells hi passen i jo hi passe— que arribe al punt de sorprendre'm si m'atenen amb normalitat, és a dir, sense fer-me repetir el que dic, sense que m'acabe de sentir estranger. És a dir. en realitat, en el noranta i tants per cent de les ocasions no he de repetir el sis que es confon amb el set (o al revés). I fins i tot s'esdevé moltes voltes que em parlen en valencià, no diré que en un cinquanta per cent, però possiblement en més d'un trenta per cent d'ocasions.

Me n'he anat de la qüestió. El cas és que el «consens social» que estenen els parlants valencians —fins i tot els preocupats per canviar eixe consens— és que, per a evitar-se problemes —encara no sé de quin tipus— millor serà parlar en castellà en eixe carrer o eixa ciutat, perquè, «tots» sabem que és castellana, ¿no? I, per tant, tot el que hi diuen en valencià, és una traducció del castellà. I això ja arriba al punt de no adonar-se que totes les llengües són traducció d'una altra llengua anterior, d'un missatge anterior, d'un pensament anterior. (I, els pensaments, són traduccions del que captem amb els sentits.)

És més valenta que la ginesta, plouen gats i gossos o fa un sol de justícia, com que resulta que són expressions que coneixem en altres llengües, que es poden pensar en totes les llengües, per cert, doncs, no són valencianes. El valencià ha de ser genuí, original, originari. Si ho hem sentit en castellà, ¡mosca! En canvi, si ho dien els grecs antics, els llatins, fins i tot els francesos..., doncs, el deixem entrar a casa. ¡És valencià perquè viu i treballa en valencià!

Jo ja sé que voldríem viure amb uns altres veïns menys empapussats per un estat que els ensenya la prepotència de la llengua de no sé quants milions de no saps mai què, però això no ho aconseguirem refent la gramàtica, retocant el lèxic o conformant-mos amb un victimisme filològic derivat de la discriminació legal però injusta a què estem sotmesos els que volem fer servir el valencià al País Valencià. No és un problema de traducció, sinó de legalitat, de dret. La facultat de traduir amb els sentits i amb la llengua, la tenim al lloc com qualsevol altra persona, i seria una sort si ens n'adonàrem coŀlectivament i centràrem els esforços sobre el problema real.

En fi, amb el valencià podem anar per tot el món i hi podem traduir tot el que vejam i sentim, tant si la ginesta és valenta como si ho és l'aigua de la glacera, mentres n'hi haja, que el canvi climàtic no perdona res.
Publica un comentari a l'entrada