dissabte, 20 de novembre de 2010

Allà i ací

Diversió

Mentres passegen les dones riques per la televisió —quins exemplars de Nannis, Segura, Valère i Romanov; sí la tv3 s'ha tallat momentàniament—, recorde l'anunci en oriental que hem sentit esta setmana de Gas Natural-Fenosa en la ser de València. Per un moment pense que he posat Catalunya Ràdio, però en comprovar que no m'adone que, al cap i a la fi, per a mi —acostumat a viure més allà que ací— eixe anunci és ni més ni menys que un símptoma fantasiós d'una normalitat que voldria.

He inclòs en acotació això de «viure més allà que ací», i hauré de precisar que això ho fem tots, per molt que mos pensem que triem la informació amb què alimentem el que pensem cada dia i el que creiem que és important per a mosatros. Vivim allà on mos porten uns i altres, els mitjans de transport ideològic que triem, tant si és una emissora de ràdio, un diari o el veí mitiner, que sempre n'hi han.

Parlant de tot això de les idees que mos porten ací i allà, esta vesprada han fet un documental sobre Jaume Vicens i Vives en La 2 espanyola. Ha estat interessant tant pel cantó del contingut (les idees de Vicens i Vives i el seu esforç cívic) com pel vessant lingüístic, ja que quasi tots els entrevistats, deixebles, familiars i coneguts, parlaven en català i han subtitular el que dien. Un error curiós: crec que era un «mostren» que s'ha convertit en «muéstrame» que no lligava massa. Una altra mostra de normalitat vaja, com el fet que un retor de la Vall d'Uixó recorde «la mort en Crist» de Francisco Franco Bahamonde. Si no fóra pels diners que els socialistes paguen a l'Església Catòlica, ¿a qui, sinó, li havia de dedicar la missa?

En fi, una dependenta d'El Corte Inglés de València que no mos entén —«colze», «colzera»...— no mos diu res i demana a una companya que mos atenga. En canvi, m'arriba un missatge escombraria en suport d'unes declaracions de Kevin Rudd —antic primer ministre australià i actual ministre d'afers estrangers— contra els musulmans, per cert, contraposats als «australians», que es veu que són cristians... Que els ho pregunten a aquells que en dien «aborígens». O a Joan-Carles Martí Casanova, marsellés australià que parla català d'Elx, qui, segons el diari abc, ha participat en l'elaboració de la campanya del Tempir d'Elx «Fes teu el valencià» amb diners del tripartit català i amb el suport dels socialistes d'Elx, els quals fa uns mesos compraren l'arxiu del documents etarres d'Eliseu Climent. Ça va de soi, ¿no?. Periodisme es deu pensar que fa «M. A. R.», que més que signar eixa plana hi deixa la seua empremta.

Si n'és de rara la normalitat.

6 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Això, això i damunt no sóc valencià malgrat els quatre cognoms catalans, haver estat presentat al consulat espanyol de Marsella a les 24 hores de nàixer i viure a Elx farà 38 anys el mes que ve perquè vaig tornar a la terra dels pares -dels germans, de la dona i dels fills- als 14 anys! Clar que alguns han nascut a París i no passa absolutament res! ;-)
Ja saps que ho dic tot amb bonhomia. Els anglesos en diuen "too much information" i la culpa la tinc jo: evidentment.
M'agrada el teu article, de bon de veres.

Jesús ha dit...

He tingut sempre quimera que amb cronistes de la realitat com ara M. A. R. de l'ABC, en Joan-Carles podria assolir en un terme relativament raonable un dels seus somnis inconfessats: ser ambaixador del seu pais a Madrid. Com que no crec que m'hi agarraria, ja li deixaria adreces a on anar a menjar calls, per a que variara el 'carnet d'adresses', que en la varietat rau el gust.

(Perdoneu l'accentuacio displicent que, per casualitat, hi ha que una circumstància habitual m'ha agarrat teclejant en un teclat francés quan llegia este post)

Jesús ha dit...

Perdo (oxiton general no primera persona del singular oriental o castellonero, que faria que jo perguera res): a on he dit "inconfessats" volia dir "confessats". Ahimè!

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

La realitat, estimat Jesús, la tenim no tant en l'ABC com en la vida que hem de patir -des de fa alguns segles- els catalanoparlants. Jo apuntaria cap a la Generalitat Valenciana.

No entenc -o potser sí que entenc- la darrera frase. Vol dir això que ja no m'acompanyes a menjar els calls a Madrid?

Pel que fa al carnet d'adreces m'agrada pensar que és variat. Evidentment, no ho conte tot per molt que la meva facúndia em duga disgusts. I si perdera alguna cosa no seria per mon gust.

Jesús ha dit...

Benvolgut Joan-Carles: és bastant probable que tinguera més a l'abast el bameh (o okra) amb huitlacoche, per això la cosa de les adreces. Però, bé, al bameh amb huitlacoche t'acompanye i et porte també, no cal dir-ho.

Tècnic lingüístic ha dit...

Benvolguts immigrats de no sé quins llocs feréstecs a este bloc, vos agrairia que deixàreu de «xarrar» en un bloc que pretén ser seriós i transcendent.

Pel que fa a la cuina, els «callos» diuen els diccionaris que són tripes; i els altres plats a què convides, Jesús, deuen ser una mostra el fracàs de la multiculturalitat de què parlava Angela Merkel. En tot cas, ¡bon appétit!