dijous, 10 de desembre de 2009

Tan poc

Murs íntims


Si l'ordinador no va finet i la connexió a Internet va com carro pel pedregar —revisant el que diu ma mare—, et pot agarrar un bon mareig entre pantalles, i bona cosa de cremor d'ulls per l'afició de massa internautes als fons blancs o escandalosament clars per als webs i blocs. Damunt, no han fet versió de l'Accessibar per al Firefox 3.5.5, que és que gaste durant més hores amb Windows, i no sé si acabarem cegos. Sort que tinc una versió més antiga (3.0.15) en l'Ubuntu de casa. Està clar, mentre no arribe la tinta electrònica, hauria d'iniciar una croada per la protecció dels ulls en Internet.

Però, és clar, hi ha tantes coses que es podrien resoldre aixina de simplement, que no és estrany que, si eixes no es resolen, doncs, passe el que li passa a Aminatu Haidar (no he aclarit encara si no és Hàidar, tal com pronunciava el periodista de Qatar) o que a María Luisa Muñoz li haja costat arribar al tribunal europeu d'Estrasburg per a resoldre els seu dret a una pensió de viudetat com a cònjuge pel ritual gitano. Una de les gràcies de la sentència és que pot obligar el tribunal constitucional espanyol a revisar la seua doctrina en el tractament d'algunes minories. Serà cosa de vore.

Una altra de les gràcies, és clar, és que es confirma que no hi ha res com la cabuderia individual —bé, sí, la col·lectiva, si és que n'hi ha—. I, llavors, això, que l'esforç individual és cansat, però pot arribar a ser mínimament gratificant. Se n'han donat casos.

Pel cantó contrari hi ha l'advocat i antic diputat peper Marco Molines, que no vorà el teatre romà de Sagunt assolat. O jo mateix, que tenia classificat a Mundo Alberto (també peper, de Benicarló), com a diputat que sempre s'expressava en català en l'hemicicle valencià, i he descobert hui que no, que tampoc. En queden tan pocs.
Publica un comentari a l'entrada