dimarts, 1 de desembre de 2009

Llengua aguada

La llengua de Sueca

Amb «astraconada» ha mirat de ridiculitzar la diputada Quinzá Alegre (pepera) les paraules de Camarasa Albertos (sociata). Remors i esmena, «astracanada». A això es dediquen, als numerets, però eixe és un dels possibles resultats de la manca de control polític real que té la ciutadania sobre els seus electes, de la nul·la participació efectiva que permet la mecànica parlamentària als suposats votants.

A banda d'això, revise Lingüística i normativa de Joan Solà, i trobe «Tàmaïs», una raresa gràfica de Miquel Dolç en L'Eneida, (xii). Supose que devia llegir-ho fa temps, però ja no ho recordava, perquè estes subtilitats més enutjoses que útils.

Per tant, a banda del problema clàssic de la representació de la pronúncia de /gu'jenés/, «descobrixc» que Solà ja havia parat atenció a uns quants límits o confusions en la representació gràfica de les paraules, on assenyala escriptures confuses i fa propostes de millora, entre les quals cal tindre en compte la proposta de Ferrer Pastor —autor massa sovint menystingut— per a eliminar la major part dels accents que decoren els diacrítics.

Tot açò que semblen minúcies, ajuda a confirmar que algunes facetes de la faena del tècnic lingüístic tenen alguns entrebancs inesperats que la inèrcia fa quasi invisibles. Si no fóra perquè mos hi entretenim en les llistes d'Internet, no sabríem que ingúix, contra el que (a mi em) puga semblar, no s'ha de pronunciar /in'guiʃ/ sinó /in'guʃ/ segons vol el gdlc, amb l'ús de l'accent seguint les excepcions de gúa (trobe que hauria de ser güa) i de la forma verbal agúi (d'aguar).

Per a un altre dia, agüe la llapissera.
Publica un comentari a l'entrada