La micció a sobre

Inclús Xavi Castillo ha pogut fer un acudit en un «veriueuo» dedicat a Mazón juant amb això del, segons va dir «Vicsca»: va proposar que li feren entendre això de la «dimicsió»... Disculpeu, ara no trobe el vídeo. En tot cas, està bé fer broma de les pròpies normes ortogràfiques. Ara, seria una llàstima que només fora per l'atreviment i la traça d'una ignorància desimbolta i no una broma amb fonament i coneiximent de causa que l'encerta amb tota la idea del món. Això seria com una micció a sobre i, vaja, que mos digueren que plou...

Los dèsset «lis»

Uf, per un moment un ansigne de normalització dialectal en La Selva (cap al minut 17:25): 🔗 la periodista Marta Monforte, d'accent valencià difús entre el castellà ambiental en què deu viure, diu «dèsset» i, al moment, quan Grasset mig ho repetix d'aquella manera i després remata amb «divuit», la valenciana es subordina dialectalment repetint la xifra en oriental. Per sort, Grasset té una eixida amable amb les varietats dialectals:

No, el «dèsset», el «dèsset», si al País Valencià hi ha el «dèsset», ja ho entenem [...] És molt bonic també [...]

Un atre tret amb què haurem de carregar les generacions futures —ho dic amb ironia i resignació pel que fa a això del futur— és que a Monforte i a altres col·laboradors del programa pareix que se'ls ha escapat del repertori el plural «los» o «els» del pronom de complement indirecte i se'ls ha apegat l'embotinaor «lis». Com si s'ho hagueren ensenyat en dijous.

Omissió, dimissió

Tornem a eixir sense pegar la becaeta —que no són precisament vint minuts—. Al cap dels anys, m'hi he acostumat tant que botar-me-la em deixa prou destarotat. El funeral d'estat amb què es commemora l'any de la dana, les 237 víctimes que va deixar —229 víctimes de la negligència i les mentires del president i del Consell de la Generalitat valenciana Mazón Guixot— remata estos dies en què abunden els documentals, el repàs informatiu als fets i a l'any transcorregut, el pesar per les morts, la incredulitat angoixada per les mentires d'una dreta valenciana tan cínica, profitosa i inclement com és habitual al País Valencià.

Uns pocs crits necessaris i una punxa en el discurs de la cosina d'una víctima de Letur: «És qui omet el seu deure, sabent que eixa omissió pot comportar la pèrdua de vides humanes, qui comet l'acte primigeni que deriva en les morts.» Omissió, dimissió.

intercomprensió de sabors

Toca allargar-mos al centre de la ciutat per a fer gestions a la sucursal del banc. Mos passem vora una hora de conversa bilingüe: la valenciana que mos atén no té cap problema a l'hora de fer servir el seu castellà de proximitat amb mosatros i mosatros tenim la pràctica i l'interés d'utilizar i no subordinar el nostre valencià autòcton: per tant, conversa de dos sonoritats, com si fora un gelat de diversos sabors. És ben fàcil i no cal demanar permís: la intercomprensió i el respecte mutu són suficients.

Pels canyars

Després de les polles d'aigua, més harmonioses, arredonides, molts galls de canyar travessant el camí fugint del cotxe, ja de vespraeta, a voltes esperant massa confiats, a voltes correguent espantats estirant el coll, quasi com si imitaren uns dibuixos animats escarotats. La marjal té ja aigua neta en alguns llocs però hi ha camps que la tenen entollà remullant la palla.

Cita dominical / 884: Hermann Hesse

Els qui no volen assumir responsabilitats o pensar per ells mateixos necessiten i reclamen un líder.

Hermann Hesse, Lektüre für Minuten.

La foto del sàbat / 274

Marjal a fosques

A fosques, no hem vist si eren polles d'aigua o galls de canyar, morts al mig del camí. Els carrancs que també travessen de banda a banda de camí, alçant les pinces amenaçadors. Alguns gats mirant cap a mosatros, lluernes de sorpresa. Uns ànecs que passen volant lleument agrisats pels fars del cotxe. A qui li s'ocorre anar a estes hores pels camins de la marjal. Doncs, a més gent del que mos podia semblar. «Casi» tots de cara i patint per si s'acostaven massa a la vora i queen a la séquia o al camp d'arròs, que tornen a tindre aigua. A voltes pudenta.

Contra l'algoritme massiu, la inteŀligència justeta dels humans.

Turistes a casa

Pel que siga, el veí dels baixos té les portelles tancaes i mos estalviem hui el bum-bum inclement de la seua música ambiental. Ara m'arriba millor la remor de les converses de la terrassa del bar que ocupa la plaça per a que sopen els turistes a mitjan vesprà i per als que venen després a sopar o fer-se'n una, fins no massa tard, això sí.

A més, un nou habitant del barri ha naixcut fa unes setmanes o un poc més —no ho vaig anotar— a la finca d'enfront. De tant en tant, la criatura té ploreres i amenitza l'entorn, mentres no arribe al punt d'encanar-se. Esperava que els seus pares li pegarien un toc al veí que els somou la finca clamant per la pau de l'infant. Tot arribarà.

Si no ho recorde malament, a l'atre vèrtex del triangle urbanístic travessant la plaça va nàixer l'any passat un futur coetani. Eixos veïns, que solen posar-se de cara als vidres de la plaça quan s'assenten a taula, com si vigilaren qui passa i qui torna, parlen en castellà i són com tirant a modernets. En canvi, el nounat ha caigut en una parella que parla en espanyol americà. No sé si arribarem a fer-ne uns futurs valencianoparlants, si pensem que el fill del taller de falles que hi ha prop —ja passant la pubertat—, s'ha educat com si les falles vingueren les feren a Trujillo: hi ha valencians fent turisme per allà cada dia.

Sistema d'això atre

El so de intervencions parlamentàries en les Corts és fràgil. La institució, des que va deixar de ser independent del poder executiu amb l'excusa de la crisi del 2008, no tan sols ha continuat sense projecte democràtic, sinó que ara tampoc disposa de garanties econòmiques. Per exemple, el manteniment de la institució es fa a força de traça de treballadors sense recursos suficients. Que una finestra no es pot tancar o obrir correctament, no llogaran un fuster que la repasse: uns colps, alguna solució d'emergència, i la deixaran oberta o tancà, i avant.

El so de les gravacions, díem a l'inici, és acceptable en el cas del ple, però va de capa caiguda en les sales de comissions. A l'hora de fer les transcripcions, no tan sols hem d'atendre les variants dialectals i els trets particulars de cada orador, sinó que, a més, en el cas de les sales, sovint pareix que parlen des de dins d'una cova, cosa que tampoc no mos sorprén: fa dècades que la institució ha generat un medi resclosit que funciona per inèrcia.

En fi, el sistema de so, no és previsible que millore, aixina que hem demanat que mos posen un equalitzador en l'ordinador, a vore si aixina fem eixir les veus de la cova. Les idees i el compliment de la legalitat i els deures democràtics, això es veu que va per un atre cantó, un sistema d'això atre, diríem.

Comentari reactiu

Deixe un comentari en l'article «Els mentiders catalans i els «cómos» d'Enric Gomà (Núvol, 19.08.2025) 🔗:

Desconec quina pot ser la tàctica més adequada per a cada circumstància, però he comprovat durant més de trenta anys que sí que es poden mantindre converses bilingües. A més, a mi no em molesten ni em cansen eixes converses. Deu ser que, una volta t'has fet a la idea, tal com diu Gomà, t'hi acostumes.

A més, convé recordar que si no parlem en valencià al País Valencià, ¿on es suposa que l'hem de parlar? Vivim al país on la llengua és això que se'n diu «pròpia», d'on és natural, on es suposa que ha de continuar sent llengua d'ús i oficial.

Mantindre-la en la conversa sense subordinar-la al castellà és sempre un oferiment, servix per a detectar persones mal informades o amb ideologies autoritàries. També és una mostra de respecte per u mateix, i una pinzellada de sociolingüística que poden captar tots els qui tenen un mínim de sensibilitat democràtica, cultural i humana. Al llarg dels anys, unes quantes d'eixes persones acaben sabent parlar en valencià, i inclús el parlen amb els qui no subordinen el valencià en les converses.

A la sabateria del centre, una dependenta mos atén en castellà, però respon reactivament en valencià. L'atra, un poc més tard, mos confon amb anglesos... Esta només atén en castellà i en anglés proactivament. Valencià passiu, amb sort: conversa bilingüe, doncs.

Tremolor a la molla

¿Fins a quan durarà eixe constant repicar de baixos que veí té connectat en els seus altaveus, sempre el mateix ritme maquinal, com si tinguera en bucle un mateix tema d'ànim fosc i percutiu? No sé si és un tema musical o si és un intent de somoure els fonaments de la seua finca i de les que l'envolten. De totes formes, diria que patix més ànsia el meu cervell, l'estructura de rejola massissa i fusta de la finca ho filtra, ho transmet i se'n desentén. Ara, a la quarta planta de cal veí hi ha de fa poc un xiquet de bolquerets i em ve al cap que la vibració pot afectar-lo, pot crear un futur fan enganxat a la música màquina de discoteca... Sí, ara mateix diríem que eixe estil està un poc passat, però és la idea que em ve al cap sentint eixe bum-bum que em fa tremolar la molla del cap. Intente contrarestar-ho amb King Crimson, Focus, Jethro Tull o Pink Floyd... M'alleugen.

Cita dominical / 883: Irène Némirovsky

[...] sobretot quan parlen del que no comprenen, compensant alegrement la seua ignorància amb la seua insolència.

Irène Némirovsky, Le maître des âmes.

La foto del sàbat / 273

Patiment artificiosos

En un ordinador funciona del tot bé, però en l'atre el Chrome ara dona un error de congelació de pantalla, de congelació de tot. I és estrany, perquè els dos tenen la mateixa versió de l'Ubuntu i l'Ubuntu no sol quedar-se bloquejat. Deu ser cosa de les actualitzacions. Trobe no li podré preguntar a l'algoritme universal res d'això, per molt que li ho demane per favor i que li done les gràcies al final: el professor d'automatització de Word diu que preferix que quan arribe Terminator —que assegura que arribarà— que el final siga ràpid i que no el faça patir.

Diria que Terminator no arribarà mai, perquè ja va arribar fa temps. En síntesi: som aixina. A la vista està i el recompte diari és una manifestació tan evident com l'aire que respirem, i per això no mo n'adonem. La inteŀligència artificial no és més que una versió edulcorada de parlar de l'estupidesa de sempre. Per molta eletrònica que li posem, continuarem amb els patiments naturals.

La coberta dels anys

L'edat va modificant-mos la forma d'apreciar l'extensió del temps passat. M'adone que, al cap dels anys, trac un llibre de l'estant i l'òbric: veig que els vaig fitxar l'any 2005, una xifra que ara em sembla més o menys com si dora despús-ahir. Compromit, emparedat i casi immòbil —a voltes hi ha hagut mudança—, està nou. Però són vint anys alçat a l'estant, vint anys quan anem passant per davant i mirant-li de tant en tant el llom, torcant-li un poc la pols del replà de paper blanc que baveja entre les cobertes. Vins anys i s'obri com el primer dia, «funciona». És una lectura que s'ha de posar el dia, però també és una lectura que, feta ara, em posa al dia, al cap dels anys.

Vaga palestina

Un estat per a les coses, una democràcia per a les persones.

Llandós, però curt

L'arbitrarietat es veu des de fora, mirant els efectes, el resultat que no respon a cap criteri o norma necessària. Des de dins, en la ment de qui la practica, quasi segur que no existix, que té una justificació que elimina el capritx, que té un codi ocult que ajusta els prejuís amb l'actuació, sobretot si sap deixar de banda l'ànsia, el desig, els sentiments de repulsa o d'afecte. El capitost americà ho deu vore tot a través d'eixe filtre.

En canvi, persistent i poc capritxós, el cantant que ve a amenitzar uns minuts cada dia amb el mateix repertori rascat i mig bramat:

• «Ni tú ni nadie» d'Alaska i Dinarama
• «Clavado en un bar» de Maná
• «Dejad que las niñas se acerquen a mí» d'Hombres G
• «Creep» de Radiohead (versió argentina)
• una cançó que conté «esto es lo que te llevas» i «yo te perdí», que no he pogut identificar; i una versió argentina d'«A day in the life» de The Beatles.

Fa temps vaig pensar que eren cançons de Duncan Dhu, per les rascaes de guitarra, però no. Llandós, però curt. Sistemàtic i sense arbitrarietats.

La mar en un clot

Entre els llibres que tenia oberts, acabe Asentir o desestabilizar de Rafael Chirbes. És un d'eixos llibres que dona faena extra: la prèvia que voldria haver fet retrospectivament, i la futura que també lamentaré que no la puga fer. Recompte de crítica literària i posicionaments polítics i personals, «crònica contracultural de la transició», que diu el subtítol del llibre, aquella edat que encara no sé s'ha acabat realment, però que continua omplint els aires que respirem —i perquè encara respirem els qui la vam viure jovenets— amb les sentors de les fosses, els crims d'estat, del terrorisme, de la corrupció política, de la persecució ideològica, de l'arbitrarietat dels poders autocràtics i inclús de les democràcies que bateguen amb tensions maliccioses...

Hi ha un xiquet amb un poal a vora mar omplint amb la idea de fer entrar la mar en el clot que ha fet en l'arena. Hi ha qui demana ampliar les rambles i els barrancs i netejar-los de canyes. Transició cap a un món de danes.

Cita dominical / 882: Rafael Chirbes Magraner

Autèntics models d'ignorància, seguretat en ells mateixos i grosseria.

Rafael Chirbes Magraner, «Jordi Viladrich. Anotaciones al diario de un homosexual comunista», Asentir o desestabilizar.

La foto del sàbat / 272

Balls de diables

Si plou o no plou, ix el sol i al poc torna pegar un bon arruixó... Primavera d'hivern hauria de ser això, però ara l'invent s'ha fet malbé perquè ja no són ocasionals gotes fredes, sinó danes periòdiques. Una oroneta no fea estiu, però la fumaguera que els humans no parem de reproduir cremant tot lo que mos se pose per davant sense mirament per a aconseguir un bon no res, probablement farà que deixem de tindre primaveres. Gaza continua assolada i cremant i els botxins hi volen vore felicitat ballant pels carrers. El ball dels diables.

Més que res, porta el diari

Hi ha hagut sort pel centre de la ciutat, a pesar del pet que ha pegat el tro de les tres de la matinà. Més sort encara que Josep Lluís Navarro Peiró haja decidit escriure quatre coses ben escrites, amb ponderació i purnes d'humor, i que li les hagen publicaes en el Levante (08.10.2025) en valencià en l'article «Vixca: el conflicte»: 🔗

Les reaccions de polítics i d’algun escriptor no es fan esperar: es mostren indignats en X (l’antic Twitter) afirmant que el fet d’escriure vixca equival, ni més ni manco, a «incomplir la llei» i «destruir» i «menysprear» el valencià. ¡Quasi res porta el diari!

Un poquet més que res portava el dia en este cas.

Retractacions

Abans de llançar-me com un possés a esmenar la Viquipèdia, agarre aire, consulte els viquipedistes —que no sempre responen—, busque informació i documentació i deixe passar unes hores i uns dies també. Paciència i una canya. A més, sempre hi ha qui està desesperat per replicar, per tornar-la sense atendre les raons ni comprovar les dades. I inclús hi ha qui està ansiós per atacar encara que no sàpia massa bé contra què: suposicions, intuïcions, percepcions, sospites, fabulacions... Com si pensar que «té igual, cal aplicar la sentència». Faig temps i comprovacions, per evitar que em tiren les correccions arrere.

¿Què trau un professor o un llicenciat en filologia de donar una dada falsa en un tema documentat, conegut i recontrasabut? No ho sé, però es veu que la ideologia i el partidisme o la bandositat han d'anar per davant de la veritat, de les dades, de la informació... Vaja, uns quants d'eixos són defensors de la veritat científica, de les dades objectives, de la informació veraç... Supose que tard o d'hora faran una retractació, un desmentit, encara que siga una esmena a peu de pàgina, em vaig equivocar quan vaig dir que tal paraula contenia errors ortogràfics o era incorrecta..., perquè he tornat a llegir llibres i articles sobre llengua —fea anys que ni els mirava— i vaja si he trobat coses que em pensava que eren impossibles, incorrectes, immorals o que feen gros. Tot arribarà.

Ixqué l'home

Fa uns dies vaig tornar a sentir algú —crec que era en el parlament valencià... Sí, en tenim, però és poc de parlament pa tant de centralisme espanyol— l'expressió «deu més que alena», la qual té una continuació al meu poble —o en la meua família: a voltes ho barrege— que diu «i alena més que un porc de deu arroves». No m'estranyaria que algú haguera demanat qui és eixa «Elena» que deu tants diners, perquè això de la «cultura popular», com dia un antic secretari de Silla, està molt mal repartida.

A pesar d'això, em sorprenen alguns dictàmens d'opinió taxatius de persones amb tanta escola contra unes formes verbals incoatives escrites a la manera clàssica —sí, solen dir-ne aixina de de Joanot Martorell o Isabel de Villena, que escrivien «peixcar» o «naixca»—: sembla com si s'ho hagueren llegit tot a la travessa. Deu ser que alguns volen continuar la tradició de malbaratar el patrimoni per tal d'exhibir unes ínfules de no sé què contra no sé qui... Tot cuit i adobat entre valencians, que per a fer eixos destrellats no necessitem la coŀlaboració de cap imperialisme patrioter.

El xic es recolzà a la paret, va enrotllar una cigarreta i, quan estava passant la llengua per la goma del paper, ixqué l'home.

Vicent Andrés Estellés, «El cementeri», Recull de contes valencians.

Devocions i manies

Com és habitual, hi ha petits detalls que fan més nosa que una brossa en l'ull:

Sebastià Carratalà afirma en un article: 🔗 «“Vixca“, una paraula no reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)»... Bé, en la taula 35.1 de la gramàtica, l'acadèmia recull la interjecció «vixca». Per tant, no és cert que l'acadèmia no la reconega.

Podria haver dit que no l'ha inclosa en el diccionari, però continuaria sent una paraula reconeguda per l'acadèmia, atés que, tal com diu la mateixa gramàtica, els verbs incoatius amb xeix «tenen una important tradició escrita». Reconec que l'expressió acadèmica és diplomàtica i insinua sense acabar de dir, però els cas és que «reconeix» la història de l'ús escrit de les formes incoatives amb palatal.

D'altra banda, en les Normes del 1932, en la introducció mecanografiada, apareix la forma verbal «afeblixca». Aixina, l'afirmació que la paraula vixca «no figura en les Normes de Castelló del 1932» no seria del tot ajustada a la realitat, ja que en eixe text, si no ho ha mirat malament, no apareix cap atra forma incoativa. També seria una afirmació absurda, ja que les normes ortogràfiques no arrepleguen totes les paraules de la llengua.

Un dels problemes normatius que tenim són tant les coses que es diuen com les que no es diuen. A més d'això, a voltes s'arriba a solucions de compromís a causa de les urgències (cosa que es va fer l'any 1932) i després pareix que s'oblida eixa circumstància i hi ha qui es pensa que els pedaços per a eixir del pas eren una solució definitiva. Per sort, els gramàtics i l'acadèmia han revisat, ampliat i millorat les normes ortogràfiques, cosa que fan constantment.

I que espere que continuen fent-ho sense deixar-se lligar les mans per devocions o manies.

Cita dominical / 881: Dominique Salomon

Estan prenent la Bíblia com el cadastre.

Dominique Salomon, «Judíos y Palestinos "Junts" por la paz», A vivir que son dos días, Cadena ser, 04.10.2025.

La foto del sàbat / 271

S'exprimix amb indulgència

Vaig corregint i, per si de cas, busque despreciar en el diccionari de l'acadèmia, per si de cas ja l'han introduït —sí que apareix en l'Alcover i l'accepten com a informal en tv3, ja que també l'accepta el gd62, però algú diria...—, i el resultat és que el cervell em diu que sí, que ja l'han incorporat... Fins que Takse em fa vore que lo que ix és «depreciar». El condicionament cerebral és més potent que la vista... I el meu menyspreu s'«exprimix» 🔗 amb una indulgència antiga.

Provocació autoimmune

Hi ha qui de colp senten els sentiments ofesos i, per a restaurar-se un poc els ànims, per fi, es posen a reivindicar —sense llegir-se-les— gramàtiques, llibres, idees que fins ara dien detestar. Una cosa aixina li està passant a l'avl, ara que les idees més fosques de l'arc parlamentari espanyolista estan tornant a mandroixar els complexos idiomàtics valencians. I, vaja, sempre hi ha qui està disposat a respondre a la provocació... La burrera preferix les excuses a les idees.

Les normes ortogràfiques de 1932 són citades i reivindicades com a ungüent balsàmic contra la burrera antivalenciana per persones que és possible que, el dia que els peguen una ullà, decidixquen que convé cremar-les. La burrera nacionalista —valencianista o espanyolista— continua sent això, provocació autoimmune.

Casi casi

«Casi casi» és una expressió usual amb l'adverbi general al País Valencià, on no són habituals les alternatives (com ara gairebé, que és més literària que atra cosa). De fet, això de fer-mos escriure-ho «quasi» —un cultisme gràfic provinent de la paraula llatina—, és un de tants símptomes de la pallola interminable que constreny la normalització i la normativització al País Valencià.

En francés també s'escriu «quasi», que també s'ha quedat antic, substituït per atres formes, i es pronuncia [ka'zi]. Com que casi apareix en la literatura medieval —en diuen clàssica— i és la pronúncia general valenciana i balear, segons indica Coromines, tenim el futur per davant per a resoldre algun dia atendre les possibilitats de la llengua en lloc de les ànsies d'una normativa massa militant. Es fa llarg...

Birkenau desrprés de Gaza

En el film The debt, 🔗 el suposat ginecòleg que han segrestat, en realitat, Dieter Vogel (Jeper Christensen), assassí nazi de Birkenau, li amolla en alemany a l'agent del Mossad que l'està afaitant amb una navaixa vora el coll (Jessica Chastain):

Ah, és cert, ho havia oblidat, els jueus no heu sabut mai matar, només sabeu morir.

Entre lectures, per alleujar l'estrés de la faena, mire un de tants films que enaltixen la justícia que porten a terme els jueus que perseguixen antics nazis. I em demane si encara puc idolatrar ficcionalment els valors representats pels agents secrets i l'estat d'Israel.

Els àrabs i els musulmans d'Àfrica i Àsia ja sabem com solen eixir retratats en els films americans i europeus: representats amb estereotips negatius, en general. Però es suposa que hem aprés a tindre un filtre psicològic i polític preparat per a distingir la ciutadania i els règims que han de patir en els nostres països veïns del sud i l'est.

Ara una suposada democràcia s'ha convertit en un estat racista que ara assassina la població palestina... ¿Com ha acabat aixina aquella justícia que mos venen als films? Coses de les ideologies i la corrupció política. Podem sentir polítics espanyols catòlics o cristians que exposen idees racistes, nacionalistes i xenòfobes. Hauríem de repassar les nostres notes històriques, que uns antics «espanyols» van expulsar jueus i moriscs.

Idees en els núvols

La pareidòlia 🔗 és el nom que li han posat a eixe fenomen psicològic que mos fa identificar elements significatius de la nostra vida en les formes de la natura. Vegem animalets en els núvols, rostres o parts del cos en les pedres i les muntanyes... A més, hi deu haver una pareidòlia ideològica —en diuen més habitualment biaixos— que mos fa encaixar les formes i circumstàncies rellevants de la nostra vida amb l'entorn en què vivim. I quin disgust quan això no passa, que és un dels problemes habituals, perquè eixa pareidòlia ideològica no és tan dòcil com voldríem.

El Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears envia un «bolletí mensual» 🔗 sobre la seua activitat. I sense dir res més a algú li se podria estar curtcircuitant la pareidòlia al llegir el títol de la publicació. Tant de dogma de subordinació que hem de compensar el valencians per a «salvar-mos» del no-res mos fa vore idees en el núvols.

Cita dominical / 880: José María Llanos Pitarch

Com diu Santiago Abascal, president nacional de Vox, eixos barcos cal confiscar-los i enfonsar-los, desballestar-los o posar-los rumb a origen, amb tots els immigrants il·legals que repartixen als nostres carrers.

José María Llanos Pitarch, intervenció en el ple de les Corts Valencianes, 23.09.2025.

La foto del sàbat / 270

Passejant i mirant pels racons de la ciutat.

A espai, que l'encertarem

La cambrera de hui, joveneta, s'adreça en castellà d'entrà, però quan li respons canvia al valencià. Ara bé, és un valencià escolar, de nivell d'examen de circumstàncies, deficitari, en què no cap la paraula albargina. Els pares valencianoparlants de la meua edat, que han tingut estudis i contacte directe amb les possibilitats culturals i lingüístiques de la democràcia i de les llibertats, més que els nostres pares i uelos, els han vixcut, els han aprofitat, però no els han adobat i arruixat, sinó que s'han deixat anar seguint el corrent uniformitzador, depredador i lingüicida contra el valencià. La flor sociolingüística que va créixer després de la dictadura franquista ha anat quedant-se sense gleva, sense gassó.

Bé, amb això espere haver fet la mateixa predicció autoincomplida des que la van fer al segle xvii. Ara bé, tant la repetim que, si no anem a espai, l'encertarem.

Estrangulacions de canyot

Ja en tenim una atra, encara que siga la mateixa murga amb protagonistes d'ultradreta diferents, actualment instaŀlats en la presidència de la Generalitat. 🔗 Verònica Cantó, la presidenta de l'avl ha comentat la consistència de la pretesa iniciativa del president valencià, que farà mal —a això es dediquen sempre, ara «per ofegament», dient-ho de manera obscena tenint en compte la situació: «estrangular fins a la desaparició»—, 🔗 però que és lo que és:

En el valencià de carrer o en el valencià del poble que tanta agrada a molts, és fum de canyot.

La presidenta de l'acadèmia ho ha dit claret, i ho haguera arredonit si s'haguera inclòs en eixe registre valencià, els dels carrrers de cada poble, que tant mos hauria d'agradar a tots —«a gatets i gossets», acadèmics inclosos—, però que pareix que destorba per la banda de l'autoodi nostàlgic i que provoca ois a per la banda de l'autoodi xenòfob. S'ho haurien de fer mirar uns i atres.

Què pensàvem

Per sort, en dies com hui, amb massa hores als ulls davant el teclat i la pantalla, amb els auriculars posats havent de sentir —per sort, a voltes puc no escoltar— estupideses, mentires i maldats, Joan Garí ho resumix quasi tot en un article, «Causes i perplexitats de la polarització» 🔗 que tanca de manera elegant i alhora lamentable:

Un dia, els nostres nets ens demanaran què pensàvem i què féiem en aquesta etapa convulsa de la història del món. I només alguns els podrem dir la veritat…

Una versió de proximitat de la idea que dona títol al llibre Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra 🔗 d'Omar El Akkad. 🔗

Flors fora de temps

Este cap de setmana un dels cactus ha tret encara una flor més. Esplèndida, radiant. No mos l'esperàvem perquè ja ha passat la calitja, que pareix que siga el temps que inspira la floració. I la poca pluja que va caure fa uns dies, ha fet que els fillols hagen alçat els cabets com si estigueren presentant-se al patí abans d'entrar a escola.

Parlant d'escola i flors inesperades, la part dels anys trenta del film El mestre que va prometre el mar, 🔗 encara que un poc postissa en l'ambientació i massa esquemàtica i previsible en els caràcters dels personatges, és convincent i et fa traure la llagrimeta amb bones actuacions. En canvi, la part moderna queda eixuta i prou inconsistent. Sobrava, no calia, però forma part de la planta, com les punxes del cactus, que a Takse li agraden i a mi em sobren. La natura humana i fílmica és aixina.

Pronòstic distòpic

La distopia primerenca The iron heel de Jack London, 🔗 que vaig llegir no fa massa i ja ho vaig comentar, no em sembla una gran obra literària, però cada dia que passa és confirma com a pronòstic cada volta més clarivident i angoixant. Els informatius fan per recordar-me-la, inclús en els marges foscos de les bondats relatives de les democràcies ondulants que hem arribat a embastar.

Cita dominical / 879: Danielle Manesse

Sobre ortografia, lectura i aprenentatge d'escriptura s'han publicat estos anys moltes obres històriques i lingüístiques. Esta producció continua la tasca de la lingüística moderna, que ha tingut l'efecte de mostrar, si més no, de manera sorprenent la inexistència d'un francés nacional uniforme, la distància entre la llengua escrita i l'oral i, per tant, la insuficiència de l'ensenyament de la llengua materna.

Danielle Manesse, «... Et il fallut apprendre à écrire à tous les petits Français : Histoire de la grammaire scolaire...», Revue française de pédagogie, 48, 1979. 🔗

La foto del sàbat / 269

Intercanvi transparent

Les institucions democràtiques, que tenen una regulació quant a la transparència, a més haurien d'atendre les consultes dels ciutadans amb interés per l'acompliment de les seues funcions: resoldre dubtes, aportar dades, analitzar la matèria que tracten, millorar la informació disponible, fer propostes de solució... Però és fàcil trobar-los fent renúncies i dissimulant darrere el silenci.

Faig una consulta, em responen ràpidament en castellà, els agraïxc la rapidesa i el suggeriment, els comente que no hauria de ser acceptable que un web funcione bé al noranta per cent de zoom i malament al cent per cent i, a més, que m'haurien d'haver respost en castellà... I va i la resposta final és que tindran en compte els meus comentaris, però, si m'ho diu en castellà, no pareix que pugam confiar massa en això.

I un atre dia comentaré una resposta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que, en lloc de respondre'm, em repetia la redacció de la gramàtica, redacció que era l'origen de la consulta perquè era inconcreta, incompleta i dubtosa —tal com és evident quan deixen d'atendre el conjunt de la llengua sancera i ho maquillen tractant només una idealització del registre formal, com si foren elements intercanviables.

El so i la bona lletra

Un concert de Claude Ballif, 🔗 el quart, i no sé com hi he arribat. Estava llegint alguna cosa d'André Chervel 🔗 sobre la història de l'ortografia francesa. Lligams inesperats entre unes coses i atres, la bona lletra i el so.

Sensibilitat en la traducció

Les traduccions literals no són la pràctica necessària o imprescindible encara que són el primer pas que fem sovint a l'hora de fer una traducció. Solen ser un recurs simple, automàtic, per a eixir del pas o inclús amb intenció humorística. Una traducció ben feta pot coincidir amb un automatisme, inclús amb un automatisme creatiu, com ara eixes versions del refrany castellà que en valencià han conclòs «pel mes d'abril no et lleves un fil» o «fins al setanta d'abril no et lleves un fil», que tinc quimera que podrien ser «normalitzacions» refranyeres de Juan José Amengual, 🔗. Això que el «70 d'abril» equivalga al «40 de mayo»... La versió més antiga que he trobat per ara és la castellana, perquè la que he trobat en francés 🔗 és també del segle xix.

En canvi, supose que és una traducció ben feta el cas d'un cartell que vaig vore per la tele, al costat de la porta d'un edifici en un país àrab, en què van traduir un «no entry» anglés amb una orde en àrab que dia «només eixida»:

مخرج فقط
no entry

No en sé massa, d'àrab, però aixina, a primera vista, pareix que havien tingut sensibilitat lingüística a l'hora de fer el cartellet.

Possibilitat quotidiana

Em sorprén encara llegir o sentir persones que fan afirmacions solemnes, rotundes, categòriques, taxatives, com si pretengueren convéncer-se que tenen tota la informació, les dades i que han fet les reflexions i les comprovacions pertinents, però que saben que no ho han fet i, més encara, sospiten que només passant la primera plana d'eixe llibre que no han llegit podrien repensar-se ells mateixos amb un poc més trellat.

I açò és tant una sorpresa com un possibilitat quotidiana.

Bot a l'arena

Al taller, un xicon de Xixón que diu que fea poc de temps que estava ací, m'ha entés fins que hem entrat en matisos sobre si demà de matí, a migdia o si tancaven o no. Diu que va aprenent el valencià. Al ritme que li'l parlen, supose, a poc a poc, li dic.

Cansa encara un passeig amb la calor de la ciutat de l'accent que siga. Mirant els mundials d'atletisme, em deixe dur per la cadència dels ritmes esportius... Bot a l'arena. Els grecs, sempre lamentant-se. Hélas, que diuen els francesos.

Cita dominical / 878: Josep Joan Conill Ripollès

En absència d'un horitzó viable per a la llengua, mos dediquem compulsivament a exaltacions banals i lànguides de suposada naturalesa literària capaces de legitimar la nostra precària supervivència.

Josep Joan Conill Ripollès, «Lasciate ogni speranza: da "normalización" à língua nua», Boletim da Academia Galega da Língua Portuguesa, 15, 2022.

La foto del sàbat / 268

Temporà d'Ommatoiulus.

Observant repetidament

Amb més de sis mil apunts en este bloc, segur que dec haver repetit milanta voltes les mateixes idees, espere que amb expressió diferent i amb algun afegit que justifique la cabuderia. En canvi, no tenia la sensació d'haver repetit cap títol d'apunt. Fa poc vaig estar a punt de fer-ho, ja que el 26 d'agost vaig penjar «Amb quatre ratlles» i l'11 de setembre he penjat «Quatre ratlles» sense enterar-me de la semblança. Això m'ha induït a fer una cerca i he trobat un apunt del 22 de desembre del 2014 que era també «Quatre ratlles». 🔗

Buscant un poc més, veig que també he repetit «Anem passant» (06.07.2019 🔗 i 11.10.2022 🔗). I en deuen haver alguns més, supose, però tampoc vaig a acalorar-me buscant-los.

En canvi, tinc la sensació que deu ser més rar que haja repetit alguna de les il·lustracions (dibuix, fotografia, grafisme...) que solen acompanyar els apunts, excepte la de la sèrie —l'acadèmia fa sospitar que esta també hauria d'escriure's «série»— 🔗 de la citació dominical, que és una foto collage amb un dos fragments de rostre amb ull: un home major que no recorde qui era i crec que una jove Najat El Hachmi. Condemnats a observar-mos repetidament mirant les idees com passen.