Deixe un comentari en l'article «Els mentiders catalans i els «cómos» d'Enric Gomà (Núvol, 19.08.2025) 🔗:
Desconec quina pot ser la tàctica més adequada per a cada circumstància, però he comprovat durant més de trenta anys que sí que es poden mantindre converses bilingües. A més, a mi no em molesten ni em cansen eixes converses. Deu ser que, una volta t'has fet a la idea, tal com diu Gomà, t'hi acostumes.
A més, convé recordar que si no parlem en valencià al País Valencià, ¿on es suposa que l'hem de parlar? Vivim al país on la llengua és això que se'n diu «pròpia», d'on és natural, on es suposa que ha de continuar sent llengua d'ús i oficial.
Mantindre-la en la conversa sense subordinar-la al castellà és sempre un oferiment, servix per a detectar persones mal informades o amb ideologies autoritàries. També és una mostra de respecte per u mateix, i una pinzellada de sociolingüística que poden captar tots els qui tenen un mínim de sensibilitat democràtica, cultural i humana. Al llarg dels anys, unes quantes d'eixes persones acaben sabent parlar en valencià, i inclús el parlen amb els qui no subordinen el valencià en les converses.
A la sabateria del centre, una dependenta mos atén en castellà, però respon reactivament en valencià. L'atra, un poc més tard, mos confon amb anglesos... Esta només atén en castellà i en anglés proactivament. Valencià passiu, amb sort: conversa bilingüe, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada