Fa uns dies vaig tornar a sentir algú —crec que era en el parlament valencià... Sí, en tenim, però és poc de parlament pa tant de centralisme espanyol— l'expressió «deu més que alena», la qual té una continuació al meu poble —o en la meua família: a voltes ho barrege— que diu «i alena més que un porc de deu arroves». No m'estranyaria que algú haguera demanat qui és eixa «Elena» que deu tants diners, perquè això de la «cultura popular», com dia un antic secretari de Silla, està molt mal repartida.
A pesar d'això, em sorprenen alguns dictàmens d'opinió taxatius de persones amb tanta escola contra unes formes verbals incoatives escrites a la manera clàssica —sí, solen dir-ne aixina de de Joanot Martorell o Isabel de Villena, que escrivien «peixcar» o «naixca»—: sembla com si s'ho hagueren llegit tot a la travessa. Deu ser que alguns volen continuar la tradició de malbaratar el patrimoni per tal d'exhibir unes ínfules de no sé què contra no sé qui... Tot cuit i adobat entre valencians, que per a fer eixos destrellats no necessitem la coŀlaboració de cap imperialisme patrioter.
El xic es recolzà a la paret, va enrotllar una cigarreta i, quan estava passant la llengua per la goma del paper, ixqué l'home.
Vicent Andrés Estellés, «El cementeri», Recull de contes valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada