L'arbitrarietat es veu des de fora, mirant els efectes, el resultat que no respon a cap criteri o norma necessària. Des de dins, en la ment de qui la practica, quasi segur que no existix, que té una justificació que elimina el capritx, que té un codi ocult que ajusta els prejuís amb l'actuació, sobretot si sap deixar de banda l'ànsia, el desig, els sentiments de repulsa o d'afecte. El capitost americà ho deu vore tot a través d'eixe filtre.
En canvi, persistent i poc capritxós, el cantant que ve a amenitzar uns minuts cada dia amb el mateix repertori rascat i mig bramat:
- «Ni tú ni nadie» d'Alaska i Dinarama
- «Clavado en un bar» de Maná
- «Dejad que las niñas se acerquen a mí» d'Hombres G
- «Creep» de Radiohead (versió argentina)
- una cançó que conté «esto es lo que te llevas» i «yo te perdí», que no he pogut identificar; i una versió argentina d'«A day in the life» de The Beatles.
Fa temps vaig pensar que eren cançons de Duncan Dhu, per les rascaes de guitarra, però no. Llandós, però curt. Sistemàtic i sense arbitrarietats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada