Oculus domini sagitat equum

A les Corts valencianes —que ara es diuen Corts Valencianes o Les Corts, segons el nou estatut— el rebombori sindical arran de les dimissions en el Consell de Personal (STAPV i CC OO) durant l'assemblea prèvia a la votació de revocació, ha deixat ben patent l'ànsia d'UGT per enganxar-se com paparres als càrrecs. Ells deuen saber quin profit en trauen, perquè els treballadors encara estem esperant algun resultat positiu dels enderrocs que provoquen, més enllà de ser els principals «afectats» per eixa representació.

Així, si teníem una relació de llocs acordada pels tres sindicats (UGT, CC OO i STAPV), a l'endemà UGT en presentava una altra (o unes altres, segons interessos conjunturals i esotèrics); si feien falta unes cadires noves o alguna altra cosa, no calia fer un pla de renovació o demanar-les seguint algun procediment transparent, calia acudir a l'«aconseguidor» d'UGT, que sabia moure els fils (segons dia ell mateix)... Dos mostres de la seua «tasca sindical».

Ara hem arribat doncs a un nou punt. El cap de colla d'UGT va anunciar en la mateixa assemblea que presentarien la dimissió. Si ho fan, hi haurà noves eleccions; si no ho fan, estaran a l'altura dels comentaris injustos de què es queixaven quan, al final de l'assemblea, van considerar que els havien volgut deixar com els roïns de la situació. Quina barra, les «víctimes».

Canviant de tema, m'he llegit d'un bufit Perdón, imposible de José Antonio Millán. Un refresquet tipogràfic que pot ser introductori al tema. Entretingut i interessant per a qualsevol lector que vullga saber quina és la «recepta» de la puntuació.

Finalment, deixe una mostra en la imatge de la inefable qualitat lingüística de la colla del Partit Popular valencià, que tanta vergonya aliena ens causa. Un dia González Pons promet el valencià a Europa i a l'univers i l'altre hi voten en contra en el parlament europeu; un dia parlen en castellà per a emfasitzar com en són de catalanoparlants —és a dir, valencianoparlants— i l'altre impedixen l'ensenyament vehicular en valencià —que només arriba al 20 % de l'alumnat. I un llarg etcètera.

En canvi, i per acabar, hi ha qui publica que el català no morirà —Lluís-Anton Baulenas— i qui l'enterra viu encara —Toni Cucarella en El Punt 389—. Podem triar dos dites llatines per a l'ocasió: Felix sua sorte contentus o exitus acta probat.

---

• «Oculus domini sagitat equum»
  
  Segons Martí de Viciana (ca. 1481-1492): «[...] En açò se conforma aquell cavaller persià, segons apar per Llíbrico, que interrogat lo dit persià per hun altre cavaller, qual era la cosa que més engruxava lo cavall, respòs que l'ull de son senyor.» (Colón Domènech, Germà (1997): «"La gàbia gran no fa millor lo aucell". Postil·la als Secrets del Prior Agustí», Estudis de filologia catalana i romànica, IIFV-PAM)
  

Prediccions valencianes

La rosa del Dia del Llibre la vaig collir en l'ull divendres jugant a futbet.

---

I poca cosa més, excepte que comprove casualment —no mire mai els seus suposats informatius— que en Canal 9 saben què vol dir allò de la contaminació ideològica: lligen la notícia que Zapatero celebra els dos anys de l'arribada al poder el mateix dia que es produïx un atemptat terrorista a Navarra... I com a complement narratiu hi ha la imatge conclusiva de Zapatero aplaudint: què aplaudia? No sé si deu ser tan efectiu com evident.

Com que dissabte no vaig comprar el diari, això que em vaig estalviar d'articles sobre la llengua, que algun n'hi degué haver, per exemple seguint la broma de dimecres en El País: «Els hotelers comencen a oferir cursos de valencià a immigrants». Ni més ni menys que, al cap de vora vint-i-tres anys de la llei d'ús i de dotze anys de governs del Partit Popular és la segona campanya! Al·leluia! Ara —i no necessàriament amb ànim flagel·lador— convindria que esbombaren els resultats formatius d'eixes campanyes en què participaran entre huit mil i deu mil treballadors del sector. Amb una mica de sort, hi hauran més immigrants catalanoparlants que no consellers del govern valencià el dia de sant Vicent Ferrer —aquell que diuen que no en parlava altra que la seua.

Finalment, no puc compartir amb Joan Garí l'honor de ser el seu company valencià del parell que les estadístiques indiquen que han llegit Anna Karenina. Ara bé, constate que Jorge Wagensberg ha descobert els aforismes de Joan Fuster, que Takse s'ha llegit Crim i càstig i que jo he pogut acabar hui el llibre sobre Einstein de José Adolfo de Azcárraga.

I acabe citant José Adolfo de Azcárraga quan explica la introducció de la probabilitat en la física (Born, Heisenberg i altres): «L'única predicció que pot fer-se és estadística».

Binomis persistents

S'acaben les vacances i encara no he acabat el llibret sobre Einstein que van traure amb la revista Mètode: Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència, de José Adolfo de Azcárraga (traducció suposada i anònima, potser de Josep Agustí Campos). Takse, en canvi, ha acabat Nosaltres exvalencians, que ha trobat molt —massa— lleugeret i on els comentaris sobre Eliseu Climent no aclarixen el problema que hi tenen els autors, només comentaris per damunt damunt, sense alternatives ni propostes. El més fluix —i vol llegir-se La solsida— és el de Rafael Arnal, potser perquè parla de qüestions que toquen Taksenet una mica de llunt. De moment, diu que repassarà el tros de Toni Mollà.

A més, en un altre camp, Taksenet ha devorat Dissabte d'Ian McEwan, que jo podria resumir pel meu compte: els pèls dels nas i de les orelles són conseqüència de la coagulació de la testosterona, i m'estalvie el comentari sobre el fet que això siga una mostra de «declivi». A banda d'això, Taksenet l'ha trobat interessant —i no colpidor, que això és Primo Levi.

Jo, en canvi, continue editant a pas de tortuga —ex-libris oblige: deu capítols, per ara— una versió internàutica del Tirant lo Blanch (moltes gràcies, Hauf!). Quan l'acabe de llançar a la xarxa* serà plenament ucrònica. Ai, aixina ens entretenim alguns. Per sort, esta setmana tenim dos partits de futbet!

En un altre terreny, alguna altra cosa solta, com els articles que retalle d'El País, esta setmana amb una carta d'Aurelio Arteta replicant-li al Branchadell. Si els valencians donàrem validesa general a les reflexions del bon senyor Arteta, hauríem de denunciar el govern valencià actual del PP per genocidi cultural! Com que les reflexions sobre política lingüística d'Arteta no tenen el valor que li s'hauria de suposar a l'autor, doncs, produïxen una barreja d'angoixa intel·lectual i tedi, molt de tedi, bàsicament. Al capdavall, és molt millor que un dels defectes que tinguen a retraure de la política lingüística en Catalunya siga, a més d'una falsedat, un exemple majúscul d'hipocresia (i cinisme sense complexos):

«I les dades que l'espanyol està allí oficialment arraconat no solament abunden i són notòries. L'última al meu abast és que l'Ajuntament de Barcelona acaba de remetre als veïns una nota sobre recollida de mobles escrita en català, anglés, francés, àrab i urdu.»

Ahí tens els ous, Joana! Naturalment, si el paperet és real —i no valide pel meu compte eixa actuació que desconec—, estaríem davant d'un cas com un cabàs des del punt de vista espanyol del senyor Arteta: els catalans actuen al seu territori amb el català com fan els madrilenys o els sevillans amb l'espanyol als seus territoris propis!

L'angoixa intel·lectual que provoquen els comentaris d'Arteta provenen de la sospita que albirem del món que voldria crear el catedràtic de filosofia moral per als catalanoparlants (i altres alienoparlants de l'estat). És com allò de la llibertat i el catolicisme: lliures per a abraçar la fe, lliures per a ser «autènticament espanyols».

En certa manera, la resposta a la carta d'Arteta l'havia llançada la vespra en el mateix diari, sense saber-ho, Eduard J. Verger en criticar l'afirmació d'Antonio Ortega —crític literari— que Las ocasiones d'Eugenio Montale apareixien «per primera vegada en Espanya» en l'editorial Igitur (2005). L'afirmació, però, no era certa, ja que el llibre havia estat publicat en 1987 en català en l'editorial Gregal:

«Les reflexions i conclusions a què invita l'error, referents als binomis centre-perifèria, visibilitat-ocultació, prepotència-relegació, temeritat-prudència, espanyol-català, etcètera, són bastant òbvies.»

I tant! Amb tot, com assenyala Blaise Pascal: «Ni la contradicció és marca de falsedat, ni la no-contradicció és marca de veritat».

---

* Vaig penjar la versió completa (però sempre en revisió i ampliació) a l'agost del 2022.

14 d'abril del 1931, i encara.

Hi tornarem, és clar.

---

PS: Aprofite la imatge que ha penjat el company Sérgio de Machadada, molt més bonica que la bandereta que havia dibuixat jo amb el Sodipodi.

Fars en la vida

Amb tres programes diferents aconseguixc en Ubuntu 5.10 (Linux) fer MP3 que puc sentir en l'Ipod. Supose que hi deu haver algun sistema més simple però no l'he sabut trobar. Faig servir el KAudioCreator per a fer l'arxiu .ogg; amb el Sound Converter ho convertixc en .mp3 (si cal, amb l'Easytag introduïxc els crèdits) i amb el GTKpod ho passe a l'Ipod. (Perquè el Sound Converter convertixca a MP3 abans he hagut d'instal·lar el GStreamer0.8-lame en l'Ubuntu, cosa senzilla.)

Bé, totes eixe coses no sé si li serviran a ningú, però deixe constància de com és d'embolicada la vida de l'usuari inexpert de la informàtica i del Linux. Sona Salvat-Papasseit en boca d'Ovidi Montllor en l'Ipod. Ahir hi vaig passar Mishima i Antònia Font; hui passaré l'últim de Roger Mas, Mística domèstica.

Hui encara, a més de vore l'últim episodi del Judging Amy (TV3) —ai, quin disgust tinc!—, lligc que el Pere d'Invasió Subtil considera que la guia de drets lingüístics dels germans Esteve és faena ben feta. A vore si la trobe.

I pel que fa a les Corts, concurs del lloc de coordinador -ra de transcriptors correctors. Hi ha un barem que aplicaran esta vegada d'acord amb vés a saber quin criteri, atesa l'arbitrarietat «objectiva» amb què els membres del tribunal —sobretot els més assidus— lligen el mateix barem amb ulls diversos en cada ocasió. Vorem si els cursets de punt de ganxo també són considerats directament relacionats amb el lloc de treball i, naturalment, els certificats tècnics de la JQCV no són tinguts en compte «perquè el barem no els recull»... Però el comité de seguiment del barem ni es crea, ni respon, ni modifica les deficiències del barem d'interinitats. Ai, lletrat meu!

Ovidi recita: «Si jo fos pescador, pescaria l'aurora...»

La traïció política

L'atimia —que no sé per què els de la GEC escriuen atimía*— era un «acte pel qual era posat fora de la llei el ciutadà culpable de determinades infraccions de dret públic (alta traïció, assassinat, corrupció dels magistrats, deutes al fisc, falsa acusació, etc.) que el privaven dels seus drets cívics fonamentals». He buscat el mot traïció en la GEC i n'hi han exemples concrets i interessants de traïcions documentades, com la de l'entrada croada albigesa, «Carcassona es veié obligada a rendir-se quan el seu vescomte, Ramon Roger, fou pres a traïció mentre parlamentava amb els assetjants», i on es documenta l'expressió «Mateu-los tots, Déu reconeixerà els seus», que explica la GEC que «és llegendària; tanmateix, expressa l'estat d'esperit dels croats, culpables de la mort de milers d'habitants de l'Albigès».

Així, cercant un mot en determinades bases de dades enciclopèdiques o documentals, arribes a trobar coses molt interessants. Per exemple, regirant pel Diari de Sessions de plens de les Corts valencianes, el nostre parlamentet de petita democràcia, podem documentar l'ús del mot traïció (i família) durant la legislatura actual. La curiositat és que, en català, només ha tingut un usuari, Rafael Maluenda Verdú, diputat monoverí del Partit Popular. Com que es comenta sol, remetré el lector a la fitxa corresponent del web Eines de Llengua.

Al País Valencià les infraccions de dret públic no es condemnen sinó que s'escenifiquen, tal com ha fet el conseller González Pons (també del PP) després que el Tribunal Suprem espanyol els tombara una ordre que no revalidava els títols catalans i balears de llengua amb els valencians. Ara ha dit que tornaran a decretar el mateix, i com que el recurs tardarà onze anys a tombar l'ordre, qui dia passa, any empeny. D'això se n'hauria de dir apologia de la prevaricació i una certa atimia no hi vindria malament.

Finalment, com dia Marivaux: «Déu, si en tenen de talent els homes per a no valdre res!».

El funcionari que denuncià la corrupció...

Un exemple de l'exigència ètica que cal demanar en igualtat a dreta i esquerra, dalt i baix, davant i darrere. Si l'entrevista del periodista Francisco Mercado (El País, 04.04.2006 dt.) no és una faula, és un capítol de les «vides exemplars» que ens feien llegir de menuts, però amb el valors certs que a voltes comprovem que existixen i tot.

No cal fer més comentaris.

---

PS: La contribució de Jorge González (el cap del servei jurídic d'Urbanisme de Marbella) té més connexions profundes amb l'actuació ètica que ha de tindre qualsevol funcionari (i qualsevol ciutadà) que no la denúncia sobre el finançament d'ERC que tant ha estat utilitzada amb finalitat partidista, i no higiènica. Això és el que li matisaria jo al Vigilant del Far.

Rebaixats també en valencià

He pegat una mirada a l'edició que ens regala la Generalitat Valenciana del nou Estatut d'autonomia valencià. No puc jutjar encara el contingut del text, allò que ens farà més lliures i més feliços que abans —si això era possible—, però si el rigor i les intencions podem dir que es desprenen de l'edició que ens ha arribat a les mans, el resultat és el previsible i el que ens podem esperar de la qualitat legislativa i política que regna al parlament valencià, a Oriola o a Marbella, per donar tres referents del mateix nivell.

Potser he exagerat en l'afirmació anterior, tot i que tampoc sóc capaç d'assegurar que no m'haja quedat curt. Si observem l'edició, comprovem que les versions catalana i espanyola tenen criteris diferents —i igualment incoherents— quant a l'ús de majúscules i minúscules. Eixa incoherència prové del fet que no es fa política legislativa per millorar la societat i les relacions entre les persones, sinó que la política legislativa és simplement l'instrument per excel·lència del «poder personal» d'alguns polítics. Refent la dita, ara diríem: fes la caguerada més grossa o més menuda, però que tothom sàpia que l'has feta! I per això les editen en els diaris i butlletins oficials amb què («ens») governen.

Sincerament, crec que m'he fixat en un detall marginal, les majúscules i les minúscules, però tot i ser superficials, són de la mena d'indicadors mínims que ens avisen del que hi ha més a dins. Per exemple, l'article de «Les Corts» apareix en català sempre en majúscula (pel que he vist), però en espanyol a voltes sí i a voltes no —a pesar que el nom sempre apareix en català, que eixa és una altra: ens volen intraduïbles!—. I un tall de «Diputats», «Administració», «Senadors», «Comissions», «Mesa», «Llei» i altres excessos de falsa dignitat, fins a arribar al súmmum: els «Notaris» i «Registradors» i el «President». No hi ha notaris comuns, que no siguen majúsculs? I, pitjor encara, no hi haurà «presidenta» de la Generalitat? Supose que Pujol i Solà (et alii, molts alii) en dirien masclisme —i no «sexisme», que per ací seria un eufemisme— i majúscules abusives —on jo diria «majúscules d'indignitat».

Com podíem esperar, els «nostres» hòmens i dones de la política han donat el nivell del que són capaços, i l'«altura de mires» i altres badomies retòriques i suades que han repetit en les Corts socialistes i populars són el nostre sostre democràtic actual. Estic segur que els ciutadans i ciutadanes valencians ho podrem millorar sense acalorar-mos massa. Com dia Drieu la Rochelle: «Sabrem qui som quan vorem què hem fet».

La vergonya i la poca vergonya

Ja quasi tenim el nou estatut valencià. No és que siga el de la vergonya, tot i que Arnal ho proclamara en una pancarta després de la votació final d'ahir (82/7), ja que vergonya no n'han tingut gens ni uns ni altres, com és habitual en la política que es fa per ací.

I el problema és que eixa pedagogia s'estén a la ciutadania, sobretot als funcionaris. M'assabente que un company meu del futbet és ara cap de premsa de la consellera Gema Amor. Ja està encaminat, doncs. I sense parlar mai en valencià —encara que no crec que l'ignore del tot—. I quant a coses que ignoràvem, l'empresa del programa Tarsis que ens volen encolomar diu que ja el tenen fet i que el volen lliurar i cobrar la faena. Però resulta que és la primera notícia que en tenim els transcriptors, un dels col·lectius afectats.

D'altra banda, comprove en les actes del concurs per a traductor corrector que no m'han comptat el coneixement d'italià —per un creuament de cables permanent que té sobre el tema qui fa les sumes i restes— i m'han comptat malament l'antiguitat. Com que hi ha unes quantes coses més que no han comptat correctament, vorem si hi ha matèria per a un contenciós. Ja veus, tot per la poca vergonya que té alguna gent.

Quant als navegadors d'Internet, encara no han executat la sentència sumària que m'havia imposat el cap del Servei d'Informàtica i que consistia en desinstal·lar-me el Mozilla i el Firefox, a major glòria de l'Internet Explorer de Bill Gates. I dic que la cosa és sumària, perquè encara no m'han dit —més enllà del romanç de la «política general», que jo sintetitzaria més aviat en un «principi de comoditat»— si el meu informe sobre l'ús dels navegadors tenia algun error o no tenia en compte algun inconvenient.

Per acabar, són dies d'alto el foc d'ETA, potser preludi de la renúncia a l'adrenalina de la mort i de l'assumpció del joc polític democràtic. Estic segur que el tedi polític que genera la politiqueria partidista valenciana i espanyola no és la millor perspectiva per al futur. Hi ha alternatives, com ara una «festa botellera» espanyola —millor que botellón, botellot o botellada, no?— o una negociació sindical francesa contra les retallades laborals.

Em quede doncs amb dos diputats: Castellano Gómez s'inventa «goteu» i «respald»; Sanmartín Besalduch descobrix el verb «abundar» espanyol ('insistir, compartir un argument') i l'usa en el seu català del Maestrat. L'idioma dels valencians, que serà imparable amb el nou estatut. En conclusió, com dia Tocqueville: «En política, els odis compartits fan quasi sempre el fons de les amistats» (Souvenirs).

Amics, els dits...

Abans de fugir cap a Barcelona, vaig fer la foto de la falla de la plaça de l'Àngel, que és una de les poques falles que conec —cal dir que no en sóc cap expert— que té bastant de trellat. Enguany, un rusc ple de mel —la plaça mateix— assetjat per l'especulació. Les mosques de l'especulació volant sostingudes d'un fil han fet un efecte sorprenent.

Parlant de la mel i les mosques m'ha vingut al cap la relació de llocs de estem «negociant» —en fase preliminar encara— en les Corts. Després de molt de temps, vam tindre reunió els de la secció de l'STAPV. Cal dir que convindria anar a eixes reunions plorats i mocats perquè, en cas contrari, les dos primeres hores són una mena de teràpia de grup on ens assabentem de poc més que dels estats d'ànim d'alguns dels nostres companys. I, doncs, què fem? Plorem col·lectivament? Més tard, en mitja horeta enllestim quatre coses concretes que proposem la resta i acabem amb una sensació ambivalent: o és que som molt concrets i anem al tall quan exposem els nostres problemes o és que els temes que plantegem no els importen gens ni mica als afectats anímicament —potser mosatros perquè no plorem prou.

Bé, ara no voldria posar-me jo a plorar. És cosa meua tallar-ho això, abans que ens traumatitzem massa. A més, trobe que està clar que la deriva psicologista de les reunions prové de l'interés d'algú de perdre el temps i embolicar la troca. Caràcters.

Consigne finalment que el diputat Maluenda (de Monòver) és el guanyador en el concurs «Titlle de traïdors els seus conciutadans». El xicon arrasa. Els pocs diputats valencians més que han usat eixa família de paraules, ho han fet citant Maluenda i per a defendre's. Mosques.

Com dia Víctor Hugo: «Amic és a voltes un mot buit de sentit; enemic, mai».

Falles fugint a Barcelona

Hem fugit de les falles de suro blanc a Barcelona, amb altres toxicitats més agradables, així que ens hem desentés del resultat del concurs de traductor de les Corts, almenys fins que ens facen arribar la còpia de l'acta del tribunal, que hem reclamat, com comença a ser costum malauradament inevitable.

D'altra banda, en les oposicions de tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell he superat el test mitjanament bé. Com que hi participe sense gens de pressió, fins i tot em vaig embolicar més del compte a l'hora de respondre i en vaig deixar un fum en blanc (17). Només a última hora vaig recordar que ni descomptaven els errors ni les que deixàvem en blanc i en vaig afegir unes quantes. Una dècada més i l'encertaré del tot. El 13 de maig, el pràctic.

Tornant al viatge, a Barcelona hem vist de tot, l'augment gradual i lent de la retolació en català, cartes de restaurants en espanyol i anglés únicament —avisaré alguna oficina de garanties lingüístiques d'eixes que tant molesten els lingüicides— o també, com a lloc reviscolador, el mercat de Santa Caterina —en publique una foto quasi sagnant.

Finalment, una anècdota: un dependent catalanoparlant de Camper justificava que unes sabates portaven escrits en català perquè les havien fetes a Barcelona; en canvi, unes altres portaven una frase en espanyol perquè les havien fetes a Mallorca. Eixa és la idea que devia tindre de l'abast de la llengua catalana. Saben els catalunyesos on es parla encara en català en este món?

Diu Enric Sòria en La lentitud del mar (17-X-1992): «En aquest país, la poca dignitat que va quedant sempre sorprén perquè sempre està fora de lloc».

La força d'una raó

Tenia alguna cosa a dir sobre l'article de Rodríguez Adrados en El País (19.02.2006 dg.) titulat «Un poco de racionalidad». Malauradament, la racionalitat la reclamava amb un seguit d'irracionalitats i dades errònies (o falses). Com que la rèplica «Lengua y “racionalidad”» de Llorenç Comajoan i José del Valle em sembla suficient, només consignaré una curiositat que aporta la contrarèplica final de Rodríguez Adrados (13.03.2006 dl.), quan es defén: «Y no dije que nadie pusiera multas por hablar en castellano»... La curiositat és que això ni li ho havien retret Comajoan i Del Valle ni la carta de Jacint Humet i Palet (10.03.2006 dv.). Però és el recurs fàcil, desmentir una mentira interessada que u mateix crea. En canvi, em pregunte jo per què no pensen ja en Portugal com a terra de missió hispanitzadora.

D'altra banda, s'ha fet un concurs intern per a ocupar interinament un lloc de traductor de les Corts. Curiosament —quanta curiositat torta m'està eixint hui—, en este concurs, contràriament amb el que féu el tribunal en el concurs de coordinador de transcriptors i seguint la línia de botar-se el que diu el barem del reglament que regula el procediment —iniciada en el concurs d'arxiver-bibliotecari-documentalista—, han tingut en compte la relació dels mèrits adduïts amb les funcions del lloc. Meravellosa font de frustracions: una persona pot passar de tindre 3 punts a tindre'n 0,65, gràcies a l'arbitrària decisió del tribunal que consistix a descartar la relació en uns casos i a tindre-la en compte en altres, i tot amb el mateix barem oficial!

Imagine que això és el resultat de la prepotència amb que actuen alguns funcionaris públics i del menysteniment que senten per alguns llocs de treball. Una cosa com el que li ocorre a Rodríguez Adrados amb el dret de les persones a no ser tan espanyoles com ell, és a dir, més del compte.

Oposicions i tradicions

Dissabte passat, 11 de març del 2006, vaig participar de nou en les oposicions a tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell valencià. Per fi, noves oposicions al cap de deu anys! Una mica més i algú es jubila en la interinitat... Anar-hi ha estat un acte nostàlgic més que altra cosa. I una oportunitat de participar-hi sense la pressió d'altres ocasions. De fet, enguany la cosa està preparada per mirar de resoldre las interinitats: un test de 120 preguntes (amb quatre opcions) on no descompten les errònies i en blanc, una prova pràctica i concurs. En les primeres en què vaig participar hi havia fins i tot prova d'idiomes europeus! No sé ben bé cap a on anem.

Volia comentar hui el mal que ens fan les pressuposicions que s'emboliquen en algunes mentires i que ens engolim sense adonar-mos-en. Es tracta tant del fet de ser o no «nacionalista», que hi ha qui té molt (vergonyosament) assumit, com de les rèpliques a les neures de Rodríguez Adrados sobre la «seua» nació. Ho deixaré per a un altre dia.

En canvi, consigne que he visitat la sala del Duc de Calàbria de la Universitat de València: l'exposició sobre Joan Fuster. Entretinguda, però curta i mig a fosques. Ara, el lloc impressiona, amb els incunables quasi a l'abast de la mà darrere una reixa conillera. I hi ha algun document curiós, com un article d'opinió de Juan Ramón Alonso del 1966, que llegia Fuster per estar al corrent del pensament «català». Mai ho diguera...

I, per cloure hui, un altre dia de ponentada i incendis a Simat (i cap a Xeresa), quan ha tornat una font que hi havia a Vivers (València) al monestir de Simat, Fernando Alonso ha guanyat la primera cursa de la temporada a Bahrain, l'himne espanyol ressonant amb la Marsellesa (eixa política nacionalista que no ho vol reconéixer); ens hem fet una cervesa (Coronita i Voll-Damm) al Lisboa abans de dinar... Doncs, per acabar, dos fragment de Josep Murgades, d'un article que me s'ha fet de capçalera:

«[L]a millor mostra que Catalunya, a desgrat dels condicionaments històrics adversos que l'afecten [...], participa d'una o altra manera del fenomen dels nacionalismes que caracteritza la vida europea dels dos darrers segles, està tot just en la seva demostrada capacitat d'inventar-se tradicions —entre moltes altres, segons acabem d'apuntar, la de la mateixa llengua culta moderna.»

«Vull creure que, si mai s'arriba a una tal obliteració del nacionalisme, parlar de llengua espanyola serà tan absurd com avui dia parlar de llengua belga o de llengua suïssa; i tan ociós establir gradacions nacionalment qualitatives entre el Tirant o el Quijote, la poesia de Riba o la de Guillén, com pugui ser-ho discutir a hores d'ara sobre el sexe dels àngels.» («Llengua i literatura dins els fenomen nacional», Llengua i discriminació, 1996)

Eccoli qua: mar i cel

Denuncia Antoni Vizcarro Boix —company de fatigues— en El Periódico Mediterráneo (06.03.2006 dl.) que va caldre una campanya de cartes a Teatres de la Generalitat (valenciana, per supost), a fi que els maldestres que tot ho gestionen permeteren els seus ciutadans captius i vençuts vore en el teatre Mar i cel. La causa és que, d'entrada, fent honor a la proverbial congruència que caracteritza el patrioterisme inflamat dels gestors autonòmics, tal com comentà Joan Lluís Bozzo i consigna Antoni Vizcarro:

«Teatres de la Generalitat els havien negat la possibilitat de representar Mar i cel en la versió original catalana. No van voler ni tan sols concedir la meitat de dies en català i la meitat en castellà.»

Davant les cartes, van tolerar (?) —«la pasión de los inquisidores», com canta Silvio Rodríguez— dos dies de representació en català entre setmana. La bona del cas és que les entrades s'han exhaurit. Però per a la versió en espanyol, en cap de setmana, encara queden entrades. És a dir, el públic valencià s'estima més vore el teatre en català a mitjan setmana. En canvi, el cap de setmana s'estima més la llengua de mudar, la de «¡Todo el mundo al suelo!», l'espanyola. Conclusions com esta em fan preveure que em donaran el premi G. Pons a la misèria intel·lectual.

Com concloïa Antoni Vizcarro, en un rapte propi d'Andreu [veg.]: «"Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"; que traduït al català seria: "Són temps terribles aquells en què cal reivindicar allò que és evident"».

No crec jo, però, que els temps siguen més terribles que altres temps, i espere que l'oftalmòleg em conserve la vista per a continuar vegent les evidències. Així, concloc jo: Eccoli qua!, que en el meu català de la Vall és: «¡A quiriqüè!».

---

• Foto: Mani pels drets dels homosexuals de juny del 2005.

Totes les versions dels espanyols

Sentim parlar sovint sobre les llengües grans i petites i solem sentir les conseqüències que en trauen els qui la tenen més gran, tant si és Rodríguez Adrados com el president actual de la Generalitat Valenciana Francisco E. Camps Ortiz. En qualsevol cas, ens meravellem del fet que estiguen de queixa permanent i anuncien cataclismes perquè uns quants catalanoparlants arribem a somiar que som tolerats lingüísticament. Per exemple:

«SABER CATALÁN NO SERÁ UN REQUISITO NECESARIO PARA JUECES Y MAGISTRADOS EN CATALUÑA

La ponencia que estudia la modificación estatutaria catalana ha acordado suprimir que el conocimiento del catalán sea obligatorio para los jueces o fiscales que quieran ejercer su profesión en Cataluña. Los ponentes, en vez de "requisito", establecieron incluir que el "conocimiento suficiente de la lengua catalana se valorará específicamente y singularmentes para obtener una plaza en los correspondientes concursos de traslado".» (Noticias Jurídicas, núm. 330 - Barcelona, a 1 de marzo de 2006)

Per cert, a Catalunya només; al País Valencià ni tan sols d'això es preocupa la Generalitat del Partit Popular que patim.

En canvi, els que la tenen gran, la somien més gran encara, sobretot quan en els recomptes que fan de les llengües, aprofiten els dialectes o les variants per a disgregar les entitats alienes —ho acostumen a fer amb el català del País Valencià, el valencià, que només trauen a passejar per a confrontar-lo amb el català (entés com a catalunyés) o el mallorquí (si els va bé)—. En canvi, tenen una profunda incoherència argumental —dient-ho amb finor— i no trauen mai cap conseqüència semblant de fets com les tres versions de Harry Potter:

«Salamandra publicará tres versiones de la misma traducción: una para España, otra para el Cono Sur y otra para el resto de América, incluyendo Estados Unidos, “adaptadas a los diversos modismos idiomáticos del castellano”, puntualizó la editorial.» (Eskpe.com)

«Tres versiones del español

Siguiendo con la costumbre que ya estableció Salamandra (la editorial que tiene los derechos en lengua española de las obras de J.K. Rowling), la quinta entrega de las aventuras de Potter se ofrecerá a los lectores en tres versiones distintas del español. La primera va destinada al publico de la Península, la segunda a Argentina, Chile y Uruguay y la tercera a México y los Estados Unidos.

"Las versiones son cambios de términos, que allí (en Latinoamérica) puedan resultar groseros, rudos, especialmente para el público infantil y juvenil al que va dirigido", dijo una portavoz de ediciones Salamandra, propietaria de los derechos de autor en castellano, a Reuters.

Por ejemplo, la palabra 'coger', que en la mayoría de los países latinoméricanos significa 'copular', se cambia por los términos 'asir, atrapar, agarrar o tomar'. También se intercambia el término 'aparcar' por 'estacionar' y 'zumo' por 'jugo'.

Además de modificarse el pronombre personal 'vosotros' por 'ustedes' en las dos versiones latinoamericanas, expresiones coloquiales como 'cantar a voz en grito' se cambian por 'cantar a los gritos' en la adaptación argentina y por 'cantar a voz en cuello' en la mexicana, que también se venderá en EEUU.

La traducción al original al español estuvo a cargo de Gemma Rovira quien comento que lo más interesante fue la traducción de los términos inventados por la autora. "No hubo pautas concretas, pero siempre que pude busqué que tuvieran un impacto parecido al que producen en inglés", explicó.

En Argentina, en tanto, la adaptación estuvo a cargo de María José Rodríguez Murguiondo, quién además de homologar las cuatro versiones anteriores trabajó junto a la traductora española para definir la versión local de La orden del Fénix. En ella, "penalti" es "penal", "portería" es "arco" y "Quien tú sabes" (forma en que Harry y sus amigos se refieren a un personaje que no pueden nombrar porque trae mala suerte), el "Innombrable".

Asimismo Myriam Rudoy fue la responsable de la adaptación a la versión que se distribuirá desde México.» (Noticiasdot.com)

És a dir, tres versions adreçades a un mercat de milions de persones i no els sembla res important a tindre en compte, no se'n ressent la «unidad de destino en lo universal». Per ací, que no arribem als deu milions de catalanoparlants, tenim quatre petits trets dialectals mal comptats que ens distingixen, i ells en trauen noves llengües a cafissos si convé.

Ja ho diu el Kempis en català (llibre II, capítol XII): «Comportar devem, doncs, tribulacions grandíssimes, si volem amar e servir amb amor verdadera» (trad. Miquel Pérez, s. XV); allà on el castellà diu: «Todos alaban la paciencia, pero pocos quieren padecerla» (trad. Juan Eusebio Nieremberg, 1948). Maneres diverses de vore les coses, pel que sembla.

Llibres i arrels

Llibres que he rescatat hui del contenidor de baix de ma casa:

• Visitas al santísimo sacramento, a María santísima y a san José, de san Alfonso María de Ligorio (versió de Victoriano Pérez de Gamarra), Madrid, ed. Editorial El Perpetuo Socorro, 1943.


• El cazador de ciervos. Una historia, de Fenimore Cooper (trad. Ángel Cabrera), Madrid, ed. CALPE, 1920.


• Imitación de Cristo, de Tomás de Kempis (trad. Juan Eusebio Nieremberg), Barcelona, ed. Editorial Regina, 1948.


• La educación por la familia. El hogar, escuela para padres e hijos, de Juan Viollet, Buenos Aires, ed. Editorial Difusión, 1944.


• Sandokán, d'Emilio Salgari (trad. Luciano Boschetti), Barcelona, ed. Editorial Planeta DeAgostini, 2003 (Ediciones Nauta, 1983).


• Esperanza, de Rafael Pérez y Pérez, Madrid, ed. La Novela Rosa, ca. 1930.


• A riures toquen, de Maties Ruiç Esteve, València, Impremta de Sant Francesc Xavier, 1952.


• Diario y pensamientos de cada día, d'Elisabeth Leseur (trad. M.ª Aurora Balari), Barcelona, ed. Editorial Políglota, 1942.


• Deuda saldada, d'Edgar Wallace (trad. G. Bernard de Ferrer), Barcelona, ed. Editorial Juventud, 1933 (?).


• Santa cruz del Valle de los Caídos. Guía turística, Madrid, ed. Patrimonio Nacional, 1967.


• El hermano Pacífico, de Pablo Feval (Paul Féval), tom I, València, Impremta de La Voz de Valencia, 1909.


• El templo de Horus, de Bernard Simonay (trad. Esther Andrés), Barcelona, ed. Plaza & Janés Editores, 2001.

Bona ponentada de vent. Les Falles ja han esvalotat tot el personal. Hi havia roba i trastos diversos en el contenidor. Deuen haver buidat alguna casa. Alguns turistes mig bufats i contents s'han emprovat alguna peça de roba mostosa, més per riure que altra cosa.

Una sort, la troballa, després d'haver entropessat amb uns intransigents amb un dogma —en diuen «política del servei»— que m'han confirmat que m'impediran usar el Mozilla o el Firefox. I un alleujament després d'haver vist la gent superba del Partit Popular fer una convenció a Madrid bevent xampany i rient. No cal que Zaplana ho negue, no són uns radicals, perquè no tenen arrels, tenen només una capçada on pengen les seues volves de mentires, enganys i falsedats.

Però ja ho dia Roland Barthes: «No hi ha cap gran obra que siga dogmàtica».

Segones edicions foren millor encara

D'esquerra a dreta, Emili Casanova (AVL), Eugeni Sempere Reig, Abelard Saragossà i Josep Lluís Domènech (AVL), reunits a l'aula magna de la Universitat de València ahir, dimarts, per a presentar les segones edicions dels llibres Valencià en perill d'extinció (d'Eugeni) i Gramàtica valenciana raonada i popular (d'Abelard).

Poc a dir, excepte esmentar alguns comentaris dels públic, que van anar des de la curiositat per algunes paraules no recollides pel llibre d'Eugeni a alguna explicació sobre el que una gramàtica normativa hauria de fomentar o rebutjar. La frase de la nit, en sentit positiu, d'Abelard, «no fer-ne un problema»: més o menys convidava els lingüistes a fer cas de la realitat i a evitar crear problemes als parlants; els lingüistes han de proporcionar solucions i han de fomentar que els parlants troben solucions en la llengua del seu entorn mateix.

Contra la calma del discurs d'Abelard, la dissertació d'Eugeni, adobada amb anècdotes i amb comentaris marginals, oscil·lava entre l'entreteniment erudit amb dades de la llengua popular i el sermó apocalíptic sobre la «degeneració» de la llengua dels jóvens. Si tenim en compte la gran faena de recollida d'Eugeni, podem prendre'ns les seues catilinàries sobre la joventut com un tret peculiar més del seu fort caràcter.

I algunes altres dades de la vetlada: la paraula darrer, prou desapareguda en l'ús —com hem comprovat en la llista Migjorn—, però que Eugeni considerava necessària i viva —ahir, el darrer dia de carnaval—; el temible assecador de mans que ha validat el Termcat contra el que seria normal, eixugador; un assistent de l'edat d'Eugeni va narrar que va aprendre «Virgilio» de memòria com a castic per haver parlat en valencià a l'escola; una xica d'Alaquàs parla del cantell 'entrepà'; i un veí de la Safor pregunta pel verb sangolejar 'balancejar'. A última hora, la queixa tòpica sobre els polítics, adientment contrarestada per l'evidència que els triem democràticament, més o menys.

Al capdavall, Eugeni i Abelard, dos intents diferents, i pot ser que siguen complementaris, d'evitar la lenta agonia dels cirerers florits, imatge que m'he firat de la llengua literària, a cavall de la novel·la del Cucarella i la cançó de Núria Feliu. Vaja el món!

---

• Crònica de la presentació a la Pobla de Vallbona.

Llengües, dogmes i diners

Hi ha dies, com hui diumenge, que regire l'arxiu informal d'articles que me s'acumula damunt la tauleta i hi trobe un diari endarrerit que no vaig llegir quan tocava. Així, hui he topat amb un exemplar d'El País del dia 26 de novembre del 2005. Era dissabte i era bastant gruixut.

Hi he trobat que la Comissió Europea proposava reduir el nombre de traductors de l'espanyol. A més, el periodista Ricardo Martínez de Rituerto indica que la reducció pretén convertir l'espanyol en «un idioma simbòlicament equiparable al maltés, parlat per menys de 400.000 persones». El director general de Traducció, Karl-Johan Lönnroth, té dades que situen l'espanyol en el 30 milions de parlants, xifra que s'obté després de restar els parlants catalans, bascos, gallecs i altres del munt d'habitants d'Espanya. Els ha fotut als dels «300 millones» i s'ho prenen com a «plans de degradació» (!). Sortosament, als qui estem ben degradats no mos poden degradar.

En el mateix diari, Vidal-Beneyto denuncia la banalització del franquisme, cosa que no deixa de tindre relació amb la degradació de les llengües que du a terme l'estat espanyol. Parlant més encara de degradacions, el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, negava haver falsificat segells i documents davant el titular del Jutjat número 2 de Nules.

I la perla que realment volia consignar era el finançament de l'Església catòlica a càrrec de la renda de tots els ciutadans espanyols. És a dir, i enllaçant-ho amb la degradació i el feixisme, el finançament a càrrec de tots d'una institució controlada per persones que difonen dogmes —sobretot contra les dades i els mètodes científics—, que discriminen les dones, que participen en la imposició de l'espanyol als ciutadans que parlen altres llengües i que fan partidisme en general en favor dels grupuscles més histèrics i aprofitats de les organitzacions polítiques de la dreta.

Al final del diari podem llegir que, sortosament també, els tribunals han alliberat l'ateisme d'Àngel Torres, cap de la policia de Vila-real, que podrà repicar on vullga en lloc d'anar a la processó, esmenant l'evangelització obligatòria que li ordenava periòdicament l'alcalde Manuel Vilanova (PP).

En l'Ipod sona l'«Oda VI» del Kanon Pokajanen d'Arvo Pärt. Adient en un dia de pluja.

Evidències positives

Hui juga el Barça —altra volta contra el Saragossa—, així que tinc faena al coll abans que comence el partit.

Un fet positiu de la setmana —que també en trobem de tant en tant al nostre país— ha estat l'èxit del cinema en valencià a Alacant, segons informa E. Moltó en El País (dv. 24.02.2006). La mateixa iniciativa es fa a València, però no sé si té el mateix nivell d'èxit segons la percepció dels periodistes.

En eixe mateix sentit, i com a fet positiu més anecdòtic, en la pel·lícula Capote (o Truman Capote, com es diu per ací), que he vist en versió espanyola, hi ha un moment d'un estiueig per algun lloc de Catalunya en què han respectat un «adéu!» de comiat que feia Truman Capote. Hem bavejat, podríem dir si exageràvem un poquet.

Com a pel·lícula no m'ha dit massa res Capote; per contra, vaig trobar molt més interessants, tot i que no n'hi van assoltar cap en català, Crash o Caché, molt diferents, però inquietants i amb ingredients suficients per a la reflexió en les dos.

I per comentar la foto del carrer del Marqués del Túria (València), una citació: «És propi de la natura de l'evidència que passe desapercebuda» (Jean Paulhan); i, així, per què he fet la foto del garatge?

La temptació nacionalista en El País

Estic molt satisfet. Per fi El País i jo coincidim en el rebuig a un cert nacionalisme. Amb un matís: jo el rebujaria encara que fóra el que suposadament em correspondria; El País no ho fa. I com diuen al meu poble en ocasions com esta: «Li diu el mort al degollat».

La notícia és que Jordi Pujol no tan sols era nacionalista, sinó que utilitzava de manera partidista els mitjans públics. Pitjor encara: «Sobre els continguts nacionalistes [...] que un dels personatges infantils més populars de TV3 anomenat Petri divulgue missatges relatius a Catalunya, a l'amor al país i a la necessitat de parlar català»...

Això és titllat pel diari d'«ideari nacionalista». No diré pas que no ho puga ser. De fet els nazis foren uns abanderats de la lluita contra el tabaquisme. Ergo: hi ha algú fent el nazi per can Zapatero? Estic esperant ara un estudi que desemmascare el nacionalisme de les cròniques esportives, de les receptes de cuina aragonesa o del fet que no permeten les cartes en català dels lectors en l'edició del País Valencià i, per tant, les traduïxen a l'espanyol per a publicar-les. A ells, tot això els deu semblar un cert nacionalisme.

Una vegada més el nacionalisme propi els és com l'aire per a respirar o com l'aigua per als peixos. Acabarem amb La Bruyère agafant-lo per les fulles: «Tot és temptació per a qui la tem».

Bretonejant el valencià

N'han dit dels valencians tant com n'han dit d'altres, abans o després, i no ens hauríem de recrear tant sentint-mos excelsament (o «imperialment») perseguits.

«El que és francament irritant en el cas dels jacobins en fase terminal és que ens esforcem debades per tal de deixar-los en ridícul oferint-los les idees més idiotes: aconseguixen sempre trobar-ne de pitjors.» (Erwan Vallerie i Nono [parlant d'un ministre francés d'educació], Ils sont fous ces bretons, ed. Coop Breizh, 2003)

L'estrany viatge de Ferrer i Gironès

Ha mort Francesc Ferrer i Gironès, que deixa una gran faena feta. De segur que ha començat un nou i estrany viatge a un cel on no serà perseguit per haver volgut ser un catalanoparlant lliure.

«Existeix una relació directa entre la política i la llengua catalana. S'ha demostrat que el tracte que rebem lingüísticament els catalans sempre depèn de les nostres exigències polítiques. Encara que la "normalització" total i absoluta de la llengua catalana està condicionada al que ens deixin fer des de l'Estat central, és indiscutible que nosaltres hem de fornir la força i l'empenta des de la reivindicació constant i des de la "normalització" efectiva en el camp intern que depèn exclusivament dels catalans. Res no se'ns donarà gratuïtament. [...] Hem avançat un pas, però encara ens cal molta lluita fins a arribar a la plenitud lingüística. I això, malgrat tot, depèn de nosaltres.» (Francesc Ferrer i Gironès, fragment de la «Introducció» a La persecució política de la llengua catalana)

Hui sí, en versió original: «Les collectivités ne pensent point» (Simone Weil).

La persecució espanyola equívoca

Dilluns passat Mònica Terribas (La Nit al Dia - TV3) entrevistà Mariano Rajoy. El dirigent del Partit Popular va fer classe sobre el que entenen que és la política: scripta manent, politica volant. És a dir, que no et puguen interpretar mai correctament. De fet, va estar negant tot el que el sendemà va afirmar davant una audiència més favorable que no l'escrutini públic democràtic de la TV3. En un gran exercici periodístic, Mònica Terribas no se'n va estar de mostrar dimarts la impostura de Rajoy... Good night and good luck.

Ara diuen els dirigents del PP sense vergonya ni sentit del ridícul que l'espanyol està perseguit a Catalunya. Com a mostra, Rajoy va exposar un exemple dos o tres vegades en l'entrevista amb Mònica Terribas —es veu que no en sabia més —: ell podria obrir una botiga retolada en qualsevol llengua a Suècia o a Extremadura i ningún li imposaria cap mena de restricció o sanció. Amb això pretenia atacar l'obligatorietat de retolar en català a Catalunya. Naturalment, no va esmentar el fet que l'espanyol és la llengua que els ciutadans espanyols tenen el «deure de conéixer» (art. 3 CE) —i això que va proclamar que era contrari a la regulació i partidari de la llibertat, vella fal·làcia feudalitzant—, que l'etiquetatge de tots els productes ha de ser en espanyol a tot l'estat, que l'administració d'Extremadura només t'atén en espanyol, etc. Per cert, a Catalunya els hispanoparlants espanyols tenen tots els drets, fins i tot el d'aprendre català!

No fa massa dies un lector d'El País sospitava alguna cosa lletja del fet que cap diputat intervinguera mai en espanyol en el Parlament català —ni els del PP ho fan—. En canvi, no va fer cap observació sobre el fet que al Congrés dels Diputats estatal està prohibit expressar-se en cap altra llengua que no siga l'espanyol. Deu ser que Suïssa, el Parlament europeu, Bèlgica, Canadà i tants altres països encara estan en les beceroles de la democràcia i el respecte a les llengües i les cultures.

Busque una cita d'algú per cloure tant de destrellat: «S'esdevé que l'error s'equivoca» (Georges Duhamel).

Privilegis nacionalistes

Escriu el president de les Corts, Julio de España Moya, en El País d'ahir (ds. 11.02.2006) que no està d'acord amb algunes coses del nou estatut valencià:

«[L]a regulació del règim lingüístic, que privilegia clarament el valencià en una comunitat territorialment i socialment bilingüe, entre altres.»

Llegit això, aquells que consideren que la generalització de l'expressió «idioma valencià» en el nou estatut establix una nova llengua deuen pensar que, damunt, eixe «idioma» està privilegiat, no?

En canvi, la realitat és que ni l'expressió «idioma valencià» establix res de nou, ni els suposats privilegis per als catalanoparlants existixen més enllà de la fabulació que vol vendre el president de les Corts, per a qui és excessiva qualsevol exigència lingüística diferent del deure constitucional de «conéixer» l'espanyol. Pel que diu, deu pensar que «ser espanyol» és realment aquella uniformitat de destí que predicaven els nacionales.

Com va afirmar José Antonio Primo de Rivera contra els nacionalismes —...altres que l'espanyol—, tenint en compte la poca serietat de les paraules de Julio de España podem afirmar que ni tan sols passaria l'adreçador de l'espanyolitat, si no fóra pel seu primer cognom tan precís.

---

Nota d'última hora: Com a resulta d'alguna política lingüística secreta duta a terme en els caus de la marginalitat extraparlamentària, una empresa d'Onil comercialitza una nina que parla en català, segons informa Vilaweb. Els ninots de falla no estan sols!

Les amargors estatutàries i religioses

Dia jo dissabte passat que un estatut per a no-ningú, cosa que seria una bona qualitat si fóra un estatut per a tots (hauria d'haver escrit tothom, segons devoció de Josep Murgades, Llengua i discriminació), però en realitat és un estatut que patirem tots, com l'anterior, sense que el nou haja estat fet pensant en millorar la societat valenciana, sinó pensant només en els resultats de les corporacions més o menys teocràtiques —com li he comentat a la Berta anteriorment— que ens alicaten i burocratitzen la societat.

Evitem, però, la mania d'autodestruir-mos, com inevitablement ja han fet uns quants herois desaprofitats del nostre temps en assabentar-se d'això de l'«idioma valencià». El terme no és cap novetat, apareixia en l'anterior estatut i, fins i tot, en lectura intel·ligent de Gabriel Bibiloni, dóna molt de joc —tot i que també és una nova oportunitat per als legal·listes cal·ligràfics.

Continuant amb les burocràcies, ja tenim l'escàner Xerox Workcentre 24 connectat al Servei de Publicacions. Si compte els disgusts i la insistència que ha costat, no sé si me n'he d'alegrar molt. Però sí, vaja, una mica. I la conclusió que més d'u deu haver tret és que sóc un pèl —diguem-ne— «inconformista», eufemisme substituïble per moltes altres connotacions i «penjaments», que dia Coromines. Els informàtics m'han insinuat que em canviaran l'ordinador —el meu és el més vell del servei—, però no m'han dit encara si em permetran navegar amb Mozilla o em condemnaran sumàriament a l'Internet Explorer. Ja ploro per les pestanyes i les extensions del Firefox.

I pel que fa a les caricatures de Mahoma, no repetiré el que digué Voltaire sobre la llibertat d'expressió, però si que citaré André Gide: «La crueltat és el primer dels atributs de Déu».

Paiarrop per a la llibertat d'expressió

No hi ha un dret a ferir els sentiments religiosos, diuen alguns polítics demòcrates de baixa intensitat arran de la persecució contra la llibertat d'expressió liderada per règims teocràtics —amb Bush i la CNN col·laborant-hi— després de la publicació de caricatures diverses de Mahoma en un diari danés i en alguns diaris europeus.

Com que no hi ha un dret a ferir els sentiments amorosos, s'acosten moltes altres prohibicions, amb l'ús d'armes de calibres diversos i d'altres recursos de l'amor.

Paiarrop, en canvi, ens aporta la dolçor de l'albercoc en valencià. Ací tenim molt d'amor, i no cal dibuixar les caricatures polítiques, ja que els personatges fan rodes de premsa per exposar els acudits que tanta gràcia ens fan. Si no és González Pons, conseller contra algú, són Francisco Camps o Joan Ignasi Pla, els reis del comú —quan no hi ha ningú— i del nou estatut... per a no-ningú.

Moments moralitzants

Ahir vaig tindre un moment filosòfic en la llista Migjorn, després del debat que va provocar un comentari privat meu a Eugeni Reig sobre el seu estil adjectivador. Me'l va agrair, però no li va semblar pertinent. Reproduïxc el missatge privat a Eugeni (1) i el meu moment filosòfic en Migjorn (2), per a espant dels lectors:

1. «Hola, Eugeni:

Una castellanada és vergonyosa i indignant? I una gal·licanada o una anglicanada també ho són? Hi ha gal·licanades o gal·licismes?

Vaja, Eugeni, trobe que no té res de positiu qualificar els errors que cometem de tantes coses al mateix temps, sobretot si sembla que tota l'angúnia ens la produïx l'origen lingüístic del parlant que comet l'error o l'origen lingüístic de l'error. Més encara, perquè sembla que dit aixina desqualifiquem des del prejudici lingüístic.

És la impressió que m'ha produït el teu missatge, i com que no crec que realment hages volgut transmetre-la, t'ho dic, perquè no crec que anem massa avant per eixe camí. Cordialment.»

2. «Hola:

Em permetré tornar a intervindre en el debat —a deshora ja— perquè crec que tinc una percepció diferent (i complementària) de la d'Eugeni Reig sobre moltes coses, i en concret, sobre la «descomposició» del català i sobre la «culpabilitat» dels catalanoparlants. (I no cal que repetixca les meues concordances sorpreses amb les exposicions de Joan Mascarell.)

Jo no crec que les llengües es descomponguen, però és una metàfora que deu ser útil per a plantejar algun problema lingüístic, perquè, altrament, no s'hauria formulat aixina mai. Al cap i a la fi, pensem amb metàfores. I la metàfora de la descomposició deu ser l'herència d'una manera de concebre les llengües.

El que trobe que hem de recordar sempre és que és una metàfora que transmet la nostra tristor i la nostra impressió sobre un fet, és a dir, no transmet una informació sobre el fet, sinó una apreciació. Però ¿recordem encara quin és el fet que fonamenta la metàfora? Crec que no i per això crec que l'expressió sobre la descomposició és errònia i inútil.

D'altra banda, l'evolució del català no és «culpa» dels catalanoparlants, sinó reflex de la societat que conformem cada dia. Més aviat és conseqüència de les nostres preferències ètiques i polítiques. És a dir, la nostra actuació ètica i política pot resoldre el que no resoldran milanta manuals de llengua (que també contenen actuacions ètiques i polítiques).

Finalment, una revisió del nostre vocabulari a l'hora de fer valoracions (tal com acabem de fer en la llista Migjorn), sempre està bé, perquè els termes amb què qualifiquem i abordem els problemes de cada dia, no són inevitables, sinó que es poden modificar o enfocar pel camí que volem seguir en avant. Tal com diuen encertadament, els mots mos traïxen, però en les dos possibilitats: no diuen sempre el que volem dir i diuen moltes voltes el que no volem dir. Quin remei!

I parlant de traïcions, he sentit este matí Carod-Rovira en la ràdio dient que la paraula traïció no forma part de la seua manera de vore la política democràtica; casualment, estic fent una replega sobre quin diputat valencià s'ha permés qualificar (amb més «generositat») amb esta família de paraules la resta dels seus «companys» d'hemicicle (en el seu cas són, doncs, sobtats «enemics»). Si els resultats tenen alguna conclusió definitiva, ja ho faré saber, tot i que avance que la meua impressió provisional «s'esbiaixa» a causa d'un conciutadà del Vinalopó Mitjà. Ací sí que diria jo les paraules d'Eugeni Reig: «vergonyós i indignant», i tristament impune.

Disculpeu-me la pretenciositat i fins a l'altra.»

Valencià a la sanitat i les falles

Continue amb les visites a l'hospital d'Alzira, ara per a la revisió de control de les plaquetes de titani del maluc de ma mare. Mos citen a la una i tres minuts, però allà estem esperant fins a les dos i mitja, fent hores. La revisió del doctor Ribes Iborra no arriba ni a deu minuts.

I a més de llegir un llibre del Mira sobre literatures, em fixe en el cartells utilitaris d'avís de la sala d'espera, quasi tots únicament en literatura usual espanyola. En prenc nota, i li'n faré un memorial al Síndic de Greuges. Açò també és la sanitat pública que paguem tots i que mos costa tants dèficits.

En canvi, a la Vall, els fallers del Cambr (que hauria de ser Cambró, però, vaja) o saben escriure perfectament les quatre coses que volen dir en la mateixa llengua en què ho pensen i parlen. El mal és que això és debades, no produïx rèdits econòmics, aparentment. Ara, estic segur que deu produir algun rèdit més profund per al nostre petit país.

Pel que fa a les coses informàtiques de les Corts, ja puc demanar-los amb fonament que m'instal·len el Firefox, ja que els informàtics de Presidència de la Generalitat no han tingut cap inconvenient a instal·lar-los-el als tècnics lingüístics, després que Alícia els ho demanara basant-se en el meu informe sobre la utilitat dels navegadors de Mozilla. Ja vorem si hi troben cap problema els meus informàtics.

Amnistia ens amnistia

Per fi, els d'Amnistia Internacional han decidit amnistiar el català. Les peticions han estat ateses finalment i els podem demanar les comunicacions administratives en català, basc, gallec i espanyol. Naturalment, el gallec no el feien servir perquè no els rotava, ja que supose que en portugués ho deuen fer tot, però hi ha una nècia i falsa correcció política que fa molt de mal a l'enteniment. Cal dir que a València tenim La Finestreta, que ja feien faena.

Per cert, consigne que he acabat L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, de Max Weber (en l'edició en espanyol d'Istmo, amb una molt bona introducció de José Luis Villacañas, que, per cert, recomana l'edició en català). Uf, ha costat, però ha estat molt instructiu fins al final:

«El capitalisme va ser creat, en darrera instància, per l'empresa racional duradora, la comptabilitat racional, la tècnica racional, el dret racional, però tampoc exclusivament: s'hi van haver d'afegir la mentalitat racional, la racionalització de la conducció de la vida, l'éthos econòmic racional.»

«Si [l'Església catòlica] planteja esta pretensió, és perquè es troba en minoria, i reclama llibertat per a ella mateixa, sense poder concedir-la als altres. Segons va dir Mallinckrodt en el Reichstag, "la llibertat de consciència del catòlic consistix en poder obeir el papa".»

«La llibertat de consciència del quàquer coherent consistix en la llibertat pròpia i, a més, en que ningú que no siga quàquer o baptista siga obligat a actuar com si ho fóra; consistix, doncs, tant en la llibertat de consciència pròpia com en la dels altres.»

«Tanmateix, el judaisme va tindre un significat decisiu per al capitalisme racional modern pel fet que va deixar en herència al cristianisme la seua hostilitat a la màgia.»

«El monjo és en eixa època el primer ésser humà que viu racionalment, que aspira metòdicament i amb mitjans racionals a un fi, que és el més enllà. El toc de les campanes tenia sentit només per a ell, només ell va dividir les hores del dia per a pregar. L'economia de les comunitats conventuals era l'economia racional.»

Portes obertes a la minorització

Anava a tirar l'anunci al fem, però he decidit penjar-lo, per a que la meua vergonya com a treballador de les Corts Valencianes no me se faça una pedra al fetge. És evident que la qualitat de la llengua que usen alguns càrrecs públics, quan es tracta del català, sempre els sembla suficient i suren tant en l'excel·lència que ni se'ls acut consultar cap gramàtica o cap tècnic lingüístic. Podríem dir que és una cosa de la dreta valenciana que mos regix, però no seria just i no seria cert, ja que ser de dretes és un problema psicològic que no té cap relació amb una llengua o una cultura determinades, sinó amb l'egoisme, el paternalisme i la por, i cal tractar-ho en altres instàncies.

En canvi, el camí de la minorització de les llengües, de la glotofàgia, és transversal, i correspon a una ideologia fòssil relacionada amb el jacobinisme, el feixisme, el nazisme, l'estalinisme, etc. —ah, hi incloc el franquisme, que encara s'ofendrien si no—, que és un pòsit que cal netejar amb vacunes culturals —i la indústria encara no les ha sintetitzades. Mos cal un Pasteur lingüístic per a estes ràbies.

Obres selectes de Cyril Connolly i Ferran Garcia-Oliver

Doncs, sí, enguany he tingut regal de Reis: Obra selecta de Cyril Connolly . Un totxet dels que m'alegren la pobra ànima quantitativa.

A banda d'això, he fet regals a nebodes i cosins.

I tren amunt, tren avall, València - Carcaixent, quasi he acabat La vall de les sis mesquites, de Ferran Garcia-Oliver, d'on poaré unes quantes fitxes més. És un llibre que dóna per a un videojoc històric d'estratègia d'eixos d'ordinador, amb tota la Valldigna, els monjos, els musulmans, els cristians, els rics, els pobres, en la seua societat tan feudal i persistent en tantes coses. «Via fora!», que dien llavors per a fer fugir els lladres i assassins.

I, per a acabar, novetats informàtiques amb què espere millorar la gestió dels webs. Dos programes que he de aprendre a manejar, el Sodipodi (imàtgens) i el Lyx (editor). A vore si avance una miqueta i trobe alguna cosa en Linux que em permeta dur una seguida.

Alzira i cap d'any

M'he passat la primera setmana de moscosos a l'hospital d'Alzira, que a ma mare li s'ha trencat el «ballaor de l'anca», que diuen, o una cosa semblant. Unes plaquetes de titani i avant, diuen els metges. (I alguna queixa al Síndic de Greuges també caurà, per alguns cartellets que hi ha només en espanyol.) Ara espere refer-me amb un priorat (El Tancat, 1998), un xampany català (Sumarroca) i una mica de pernil ibèric. Com diuen els anglesos, here today, gone tomorrow.

Jutjant l'Amy i l'administració

Em sap greu, però ho he de reconéixer: estic engantxat a Jutjant l'Amy (TV3. Tít. or.: Judging Amy).

Hi han descrit Espanya: toros, Quixot, flamenco, sangria, olives... i pols. Això mirant un anunci d'una agència de viatges prop del jutjat. I l'Amy al·lucinava fent castells en Espanya, que diuen.

Mentrestant, em queda per contar l'aventura dels navegadors Mozilla i Mozilla Firefox en les Corts, la futura provisió interina de dos llocs de treball i les comissions de treball en l'AVL, que hauríem d'haver caducat, però que encara duren.

Pel que fa al primer cas, estic recopilant informació sobre la llegenda que narren els informàtics sobre la impossibilitat d'instal·lar navegadors diferents de l'IE de Microsoft en el proxy de la Generalitat i altres impossibilitats inversemblants amb què em despatxen els informàtics. És evident que l'ànsia de poder personal afecta els racons menys esperats de l'administració.

José Antonio i el nacionalisme comú

Em sembla que podríem dir que actualment els partits espanyols (PP, PSOE, IU, etc.) no es diuen «nacionalistes», a pesar que ho són amb molta més intensitat a voltes que els qui s'hi denominen —com el mateix bnv, nom que no m'ha agradat mai—, i potser no es diuen «nacionalistes» perquè, com dia José Antonio Primo de Rivera:

«Per això, nosaltres ens sentim units indestructiblement a Espanya, perquè volem participar en el seu destí; i no som nacionalistes, perquè ser nacionalista és una pura bestiesa; és implantar els ressorts espirituals més pregons sobre un motiu físic, sobre una mera circumstància física; nosaltres no som nacionalistes, perquè el nacionalisme és l'individualisme dels pobles; som..., ja ho vaig dir a Salamanca una altra vegada, som espanyols, que és una de les poques coses serioses que es poden ser en el món.» (Madrid, 17.11.1935)

En canvi, jo no sóc nacionalista perquè no tinc eixa inflamació de l'ésser, fent una versió del que dia Joan Fuster. Però s'esdevé que les lliçons d'aquells temps sembla que es troben encara en el moll dels ossos d'aquella dreta i part de l'esquerra (impolítiques) que van decidir que no calia fer cap catarsi de la dictadura a la democràcia, sistemes que queden així lligats en línia genealògica natural, amb menyspreu de l'ètica i la justícia, cosa que ja hem patit en l'educació que ens han donat, que patim en la pobra vida política que tenim i que patirem encara més si no ho esmenem, per exemple, obrint les fosses dels camps, dels erms i de les vores dels cementeris i recuperant-ne el record i la veritat d'aquells fets. Ai, però que conste que els sentiments no hi tenen res a vore, que són tota una altra cosa.

Altrament, com que encara no ho hem fet, qualsevol polític petulant no tan sols es pensa que té dret al privilegi del càrrec i del benefici, sinó que fins i tot hi té la gràcia de Déu que encunyava el vell dictador. I, amb tot, encara hi ha bertsolaris al País Basc, com ens mostra el telenotícies de TV3.

Wistle-blower i navegadors d'Internet

Wistle-blower , he descobert la meua vocació. Xiular per a avisar, no per dissimular.

Torne a encomanar el Houaiss, a vore si esta vegada funciona la compra a través de l'empresa Saraiva.br.

La revista Índex, número 13, dóna més problemes del compte. El xic d'ICC+ no s'explica per què hi ha exemplars que ixen correctament de la màquina i altres on les lletres es mouen del lloc. Misteri, i espere que no tinga res a vore amb la proposta (i estudi) per als incoatius que fa l'Abelard Saragossà en l'article que publiquem. Són coses que passen, que les lletres ballen i que ens perpetren sense més trellat en el 1993 una proposta irregular i irreal, que ens la tornen a confirmar en el 1996, fins i tot contra la revisió que havia fet Enric Valor, seguint la lògica històrica i dels fets —en tinc les proves, que m'han arribat a les mans en fotocòpia—. Res, si no ho apanyem abans, Lacreu i Saldanya fossilitzaran les seus propostes d'incoatius quan el català al País Valencià siga la llengua del Salt i poca cosa més.

Els informàtics de les Corts tenen mania als navegadors Mozilla i Mozilla Firefox. No saben si pot portar problemes, no saben si pot ser atacat per virus, no saben si és compatible amb el Panda, no saben... És a dir, atac preventiu davant el dubte. Com que no saben, el recurs fàcil, la prohibició; però no faran l'esforç d'esbrinar la veritat i millorar els recursos a disposició dels funcionaris per tal de fer una administració millor, perquè pugam treballar amb professionalitat. Eixa deu ser l'educació moderna que potser han rebut i que difonen els soi-disants liberals: el dogma preventiu.

I això que Diderot deia: «La superstition est plus injurieuse à Dieu que l'athéisme».

Guzzanti ens retrata i altres models de res

Ahir a migdia, sense dinar, vam vore Viva Zapatero! de Sabina Guzzanti . Més que un colp a la panxa, va ser un inesperat retrat del País Valencià, perquè es veu que tots els països amb corruptela assentada s'assemblen, contràriament al que dia la referència literària. Un molt bon documental on ens retratem tant en el govern com en l'oposició que (no) tenim i que va posar els fonaments de la misèria actual, tant de la LRAU com de la cultura, la llengua o l'RTVV. És clar, les declaracions de Joan Ignasi Pla no ens ajuden a pensar que ens podríem allunyar de la mateixa misèria intel·lectual, allà on ens porten Zaplana, Camps o Maluenda. Mentres escric açò, Empar Marco fa la crònica al telenotícies de l'aparició d'un llibre sobre cal·ligrafia editat per Campgràfic, editorial valenciana que només té en valencià el títol i la suposada militància d'alguns dels seus membres. Com per exemple el que apareix un moment en les imàtgens, Xavier Llopis Bauset, antic company del dogv, aventurer editorial amb Fèlix Bella —antic cap de producció i martiri de traductors del dogv— i alegres companyons dels sous de l'administració del Partit Popular, el primer assessorant el conseller Blasco Castany, i el segon ocupant llocs de treball allà on les amistats dangereuses són més interessants; ara, al Muvim. Diners, de tort fan veritat...

Ipod i gramàtica de l'AVL

Estic enjogassat amb el nou Ipod així que no he fet massa cas de la nova gramàtica que ens han aprovat els de l'AVL. Només algun detallet que agafat al vol, com que hi recullen cullc, però anormalitzant encara l'estat dels incoatius, perquè és clar que no estem encara en una situació de normalitat.

Bé, l'anormalitat és evident només sentint parlar els dirigents del PP com els consellers Font de Mora o González Pons. Això sí, el nom de la llengua l'esborraran ells a soles de tant de llepar-lo. En canvi, fer les coses normalment en valencià, com si fóra una llengua realment oficial, i ara!, això seria poc menys que tindre un mínim de dignitat! I d'això no en van sobrats, com podem apreciar en qualsevol actuació que duguen a terme, tant si és Terra Mítica —eixe mite que ens arruïna el país per gràcia de Zaplana— com si és un simple senyal de trànsit.

La cosa de l'Ipod i el Linux encara no està massa integrada, però anem fent camí i amb l'Ubuntu 5.10 hi ha una comunicació correcta i bastant simple. Ara només he de mirar en quin format m'hi clave el Tirant lo Blanch...

Subvencions, aniversari d'Emili i Índex 13

La llista real de les subvencions de la Generalitat de Catalunya [veg.] desmunta qualsevol paradeta ideològica respecte dels diners que reben algunes associacions o empreses. La cosa és parar la mà. Que si Tirant lo Blanc 20.000 euros, però hi ha la fotracada d'euros (125.000 per a Acció Cultural) que reben els ens on col·labora Eliseu Climent —i algunes persones més com jo mateix. Ho comenta Enric Gil en el Diari Parlem per barallar-se una estona amb Toni Cucarella, que li respon. Vaja, bon ambient.

D'altra banda, Saraiva.br em diu que té problemes amb la meua targeta de crèdit i no m'envia l'Houaiss. Ho hauré de tornar a intentar després de consultar-ho amb La Caixa.

Finalment, l'Emili diu que ix poc per ací, però com que dimarts va ser el seu aniversari, doncs, l'esmente i el felicite. Ara que sembla que ja torna a tindre taula fixa —a més de la gata—, em comenten que s'ha asserenat.

Per tancar-ho, assenyale que dimarts vaig arreplegar el número 13 de la revista Índex de la CDLPV. Ara cal que tècnics i acadèmics reflexionen sobre els incoatius, més enllà de les dèries del costum.

Hui he tingut un dia pesat, que he hagut de transcriure Justo Nieto, conseller d'Empresa i altres divagacions. M'ha costat déu i ajuda descobrir si dia «más duros» o «maduros». Era la segona, però l'accent de Cartagena es veu que no ho diferencia.

Trobada a ca n'AVL i Ubuntu 5.10

Volia escriure abans alguna cosa que ara no recorde, i ara només puc començar per la trobada de tècnics lingüístics a l'AVL, la segona. El mateix resultat que l'any passat, és a dir, poc més que una concentració de companys, amics i coneguts, però sense traure finalment res a carregador més enllà que cal canviar el sistema, ja que el format de la trobada, pensat per a l'any passat com a «presa de contacte», ha mostrat que no dóna per a més. Així els ho vaig comentar a Manuel Pérez Saldanya i a Honorat Ros i Pardo, i ja vaig comprovar que a l'Honorat no li feia massa gràcia abandonar les seues exposicions «magistrals» de les gràfiques acolorides de les enquestes sobre l'ús del valencià. Menys encara, tenint en compte que les aprofita per a llançar proclames buides però incendiàries directament adreçades «a la premsa» present. Hem d'evitar que l'any que ve ens explique els formatgets de nou, paraula de ratolí!

Vaig fer la meua comunicació, la penúltima de la vesprada, però a banda d'una lectura ben veloç —ja que els tècnics podien llegir l'escrit— no hi va haver preguntes, com era la tònica general del dia, i no vaig pensar d'aprofitar el temps de què disposava per a insistir en algun dels punts del meu escrit. Al final, la cosa acaba amb alguna xarradeta en l'almorzar o el dinar, amb un exemplar del Llibre blanc del valencià i esperant que l'AVL es decidixca a moure's més activament en la relació que hauria de tindre amb els tècnics. A l'altra més, doncs.

Canviant de tema, m'he firat el Diccionario panhispánico de dudas, que dic jo que hauria de ser més gruixut si era panhispànic, però, vaja, ja està bé. Hi inclouen coses que no apareixen encara en el DRAE d'Internet, i això indica una deficiència del funcionament de la RAE en la xarxa. Ja ho resoldran, supose.

I, canviant encara més, m'he instal·lat la nova versió del Linux (l'Ubuntu 5.10), amb la qual cosa he perdut coses de la versió anterior, però ara el so de l'ordinador em funciona i crec que hi ha novetats en el funcionament que milloren, encara que al principi puguen semblar més mareig que altra cosa. Espere familiaritzar-m'hi prompte i traure més suc de les possibilitats que té per a les coses dels webs.

Per acabar, com a notícia curiosa de la setmana, «Otros 69 guardias civiles se diploman en valenciano» (El País, 22.11.2005 dt.), que no és una notícia relacionada amb el sexe —crec—, tot i que hi haja la llengua i el 69 pel mig. Ferran Bono (el periodista) comenta:

«També el general en cap de la VI Zona de la Guàrdia Civil, Cristóbal Santandreu, parla valencià. Bé, allò que en la seua terra anomenen mallorquí i "en l'Estatut balear, català", va dir. Encara que "la denominació és el menys important", postil·là. Allò important és "poder servir la ciutadania en la llengua pròpia; que es produïxca una proximitat entre la Guàrdia Civil i la ciutadania", va afegir amb el seu accent mallorquí.»

Deu ser guàrdia civil, però per una vegada la llengua no és la víctima de l'imperi espanyol. Això i el corfbol català, són indicis d'alguna normalitat, encara que la selecció catalana d'hoquei sobre patins no haja estat admesa amb caràcter oficial. Total, que guanyarien els mundials és cosa sabuda.

¿El PP es «normalitza» en ultra?

«La referència a l'assumpte que féu el popular Ricardo Costa va tindre dos aspectes: el primer es va traduir en l'acusació als socialistes d'usar el transfuguisme com a arma política. El segon —en un intent de reivindicar per al PP l'espai polític que reclama el partit ultra que acull el trànsfuga—, es va plasmar en una inusual intervenció en valencià, llengua que Costa no utilitza mai.» (Juanjo García del Moral, El País, 17.11.2005 dj.)

És a dir, que podríem pensar que la ideologia afecta la llengua del diputat: és de dretes, però per a demostrar que encara ho és més, que és ultra, parla en català, cosa que no fa mai. No sé si té massa trellat la cosa. Ara, no m'estranyaria que al polític li agradaria que ho pensàrem, que el valencià és cosa de fatxes —i no com fins ara, que feia progre.

Bé, no deixa de ser una manipulació eventual i fantasiosa de la realitat, tal com acostumen a fer. (Podeu consultar la taula sobre la llengua dels diputats valencians.) I mentrestant Maragall i Camps parlen en català a Brussel·les. El que també ha quedat clar és qui pretenia ser el plus ultra en este cas: el molt honorable valencià, que diferenciava vés a saber per què la llengua universal d'Espanya i la resta de llengües autonòmiques autòctones.

En resum, ja era hora que consideraren que el català els és útil en la vida. Llàstima que només arriben a la demagògia, a la mercantilització política dels sentiments.

Mala política (lingüística) al País Valencià

A les Corts ja ha passat la comissió dedicada als pressupostos de l'any que ve. Res de destacable, més enllà de les mateixes crítiques i escridassades de sempre. La mecànica parlamentària està tan avariada com correspon al sistema que hem heretat de la transició a la democràcia. I només perquè hi ha el que anomenen trànsfugues de tant en tant —molt de tant en tant a les Corts— queda en evidència que això no és normal, que la llei no escrita de la «disciplina de partit» no és una pràctica masoquista, sinó sàdica i adreçada al poble que pretenen representar.

Tenint en compte la tasca que fan —alguns en fan, altres lluïxen modelets—, i que tot depén dels ditets que alce el cap de colla, podem assegurar que en la pràctica hi ha poca cosa més que un segrest de la voluntat política per a ús partidista, una oligarquia quasi, la «classe» política. Al capdavall, la majoria dels diputats es comporten amb la seguretat que només han d'assegurar-se la reelecció en la llista del seu partit i no han de retre comptes als ciutadans.

I ara va i apareix un trànsfuga, un heterodox en altres temps, pensaríem... Però només és algú que vol fer creure que té parer propi i que dóna una mostra mínima de vida en l'erm partidari —per destrellatada vida que ens puga semblar la ideologia de la tal Coalición Valenciana, coalitzats en l'odi—, perquè, ai, no havia mostrat mai disconformitat en cap votació, no s'havia fet notar amb una veu pròpia. És a dir, un oportunisme més sense cap pretensió positiva per a la societat.

Em deixe de reflexions d'un nivell que em supera i baixe a les coses que em trobe. Abelard Saragossà té l'amabilitat d'enviar-me la segona edició de la seua Gramàtica valenciana raonada i popular, el mateix dia que l'AVL m'envia el Llibre blanc de l'ús del valencià. Fets contradictoris, una gramàtica per als catalanoparlants del País Valencià i una enquesta que mostra que estem de rebaixes de patrimoni lingüístic. L'única dada que m'ha fet gràcia és que hi ha vora un 10 % de la població que s'informa a través de TV3. Vaja, hi ha personal amb un cert criteri, a pesar de les badades de l'Elionor, infanta d'Espanya, i els despropòsits de Lo Cartanyà.

I, finalment, renove la meua queixa al Síndic de Greuges sobre la retolació asistemàtica i discriminatòria del complex esportiu «Abastos». Com sempre, sembla que li envien els escrits al síndic i este s'hi conforma. Però el complex continua sense aplicar-hi cap criteri coherent de gestió lingüística. Com que és un tret general de l'administració valenciana, no sé de què em queixe. Per exemple, arrossegue una queixa des de fa un any pels pressupostos del 2005, la Conselleria no fa ni cas del síndic, el síndic no pren mesures i els pressupostos del 2006 tornen a estar només en espanyol en el web de la Conselleria d'Economia. Eixos mos han de salvar les «senyes d'identitat» que diuen. Són clares les seues senyes d'identitat...

Germà Colón i la llibertat de consciència

M'escriu Marta Prat que ha aparegut un treball (en què ella participa) que estava esperant: Germà Colón: les llengües romàniques juntes i contrastades / Gloria Claveria i Cristina Buenafuentes (ed.). — Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2005. — 143 p. ; 23 cm + 1 disc òptic (CD-ROM). — (Cuadernos de Filología; 5). — ISBN 84-490-2388-2. Li agraïxc l'avís i comprove que encara no està mot difós en les llibreries. Haurem d'esperar, però és una gran notícia.

Parlant d'esperar, no ho vaig fer més i em vaig firar de La Casa del Llibre de València el Novo dicionário Aurélio da língua portuguesa, que el Sérgio (de Machadada) m'havia dit que era un bon diccionari, tot i que ell preferia l'Houaiss. Veig que en portugués tampoc es dóna l'accepció que ha adquirit en català el castellanisme averiguar* 'arreglar, ordenar, preparar' (i una altra, segons Joan Mascarell: 'estar excessivament pendent d'algú'. Per exemple: «Ma mare sempre m'està averiguant: no em deixa mai tranquil!»), segons estem discutint en la llista Migjorn.

Respecte de les Corts, hi ha notícia: tenim trànsfuga del PP a Coalición Valenciana —que no sé si té denominació en valencià—. El personatge és Francisco Javier Tomás Puchol. I el mot trànsfuga segons l'Aurélio té les accepcions següents: «1. Pessoa que em tempo de guerra deserta de suas fileiras para passar às do inimigo; desertor. 2. P. ext. Pessoa que abandona os seus deveres ou o seu partido. 3. Pessoa que muda de religião.» Bé, doncs, tenint en compte que la política al País Valencià va poc més enllà d'un exercici de demagògia futbolera o religiosa —la mateixa irracionalitat amb resultats diversos—, podem preveure que no hi valen raons ni per al viatger ideològic ni per als seus antics companys.

Al capdavall, no s'ha mogut massa, més aviat ha aclarit el panorama sobre el que realment hi ha per eixe cantó de la política: oportunisme, demagògia, dogmatisme i debilitats totalitàries. Estos caràcters són els que feien la manifestació anticatalana fa uns dies, poc abans que els col·legues del pp la feren a Madrid contra la llibertat de consciència en l'educació i en la societat, tot i que ells en dien no sé què de la llibertat religiosa, com si llibertat i religió no foren per a ells conceptes contradictoris.

En canvi, tot un altre exemple és el que trobem en l'obra de Germà Colón.