Versió 4.3.1

Instaŀle un altre bloc amb el programari Wordpress. Tot i que m'havia descarregat la versió 4.3.1, la primera faena que em demana és actualitzar-se a la versió 4.3.1. En les instaŀlacions anteriors en el servidor de Yahoo!, l'actualització no ha funcionat. Pel que he llegit en algun lloc, sembla que tenen un problema amb una cosa que es diu curl. Canvie, per tant, de servidor, i en el meu (Strato) sí que s'actualitza. Ara ja puc configurar la interfícies i els continguts. És el bloc que dedicaré d'ara en avant a les fitxes. El format de Wordpress és finalment més àgil i còmode que continuar editant l'html amb les plantilles del Word.

L'endemà de la «lluna de sang» amb què mos han pegat la vara hui —sense associar-la com cal amb les eleccions catalanes d'ahir—, respire un poc pel cantó de la informàtica. Amb la cosa i la causa de la independència també podem respirar, en lloc de sang em quede un poc a la lluna de València.

Cita dominical / 359: Félix Ovejero Lucas

Per a entendre-mos necessitem una llengua comuna inteŀligible.

Félix Ovejero Lucas, «Patrias y fronteras», El País, 27.09.2015.

L'atenuació de les calamitats

A partir de dilluns, ja posats, deprés de la plaga de calamitats que s'han pronosticat per a la independència espanyola de Catalunya, els dirigents escindents dels dos costats podrien preparar el camí per a atenuar tant de desastre anunciat. Seria el mínim esperable, ja que les previsions estan fetes i, tant si són certes com errònies, en lloc de dedicar-se a la revenja, seria més positiu pensar en un treball conjunt en benefici de tots. De conjunt, és a dir, amb la Unió Europea. Ah, i amb l'FMI i l'ONU, si convé.

I diuen que els sap mal

Certes, pareix que tenim la pell molt sensible, però és que són molts anys de discriminació permanent. Si un periodista dels diaris en castellà que podem trobar al País Valencià escriu un paràgraf, una frase, fins i tot només una paraula en valencià, sabem estadísticament que contindrà una errada ortogràfica, com a mínim; els webs en valencià tenen les adreces plenes de paraules en castellà; allà on retolen en les dos llengües, la versió en valencià sol estar en cursiva, en lletra més menuda, en lletra grisa sobre fons blanc... O tot alhora. I a pesar que tot això són casualitats, conseqüència del medi ambient lingüístic i malfaener en què vivim, no cal pertànyer al club de les teories de la conspiració per a observar que la moneda d'intercanvi lingüístic que llancem a l'aire viola les normes de l'atzar. Per això cal que les polítiques democràtiques regulen i regularitzen les societats, les desigualtats del feudalisme capitalista i les discriminacions injustes en general. Drets humans, al capdavall.

Per tant, si la representant de Suïssa en els organismes internacional pot tindre un cartellet que resa en diversos idiomes el nom del seu estat, qui diu que això no és possible en Espanya està induint ell mateix la solució. I encara diuen que els sap mal.

Docència esparsa

La meua experiència com a docent és bastant curta. A més, és pobra i descompassada: allà on em sembla que ho fea més o menys bé, ho vaig deixar córrer; i allà on no acabava d'estar satisfet amb la meua faena, no aconseguia deixar-la fins que no em feen fora. En qualsevol cas, no em senc suficientment capacitat per a la docència. És una tasca que requerix, a més de coneiximents acadèmics, habilitats comunicatives i paciència, una formació específica en l'art d'afavorir l'aprenentatge i el desenvolupament cognitiu. La meua dotació innata per a això és limitada i mai no he adquirit la capacitació suficient —tampoc no m'havia interessat la qüestió— per a la tasca docent. Ni tan sols aquell CAP que féem després de la universitat em va semblar que em servira per a res.

Aixina i tot, he fet unes quantes classes ací i allà, sempre forçat, obligat per qüestions laborals o personals. I l'única cosa que espere haver transmés és un cert interés per entendre què fem i com podem millorar. Supose que no tornaré a fer classes, amb la qual cosa les persones amb què he compartit eixe temps en el passat, l'hauran oblidat o, en el pitjor dels casos, tindran una lleu sensació d'un temps perdut. I no crec tampoc que el recerquen.

Filats de concertines financeres

D'ací a quatre dies, els Orbáns espanyols (n'hi deuen haver de catalans també, però no sembla que ocupen els alts càrrecs del futur estat) començaran a posar tanques i filats de «concertines» per a que els catalans no esdevinguen altra volta espanyols. De colp, segons els governants espanyols, això que tan bo era, això de ser espanyol, es perdrà per art d'independència. I tot això sense reformar la Constitució, que diu que hi pots renunciar, no que te la lleven si els rota.

Naturalment, la nacionalitat europea per la que demanava Rajoy, encara no la poden perdre els catalans ni els espanyols, perquè encara no la tenim. Si en tinguérem, podríem llevar-los-la als evasors fiscals i donar-los-la als refugiats de les guerres i les misèries que provoquem en la majoria de països del món. Aixina s'entendria un poc més què és això de la nacionalitat: tal com dien en les peŀlícules americanes fa anys, els imposts. Concertines financeres, ¿no ho han inventat encara això? Només les musicals.

L'estil, doncs

En català, uns dels signes de la voluntat d'estil, pel que he vist entre molts valencians, és copiar un ús normativament incorrecte del mot «doncs», mot que és, d'altra banda, ben poc usual en valencià. En oracions causals, en lloc d'escriure «ja que» o «perquè», doncs, hi ha qui escriu «doncs». I es nota que l'han calçat amb voluntat d'estil, d'elevar el to, de mostrar rigor i coneiximent. Supose que deu fer efecte, sobretot perquè eixe mot, com que no té massa ús en valencià, quan apareix, sempre fa decoratiu, ja que —poseu-hi un doncs com a floc— pertany a un registre formal. No fa massa l'esmenava en un document parlamentari: amb la fornada d'universitaris «lletraferits» que ha arribat a les Corts, espere que no mos se puge l'estil al cap.

Pluja de desacords

Amb quatre acords tens l'acompanyament de «Hit the road, Jack». Amb pocs més, la de «Màgic» de Joan Colomo. Amb quatre acords democràtics pocs tocar quasi qualsevol melodia d'eixes que t'acompanyen tota la vida. I els acords no han de ser ni catalans ni espanyols, ni tan sols cal que siguen harmònics. Generalment, el factor més rellevant és el ritme. La velocitat de les bales, que diria Gila. Diumenge passat, en la cadena ser, quan Yayo Herrero va deixar clar quina classe de societat del benestar només per a un món de privilegiats s'havia construït fins ara, deixant en la misèria la majoria dels ciutadans de la resta del món, Fernando Luengo, Ignacio Sánchez Cuenca, Javier Moreno Luzón i Antonio Gutiérrez van traure la mà per la finestra, a vore si plovia. Uf, la pluja àcida ha de caure sempre sobre els mateixos, ¿oi?

Cita dominical / 358: Robin Osborne

Els canvis de fortuna, que Aristòtil va incloure entre els components essencials de l'argument de les tragèdies, eren també cosa de la vida quotidiana.

Robin Osborne, Classical Greece 500-323 BC, a partir de la traducció al castellà de Gonzalo G. Djembé.

Urnes amb bitllets

¿Els banquers catalans acaben de descobrir la ideologia? Sí, i els ha molestat molt constatar que les urnes no es poden omplir amb bitllets. Almenys, no sempre, i pareix que esta volta els ciutadans poden reclamar el pa sencer. (I lamente tornar a fer servir el vers d'Ovidi, però va tan bé per a tantes coses.)

Saltirons ara i sempre

Estic segur que no deu ser cosa de la campanya electoral catalana, però em resulta xocant haver rebut este missatge de Change.org sobre la petició «El català a l'escola: ara i sempre»:

Miquel Iceta ha respondido:

«Hola, sóc Miquel Iceta, candidat socialista a la presidència de la Generalitat i m'adhereixo a aquesta petició.»

18 de septiembre de 2015

Últimament s'ha fet famós pels seus balls amb la música de Queen. Espere que la firma de la petició siga part d'eixa espenta que mostra a saltirons pels mítings del seu partit, perquè amb eixos ànims es poden aconseguir moltes coses, des de la independència de Catalunya fins a la federació d'Europa, per posar dos extrems que a voltes em sembla que es toquen més del que sembla. Almenys m'agrada pensar-ho.

Ço que és Tirant

Em va sorprendre una afirmació de Francisco Rico Manrique en un article de fa uns dies en el diari El País («Onces de septiembre», 11.09.2015):

Cuando tal se leía en el Quijote, en 1605, el Tirant se había estampado una sola vez en Cataluña, más de un siglo atrás (en 1497, por el burgalés Diego de Gumiel), y no volvería a serlo hasta 1873 (pero la impresión no se remató hasta 1905), sin que entre ambas fechas dejara reminiscencias apreciables en el Principado. Todavía hoy no se cuenta con un texto crítico a la altura de los tiempos, y en la Universidad se ha de recomendar a los alumnos que busquen de segunda mano un ejemplar de la edición de Martín de Riquer.

El fragment que marque amb negreta em deixa un poc intranquil, atés que Albert Hauf (amb l'ajuda de V. J. Escartí i Anna Isabel Peirats) van preparar una edició del Tirant lo Blanch en 2005 que a mi, que no tinc massa idea de tot això, em semblava que devia ser poc menys que fantàstica (i per això la vaig agafar de referència per a penjar-la en un web d'una sola pàgina). L'edició de Martí de Riquer (no la tinc, però supose que és la que publica Tinet), és una edició de referència, però conté canvis en la transcripció que es suposa que un estudiant universitari hauria de llegir més acuradament a partir del facsímil o, millor encara, de l'edició de Hauf.

Per si de cas, li enviaré la referència Rico, que supose que no la va esmentar per algun motiu sòlid (com ara que no és possible que no haja rebut la difusió que mereixia). De totes formes, no és tan estrany que les faenes acadèmiques passen desapercebudes per als destinataris suposadament més interessats. En un àmbit més comú, tope sovint amb tècnics lingüístics que no consulten dnv de l'avl. A voltes pareix que ni sàpien que existix. Abans d'esmenar-li la plana a ningú o de dictaminar sobre «ço que és» normatiu i «ço que és» humà, convé fer un poc més de recerca.

Pels carrerons sense eixida

Em pensava que ho resoldria, però no he pogut accedir amb el meu mòbil als arxius del servidor Samba de l'Ubuntu. Sí que mostra la carpeta que he compartit, però també trau un cartellet amb un error: «Autenticació fallida. El compte no té permisos». Per tant, res a fer. Mitja vesprada pegant-li, però no res. Ni Plex ni ES File Explorer. Almenys el Chromecast reacciona correctament després d'alguns intents erronis.

Abans, el nou circuit central del riu em deixa mort: 13:34, pitjor que la setmana passada. Hi ha fins i tot unes falses baixades que desconcerten i carreguen prou. A més, la ponentada. De moment, els cartellets indicadors que hi ha pel recorregut estan intactes, nous. Les tres passades i encara hi havia dos obrers, amb tota la solana, acabant de clavar com uns caps de tatxa redons metàl·lics per a delimitar el circuit en les cruïlles. Vorem quant de temps dura tot en bon estat.

Després, em demane quins hongaresos són eixos que gasegen els refugiats en la frontera de Sèrbia. Ah, la fosca història de la vella Europa que va derrotar uns quants nazis alemanys i va amagar la resta darrere dels draps bruts de la victòria. Una mostra més de «lo nostre», que seguint un comentari d'Abelard Saragossà en un article sobre eixe article neutre, fa pensar en una peresa inteŀlectual que mos hauríem de fer mirar.

Aigua per a batejar avions

Per fi han inaugurat l'aeroport de Castelló. Es veu que calia, per tal que no es pergueren tots els diners abocats en l'invent. No ho tinc tan clar, perquè serà un aeroport deficitari. Això vol dir que la política pública necessita millorar els seus procediments. Es veu que encara no està capacitada per a resoldre els problemes i castigar els responsables de les decisions «interessades» que enriquixen uns pocs fraudulentament. No saben com reciclar-lo i, per tant, intentaran aprofitar-lo. Em pareix que això serà acumular errors. No crec que produïxca en este cas el milacre matemàtic de la multiplicació de les xifres negatives. I ho aprendrem pagant.

Per a començar, no han tingut millor pensada que dur els bombers per a batejar a base d'aruixar aigua per damunt del primer avió que ha arribat a la pista. I després es posen a discutir sobre el canvi climàtic, la sequera, els talls d'aigua en estiu. Haurem d'aclarir a qui li tallaran eixa aigua. ¿O és que ja tenim els pantans plens? ¿De què? Els refugiats que fugen de les guerres i la misèria voldrien un gotet d'aigua europea. ¿Els durem en avió a Castelló?

Reciclatges d'edat

M'atemorix una companya. A pesar que no participa de les reunions i festes de quintes que sembla que s'estilen des de fa uns anys, sí que participarà en la dels cinquanta anys. Es veu que eixa xifra redona que mos s'acosta ràpidament mereix algun reconeiximent especial. Jo ho deixaré córrer —amb l'excepció deguda—, perquè fa més de vint anys que vaig programar una altra finalitat per a la resta de la meua vida: fer alguna cosa de trellat. S'acosta l'hora i no he pres encara prou notes per a saber què podria provar a fer. Però que conste que en estos anys de provatures he descobert unes quantes cabassades d'ineptituds que no sé si podré reciclar.

Cita dominical / 357: Albert Om i Ferrer

Ens fa sentir còmodes tenir la identitat de la gent endreçada en calaixos.

Albert Om i Ferrer, «La Via Karmele», Ara, 05.09.2015.

Els estudians, primer

En lloc de fer barracons de dos altures per als escolars seria més lògic que els estudiants anaren a fer classe als edificis públics i —allà on no es puga implantar el teletreball— que els funcionaris de qualsevol administració ocuparen els barracons. Un intercanvi per un futur més ben educat i ja voríem si un poc millor. Els estudiants i els refugiats, primer; els funcionaris, al seu servei.

El sèrum de les nacions

El dia que em compre les ulleres per a llegir, en general, el diari. M'han dit en l'òptica que tinc un poc d'astigmatisme mirant cap a Catalunya, és a dir, de llunt. Es veu que no distingixc nítidament ni la dependència ni la independència. Més aviat em sembla que l'invent romàntic de les nacions era de consum preferent i a hores d'ara això ja no té les qualitats que es suposa que hauria de tindre. Llevat de la iŀlusió d'encetar el iogurt.

Mirant-ho de llunt i de prop, els sèrums que haurien d'haver conservat les nacions pareix que no estava en bones condicions ni allà ni menys encara ací. Ací anem a mirar de fer alguna cosa, brullo, i esperem que mos ixca un llaollao com a mal menor. Al llunt, doncs, el canvi climàtic no promet pastures massa verdes. Però tot és provar-ho.

La nació es declara

La democràcia es construïx amb el vot de cada dia. La nació ni es crea ni es destruïx: es declara com un amor. I arriba el dia que et trenca el cor. Bon vent.

Gihad ministerial

A meś de la presbícia, el nou recorregut que faig pel riu, forçat per les obres del meu caminet habitual, no abaixa de 13:49, el dia que baixa de 14. Hui he estrenat la nova pista que per a córrer que han fet pel centre del riu. He pogut controlar la distància i el temps ha segut 13:14 (6:21 + 6:53). El segon parcial ha estat decebedor, però es deu a les pujades i baixades del recorregut. Abans era un camí planet i ara té desnivells que castiguen bastant les cames. I continue sense saber cap on córrec.

Una cosa aixina li deu passar al ministre de l'interior Fernández Díaz. Hauria de córrer un poc cap als refugiats que s'acosten a Espanya, a vore si troba eixos terroristes islamistes que diu que s'hi poden infiltrar. Per sort, segur que també hi ha entre els refugiats bons candidats a ministre de l'interior espanyol i no haurem de patir sempre amb els autòctons. Autòctons, encara que siguen catalans.

Aigua calenta

Algú ha localitzat una «casta siciliana» en les Corts. És realmet una expressió desmesurada, però troba el seu fonament en actituds i pràctiques classistes (per això «casta») i en les magantxes familiar (i per això el referent sicilià) a què dona lloc qualsevol injustícia a favor de les amistats interessades (perilloses o no). Un poc més d'aigua calenta caldrà per a pegar-li una rentada a una administració que ha d'obrir-se a la societat, a la gestió eficaç i a la fiscalització real. De moment, la confusió entre personal de confiança, personal funcionari i sistemes de provisió, és un factor que donarà molt de joc a l'embolica que fa fort que practiquen alguns polítics i mitjans, tal com estem vegent amb els nous governs de les ciutats, com ara en Madrid: han descobert escandalitzats que els familiars també poden ser persones amb mèrit i capacitat. Ells en buscaven sempre sense.

En la mar

Una barca de plàstic que travessa la mar carregada de persones atemorides. Milers de barques que fugen d'una guerra o altra. Perquè el món no és just i perquè les persones, sovint, no sabem ser-ho. Més avant, camps (sense perdó).

Cita dominical / 356: Pere Estupinyà

Les institucions o individus que pretenem dedicar-nos professionalment a comunicar la ciència no ens en queda altra que començar a pensar en l'avaluació d'impacte de les nostres activitats. I les entitats que financen projectes, exigir que siguin avaluables. Hi ha metodologies per a fer-ho.

Pere Estupinyà, «Estem fent divulgació científica», dins de Mètode, número 86.

La presbícia humana

Cada volta tarde més a llegir el diari i cada volta el veig pitjor, sobretot de matí, quan l'ull encara està mig adormit i la presbícia té tot el camp per a córrer. En general, amb els titulars ja tremolen prou, de fàstic i, a voltes, també amb un bri d'alegria, perquè entre les notícies i la mala bava, entre tanta lletra, també hi ha espai per a refugiar-se amb un poc d'humanitat.

Empedrats en la plaja

Abans de ser Francisco, el Bergoglio argentí va utilitzar el pes de l'Església Catòlica al seu país per a establir una legislació penal repressora i absurda contra la dona que havia d'avortar o volia fer-ho. Això era el camí empedrat de males intencions amb què s'aconseguixen alguns èxits en la Terra, com ara esdevindre papa de Roma. I ara el papa permet que els retors absolguen les dones catòliques que han avortat. Milers d'argentins es poden sentir estafats per les víctimes del camí, milers de catòlics es poden sentir estafats pel canvi de criteri. I aixina anem fent fins que apareix la foto d'un camp de concentració o d'un xiquet ofegat en una platja, avortat per una política i una Europa en què no mos voldríem reconéixer.

Lliçons des del cadirot

No existix la desregulació. Contra els dogmes dels denominats neoliberals —i dels qui en Espanya es pretenen liberals, sense aclarir com és possible combinar eixe concepte amb l'intervencionisme i l'autoritarisme—, eixa proclamada ideologia de la no-intervenció estatal, de l'estat de mínims, és en realitat un regulació al revés, és a dir, en benefici d'uns pocs i bastida sobre una societat de serfs. En vénen molts milers de fora d'Europa i n'hi ha qui està preocupat perquè no aconseguix formar part de l'elit depredadora. Els desnonem i no volem que vinguen.

En lloc de barallar-mos pel rosegó, per les molles, la democràcia hauria de convidar a gestionar en benefici de tots, no tan sols d'alguns cacics europeus, russos, americans o xinesos, sinó en benefici del medi ambient i del benestar comú de tots. De tots, dels africans i asiàtics també. Per a això cal millorar la regulació, també la de l'habitació del Palace de Duran i Lleida i la de les increïbles ocupacions de Felipe González en el cadirot del consell d'administració d'alguna empresa energètica. Comencem pels detalls, ¿oi?

Cap al Wordpress 4.3

La tornada relaxada del ritme parlamentari de primeries de setembre m'està permetent anar agarrant ritme a poc a poc. I no sé si és massa bo, perquè de moment m'he carregat no sé com el dtl quan em pensava que estava fent una actualització de rutina del Wordpress a la versió 4.3. Deu tindre un problema en el web, perquè després intente fer la mateixa actualització amb un altre web i m'ix un missatge d'error:

S'està baixant l'actualització des de http://downloads.wordpress.org/release/ca/wordpress-4.3.zip…

La descàrrega de fitxer ha fallat.: error:0D0890A1:asn1 encoding routines:ASN1_verify:unknown message digest algorithm

La instaŀlació ha fallat

Em tocarà refer el dtl manualment. He comprovat que la base de dades la tinc bé, així que espere que arribe a fer-la funcionar.

D'altra banda, en la faena m'instaŀlen un lector d'epubs. Com que imposen l'ús de l'Internet Explorer, cal recórrer Adobe Digital Editions.

La recompensa del mèrit públic

A pesar del que puga semblar, els sous públics es poden preveure, mesurar, quantificar i justificar de manera objectiva. I s'hi poden afegir recompenses per la bona gestió. Els millors, contra el que diu la retòrica capitalista en què vivim immersos, no són els qui més cobren, sinó els qui gestionen millor. I la recompensa del mèrit ha de ser posterior a la gestió i no com fins ara, en què el demèrit dels dèficits, la desocupació i les retallades de l'estat social i de dret han generat sous i dietes elitistes. Feudals.

El govern valencià està a punt de posar-se realment en marxa. Espere que estes vacances hagen servit per a aprovisionar-se de criteris objectius, valorables i revisables. Si fóra possible, podríem no haver de lamentar que l'alcalde València no sàpia justificar amb dades i referències exactes el seu sou més enllà d'un «sembla» o del fet que l'haguera decidit Rita Barberá. El canvi es suposa que consistix precisament a millorar i no a fantasiejar ara cap a l'esquerra. Cal evitar que continuem amb el descontrol dels sous públics i la mala política de les impressions, la irresponsabilitat i la demagògia.

Lexicògrafs en armes

Els lexicògrafs haurien de ser gent pacífica, però la recopilació constant de paraules i accepcions obri la ment, els ulls i, malauradament, a voltes exacerba les idees. Segons el periòdic El Observador (08.05.1848):

En la calle de Fuencarral, fué muerto; traspasado por nueve balas el conocido autor del Diccionario universal francés español y de la lengua, señor Domínguez, de cuyo desastroso fin participaron igualmente tres dependientes de su acreditado establecimiento. También resultó herido el criado de dicho señor.

El tal «señor Domínguez» era Ramón Joaquín Domínguez (1811-1848), lexicògraf d'origen gallec. I llegint la crònica d'eixa insurrecció madrilenya d'aleshores te se posa un nuc en la gola, perquè encara no m'he sobreposat a la tragèdia del camió de Hyza i dels milers de persones que no formen part del compte de les tomatines, els bous embolats i el malbaratament dels recursos naturals i humans. Segle xix, segle xxi, un palet canviat de lloc i poc més per a massa milions de persones.

Cita dominical / 355: Persona desconeguda

«Maria, prop, en comprem ací al costat del tren, prop.»

Versió en valencià del que dia una persona prop de les torres dels Serrans de València xarrant mentres esperen el cambrer.

Nacionalisme internacionalista

Veig vindre la tornada de la setmana que ve com una allau que he descuidat durant les vacances: sembla que el nacionalisme serà de nou l'esquer de l'antipolítica. Els veneçolans i els colombians, els catalans i els espanyols, els trumpistes i els mexicans, però també el contenciós identitari dels valencians amb els lleonesos... Al cap i a la fi, ¿per què hem de remoure neures només contra els veïns més propers? ¡Ja n'hi ha prou! ¡Volem un nacionalisme internacionalista! Algun dia haurem de parlar de la conspiració merkeliana: ¡Obama és kenyà i Mónica Oltra vol imposar els Països Alemanys! Algú ho havia de dir si Bonig no és capaç d'obrir-mos els ulls.

Sincerament cert

Sóc sincer, sóc sincer, sóc sincer... Per molt sincers que sigam, per molt que repetim que ho som, la veritat no és un atribut de la sinceritat.

Festes d'eixes

Arribarà el dia que haurem de considerar que unes rialles, una gresca, una tomatina, una coreguda de bous, una «festa» d'eixes de llançar a perdre tirant-mos per damunt aigua, vi, farina, melons o qualsevol aliment no són millors que un acte humà solidari que faça arribar eixa ajuda i més als centenars de milers de persones que toquen a la porta de la democràcia europea, si és que podem concretar que això representa res de bo per a la nostra societat.

A vora mar

Sense meduses, però amb molts "antonses" a vora mar. La narrativa oral en valencià puja amb molta energia i poca eficàcia normativa.

Una finestra d'oportunitat

M'acabe d'adonar, quasi al final de les vacances i després d'haver visitat Sòria, el Bierzo, Lleó i Burgos, que hi hagut un canvi polític en el govern i en el parlament valencians. I cal que hi tornem, per si de cas és temps de millores: les administracions públiques valencianes tenen l'obligació d'atendre els drets lingüístics dels ciutadans valencians.

Estranyament, no sempre són els funcionaris els qui tenen eixa obligació, però cal dir que estos tampoc tenen un dret superior sobre el ciutadà en eixe camp. Pot semblar complicat i sovint treballós, però són les actuacions polítiques i ètiques les que han de fer que la lluita permanent (tal com s'esdevé en el cas de moltes altres discriminacions injustes) desemboque en un sentit comú lingüístic igualitari que garantixca la viabilitat del valencià com a llengua d'ús general al País Valencià.

Al cap de vint anys, tenim una nova ocasió d'aconseguir el suport i la participació del poder polític per a això. I malbaratar-la, és clar, també és una opció.

Chateaux en Espagne

Els chateaux en Espagne (aquell «terra en l'Havana» que díem per ací) del pancatalanisme sixanter s'han fet reals en el malson fantasiós del discurs de la dreta valenciana plus ultra. Tal com diuen, les manies (siguen nacionalistes o retrògrades) no les curen els metges.

Cita dominical / 354: Michael Ruse

No hi ha res que es puga discutir de manera aïllada. Els arguments es connecten. D'això se'n diu «consiliència d'induccions».

Michael Ruse, «La retòrica de la ciència i per què és important», Mètode, número 86.

La clau d'este estiu

L'agost s'està deixant anar. Després d'algunes tronades amb aigua, acabe La clau de Junichiro Tanizaki, una de les milanta lectures incompletes que tenia al sarró de l'oblit (no em semnla que la memòria em done per a tant). Un llibres que es deixa llegir a trossos, ja que es tracta d'una novel·la confegida amb l'acarament dels diaris d'un matrimoni japonés. El contingut és simple i la narració té l'encant de la barreja de quotidianitat i transgressió secreta grisa i comuna.

Quant a la traducció, em sembla ben escrita, a pesar d'alguns tocs estilístics que no formen part del meu bagatge literari habitual (convence'l i sembants) i alguns detallets més que haurés de revisar (l'hi / li). I una frase que no entenc com és possible haver-la escrit aixina:

Un dia en què ha passat una cosa tan greu al meu marit també és un dia crític per a mi.

Trobe que això no és japonés, i en el meu valencià (literari i general) es diria d'una manera més ben ordenada i amb un li preceptiu: «Un dia en què al meu marit li ha passat una cosa tan greu...» La clau del cas està clara.

Dual o estèreo

L'article que comentava ahir encara conté més idees enlluernadores: hi ha en Catalunya qui pretén «aprofundir en el monolingüisme» (en català) i, alhora, expulsar de l'espai públic l'altra llengua. Un afegitó argumental detalla que en esta altra llengua han vixcut els catalans durant segles: el temps és un factor rellevant, però no detallen un, tres, cinc o set segles. A més, hi ha qui té «identitat dual», fonamentada sobre el bilingüisme i això és la base del federalisme que proposen els autors de l'article. No comenten el petit detall que haurien de proposar un federalisme per als monolingües.

Quant a la immersió, la immersió lingüística «intrasigent» pot ser objecte de crítiques pedagògiques. Llàstima que no expliquen com es combinen eixes crítiques pedagògiques amb els «drets ciutadans». En eixe sentit, asseveren que les institucions catalanes són monolingües. En Burgos s'esveren de llegir això, estic segur. Finalment, com a noció pedagògica que cal retindre, hi ha «dirigents socialistes catalans» que «reconeixen que seria convenient algunes matèries troncals en espanyol, tant per raons funcionals com afectives». El fet de ser dirigent convalida la pedagogia.

Com a resum, llancen a l'aire i per ahí va volant: «natura plurilingüe del país» i «desterro del fonamentalisme lingüístic». Molts valencians bilingües estàvem esperant una proposta aixina, sobretot adreçada a espanyols (en dual o en estèreo).

La immersió que no és

En primer lloc, la «immersió lingüística obligatòria» que es practica en Catalunya, segons Joaquim Coll, Juan Claudio de Ramón i Mercè Vilarrubias («El federalismo necesita bilingüismo», El País, 19.08.2015) ja no té una suposada funció integradora que va tindre; en segon lloc, allà es practica una «mal anomenada immersió lingüística». Fantàstic, lliguem tots els caps: la immersió és roín i, per a acabar-ho d'adobar, ni tan sols és immersió. És que estos nacionalistes lingüístics ho fan malament fins i tot quan no ho fan. «Que n'aprenguin» de Sòria, on la immersió lingüística és en castellà, tampoc no existix i parlen en català per devoció federalista.

A mitjan cama

Plou en la Vall bona cosa, i l'entrevistada de la mar que ha de dir fins a on arribava l'aigua fa una descripció molt msurada per a la televisió en castellà. Una cosa aixina: "El agua llegaba a la media (de) la cama." No recorde si ha dit o no la preposició. Si les televisions espanyoles i els espanyols tingueren més tirada als subtítols, l'aigua hauria arribat a mitjan cama i la compensió arribaria més amunt i tot.

Assentadures

Una assentadura o assentada és molt dolorosa. Se la fan els jugadors de pilota, però també els segadors d'arròs que tornen de la mili en agost i tenen les mans tendres. Coses que passaven en els anys quaranta en Sollana.

Regulació tenística

BNP Paribas hauria de ser una marca que fera por, que esmussara, ja que està en l'origen de la crisi que fa huit anys que esmola la dalla capitalista de fer mal social. Per això, encara que és una marca que relacione amb el lleure, amb l'emoció i les batalles esportives dels tenistes, que emmarca eixos moments per darrere, no deixa de resultar un fons inquietant que recorda que eixe món de felicitat esportiva té uns fonaments econòmics, polítics i socials que convé recordar. Més encara quan tens la temptació de creure que la pilota ha entrat perquè eres un heroi mític: entra perquè recordem on estan les ratlles. La regulació i la desregulació es barallen en el tenis.

Cita dominical / 353: Ferran Garcia-Oliver

Fa uns anys, quan era sobretot l'entusiasme neòfit el que guiava els manobres de la cultura, es va recelar de les modalitats pròpies. La necessitat de restaurar la casa comuna de la unitat de la llengua catalana derivà en obstinacions uniformitzadores que no portaven enlloc.

Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric.

Igualtats

Som nous, diferents, originals, incomparables, peculiars... Per això hem de provar a ser iguals, en algun sentit.

Truculències humanes

Prenc nota per a recordar-ho que en Vinuesa tenen encara l'escut franquista en l'ajuntament i la placa en l'església que recorda els morts del bàndol vencedor d'aquella guerra espanyola que encara mos s'apareix pels racons més foscos de la vida social i política. Al cap i a la fi, acaba de morir el cap dels serveis torturadors xilens de Pinochet sense penedir-se de res i mantenint la necessitat i benefici de la seua activitat truculenta. Bé, els qui torturen bous també tenen idees paregudes, i ara senc que diuen que es troben indefensos davant algú que els insulta a crits d'«assassins». Pot ser que si els cridaren «matadors» no els molestara tant, però l'exhibició de la tortura d'un animal no és una faceta menor de l'activitat, tant si ho reconeixen com si els sembla una activitat necessària i beneficiosa per a la societat. Una de tantes activitats truculentes de la humanitat que no mereixen una placa en cap plaça, llevat que siga per a lamentar-les.

El forn de la sostenibilitat

Uns centenars de quilòmetres complixen la promesa. La cosa és tornar al forn. Este matí teníem 13 graus en Burgos; en València arribem amb 38 graus de ponentada. El clima no el posava Rita Barberá, però contra el canvi climàtic s'ha de començar a lluitar localment. Hauríem de pensar què fem amb les pluges que s'acosten i amb la llum del sol que mos calfa. València encara pot optar per la sostenibilitat.

Residus evolutius

Dos museus, el de l'evolució humana i el del llibre, en Burgos, i tot un dia per a passejar-hi. Els edificis i els continguts són importants, i també els vàters. Els dels museus solen estar molt bé, com en estos dos casos. L'evolució humana i l'evolució del llibre tenen molta relació amb com tractem els nostres residus.

L'evolució positiva

Demà es suposa que aprendrem sobre la humanitat en el museu que hi ha en Burgos sobre l'evolució humana. Diu Javier Sampedro que podríem valorar la hipòtesi que l'evolució, en el sentit positiu, l'estan duent avant les mones i no mosatros, els humans. Mirant-ho bé, els ho hauríem de demanar, per si de cas mos podem apuntar al carro i evitem malmetre la seua tasca fent malbé l'atmosfera. Dia algú que les panderoles aguanten millor la radioactivitat.

Campanars i banderes

Tenen el costum per ací (Castella la Vella) d'exhibir la bandera espanyola ben alt en alguna plaça del poble o de la ciutat. Mirant-ho de llunt deu ser una cosa com el que li passava al meu avi, que dien que no volia perdre el campanar de vista. I això que no anava a missa i contava acudits de retors. Campanars i banderes, esperits nacionals.

Cita dominical / 352: Enric Sòria Parra

L'infern no són els altres. L'infern sóc sempre jo.

Enric Sòria Parra, La lentitud del mar.

Solarment absurd

El negoci està fet, algú del PP ha decidit ara que ja poden eliminar la tarifa d'autoconsum solar fotovoltaic amb que amenaçaven les instal·lacions casolanes. I durant els anys que han retardat la regulació i anunciat l'amenaça regulatòria, han paralitzat l'estalvi energètic i han unflat els beneficis dels propietaris i el sequaços de les empreses productores d'electricitat. Deu ser que el canvi climàtic és tan "visible" que pensen que ja no poden vendre políticament un nou impost contaminant. Diu que ha faltat la neboda de Kafka, però el teatre de l'absurditat té molta salut política.

¡Fum!

En el Musac de Lleó n'hi ha un que mos sent parlar en català i li pega per recordar que en Tordesillas es van repartir el món. Es veu que a ell li va tocar mig Perú d'eixe món espanyol que encara somia. I per això li pareix que el problema el tenen els catalans. El nacionalisme és això que la mare li diu al fill, "¡humo!", per a que s'aparte i la deixe fer-se el té a gust. En la Vall trobe que haguérem dit "¡aire!", que s'endú el fum.

Camins amb perdó

Parada per a tastar què fan en el restaurant La Puerta del Perdón. Des de l'ensalada incial al sorbet final, un bon treball: els ossets de les manetes de porc es desfeen. És el comiat de Vilafranca del Bierso (he vist escrit "Vierzo" també). Per fer-ho baixar passetgem cap a una finca de Luna Beberide, passant nogueres, ammetlers, figueres i gatzerins (Prunus padus). L'escàndol sonor ha arribat amb la Diputació de Huelva, que patrocina el camí de Santiago d'un grapat de gent amb samarreta verda: recapten contra el càncer a canvi d'un rebombori musical en la plaça. Amb una miqueta de sort han espantat les vespes del niu que hem vist a vora riu este matí.

Dieta d'impericia

Estic de vacances i no hauria de pensar en estes coses. Segurament ni tan sols hauria de llegir el diari, perquè mentres vas conduint entre castanyers i roures no pots evitar pensar que hi ha qui fa vacances ètiques i mentals tot l'any. Només cal vore amb quina "imperícia" regulen les dietes dels parlamentaris i la precisió mil·limètrica que hi ha per a fer compatibles els pressuposts i els drets humans.

Medul·les mineres

Castanyers i cudols reomplin el buit de muntanya que es van endur les mines d'or romanes que ara es diuen Las Médulas. Una història d'explotació, desigualtats i cobdícia que mos ve dels temps dels romans i encara dura: l'aparcament d'economia informal (¿grega?) que hi ha a l'entrada del poble et costa una "almoina" de tres euros. ¡I ho diu en un cartell ben claret, amb rima consonant en castellà! Paguem l'esforç poètic a canvi d'una ombra al costat d'una pomera abandonada.

Hui sí que he sentit parlar en gallec per Vilafranca.

El paisatge entona

El paisatge fa entonar. A Vilafranca del Bierso (adaptació que improvise per historicisme identitari valencià) la tonadeta es fa gallegoportuguesa, amb guionets indefugibles. Pins i caminants coixos a dojo. Diu que parlen gallec per ací. No sembla que l'escriguen.

Cita dominical / 351: Sección Femenina de FET y de las JONS

¿És Espanya la nostra Pàtria?
  Sí.

¿I és la nostra Pàtria perquè hi hem naixcut o perquè mos sentim incorporats al Destí que ha de complir en el món?
  És la nostra Pàtria perquè mos sentim incorporats al Destí que ha de complir en el món.

Per tant, ¿hi ha persones que sense nàixer en Espanya són espanyols?
  Sí; tots els qui es senten incorporats al Destí d'Espanya.

¿I hi pot haver persones que, havent naixcut en Espanya, no siguen espanyols?
  Sí; els fills d'estrangers i els que es desentenen del Destí de la Pàtria.

Sección Femenina de FET y de las JONS, Formación política. Lecciones para las Flechas, Altamira, 1949.

La possibilitat del valencià

Les paraules no signifiquen, es fan significar. El PP de la ciutat de València intenta fer creure que el valencià significa no tant per als valencians sinó a favor dels catalans, perquè ells sí que practiquen la idea que "valencians és la nostra manera de ser catalans". Fa quatre dies, quan encara governaven, el valencià havia de ser el dogma incorrupte d'una religió política identitària; hui pretenen haver descobert que la paraula diada és independentista d'Espanya i que el valencià fa olor de català. No els molesta l'olor, sinó la possibilitat del valencià.

El mesozoic fa mudança

Pluja i sol fins a l'arc iris, voltant per Oncala. Cabirols pel camí. Els pardalets estan, això, un poc apardalats: es queden davant el cotxe com sorpresos. Frene i s'envolen. Una paleontòloga que llig Las horas oscuras mos diu que "la gorda" ja no es diputada des de hui. En té per a tots, la paleontòloga. I tampoc està primeta, precisament. La qüestió és que el mesozoic es trasllada.