L'agost s'està deixant anar. Després d'algunes tronades amb aigua, acabe La clau de Junichiro Tanizaki, una de les milanta lectures incompletes que tenia al sarró de l'oblit (no em semnla que la memòria em done per a tant). Un llibres que es deixa llegir a trossos, ja que es tracta d'una novel·la confegida amb l'acarament dels diaris d'un matrimoni japonés. El contingut és simple i la narració té l'encant de la barreja de quotidianitat i transgressió secreta grisa i comuna.
Quant a la traducció, em sembla ben escrita, a pesar d'alguns tocs estilístics que no formen part del meu bagatge literari habitual (convence'l i sembants) i alguns detallets més que haurés de revisar (l'hi / li). I una frase que no entenc com és possible haver-la escrit aixina:
Un dia en què ha passat una cosa tan greu al meu marit també és un dia crític per a mi.
Trobe que això no és japonés, i en el meu valencià (literari i general) es diria d'una manera més ben ordenada i amb un li preceptiu: «Un dia en què al meu marit li ha passat una cosa tan greu...» La clau del cas està clara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada