L'article que comentava ahir encara conté més idees enlluernadores: hi ha en Catalunya qui pretén «aprofundir en el monolingüisme» (en català) i, alhora, expulsar de l'espai públic l'altra llengua. Un afegitó argumental detalla que en esta altra llengua han vixcut els catalans durant segles: el temps és un factor rellevant, però no detallen un, tres, cinc o set segles. A més, hi ha qui té «identitat dual», fonamentada sobre el bilingüisme i això és la base del federalisme que proposen els autors de l'article. No comenten el petit detall que haurien de proposar un federalisme per als monolingües.
Quant a la immersió, la immersió lingüística «intrasigent» pot ser objecte de crítiques pedagògiques. Llàstima que no expliquen com es combinen eixes crítiques pedagògiques amb els «drets ciutadans». En eixe sentit, asseveren que les institucions catalanes són monolingües. En Burgos s'esveren de llegir això, estic segur. Finalment, com a noció pedagògica que cal retindre, hi ha «dirigents socialistes catalans» que «reconeixen que seria convenient algunes matèries troncals en espanyol, tant per raons funcionals com afectives». El fet de ser dirigent convalida la pedagogia.
Com a resum, llancen a l'aire i per ahí va volant: «natura plurilingüe del país» i «desterro del fonamentalisme lingüístic». Molts valencians bilingües estàvem esperant una proposta aixina, sobretot adreçada a espanyols (en dual o en estèreo).
Jo crec, humilment, que tot conflicte té tres vessants, el lingüistic, l'econòmic i el de conjunt; i l'única eixida per a que Espanya no torne a repetir periòdicament un, és un federalisme lingüístic real, tipus el de Canadà.
ResponEliminaVicent Adsuara i Rollan
No estaria malament que tingueres raó.
ResponEliminaJo espere que tot això es resolga en la Unió Europea. I supose que no ho voré (tot i que tampoc esperava vore Rita Barberá fora de l'alcaldia de València: ara espere vore-la fora del senat espanyol. I a la resta de senadors també). En qualsevol cas, per matisar un aspecte que crec diferencial, jo trobe que no patixc un conflicte, sinó una discriminació. Si fóra un conflicte, com que jo no voldria barallar-me, no passaria res. Però si només tinc l'oció de rendir-me, això no és tant un conflicte com un assetjament.
Disculpe que torne, però aquesta vegada per donar-li la raó, jo, quan tenia 10 anys i, ara en tinc 51, veia a tot lo món a València ciutat parlant en català-valencià, si més no, al 60 % de la població i, jo, que tinc una mare, encara viva, per molts anys, si Déu vol, que és estremenya, tenia por de no poder parlar-los, però va ser a partir d'allà que tots els pares van pensar que els seus fills haurien de saber castellà, per fer-los la vida, en aquella època més fàcil, i la davallada va ser constant.
ResponEliminaEl que vull dir-li és que una volta una persona sent la seua llengua, en aquest cas la de mon pare, que faig servir ací a València ciutat en un 90 %, no sense problemes, sent una llengua com una de normal, que cal que aquesta tinga plens drets, no és possible que un metge, per dir alguna cosa, com em passà ahir, tot i que va ser molt curta la conversa, no era qui m'atenia, es negue a escoltar-me per no tenir obligació de saber-la, jo tinc el dret a parlar-la, però..., no, no és lògic una assimetria i a més per part de la llengua imposada o conqueridora.
No cal dir que compartixc l'experiència que heu exposat. Dit això, sempre procure tindre present que som les persones les que tenim drets i deures. Les llengües no tenen drets ni deures ni són millors ni pitjors. Tot això és cosa de les persones. Per això, jo tinc dret a expressar-me en valencià i les resta de persones no té cap obligació d'entendre'm (ni tan sols si els parlara en castellà).
ResponEliminaD'altra banda, jo parle sempre en valencià a la ciutat de València, que és on vixc des de fa vora trenta anys, i els pocs problemes que he tingut els he resolt amb una reclamació o una queixa al síndic de greuges. La resta de voltes, amb la repetició i l'elecció del vocabulari adequat, m'he pogut fer entendre (o no i no m'he enterat).