El camí que s'obri

Li agraïxc a un company de tfv que m'haja enllaçat un article de Montse Castellà, «Fem més curt lo camí» (ElNacional.cat, 09.09.2024). 🔗 Segons diu, és «una tortosina que escriu en un model que té uns quants punts comuns amb la teua manera d'escriure». Montse castellà utilitza els incoatius en -ix- (però no alguns participis, «crescut»; jo faria: «creixcut»), l'article lo (alternant amb el), el pronom mos, el verb agarrar (que és comú i sinònim d'agafar), la forma veem del verb vore... En este últim cas jo diria i escriuria vegem; i l'article lo només el conec fossilitzat en alguna expressió de caràcter peculiar de la Vall: «astà an lo bar»... (El denominat «neutre» és una altra història.) 🔗

A banda d'això, em sembla que compartim no tant les formes com el recurs estilístic d'escriure exposant els trets de la nostra llengua usual. Crec que això té la intenció de mantindre la proximitat amb la nostra expressió quotidiana, però també és una aposta per ampliar el filtre mental que imposa l'ensenyament de la normativa, de l'estàndard, de la literatura i una idolatria de l'escriptura que la convertix en un mitjà on només són admeses formes de la llengua que es pretenen més formals, rigoroses o encertaes que la llengua quotidiana, com si la llengua quotidiana no puguera ser formal, rigorosa i certa. I com si no es digueren absurds, destrellats, mentires i es cometeren errors lingüístics per escrit (podeu consultar l'últim llibre de Ruaix, Nous estudis de llengua: 🔗 un miler de pàgines on trobarem muntons de trets millorables de la llengua escrita que, vaja, oralment es solen dir molt millor.).

Dit això, m'alegre d'anar ampliant la llista d'escriptores —sobretot són escriptores— que trobe que va donant-li el valor d'això tan rimbombant de l'«scripta manent» a l'oralitat usual, tant si es tracta de parlar respectuosament amb una persona major —allà on encara es mantinga eixe costum— com d'explicar un problema d'escacs a un amic o una reivindicació ideològica rimada i satírica.