«És més còmode»... Sol ser una raó que donen alguns per a adoptar decisions o imposar preferències que saben que són errònies, injustificables i possiblement —o consegüentment— injustes i arbitràries. I aixina anem fent tant si es tracta de justificar un cablejat que s'aguanta amb cinta aïllant, la punta d'un clau que sobreïx en un andami o la subordinació dels valencianoparlants davant els castellanoparlants.
Això és aixina —com diu la samarreta—, val, però també he de vore que després de més de trenta anys fent de funcionari de la Generalitat, si això es manté i reproduïx en eixos àmbits institucionals també puc pensar que és una conseqüència educativa, política, o ves a saber si atmosfèrica, genètica o biològica... Ara bé, també és una mostra dels meus límits i errors personals en l'ús de l'empatia, la simpatia, el tracte amistós, l'afabilitat, la ductilitat, l'ànim coŀlaborador, la claredat expositiva, el to expressiu... Tant pot ser el cansament, la frustració o la falta d'encert, d'ambició, la poca traça en eixes habilitats socials i d'actitud que em convindria saber explotar i que, per contra, he anat deixant de banda gradualment.
Dit això, agraïxc la sensació que tinc quan concloc que els meus límits són anecdòtics al costat de la magnitud del problema coŀlectiu. És més còmode.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada