Un article del Diari La Veu («El 7 que val un C1: l’estafa lingüística de la Llei de Llibertat Educativa», 03.09.2024) 🔗 de Vicent Brotons em suscita un comentari que no sé si apareixerà publicat en el wel del diari —es veu que a voltes no els funciona la interfície—:
Segur que Vicent Brotons té molta idea sobre l'ensenyament de les llengües i deu ser per això que agrana cap a casa quan exagera la implicació entre (des)coneiximent i (des)ús del valencià. En tot cas, diu que ho fa sense proves: «Sé que les meues taxatives afirmacions no les puc demostrar»... Doncs, no cal preocupar-se per aconseguir eixes proves, perquè no es tracta de demostrar que eixe que parla en castellà té el nivell C2 de valencià. Seria una dada rellevant, sí, però per tal de demostrar que no es tracta d'un problema de coneiximents ni de titulació.
En realitat, els gestors de la Generalitat podrien regalar el C2, ja que el desús del valencià no es deu a desconeiximent i no es compensa aprenent gramàtica ni receptes de normativa per a l'estàndard o per a registres formals. El problema és més greu: molt poquets es trobaran en la necessitat real de demostrar que tenen els coneiximents de valencià suficients per a exercir el lloc de treball que ocupen. Tot s'escriurà en castellà —sense preocupacions de nivell ni de concordances verbals o d'oracions clavillaes— i, com diuen, parlant la gent s'entén, ¿oi? I rarament serà parlant en valencià, perquè la submissió al castellà és encara una norma social que, a pesar del que pareix que pretenen els qui gestionen eixe apartat burocràtic de la llengua, no es canvia aconseguint el nivell C1 ni C2 de valencià.
He escrit que és «encara una norma social», perquè en les meues fantasies polítiques i sociolingüístiques mos encaminàvem a estendre i aplicar els drets lingüístics i a enterrar la discriminació lingüística injusta. Ah, eren fantasies sobre l'esquerra. Malsons a banda i banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada