He estat llegint i apuntant en diferents llibres cada un d'eixos trets que em sembla que s'utilitzen perquè deuen ser considerats «literaris», «cult(e)s» o «normatius». Eixa suposició alienant i frustrant fa que molts escriptors desaprofiten l'ocasió de convertir la seua polida llengua general —la de cada poble o comarca— en un element de reconeiximent «literari» i de riquesa expressiva que podria incrementar el coneiximent propi, l'estima per les pròpies paraules i la seguretat en l'expressió quotidiana. Supose que inconscientment i guiats pels prejuís de molts anys, s'aprofundix en això que hem sentit massa voltes i encara sobre el valencià d'anar per casa, del carrer, això de no tindre escola...
Per exemple, pel cantó de les formes verbals de la primera persona del present d'indicatiu anote «sent», «llig», «tem», «recull» i alguna més d'eixes en què la llengua general ha resolt desfer les ambiguïtats (en la meua versió: «senc», «lligc», «em fa por»/«tinc quimera», «recullc») però que una certa normativa més dogmàtica que racional o democràtica imposa en valencià aquelles formes, que han segut superades per l'ús ací, allà i més cap allà.
I no sé per què això em fa pensar i desitjar que siga cert que la dreta ultra d'ara o la rància de sempre, estiga més disposada ara a declarar-se imperialista castellana explícitament, sense disfressar-ho com ho va fer en altres èpoques amb artificis emocionals relacionats amb la llengua o símbols que puguen servir d'embuderons per a peixcar en aigües térboles. Deu ser això, que si mosatros mateixos enterbolim les aigües, tenen mitja faena feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada