Contra el desistiment

Nadem en petites discriminacions quotidianes. Solem bussejar, però no som peixos, hem de traure el cap de tant en tant per a agarrar aire. Inclús alguna volta mos s'escapa un crit mentres alenem. Esta setmana m'obligue a alçar un poc la veu per escrit, a véncer la gossera derivada del desànim i la resignació. Res de greu, perquè és el mateix de sempre: la discriminació injusta per motiu de llengua, eixa circumstància que pareix que alguns tracten com si ja s'haguera acabat la transició a la democràcia i, per tant, s'haguera acabat la broma dels drets lingüístics —per no parlar de l'article 14 de la constitució—. No sé si els resultats electorals són un símptoma —tal com sospite— que hi ha qui voldria que el futur tornaren a ser els anys noranta de qualsevol segle passat.

Hi ha coses molt pitjors per a comparar. Però el preu de deixar-ho passar seria un privilegi meu molt cortesà, molt injust. I seria possiblement una transferència del cost que no pague convertit en agressions brutals i nocives que s'exercixen i es patixen en altres llocs.