La música del film The covenant de Guy Ritchie (2023) 🔗 fa que em quede mirant-la. El paisatge és una barreja de llocs entre Alacant, la Vila Joiosa, Elx, Saix, Xixona... Es suposa que hem de pensar que és Afganistan, supose que alguna retirà li deu tindre, com ara la calor que fa i acabarà fent per ací. 🔗
En el resum, tenim l'«americanada» èpica i bèl·lica de quasi sempre, ben resolta pels actors i amb un desenllaç previsible de traca amb filmació a càmera lenta quan es suposa que ha d'arribar una mala fi per als nostres personatges. En tot cas, toca, esta volta l'afgà que conduïa el camió en què fugien els protagonistes només és ferit: els soldats arriben a temps i el salven també. En estes pel·lícules sol passar que fan que muiga. És un punt a favor per a que no siga tot tan maniqueu.
La part central de la història són els «treballs herculis» de l'intèrpret afgà per les muntanyes mirant de salvar l'americà ferit. Simple, resumit i ben contat, sense diàlegs ni massa romanços. Això sí, els favors s'han de tornar: acaben injectant-mos la dosi d'heroïcitat individualista patriotera del pare de família americà que tot ho pot amb diners i napalm públic pagat «entre tots» però contat com si ho pagara ell a soles. La maganxa habitual: mos fan patir pels seus diners, però ho paguem entre tots, no tan sols perquè ho roden pel sud valencià, sinó perquè el sistema en què vivim també transferix els diners no tan sols cap a Madrid, sinó cap a eixe més allà americà, melic encara de l'extracció econòmica. I no cal dir tot el que s'estalvien de contar d'Afganistan.
Hi ha dies per a tot, però tinc quimera que passar de Jules Michelet 🔗 a Guy Ritchie no deu ser cap gran bac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada