Hui, ni mani ni romanços. La maduresa d’una reivindicació deu ser eixa, que cau en mans dels partits polítics —o que la societat els la delega— i aleshores el partidisme es fa més rellevant que la reivindicació o l'exigència cívica i social dels drets i deures. A partir d'eixe moment entren amb la «birbaora» els interessats parasitaris dels escons, el càlcul dels vots i tota la maquinària de la confrontació gregària.
A més, mirant-ho de prop, la igualtat que era l'objectiu que ni tan sols s'albirava en l'horitzó, ara podem observar —en el meu cas molt directament— que allò que podia somiar-se com un paradís d'igualtat no tant entre sexes, sinó humana, també es concreta en un petit purgatori per a la igualtat en les parts fosques. És a dir, que el poder personal derivat dels càrrecs, les prebendes, els privilegis, etcètera, massa sovint iguala pel cantó negatiu, iguala per a mal i per a pitjor. Com dien al meu poble, «tot lo roín s'apega».
I,qui s'ajunta amb un coixo , a l'any coixo i mig.
ResponElimina