Cap a Benicarló

Volíem fugir del soroll faller de València. Mos hem acostat a Benicarló 🔗 amb tren. També estan en Falles, però la densitat i la intensitat són disperses, tènues, amigables —amb l'excepció inevitable d'alguns coetets—. Ho hem agraït. El viatge fins allà, que no és una ruta que fem massa sovint, és un repàs longitudinal als paisatges dels país, amb tot de gràcies, desastres i pedaços de l'activitat humana. Arribant allà em deixe dur per la sensació de tornar als pins i a la muntanya. Un poc de serenitat havent passat zones de solana amb marjal i platja.

Quan baixem del tren, l'olor de sabó de l'arribada, supose que gentilesa de l'empresa International Flavors & Fragrances (IFF) que hi ha davant de l'estació, mos dona la benvinguda d'una manera que pot semblar agradable, però no puc evitar pensar que és sospitós eixe interés per «ambientar» l'entorn. El passeig de plàtans cap a la ciutat és tranquil i agradable, acompanyat per vegetació a voltes frondosa, casetes atrotinades i ruïnes modernes. Passem la redona que hi ha al cap del carrer i continuem recte, fins al moll de l'ambient de la ciutat. Una brasilera mos explica en un mig castellà mig portugués com li va anar la festa de la carxofa 🔗 d'enguany en el bar. Diu que convé anar la primera setmana, que no hi ha tant d'abatoll de personal.